La blocsfera cristiana, en marxa

Un blocaire té la idea, un altre té l’estructura per posar-la en pràctica i mantenir-la, i un tercer facilita la persona amb els coneixements tècnics necessaris. No havia entès mai gaire això que expliquen els experts en organització sobre el treball en xarxa i de la productivitat que genera. Però després que l’Eloi Aran proposés la idea, l’entoméssim a Foc Nou, i el Ramon Bassas ens posés en contacte amb la persona adequada, ahir vam poder penjar la blocsfera cristiana. S’hi pot accedir des a l’adreça http://www.focnou.com, ja que l’hem convertit en el portal de la revista.

Allà hi podreu trobar tots els blocs cristians de la xarxa, amb l’actualització del darrer post que han penjat i accedir-hi directament. A dalt de tot hi trobareu sempre la darrera novetat. Hem començat amb una quinzena però està obert a incorporar tots aquells blocs de cristians catalans que anem trobant o que ens escriguin. Així ho expliquem en la nota de premsa.

La idea és visualitzar i facilitar l’accés en una sola pàgina de la diversitat dels cristians catalans que volen fer la seva aportació a la xarxa des de temàtiques ben diferents. Si va creixent molt suposo que haurem de fer algunes millores tècniques i agrupar-los per temes, però per ara, ja ho tenim en marxa. Feu-ho córrer. Avui a Flama.info surt a bombo i platillo.

Recapitulació episcopal

Temps de canvis episcopals a Catalunya? Doncs si, però no tant. Amb la malaltia del bisbe de Lleida s’ha modificat el calendari previst, ja que Ciuraneta no s’havia de jubilar fins els 2015, tres anys després que Martínez Sistach.

Evidentment ja tothom ha sentit tocar campanes sobre els candidats. Per ara hi ha dues línies d’investigació. L’episcopal i la clerical. L’episcopal apunta cap a les Balears, especialment cap al nord de les illes, i cap a Vic. La clerical apunta a una sorpresa estil Romà Casanova. Sense donar necessàriament per bona cap de les hipòtesis episcopals concretes, veient els costums del nunci i tenint en compte el problema greu del patrimoni, semblaria més probable que per proveir Lleida es fes un canvi de seu i no un bisbe nou. En tot cas, és clar que el primer canvi de l’episcopat català serà el del bisbe Ciuraneta. Qui, per cert, dilluns va rebre la visita de la Montserrat Coll per acomiadar-lo, tal com explica la nota de premsa del bisbat. En la web tambe podeu trobar els escrits que ha fet el bisbe en motiu de la seva renuncia, especialment simpàtica la dels nens.

En una segona fase, o paral·lela a la de Lleida, hi ha el tema dels auxiliars de Barcelona. Primer s’ha de dir que el tema ja cansa, i em sembla que fins i tot el bisbe Carrera s’ha cansat de demanar la seva jubilació. Després, que segurament és un tema molt lligat al possible cardenalat de Sistach: si hi ha cardenal haurien de caure un o dos auxiliars. Aquest diumenge El Periódico donava el birret pràcticament per fet. És possible, però penso que encara hi ha un any de marge. Per complicar-ho una mica més, la setmana passada Tribuna Catalana feia bisbe auxiliar de Terrassa a Salvador Cristau. En fi, el nunci ja és prou gran com per saber el que es fa.

I en tercer lloc, tenim Girona i Solsona. El bisbe Carles Soler Perdigó hauria de plegar el 12 de setembre d’aquest any i el bisbe Jaume Traserra l’11 de juliol del 2009, d’aquí a dos anys. Evidentment, tots dos presentaran la renúncia el dia que toqui, però en els dos casos em sembla que el tema anirà per llarg. D’una banda, perquè els dos estan “estupendos” i tenen corda per temps. Tampoc tenen cap problema gros a la diòcesi. Certament tenen un nucli organitzat de capellans crítics, el Fòrum Ondara a Solsona i el Joan Alsina a Girona, però no hi ha hagut una fractura general amb el clergat diocesà com per exemple es va viure a Barcelona amb el cardenal Carles. Tampoc són diòcesis que reclamin una especial atenció de Roma. I tampoc fan nosa al bisbe de Barcelona, que no té auxiliars que hagi de col·locar i, per tant, no tenen ningú empenyent-los cap al precipici. Això vol dir que entre la seva renúncia i el seu relleu poden passar tranquil·lament un o dos anys. Per tant, cap canvi a la immediata i la carpeta de Lleida ha passat a davant.

Després ja vindrà Barcelona. A Sistach no li toca renunciar fins el 29 d’abril del 2012, d’aquí a cinc anys, amb una previsible prorroga de dos. Del relleu no es podran començar a fer especulacions fins que s’aclareixi com queden la resta de diòcesis catalanes després del relleu de Lleida, Solsona i Girona, encara que ja hi ha els qui des del nord de la diòcesi, i des de diverses latituds, tenen la vista posada en Barcelona des de fa temps.

I després de tot això, hi hauria d'haver pau fins el 2019, d’aquí a 12 anys, quan Jaume Pujol complirà els 75 anys. A la resta de diòcesis, a Agustí Cortés li queden 15 anys d’episcopat; a Xavier Salinas, 16; i a Joan Enric Vives, 17. I a Josep Ángel Sáiz i a Romà Casanova quasi un quart de segle, fins al 2031. Si hi arribem, tots calvos.

L’hora de Blázquez a Barcelona

Blázquez és un teòleg. I ahir diumenge el vam poder escoltar fent de teòleg a la parròquia de la Puríssima Concepció de Barcelona. La parròquia ha organitzat un potent cicle de conferències quaresmals on diumenge vinent podrem escoltar el predicador de la Casa Pontifícia, Raniero Cantalamessa (caputxí del qual el nom no sé si li fa justícia) i el següent a l’arquebisbe Martínez Sistach.

Doncs a les set del vespre va valer la pena sortir de casa un diumenge per escoltar a don Ricardo Blázquez. Va ser una intervenció d’una hora escassa prèvia a les vespres, litúrgia on una senyora de la primera fila va haver de marxar ofegada per el fum de l’encens. Blázquez va fer una intervenció sobre l’eucaristia d’un gran nivell teològic i espiritual. No m’atreveixo a reproduir el contingut per no desvirtuar-la, només apuntar algunes idees. Hi ha un bon resum a Flama.info (els quals espero que em perdoni per robar-los la foto).

Va partir de les conclusions del sínode de bisbes sobre l’eucaristia. Va aprofitar per fer grans elogis del sínodes com una institució amb molt de futur: “Tots necessitem espais de comunió, que siguin una experiència que ens vivifiqui, ens conforti i ens revitalitzi”. Va reempredre una expressió de Benet XVI, “l’hora” de Jesús, una expressió que apareix constantment a l’evangeli de Joan “com unes pedretes que ens van marcant un camí cap a l’hora suprema”.

El que més em va agradar va ser la lectura que va presentar d’aquesta hora suprema, en el lliurament de Jesús. Del Jesús de la passió quan és entregat als homes per ser crucificat. Normalment només en fixem en un protagonista d’aquesta lliurament, el Judes traïdor. Però la lectura és molt més profunda quan aquest lliurament es mira des dels tres subjectes que té: Judes, el qui entrega amb traïció; Jesús, el qui es lliura; i Déu, el qui ens lliura el seu fill. La intervenció la va cloure amb una crida a l’esperança i amb un visió de l’eucaristia que supera el fet ritual: “Eucaristia és quan passem de l’odi a l’amor; de la diàspora a la reunió en comunitat, per això no podem viure sense eucaristia; de la violència a la pau; de l’envelliment dels nostres pecats a la vida nova”.

