No tenen nebots els bisbes?

Aquest dilluns Sistach ha tret el Sant Cristo gros. Feia una conferència organitzada pel Grup d’Entitats Catalanes de la Família (GEC) de la Família sobre “El matrimoni i la família cristiana, un ideal pels joves”. No hi he anat però just quan començava l’acte he rebut per mail el text de conferència, que suposo que ha pronunciat tal com ens ha arribat als periodistes.

Tampoc calia esperar que l’arquebisbe de Barcelona parlés a favor del divorci, de les parelles de fet o dels anticonceptius. Però tampoc calia treure a relluir tots els tòpics caducats sobre el món familiar. Perquè ens empenyem a dir que “avui apareixen o es viuen diverses formes d’unions que no són matrimoni ni són família: relacions esporàdiques, unions sense celebració: ni canònica ni civil, unions de persones del mateix sexe”. Molt bé, la família tradicional és un bon model. Tots els qui intentem practicar-la hi estem d’acord. Però no totes les famílies són com les que apareixen en les fotos de les companyies d’assegurances o en els cartells de pastoral familiar. Què es troben per Nadal a taula els bisbes quan es reuneixen amb la família? Que no tenen nebots divorciats, tornats a casar, reajuntats... o homosexuals? Què diuen els bisbes a aquesta part de la seva família? Que no són família perquè no compleixen els cànons pertinents?

Doncs pels principis que enumera Lluís Martínez Sistach hauria de semblar que si. Quan resumeix les “quatre grans comeses generals que té el matrimoni i la família: a) la formació d’una comunitat de persones; b) el servei a la vida; c) la participació en el desenvolupament de la societat i d) la participació en la vida i la missió de l’Església.” Cosa que pot complir qualsevol "llar cristiana" sigui quina sigui la seva situació canònica.

Però llavors ens perdem en el cànon: que això només s’aconsegueix quan el matrimoni és indissoluble. I aprofitant l’ocasió carreguem contra el matrimoni homosexual, el divorci, i l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Només com a mostra s’argumenta que “patim moltíssim de la manca d’estabilitat matrimonial”. Si, és clar. Com patia moltíssim aquella parella desfeta que s’havia d’aguantar tota la vida. O que “si aquesta assignatura amb continguts actuals no fos obligatòria, sinó opcional, deixant als pares el dret a escollir-la o no pels seus fills, fóra correcte”. Doncs no deu ser tant perjudicial per la salut, perquè llavors hi hauria nens als quals l’Estat si els podria dir “quin és el sentit últim de la vida humana, del seu cos, de la seva afectivitat i sexualitat”, si aquesta és, segons els mateixos bisbes, la finalitat de l’assignatura.

L’Església té moltes aportacions positives sobre la família que apareixen en aquesta conferència. Només com exemple, la fidelitat, la voluntat de compromisos ferms, la preocupació d’una veritable educació per als fills... Però crec que el problema es confondre un model, amb la norma.

L’arquebisbe va iniciar la conferència dient que cal presentar testimonis i continguts perquè “en les intervencions de l’Església, sembla que se situa sempre “a la contra” d’aquestes normatives i realitats. Això és necessari de dir-ho, però cal presentar tot allò que és positiu i ric”. Seria injust dir que el to de la conferència no és aquest. Per sort a Barcelona tenim un arquebisbe amb un to més semblant al de Benet XVI que al que surt de la caverna. Ara bé, per presentar el que és “positiu i ric” del matrimoni cristià, em sembla que encara cal canviar la mirada al que està passant al nostre món.