dissabte, 9 de juny de 2007

“Pere Tarrés continua treballant”


És una frase de l’arquebisbe Martínez Sistach al final de la presentació d’un nou documental sobre el beat Pere Tarrés (1905-1950), el més complert que s’ha fet fins ara. L’acte es va fer dimarts al Seminari de Barcelona amb la projecció íntegra del documental de 50 minuts que properament es podrà veure per TV3 i que s’espera que estigui disponible en DVD aviat.

El que més m’ha apropat a Pere Tarrés és que tots el volen fer sant: els de la dreta, els de l’esquerra, els de la U, els dels metges cristians... i els que no són de res. Aquesta capacitat d’aglutinar d’una persona que molts han conegut en vida, i especialment en una diòcesi com Barcelona, ja mereix per si sola el reconeixement de sant. La llàstima és que a Catalunya no tenim gaire tirada a promoure sants, i llavors altres en promouen alguns que són tant de la nostra devoció.

Mossèn Raventós, vicepostulador de la causa de beatificació, va començar l’acte citant un article de Francesc Romeu a l’Avui del 17 d’agost del 2004 reclamant la recuperació de l’estil de Pere Tarrés. Va ser la guspira que va encendre la idea de plasmar en un audiovisual la vida del doctor Tarrés. La Unió Sacerdotal va donar l’impuls al projecte que s’ha convertit en un documental editat pel periodista Jordi Roigé i per Nacho Tarrés, conegut popularment com a cantant dels Gossos i no com a parent del Pere Tarrés.

Els dos van presentar el reportatge reconeixent l’impacte personal que els ha causat aprofundir en la vida del beat. “M’ha servit de mirall, per recuperar la fe en l’ésser humà i per trobar un referent espiritual”, deia Nacho Tarrés. De petit la família ja li va fer present el testimoni del doctor Tarrés, però ara ha pogut redescobrir que: “té la força que falta a la nostra generació”.

Potser per això la intervenció final de Sistach és de les més rodones que li he sentit. Li van tocar la fibra. El documental el va impactar, però el que més li va cridar l’atenció és que a través de l’autenticitat Pere Tarrés pugui dir coses a la gent d’avui. Com es diu en el reportatge: “Déu es transparenta en la gent que hi creu”.

El documental té una gran virtut. Recull els testimonis vius que potser d’aquí a uns anys ja no podrem tenir: Moises Broggi, mossèn Ballarín, mossèn Batlles, alguns familiars... (espero que no hagin llençat les cintes originals). Però és cert que els elements de la vida de Pere Tarrés donarien per una pel·lícula: família humil, carrera acadèmica brillant, metge de prestigi que enlloc de cobrar als pacients pobres els donava diners per comprar les medicines, impulsor de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, perseguit per catòlic durant la República però metge catòlic al front republicà, seminarista de postguerra, marginat per la jerarquia per catalanista, impulsor de pioneres obres socials... El guió surt sol, només falta el capital.

I que no se l’apropiï ningú, que continuï sent un sant de tots, que treballa per tots.

2 comentaris:

jordi_morrós ha dit...

T'agraeixo molt el comentari que fas de l'acte de presentació del documental. Només tinc una petita crítica a fer als responsables de l'acte. Què costa de reservar un espai un xic més ampli quan es pot preveure una àmplia assistència de públic? La difusió que es va fer crec que va ser molt àmplia, i per la rellevància del doctor Tarrés s'ho podien esperar que hi aniria força gent. Per raons de feina no vaig poder arribar a l'hora en punt de començament, i tal com vaig arribar me'n vaig anar ja que a les 19,15 hi havia gent dreta fora i la meva devoció pel doctor Tarrés no arriba a tant com per no poder veure l'acte i només poder-lo escoltar dret fora de la sala.
Això sí, qui no s'aconsola és perquè no vol, i vaig aprofitar l'ocasió per visitar els patis de l'edifici del Seminari que per cert estan molt ben conservats.

Jordi Llisterri i Boix ha dit...

Jordi, jo no ho veig com una crítica a l'acte. Saps que aquella sala és gran i que ha acollit multitud d'actes. En canvi, jo no l'havia vist mai tan plena. I sort que ara han millorat la megafonia que era un desastre.