Quan hem vist Blázquez per la tele no ens havia semblat mai un gran orador, ni ahir a l’inici de la conferència ho semblava. Va començar amb un salutació en català i emmarcant la conferència a Barcelona com un agraïment a tot el que havia aportat des d’aquesta ciutat el Centre de Pastoral Litúrgica. Però quan es va endinsar en els continguts de l’eucaristia va desaparèixer el Blázquez tímid, i va aparèixer un Blázquez apassionat i apassionant. El millor del discurs va ser quan va abandonar el paper. Un teòleg brillant i amb gran capacitat de transmissió de la fe. Déu el deslliuri de la campanya que almenys tres subjectes ja han començat per apartar-lo d’aquí a un any de la presidència de la Conferència Episcopal. A Blázquez encara no li ha arribat l’hora, que ens convenen més bisbes teòlegs que polítics.

Els números de religió són els que són

Fa uns mesos un periodista començava un article d’opinió destacant, segons una recent enquesta, que “només el 50 per cent de joves espanyols es declaren catòlics”, evidentment amb un percentatge molt menor de practicants. I d’aquí feia tota una apologia del crepuscle de la religió.

He recordat l’article arran de la noticia que publicava diumenge passat El Periódico obrint la secció de societat del diari. L’article deia que a Catalunya només un 45,5 per cent dels alumnes escullen religió, situant-se a la cua d’Espanya on la mitjana és del 76,9 per cent. Primer cal aclarir que les dades de Catalunya són de la Conselleria d’Educació i es basen en matricula real. En canvi, les d’Espanya són de la Conferència Episcopal Espanyola que, si no han canviat el sistema, es basa en un qüestionari que omplen els professors de religió i que són dades que sempre han estat més altes que les oficials. Certament, és només un matís, que no amaga una diferència molt important.

Després, la notícia compara el nombre d’alumnes que fan religió en els centres públics, on la diferència és abismal: Catalunya, 32 per cent a primària i 15 per cent a ESO. Espanya, 82 per cent a primària i 50 per cent a ESO. Dues realitat, però, que fan de mal comparar perquè no té res a veure la gran implantació de l’escola religiosa a Catalunya, on tots fan religió, amb la d’Espanya.

Però veient la diferència la pregunta és: només el 45% escullen religió a Catalunya? Només un 50 per diuen sentir-se catòlics a Espanya? Doncs a mi em sembla el més normal. El problema és amb que ho comparem. Si ens mirem les xifres com una tendència, és evident que decau. Tot i que després d’uns anys de precipitar-se ara aquesta corba cap avall s’ha fet més suau.

El que em sembla més important és què podem esperar en una societat plural. Sobretot si venim d’un país amb majories catòliques a la búlgara. I no crec que sigui “normal” majories religioses d’unanimitat. Alhora, si ho comparem amb altres moviments socials, no n’hi deu haver gaires amb els quals la meitat dels joves s’hi sentin identificats. Una altra cosa és que el catolicisme segueixi sent durant molt de temps la religió culturalment majoritària. Dubto que això pugui canviar en dècades, i m’atreviria dir segles. Ara bé, aquesta majoria crec que és difícil que es pugui expressar en majories del 80 per cent. Es pot discutir si serà un vint, un quaranta o un seixanta. També ajudarà a inclinar la balança que els bisbes preguin postures que siguin raonables en una societat plural. I, en la classe de religió, de les facilitats o impediments que es posin a l’assignatura. Igual que tampoc hi ajuda tot allò que converteix els professors de religió en l'excepció laboral en un claustre. Però que hi hagi un 50 per cent de catòlics o que un 45 per cent dels alumnes escullin religió, em sembla una dada més que positiva. Quins són aquests barems a França, Bèlgica, o als Estats Units?

Sovint es recorda també que a Catalunya “només” entre un 10 o 15 per cent van a missa. Això deu voler dir unes 800.000 persones pel cap baix, o fins i tot un milió. Algú altre a Catalunya reuneix cada cap de setmana aquesta quantitat de gent? Som menys que abans, si. Però, es pot esperar una altra cosa? I, com va dir el bisbe Torrella en un estirabot durant les sessions del Concili Provincial Tarraconense, referint-se als anys d’abans del franquisme: “A Catalunya, la gent no ha anat mai a missa”.

Doncs ja tenim bisbe amb bloc: Traserra

Dilluns preguntava perquè no hi havia cap bisbe amb bloc. Un comentari de l’Eloi Aran em va alertar que n’havia trobat un. I és un cardenal, l’arquebisbe de Boston, Seán O’Malley, amb bloc actiu des del setembre de 2006, pocs mesos després de ser creat cardenal. Avui, un altre blocaire, el Josep Àngel Colomés ens anuncia que el bisbe de Solsona, Jaume Traserra, ha obert el seu bloc. A veure què ens anirà explicant. Potser finalment podrem saber què pensa el bisbe Traserra.

Quatre notes ximples sobre ecumenisme

Una trobada com la d’ahir a Barcelona, apart del contingut de la conferència del cardenal Kasper, dóna per altres comentaris més ximples . De fet, a aquests actes que tenen un eficaç servei de premsa i que et donen la ponència per escrit gairebé no caldria ni anar-hi. Però veure-ho sempre et dóna una altra visió de les coses. A més, et permet fer-te veure, sobretot si fas com jo i durant la pausa ensopegues per les escales tirant-se sobre d’una dona cinquantona que estava pacíficament asseguda a la seva butaca.

D’una banda s’ha de dir que l’Opus no enganya amb el nombre d’assistents, un costum bastant estès en determinats ambients. La sala estava plena, tant que els representants de Sant Egidi van arribar tard i la senyora de la porta no els deixava passar. Em vaig molestar a contar les butaques i hi havia 23 files de 19 seients i algunes cadires, que ja sumen de llarg els 450 assistents oficials.

Entre els assistents destacar persones significatives de diverses esglésies i vinculades al diàleg interreligiós a Catalunya: el pare Botam, Sebastià Janeras, Jaume Castro, Armand Puig, Antoni Matabosch, Guillem Correa, Daniel Fernández, Felip Carmona, Jaume Hereu, Joan Garcia... i els qui no conec. També a primera fila la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat. I de bisbes, Tena, Carrera, Sáiz, Casanova i Vives, que després he vist que és delegat de la Conferència Episcopal Espanyola a l’Assemblea Ecumènica Europea que es farà a Sibiu. Primer em va sobtar que l’arquebisbe Pujol no hi fos, però em van explicar que ahir hi havia una reunió de capellans a Tarragona que havia de presidir.

També s’ha de dir que feia temps que no veia tants capellans de negre. Evidentment eren capellans de l’Opus i alguns capellans diocesans que opussegen. Però sobretot em va cridar l’atenció l’elegància del seu negre. No és una tela negre d’aquella que ja comença a fer “brillos”, de capellà tronat. Era negre de veritat, pur, més que el dels bisbes. Impecable.

S’ha de dir que entre els participants de les diverses confessions es respirava cordialitat, fins i tot més de la que a vegades tenim dins l’Església catòlica. De fet, la única crítica a la conferència del cardenal Kasper me la va fer un catòlic. I, a més, no la vaig entendre.

Finalment un comentari sobre l’altra ponència que vaig poder escoltar, la de Jaume González-Agápito, delegat d’Ecumenisme de l’arquebisbat de Barcelona. La conferència sobre els 50 anys d’ecumenisme a Espanya va ser més una corrua d’anècdotes personals, algunes interessants i altres no, una cosa semblant aquest post. Però una valia la pena. Quan l’arquebisbe de Madrid, Casimiro Morcillo González, va tornar del Vaticà II i després de l’aprovació del decret sobre ecumenisme, es va preguntar: i ara on trobaré els protestants? I els va haver d’anar a buscar a la Puerta del Sol. Els va poder conèixer a tots per les fitxes de la Dirección General de Seguridad.

