dimecres, 4 de juliol de 2007

Pena pel Iemen





Aquest agost farà onze anys que vaig estar al Iemen. És per això que m’ha impactat més l’atemptat contra els turistes catalans i bascos. Era el mateix viatge de Banoa que vaig fer el 1996, gairebé un mes per visitar tot el país. Després de casar-nos vam passar els dies tradicionals a Menorca i ens vam guardar l’agost per fer “el” viatge. Com que em vaig negar a anar a l’Iran com volia meva dona, vam pactar el Iemen, senzillament perquè no en sabíem res. Per fer un viatge de noces més original vam decidir que ens emportàvem de viatge un dels capellans que ens va casar i un altre amic. Anàvem en un grup de vuit turistes amb dos jeeps com els que heu vist carbonitzats després de l’atemptat.

Llavors ja es parlava d’alguns segrestos de turistes i feia dos anys havien mort dos alemanys quan va intervenir l’exèrcit, però això ho vam saber allà. També feia pocs anys havia acabat la guerra civil. Els turistes formàvem encara part d’una raresa exòtica. Per això, he escollit aquesta foto. És d’un poble perdut a Wadi Al-Udayn on quan els turistes paràvem a posar benzina la gent sortia al carrer a fer-s’hi fotos. Veureu que hi ha un fusell. Però el que duien la majoria d’homes és la djambya, un punyal al cinturó. De fet, només la treuen de la funda per ballar les seves danses tradicionals. És més un signe d’identitat que d’agressió, com si els catalans encara anéssim pel carrer amb la barretina i la falç.

Certament estem parlant d’un món tancat i tribal. Però precisament per això acollidor amb el foraster. Un país musulmà on, quan el nostre acompanyant explicava que era capellà, lluny de depreciar-lo l’identificaven com l’”Iman Al-Messia”, reconeixent-lo com una autoritat religiosa del Jesús Messies. En un altre poble, on vam coincidir en una fonda amb l’alcalde i el jutge, el van ser seure al seu costat en senyal de respecte.

Si dic pena pel Iemen és perquè em sembla que això és el que s’ha espatllat. El Iemen era el país àrab més pobre i s’havia convertit en la mà d’obra barata dels saudites del nord. Ara la obertura al món exterior ha arribat a través del terrorisme internacional i sota el control d’un govern militar (quan hi vam anar l’actual president ja feia set o vuit anys que hi era). El resultat és un país on la globalització enlloc d’obrir-lo al món ha servit per trencar-lo.

Els nens que ens demanàvem bolígrafs pel carrer fa onze anys ja són grans. Ara ja no hi podrem viatjar, però ells continuen allà.


2 comentaris:

Francesc Romeu ha dit...

Jordi, no saps com esperava aquest comentari teu sobre el Iemen! Estic molt entristit pel que els hi ha passat a aquests turistes que viatjaven amb Banoa. Conec aquelles terres i els iemenites, sé que tots van armats... però també sé que són molt acollidors i que era un racó del món on -fins ara- es podia veure l'islam més amable i entrenyable.

Jordi Llisterri i Boix ha dit...

El què dèiem: una pena.