Si us voleu entretenir a la web de l’Opus Dei han penjat una galeria fotogràfica de la trobada.

Ho fem prou bé amb el Vaticà?

Crec que Kasper va quedar content de la visita a Barcelona. Almenys, sabia ser amable amb tothom i és d’aquella gent que agafes sempre amb un somriure, cosa que és d’agrair. Una percepció que em sembla que també es pot tenir de la recent visita a Barcelona del cardenal Renato Martino, president del Consell Pontifici de Justícia i Pau. Però hi ha un parell de coses que em sembla que no fem prou bé.

D’una banda, tot i que teològicament ja sabem que no és correcte, uns membres de la cúria com Kasper i Martino no deixen de ser una mena de ministres del Vaticà. Per això, crec que no estaria de menys que de comú acord amb el bisbat es planifiqués alguna salutació o trobada amb algun conseller de la Generalitat o alguna visita a la Casa dels Canonges. Em sembla que és habitual quan ve qualsevol ministre del país més remot d’Europa. Crec que seria un gest de cortesia que es valoraria i que no costa res. Només cal pensar-hi i voler-ho fer.

I, la segona pífia. Un dels motius de la visita de Kasper era presentar el seu nou llibre sobre l’ecumenisme espiritual que és un recull d’orientacions del Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat del Cristians per a posar-lo en pràctica. En la roda de premsa va ensenyar-nos el llibre en italià. Es publicarà també en anglès, francès, alemany i àrab. I Kasper va afegir: “No he tingut una editorial espanyola interessada”. Potser que els bisbes catalans o algun delegat d’Ecumenisme hagués pensat en fer una trucada a Claret. Avui em sembla que ja han fet tard.

Kasper i els anglicans: “Non é vero”

El cardenal Kasper desmenteix a Barcelona la informació que aquest matí ha publicat The Times de Londres. El titular afirma, tal com ha reproduït Europa Press, que la Comunió anglicana i l’Església catòlica ultimen un pla per unir-se sota el liderat del papa. Walter Kasper, president del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, que, per tant, sap perfectament com està el tema, ha estat rotund sobre el titular: “No és veritat”.

Kasper ha estat aquest dilluns al matí a Barcelona participant en una trobada ecumènica organitzada per l’arquebisbat i per l’Opus Dei. A les 10 ha fet una roda de premsa quan aquí no havia arribat res d’aquest tema. Després ha fet la conferència de la jornada i ha estat dinant al Palau de la Música Catalana. A la tarda feia una reunió amb els professors de la Facultat de Teologia de Catalunya i marxava cap a Roma. Per això, al migdia tots els periodistes hem tornat cap a la feina tan tranquils.

Però a l’hora de dinar m’he trobat l’Oriol Domingo que sortia esperitat de La Vanguardia amb la nota d’Europa Press a la mà. Hem agafat un taxi i hem enganxat a Kasper sortint de dinar. Li hem donat la nota d’agència i amb la cara de sorpresa només llegir el titular ho ha deixat ben clar. Després ha afegit que “sobre el primat del papa hi ha hagut acostaments, però no hi ha consens”. Dimarts a La Vanguardia suposo que podreu llegir el que ens ha comentat sobre el treball conjunt que s’està fent amb els anglicans. Per fi a Barcelona tenim una exclusiva mundial.

PD: Avui dimarts el Vaticà ha publicat la nota que confirma el desmentit de Kasper.

Kasper demana més

La intervenció que ha fet aquest dilluns Kasper a Barcelona ha estat, si més no, gratificant. Tant a la roda de premsa com a la conferència que ha fet en la trobada ecumènica de Barcelona s’ha entès el que volia dir. El servei de premsa de l’Opus Dei ja ens ha passat el text de la conferència, que ha pronunciat en italià i que el públic ha pogut seguir per escrit en català i en castellà. La nota de premsa en fa un resum.

Al Vaticà tenen clar que el problema avui ja no és entre cristians d’una confessió o altra, sinó entre creients i no creients. I això és el que pot fer que sinó per gust, per gana, s’avanci més en la unitat dels cristians. Però quaranta anys després d’aixecar els anatemes, Kasper dibuixa una situació nova: “després d’haver superat molts malentesos i haver aconseguit un consens fonamental sobre el fulcre de la nostra fe, ara hem arribat al nucli dur de les nostres diferències eclesiològiques, o més aviat de les nostres diferències institucionals i eclesiològiques.” O sigui, que hem tocat l’os. “No es pot negar que (...) el diàleg d’alguna manera s’hagi encallat”.

La sortida que proposa Kasper és un ecumenisme espiritual, que no vol dir esperar asseguts que la pregària ho arregli: “Espiritualitat ecumènica significa cooperació en favor de la vida, de la justícia, dels drets de l’home i de la pau. En aquest context no estic pensant en primer lloc en accions espectaculars, sinó en cooperar a les obres de caritat de cada dia, pels nens, els joves, els malalts, les persones amb discapacitats i la gent gran. Estic pensant també en la cooperació amb la pastoral per als turistes, en els mitjans de comunicació, etc. Hem de superar en tots aquests àmbits l’esperit de competitivitat, perquè cal que imperi la solidaritat. Podem fer tantes coses plegats, i mitjançant aquesta cooperació ens coneixem millor i creixem junts”.

Finalment, en aquest procés no sembla que el projecte oficial de l’Església catòlica sigui atreure cap a casa la resta de confessions cristianes: “no es tracta d’una fusió com les de les grans empreses internacionals del nostre món globalitzat (...) la reconciliació pròpiament no elimina l’alteritat de l’altre, no l’absorbeix ni la xucla, fent-la desaparèixer. Ben al contrari”.

A la roda de premsa ho ha explicat destacant que no existeix ecumenisme sense conversió personal i reforma de l’Església. Per exemple, ha repetit que així com els catòlics han anat assumint principis on la centralitat és la Paraula de Déu, els luterans també han anat apreciant els símbols i els sagraments. O així com el catolicisme havia abandonat una mica la sinodalitat, els ortodoxos han anat valorant el sentit del primat.

Total, que res hauria de ser tant complicat si un s’hi posa de bona fe, és a dir, amb una autèntica espiritualitat. Ens ho deia als periodistes “si féssim tot el que avui és possible sense violar el Codi de Dret Canònic, enlloc de lamentar-nos només sobre el que no es pot fer, seria molt positiu”.

I un bloc d'un bisbe?

Fa pocs dies l’Eloi Aran em va fer notar la nova presència a la xarxa de dos seminaristes. L’Elies Ferrer de Girona amb un nom italianitzat Allegro giusto, i Magí Mejías de Tarragona amb The Magí's piece on the net (enlloc he sabut trobar una justificació sobre aquests títols). Tots dos són de seminaristes que estudien a Barcelona en el seminari interdiocesà i han arrencat fa pocs dies.

Sembla que s’han convençut de la importància testimonial que poden tenir els blocs. Per això, amb l’Eloi, vam comentar que després dels seminaristes estaria bé que algun bisbe s’animés. De fet, els bisbes sempre es queixen de que els periodistes només destaquem el que ens interessa de tot el que diuen i que fan moltes coses bones que no se saben. Segur que en la seva agenda setmanal tenen moltes experiències que voldrien compartir amb la resta de la diòcesi. Tampoc és tanta feina escriure dos o tres notes cada setmana i penjar la carta dominical i algunes homilies. I segur que tots tenen un secretari eixerit que pot ser l’encarregat de penjar les seves notes a la xarxa. Doncs estaria bé que un bisbe català fos el primer. Jo no en conec cap altre que fins ara ho hagi fet.

L’Església enrocada

“A la institución católica española le cuesta mucho admitir que la pluralidad de los mundos de vida social conlleva, entre otras cosas, un pluralismo de éticas. La ética católica, ante esta pluralización, no es ya la única que modela todo el ethos sociocultural del país. Al no terminar de aceptar que ya no existe un único código cosmovisional y moral que regule de forma unánime la sociedad, identifica y confunde el laicismo excluyente, que detecta bien porqué les afecta a ella y la trata indebidamente, y el laicismo inclusivo, que incorpora a la vida pública y a la leyes planteamientos de instituciones y grupos que tienen universos simbólicos y morales distintos al suyo y que durante la dictadura franquista habían sido excluidos con su consentimiento directo o indirecto”.

Aquesta setmana una mena de grip inoportuna m’ha permès accelerar la lectura de El factor católico en la política española. Del nacionalcatolicismo al laicismo, l’últim llibre de Rafael Díaz-Salazar editat per PPC. Continuo pensant que hauria d’estar prohibit per llei enviar als periodistes llibres que s’han de llegir que tinguin més de 200 pàgines. Però també és veritat que el següent de la cua en té 750. És L’Església dels primers segles del pare Laplana de Montserrat editat a Mediterrània.

Bé. El cas és que el llibre de Díaz-Salazar és altament interessant. Sobretot l’análisi de la situació actual dels dos darrers capítols. En els primers explica coses més conegudes, però que també estaria bé que llegissin aquells que encara creuen que durant el franquisme només hi va haver l’Església del “Cara al sol” o que la religió només és un fet privat.

Una de les conclusions del llibre està en el paràgraf que encapçala aquesta nota. Ve a dir que majoritàriament la jerarquia catòlica espanyola i els cors afins encara no han entès en quin país viuen. Díaz-Salazar fa aquesta anàlisi sense negar l’existència i la presència dels laïcismes excloents, però també explica molts altres factors que condicionen la desproporció de la resposta jeràrquica.

La proposta és buscar un espai que pugui ser comú a tots i alerta dels perills que l’Església no vulgui jugar a aquest joc o de que se l’expulsi del terreny de joc. I un perill és que l’Església quedi definitivament enrocada (o enRoucada) en un espai polític i social tancat que, per molts que siguin els qui s’hi apuntin, sempre serà només una part enfrontada amb la resta del país. És una de les hipòtesis possibles on la pluralitat eclesial ho té molt magre.

Els bisbes catalans pensen

La setmana passada es va fer la reunió trimestral de la Conferència Episcopal Tarraconense a Tiana. No hi ha hagut cap novetat transcendent, però han fet una de les coses interessants que repeteixen cada dos anys, la trobada amb professors de la Facultat de Teologia de Catalunya i de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. Aquesta vegada hi han assistit nou professors: Armand Puig, Gaspar Mora, Xavier Morlans, Màxim Muñoz, Salvador Pié, Ramon Prat i Pons, Joan Martínez Porcell, Vicent Igual i Carles Llinàs.

Aquestes trobades bisbes-teòlegs poden semblar irrellevants, però són significatives. D’una banda, perquè és una decisió arbitrària dels bisbes fer-les o no. No tots ho fan i, per exemple, la Conferència Episcopal Espanyola ja fa uns anys que les ha abandonat. D’altra banda, perquè fer-les demana una actitud dialogant: asseure’s i parlar amb nou persones que de teologia en saben més que tu i, per tant, que per molt bisbe que siguis poden no donar-te la raó. A més, aquestes trobades només es poden fer si hi ha un clima i una disponibilitat a escoltar-se mútuament i que ningú està cohibit pensant en les conseqüències de dir les coses com es veuen. I, finalment, hi ha d’haver matèria prima. És a dir, tenir bisbes disposats a pensar i tenir teòlegs preparats.

Per sort, sembla que això a Catalunya ho mantenim i que ningú té ganes de perdre-ho. Com en altres ocasions, el tema principal d’aquesta reunió no va ser discutir de punyetes doctrinals, sinó d’interrogar-se sobre el què manca per anunciar millor l’Evangeli a la gent d’avui. No en van sortir receptes màgiques, però que els bisbes i els teòlegs catalans en puguin parlar amb normalitat, és més que un patrimoni a preservar. Tampoc cal anar gaires anys enrera per recordar que la principal preocupació d’algun bisbe era controlar doctrinalment la Facultat de Teologia enlloc de sentir-se interpel·lat per la seves aportacions. Si els teòlegs només poguessin dir el que els diuen els bisbes, no hauríem arribat al Concili (i em refereixo al de Trento).

L’Opus aposta per l’ecumenisme

Ningú podria pensar que l’Opus es dediquin a l’ecumenisme. La frase no és meva, és de monsenyor Jaume González-Agápito, delegat d’ecumenisme de l’arquebisbat de Barcelona. El fet és que l’Opus Dei ha promogut a través del Centre Sacerdotal Montalegre i conjuntament amb l’arquebisbat de Barcelona una trobada ecumènica que es farà el 19 i 20 de febrer a Barcelona. No s’hi han posat per poc i mossèn Joan Garcia Llobet, director del Centre Sacerdotal Montalegre, i González-Agápito van anar a veure i van convidar a venir-hi al cardenal Walter Kasper, president del Pontifici Consell per a la promoció de la Unitat dels Cristians.

Kasper acaba d’enllestir un llibre sobre ecumenisme espiritual. Es veu que havia de ser una mena de guia vaticana sobre aquest tema, però al final s’ha optat per editar-lo en forma de llibre, per ara només disponible en italià. Així, a Kasper li va semblar bé la proposta i el 19 vindrà al Palau de la Música de Barcelona per presentar aquest llibre. Serà el segon membre de la cúria que en poques setmanes posa els peus a Barcelona, després que al desembre Renato Martino va venir a presentar la traducció al català del Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

Però potser no hauria de sorprendre que l’Opus aposti per l’ecumenisme tenint present que una de les virtuts d’aquest moviment és la fidelitat al papa, i Benet XVI ha posat clarament aquest tema com puntal de la seva agenda, tema també apreciat per Joan Pau II. La trobada s’emmarca en la preparació de la III Assemblea Ecumènica Europea que es farà al setembre a Sibiu (Romania) en continuïtat amb les dues anteriors de Graz i Basilea. Per això, la sessió d’enguany dels Jornades de Qüestions Pastorals, que fa 42 anys que organitza l’Opus a Castelldaura, es convertiran en una reunió ecumènica. L’acte principal serà una trobada oberta a Barcelona amb Kasper i membres d’altres esglésies, com l’arquebisbe metropolità d’Espanya i Portugal de l’Església ortodoxa grega i el director europeu de l’associació internacional protestant AGAPE.

En la presentació als periodistes que es va fer divendres, Garcia Llobet va parlar de l’ecumenisme espiritual com l’ànima de l’ecumenisme, el que es fa de fidel a fidel: “Ecumenisme, més que conversió és convergència”. A més va presentar un balanç positiu de l’estat actual de les relacions ecumèniques. I va destacar que hi poden haver molts punts de trobada entre totes les esglésies cristianes com, per exemple, la seva postura davant de la laïcitat o en la caritat.

En aquesta presentació, González-Agápito també va ser fidel a la seva manera personal d’explicar les coses tal com ragen. Una bona manera de justificar la necessitat un autèntic l’ecumenisme espiritual va ser dir que “ecumenisme no és agafar un protestant pel coll i portar-lo a un acte”. Però si em permet una crítica amable, diré que el que em va sobrar és que un membre de la carrera diplomàtica com ell no es pogués estar de trobar pegues a bona part de la resta d’activitats ecumèniques i interreligioses que fins ara s’han fet a Catalunya. Per exemple, encara que pugui ser veritat, no calia dir que Sant Egidi fan trobades de “moltes abraçades” per ressaltar les virtuts de la trobada que l'Opus i la delegació d'ecumenisme organitzen a Barcelona. La trobada que es farà ja té prou relleu per defensar-se sola.

Que tractin bé al bisbe de Lleida i la seva diòcesi

Que avui el bisbe de Lleida hagi anunciat que ha presentat la renuncia al papa no és una sorpresa. Ja ho comentàvem fa pocs dies en motiu del seu ingrés a l’hospital on s’hi va estar una setmana. Cal reconèixer la dignitat amb la que Francesc Xavier Ciuraneta ha portat el desenvolupament del seu parkinson, i no ha amagat mai el deteriorament de la seva salut. Aquest mateix mes era el tema del seu escrit en el butlletí informatiu del bisbat.

Fa setmanes que pràcticament no podia exercir les seves funcions i per això ha fet públic que ja ha presentat la renuncia. Ara caldrà esperar la decisió del papa perquè l’accepti i nomeni un successor o es deixi la diòcesi en mans d’un administrador apostòlic en espera del nou bisbe. En la nota que ha enviat als mitjans per anunciar la renuncia explica que espera retirar-se a Palma d’Ebre on va néixer fa 66 anys. S’ha guanyat que li donin ja aquest descans. El que no acabo d’entendre és que el relleu del bisbe de Lleida no s’hagi fet d’una forma més àgil i programada. Fa temps que se sabia que caldria afrontar el seu relleu i el nunci ja podria tenir prevista la successió en el moment en que es fes pública la renuncia. Potser aquest anunci accelera el procés, però serà un període d’interinitat innecessari. I més quan està obert en canal el litigi de les obres d’art. Si aquest relleu previsible s’allarga voldrà dir o que Lleida queda molt lluny del Vaticà, o que algú ja li està bé mantenir aquesta interinitat. I, en aquest cas, el primer perjudicat serà el mateix Ciuraneta i després la seva diòcesi.

Evidentment, ara s’obren públicament les apostes per la successió de Lleida. D’una banda, cal recordar que en els darrers 14 anys –havent canviat de bisbe les 10 diòcesis catalanes- només han sortit quatre nous bisbes catalans, dos del seminari de Tortosa, un del de Toledo, i un de l’Opus. La resta, o ja eren auxiliars de Barcelona, o venien de València. Potser seria hora que entre els gairebé mil capellans que hi ha sumant les diòcesis de Lleida, Urgell, Vic, Girona, Tarragona i Solsona el nunci es preocupés de trobar-ne algun digne de portar la mitra. Ja fa 30 anys de l’últim bisbe que va sortir d’entre el clergat d’aquestes diòcesis, quan van enviar Antoni Deig a Menorca. Precisament, aquests sis bisbats catalans aviat superaran el rècord de Menorca, on tenen bisbat però és impossible que en surti cap bisbe. Espero que els bisbes d’aquestes diòcesis ja li hagin fet arribar al nunci una bona llista de propostes.

D’altra banda, s’ha d’afegir que l’experiència d’alguns nomenaments episcopals també ha relativitzat la importància del fet que sigui o no català. Com va dir mossèn Ballarín, “Ens heu dat uns bisbes que haurien fet feliç la tia Conxa. Tingueu pietat de nosaltres, vicari de Jesucrist”, i ben catalans que eren els escollits. Perquè si envien un bisbe com Roncalli, ningú es preguntarà a quin seminari havia estudiat. Ara, si no el troben d’aquesta talla, a Catalunya de bons candidats no en falten.

PD: Ara, dilluns, he vist la carta que ha fet pública Ciuraneta adreçada als diocesans. Val la pena llegir-la i es correspon amb els elogis personals que ha rebut aquests dies.

Me’n vaig a fer les Espanyes

“Entorn del catolicisme oficial s’ha format a través dels segles un crostissam d’interessos terrens –règims polítics, privilegis socials, avantatges econòmics, distribució injusta de la riquesa, etc.- i les classes conservadores s’acostumen a considerar tota aquesta ganga impura com una part essencialment integrant del catolicisme, que degenera així a la vil condició d’una institució defensora d’interessos bastards. Discutir-ne un és demolir la religió, que elles defensen perquè les defensi. Elles paguen l’Església –i encara amb quina gasiveria!- com es paga un gendarme que munta guàrdia entorn d’un camp afitat. Déu esdevingué llur insigne protegit, obligat a servir-los. Que en el món hi hagi egoistes d’aquests és, més que comprensible, inevitable. L’escàndol comença quan els qui Déu ha posat perquè vetllin per la puresa de la religió s’ajunten a ells per formar la gran lliga dels enemics de la justícia en nom de Déu. La Revolució, més astuta que intel·ligent, sotja aquesta claudicació sacrílega per cobrir-se del prestigi de la justícia, i si no s’arriba a temps a arrabassar-l’hi acomplint la justícia en nom de Déu, els estralls que fan són proporcionats a la traïció dels clergues. I aleshores tot són crits d’escàndol contra els cucs que devoren el cadàver de l’ordre social que els mateixos que criden han occit. Així passà a Espanya, especialment a Catalunya, la seva part més viva, i així passarà a tot el món si el poc que resta de cristianisme en les classes benestants no assoleix a fer saltar el crostissam de tant superfetació pagana”.

Pobre canonge Cardó. Si aixequés el cap tindria un cobriment. Aquest fragment el va escriure el 1948 i forma part de “El gran refús”, darrer capítol de Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes (pàg. 66), que per voluntat de l’autor va restar inèdit fins que tots els seus protagonistes van ser morts. Quan va aparèixer el 1994 pràcticament no va desvetllar res sobre la posició de l’Església durant la República i la Guerra Civil que no se sabés. Això si, certament era extremadament dur amb l’actitud de la majoria de la jerarquia i del clergat integrista, perquè no van saber entendre els signes dels seus temps i pel mal que van fer a l’Església catalana.

Aquesta tarda m’ha vingut a la memòria el llibre del canonge Cardó quan pensava com presentar la versió castellana d’aquest bloc que des d’avui es pot consultar a Religión Digital. És simplement una traducció –automàtica i revisada superficialment, i potser amb lleugeres adaptacions- del bloc en català. Em voltava pel cap la idea d’anar a fer les Espanyes, i d’aquí m’ha vingut encomanar-me a Cardó. I el que mostra la seva lectura és que encara avui hi ha els qui estan enquistats en les posicions que denuncia Carles Cardó. Per això, he pensat que era bo afegir-me al polifònic cor dels blocs de Religión Digital i aportar un veu escrita des de l’Església catalana. Una tan vàlida i discutible com qualsevol altre. Perquè el que no puc oferir és la veritat absoluta.

Pels seus fets els coneixereu

Ara us explicaré un cas. El tema és que he vist gent amiga molt interessada en seguir tot el que faig, cosa que m’alegra, i que es dediquen a penjar amables comentaris a la xarxa sobre la meva indigna persona. El curiós va ser que un dia va aparèixer en un bloc un comentari sobre el que jo havia dit sobre Religión Digital en una conversa privada. No vaig donar-hi més importància. Però la cosa va anar a més quan va aparèixer un altre comentari anunciant que jo posaria en marxa un bloc a Religión Digital. Era una informació que només tenia la persona a qui vaig demanar d’incorporar-me a Religión Digital, i aquest només ho sabia des de feia tres dies. Calia veure què havia passat. Total, que al final vam descobrir que havia estat un tècnic jovenet pel qual havia passat la meva sol·licitud i que només saber-ho va trucar a un capellà amic de Terrassa amb qui havia estudiat al seminari de Toledo per explicar-li. Aquest capellà va decidir esbombar-ho perquè està convençut que a Barcelona hi ha una conxorxa maçònicocatalanista on les decisions ens vénen dictades de vés a saber qui i que ho sabria més gent. Però el que ell no sabia és que la decisió de traduir el bloc al castellà jo no l’havia comentat ni a la meva dona i per això és va descobrir on era la gotera. Total, que ara hi ha un tècnic que no sé si encara conserva la seva feina, aquí està el bloc i ja sabem qui són. Només cal deixar-los fer i que amb els fets ells mateixos quedin retratats.

Com diu el canonge Cardó al final de “El gran refús”: “Que Déu els hagi salvat a tots, però que a la terra cadascú tingui la reputació que mereix”.

Se’n va Sistach a Roma?

Aquest matí quan he baixat a esmorzar a un bar m’he trobat un grup d’escolapis que m’han convidat amablement a seure amb ells. Tant amablement que ja dec a l’erari dels escolapis un cafè amb llet i un donut. El primer que m’ha preguntat un dels escolapis era si finalment Sistach anava a Roma. Evidentment, els he dit que ells tindrien més informació que per això tenen un escolapi català a la cúria romana, però m’han respost que és com un tomba. Serà això.

En tot cas, és curiós que periòdicament circuli la mateixa història. Que l’arquebisbe Martínez Sistach està a punt de ser nomenat per un càrrec a Roma. De fet, és diu pràcticament des de que va arribar a Barcelona. Prevenint-vos de les meves nul·les capacitats profètiques, continuo pensant que no. És cert que Sistach a Roma no és un arreplegat. Té els seus amics i els qui el consideren. Tampoc es pot passar per alt una cosa que oblidem sovint, que Roma són moltes Romes diferents. Encara que el límits de discrepància siguin reduïts, Roma no és un bloc monolític on tothom pensa exactament el mateix. També és cert que tot i ser una persona raonable i moderada, Sistach no és pot dir que sigui precisament un progre esgarriat. Al contrari, en molts punts, fins i tot en els doctrinalment més calents, està en sintonia amb els corrents majoritaris del Vaticà. A més, s’ha fet valer el seu prestigi com a canonista. Per tant, podria ser una persona per anar a Roma.

Però crec que la perspectiva no és aquesta. Seria molt difícil que s’optés per canviar el bisbe de Barcelona en ple procés de divisió de la diòcesi. A més, després de tots els maldecaps que va portar el procés de successió del cardenal Carles, dubto que ningú tingui ganes de tornar a obrir la caixa dels trons. La única possibilitat remota és que algú decidís que la principal feina que tenia Martínez Sistach ja s’ha acomplert: que un cop pacificada la diòcesi es pot pensar ja en una altra solució. Però és més probable que aquesta primavera o la següent el facin cardenal, que no que se’n vagi de Barcelona. Al final, el cardenalat només hauria d’estar pendent d’una qüestió d’estadística, és a dir, de les places vacants, del nombre de cardenals espanyols i de la cua que hi ha en competència amb altres diòcesis rellevants i membres de la cúria. Ara ja hi ha 10 places de cardenals electors per cobrir. I a finals de març seran dos més. El dijous 15 vinent arriba als 80 anys el cardenal Martini, i el 31 de març un espanyol, Martínez Somalo. Però això és com obtenir un pis de protecció oficial; una vegada has superat els requisits, posar-se a la cua i esperar que et toqui.

Efecte apagada

Es veu que arran de l’apagada de llums d’ahir, aquest matí l’arquebisbe Martínez Sistach ha decidit canviar una altra vegada la carta dominical d’aquest diumenge. Recupera els principis que recull el Compendi de Doctrina Social de l’Església per recordar que “una correcta ‘consciència ecològica’ cal que tingui en compte ‘la dimensió ètica’, que ha de caracteritzar sempre el desenvolupament dels pobles”.

L’escàndol dels beneficis

Aquesta setmana sembla que estic més reflexiu que informatiu. El cas és que m’he anat escandalitzant progressivament a mesura que anaven sortint els resultats anuals dels gran bancs espanyols. Ahir vam tocar sostre, amb els 7.596 milions de benefici del Banc Santander, un 22 per cent més que l’any anterior. La tendència de la resta de bancs és similar i només amb els cinc primers bancs i caixes de l’estat acumulen beneficis de més de 17.000 milions d’euros.

Així que ahir em vaig decidir a consultar el Compendi de la Doctrina Social de l’Església convençut que trobaria alguna referència a l’escàndol dels beneficis desorbitats i acumulats en poques empreses. Doncs, no. El punt 340 ho deixa clar “La doctrina social de l’Església reconeix la funció justa del benefici, com a primer indicador del bon funcionament de l’empresa: ‘quan una empresa produeix benefici, això significa que els factors productius han estat utilitzats adequadament’. (Centesimus Annus. Joan Pau II)”. Després de la decepció inicial, si que vaig poder trobar alguns criteris que limiten la legitimitat d’aquests beneficis.

D’una banda, que el benefici econòmic no està limitat en si mateix, sinó en la forma d’aconseguir-lo: “Això no ofusca la consciència del fet que no sempre el benefici de l’empresa estigui servint adequadament la societat. (...) És indispensable que, a dintre de l’empresa, la persecució legítima del benefici s’harmonitzi amb la tutela irrenunciable de la dignitat de les persones que amb funcions diverses treballen en la mateixa empresa. Les dues exigències ni estan de cap manera en contrast l’una amb l’altra”. Una advertència que es repeteix en el punt 369, quan parla del món de les finances: “Una economia financera que sigui un fi per a si mateixa està destinada a contradir les seves finalitats, atès que es priva de les pròpies arrels i de la pròpia raó de ser, és a dir, del seu rol originari i essencial de servei a l’economia real, i, en definitiva, de desenvolupament de les persones i de les comunitats humanes.”

I, d’altra banda, la doctrina social de l’Església també fixa els límits dels beneficis en l’ús que se’n fa: “329. Les riqueses acompleixen la seva funció al servei de l’home quan són destinades a produir beneficis per als altres i per a la societat. (...) [Les riqueses] són un bé que ve de Déu: qui el posseeix l’ha d’utilitzar i fer circular, de manera que àdhuc les necessitats en puguin gaudir; el mal s’ha de veure en l’afecció immoderada a les riqueses, en la voluntat d’acaparar-les. (...) La riquesa, explica Sant Basili, és com l’aigua que sempre brolla pura de la font si n’és extreta amb freqüència; en canvi, es podreix si la font no s’utilitza. (...) Qui té riqueses només per a ell no és innocent; donar-les a qui en té necessitat significa pagar un deute.”

Tot plegat es basa en el principi bíblic que “la propietat originària de tots els béns pertany a Déu” (n. 323). Certament, els condicionats que limiten l’obtenció i l’ús dels beneficis són un bon argument que en principi no negaria a les empreses la possibilitat de cada any guanyar més diners. Tot i això, a mi em continua escandalitzant que un banc pugui guanyar 7.500 milions en un any, i tinc els meus dubtes que això es pugui aconseguir actuant com les Germanetes dels Pobres.

Cames creuades

L’anècdota és real d’aquesta mateixa setmana a la parròquia de Montalegre del carrer Valldonzella de Barcelona. Me l’explica la protagonista involuntària. Una jove cristiana que acostuma a dedicar una bona estona del dia a la pregària es resguarda a la capella de la parròquia a resar en un banc amb la bíblia a la falda. Mentre, s’està fent una missa a la nau central i, quan s’acaba, una dona entra a la capella i se li acosta. Quan és al seu costat, trencant-li les oracions, la senyora li diu: “No creo que estar con la piernas cruzadas sea del agrado de su altísima Majestad”.

Quan ho comentàvem amb un grupet no ens vam poder estar d’imaginar possibles respostes a l’improperi, que normalment costa molt que se t’acudeixin al moment. Una és la irreverent (els més sensibles millor que se la saltin i continuïn llegint dues línies més avall) que seria una cosa així com “que potser creu que li agradaria més veure’m amb les cames obertes”. Després hi ha la resposta progre: “el que li deu molestar és veure tanta gent amb els braços creuats davant de tots els problemes que hi ha al món”. També hi havia una resposta espiritual, la de “el senyor el que mira és el cor de les persones”. Finalment també es podria apuntar la teatral, la de baixar la cama amb actitud compungida i de cop creuar-la desafiant cap a l’altra banda. Tot i això, la resposta de la noia va ser la més encertada davant de tal despropòsit: no fer-ne ni cas mentre la dona començava a passar el rosari. Però és evident que a partir d’aquell moment es va acabar qualsevol intent de pregària i comunicació amb la “altísima Majestad”.

Però crec que la pregunta més important és: què punyeta li han ensenyat a aquesta dona? La culpa no deu ser seva perquè -si no estem davant d’una patologia clínica- el problema és el tipus de religiositat que li han inculcat.

Abbé Pierre sempre

El 22 de gener no vaig dir res de la mort de l’abbé Pierre, entre altres motius perquè tampoc tenia res singular a aportar. Altres, com aquest post de Santi Torres, ja ho han fet millor que jo. Però ara acabo d’editar un text que publicarem a Foc Nou que m’ha semblat interessant. Buscant qui ens podria parlar de l’abbé Pierre la Pilar Malla em va passar el llibret del lliurament del Premi Internacional Alfons Comín que es va fer a Barcelona el 20 d’octubre de 1995. Ens vam adonar que qui millor podria parlar de l’abbé Pierre era ell mateix i per això publicarem alguns fragments del seu discurs d’agraïment. Com que en paper no hi cabran tots els fragments, aquí us poso els que hem triat. Va ser dit fa 12 anys, va morir fa 10 dies, però el que hi posa i el que deia val per sempre.

“La gent important no és només la gent famosa. En tot el món hi ha milers de milions de pares, de mares, de nens a l’escola, que a la seva manera, amb pecats, amb desordres, amb moltes ximpleries, però amb tot el cor fan el que han de fer i el que poden fer. La mare cuina, no té res d’heroic, mai no serà gloriós, no li faran mai una estàtua per posar-la en un altar. I tanmateix, quan em pregunten que es un sant, dic: L’Esperit Sant treballa en el cor d’aquests pares i d’aquestes mares que simplement compleixen el seu deure, però si ho fan amb amor, fent el que pensen que han de fer, son sants, fan la voluntat de Déu.


La revelació diu: “l’etern és amor, tu ets estimat i ets lliure per ser capaç. d’estimar”. Una multitud, la gran majoria, no sap res d’aquesta revelació històrica, però gràcies a Déu, a l’Esperit Sant, l’alè que procedeix del Pare i del Verb sembrador, no només necessita l’Església. Necessita l’Església, som la sal de la terra, serem aquesta sal encara que la sal sigui una part ínfima, minúscula en un àpat. Però nosaltres, per molt poc nombrosos que siguem, hem d’escampar aquest ápat sencer a la humanitat sencera.

No oblideu que Déu ens ha donat dos ulls. Amb l’un no podem fer trampes i hem de conservar-lo obert sobre tot el mal del món, contemplant tots els horrors. Però ens va donar un segon ull, amb el qual podem venerar el nostre coratge, podem admirar-lo

La meva vida ha esta llarga. I des que tenia 6 o 7 anys, quan es va morir el meu avi, tinc ganes de morir, i no hi reïxo. N’hi ha hagut ocasions, però totes han estat fallides. Els amics em diuen ara: “Para de dir-li a Déu que tens ganes de morir, l’acabes avorrint i cada vegada t’afegirà dos o tres anys mes”. La meva vida ha estat llarga, però contínuament ha estat un imprevist, ha estat simplement no fugir davant d’una desgracia, no enfilar pel carrer del costat i desaparèixer.

En les comunitats d’Emmaús, hi ha tres regles. La primera: “T’acollim per treballar, segons les teves forces, segons les teves possibilitats”. En segon lloc: Es comparteix. Un home fort pot aportar molt, un dèbil, un vell, gairebé no pot fer res d’útil, però es comparteix tot, així cada diumenge, i totes les vacances. La tercera, sense la qual, des que tot plegat va començar ja als anys 50, tot hauria ja desaparegut, la tercera regla, que es l’únic que explica que això es mantingui dempeus, que continuï, es: Treballar mes del que ens bastaria perquè tots tinguéssim el necessari. Volem treballar més del que és necessari per esdevenir donadors, nosaltres, els pobres, els humiliats, considerats com persones que sobren al món, poder-nos oferir el luxe d’esdevenir donadors.

Un dia, un dels companys em deia: “Déu, Déu, què vol dir, això?”. Li vaig dir: “Recorda: Fa uns dies, tu i jo vam treballar fort tot un dia, vam menjar malament i vam treballar per restaurar un petit indret on podrien viure dos vellets. Vam posar cortines, flors, vam preparar el sopar, els vam anar a buscar, i ells estaven enlluernats.” I vaig dir al company amb qui tornava, mullat i mort de fred: “No oblidis mai aquesta mena de joia, que no es com les altres, que no es pot comparar a cap d’altra, aquesta mena de joia que cantava en el teu cor, aquell dia que tornàvem a casa i em vas dir: ‘Pare, sóc tan feliç avui’. No oblidis mai aquesta joia nova que els savis de la teologia anomenen el do de la saviesa.

L’home em va buidar el cor. Em va dir: “El que fan no està bé”. No va dir “el que diuen, el que ensenyen”. Parlava de l’Església. Deia: “No està bé el que fan”. Per què?, li vaig preguntar. “Perquè en aquest barri hi havia un home molt ric, director d’una fàbrica, escandalós en la seva vida privada, que tothom coneixia, i un patró injust en les relacions socials amb els seus obrers. Va morir i va tenir un gran enterrament, deu capellans, el bisbe, molta solemnitat, mentre tothom el menyspreava. Uns dies després va morir una velleta que tota la vida havia cuidat el seu marit, que havia estat la providencia per als seus veïns, i el seu enterrament va durar un tres i no res. Això no pot ser”. Abans de marxar em va agafar per les espatlles amb força mentre em deia: “Abbé, no sé si Déu existeix, però estic segur que si existeix, és el que els seus companys i vostè estan fent”. És prodigiós. Aquest ignorant, per una vertadera revelació interior, ha entès tot el que la Bíblia sencera, la revelació i la teologia ens ensenyen. Déu és amor. Crec que es això el que espera el món actual.

Vaig escriure una carta al Papa, que no es pública, on explicava la queixa d’aquell home pels funerals del ric i de la velleta. Al damunt, hi vaig escriure Top secret. Li deia: “En països molt pobres veiem que us reben com un príncep, països que amb sa Santedat es gasten més diners que per rebre el president dels Estats Units, l’home mes poderós de la terra. En aquests països ni ha capellans que viuen amb els pobres i que els ensenyen l’Evangeli”. Aquests capellans m’explicaven que havien animat a tothom que anés a veure al Papa. I el que van veure va ser un príncep, i no la meravellosa fervor espiritual del nostre Papa. Tots aquests decorats hi son de massa. Li deia: “¿Per què abans de cada viatge no envieu algú a dir a l’alcalde, al comissari, al ministre, als bisbes i cardenals: Sí, accepto els honors, poseu una catifa vermella, rebeu-me en un saló d’honor, feu-me un discurs de benvinguda, gràcies, està molt bé, però us prego que no hi hagi aquestes despeses, aquest luxe?”.

Jo no m’he cansat de repetir-vos: “Encara que sigueu l’home polític més honrat, més generós, més intel·ligent, malauradament, després d’un temps, sempre us semblarà més urgent renovar els decorats de l’òpera que estan gastats que portar aigua o sanitaris als barris de barraques. Per què? No es pas perquè no tingueu sentiments. Es perquè la vostra funció us imposa l’obligació d’anar de tant en tant a l’opera per una reunió diplomàtica, una festa nacional, etc. Si veieu que els decorats son vells, per l’honor de la ciutat l’endemà feu un paper als responsables per dir-los que ho arreglin. Això es perquè de vegades aneu a l’òpera. Però la vostra condició de ministre no us obliga mai a anar d’incògnit a un barri de barraques, on les mares ploren esgotades, on no hi ha higiene.

La humanitat només té dos camins: o servir en primer lloc els grans, els forts -i aquest es el camí de l’odi, de la mort, de la guerra-, o servir primer els mes febles.

La vostra ciutat és molt bonica, però, pel fet de ser una capital, com la meva ciutat -jo vaig néixer a Lió-, com París, està envoltada d’oblidats, d’aquells que només seran servits en darrer lloc, després que s’hagi embellit tot el que hi ha de bonic a la vostra ciutat. Espero que, cada matí, tots plegats, en llevar-nos, ens obliguem a proposar-nos un únic objectiu: els altres, els altres i els altres. Els altres, sempre els altres.

Potser era això, el què deia Sistach

Mirant a Religión Digital he trobat un titular sobre unes paraules de Benet XVI que m’ha cridat l’atenció: “Cristians muts i sense valor”. He pensat, potser és això el que dimecres volia dir l’arquebisbe Martínez Sistach? Per això he anat a mirar la homilia del papa a Sant Pau Extramurs durant les vespres que clausuraven la setmana de pregària per a la unitat dels cristians. Sempre cal anar a les fonts. Certament, la cita és interessant, però va més enllà del tema del titular. Per això la penjo, amb una traducció macarronica de l’italià. Hi podeu pensar durant el cap de setmana.

“Qui es posa a l’escolta de la paraula de Déu ha de poder parlar-ne i transmetre-la als altres, als qui mai l’han escoltada, o als qui l’han oblidat i l’han enterrat sota les espines de les preocupacions i dels enganys del món (cfr Mt 13,22). Hem de preguntar-nos, nosaltres els cristians, ¿no hem esdevingut massa muts? ¿No ens falta el coratge de parlar i de testimoniar com els qui van ser testimonis de la guarició del sord-mut de Decàpolis (cfr Mc 7)? El nostre món té necessitat d’aquest testimoni; sobretot del testimoni comú dels cristians. Per això, l’escolta del Déu que parla implica també escolta mútua, el diàleg eclesial entre les esglésies i les comunitats. El diàleg honest i lleial constitueix un instrument imprescindible per la recerca de la unitat. El decret sobre ecumenisme de Concili Vaticà II ha subratllat que si els cristians no ens coneixem mutuament no es imaginable el camí de la comunió. En el diàleg, de fet, s’escolta i es comunica; es confronta i, amb la gràcia de Déu, es pot con convergir en la seva Paraula acollint les exigències que són vàlides per a tothom.” Homilia de Benet XVI. 25 de gener del 2007 a Sant Pau Extramurs.

PD: Després he vist que a la web de l'arquebisbat ja hi han penjat l'homilia de l'arquebisbe Lluís de la missa de Sant Francesc de Sales. És la part que va llegir però, evidentment, no inclou les improvitzacions.

Hem d’evangelitzar els periodistes?

Ahir dimecres era el dia del meu patró, Sant Francesc de Sales. Diverses diòcesis organitzen celebracions amb els periodistes, tradició que a Barcelona es concreta amb una missa a la parròquia de Sant Francesc de Sales on es convida als membres del Col·legi de Periodistes. La Roser Bofill ens insisteix cada any a la gent de Foc Nou i El Ciervo que hi hem d’anar i, amb gust, li fem cas.

Ahir la presidia l’arquebisbe Martínez Sistach, sovint ho ha fet el bisbe Carrera. En una missa de celebració del patró no vaig tenir ganes de prendre notes i no ho vaig fer. És un dels pocs dies que puc seguir tranquil·lament una missa sense haver de controlar tres nens saltant pels bancs de l’església. Per tant, escric de memòria amb el risc d’equivocar-me i de deixar-me coses.

Ja sabem fa temps que formalment l’art de la predicació mai ha estat un punt fort del nostre arquebisbe. De fet, de capellans que sàpiguen predicar de veritat no n’hi ha gaires. Cadascú té els dons que té, i aquest Martinez Sistach no el té però almenys, s’agreix que els soferts fidels no haguem de sentir animalades i que no es posi a plorar a la primera de canvi.

Per això, val la pena valorar alguns continguts de l’homilia que em van semblar interessants. D’una banda va recordar els criteris sabuts (no necessàriament per això practicats) de la doctrina de l’Església que han de guiar l’exercici del periodisme, que bàsicament responen a fugir de l’engany i de la manipulació i a ser conscients de la responsabilitat i l’impacte social que té aquest ofici. La idea interessant és que la pràctica d’aquests principis avui, amb les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, és més necessària que mai. Primer, perquè la possibilitat de fer circular d’informació pública està a l’abast de tothom i ja no queda només en mans de periodistes. I, segon, perquè la difusió immediata i àmplia que té qualsevol fet fa que si es genera un mal sigui molt més difícil de reparar. També em va sobtar positivament l’èmfasi que va posar en la necessitat que cada vegada siguin més dones que tinguin un paper rellevant en món periodístic. Igualment, va recordar acertadament que els laics, si bé tenen el seu paper dins de l’Església, la seva responsabilitat principal està en el món.

El que vaig trobar més discutible és la crida a evangelitzar que ens va fer als periodistes. Aquest va ser un dels fragment en que va improvisar, ampliant el text que duia escrit. Anem a pams. Estem d’acord en que la missió dels qui formem l’Església és evangelitzar. Estem d’acord en l’Església ha de comptar amb els seus mitjans per evangelitzar. I estem d’acord en que en la nostra feina no podem deixar tancats a l’armari els nostres principis i creences. Però que tot això sumi que els periodistes hem d’evangelitzar ja és tota una altra cosa.

Per entendre’ns. Si un polític cristià és escollit alcalde del seu poble, l’Església en podrà esperar que actuï seguint uns principis determinats i sobretot atenent al bé comú. Ara bé, poc li demanarà que la seva funció sigui escampar la Bona Nova entre gent del seu municipi. Diria que és el mateix pels periodistes, els advocats, els professors d’institut o els taxistes. Suposo que tot deu dependre de que s’entén per evangelitzar, de l’etern debat entre la mediació i la presència i el tema de l’anunci explícit. De fet, hi ha llocs on intentar ser bona persona ja és una manera de cridar l’atenció. Però tal com ho explicava ahir l’arquebisbe semblava que l’anunci de l’Evangeli havia de l’eix de la nostra feina professional. I em va sembla més propi d’una missa de periodistes en missió pastoral que d’una festivitat organitzada amb el Col·legi de Periodistes. El que no es pot negar és que va ser la part on Martínez Sistach va posar més entusiasme i que va demostrar que realment coneix i el fascina l’Evangeli. Sense dubte, la millor manera de convèncer a la gent.

Aneu a Terra Santa

La setmana passada es va a Jerusalem fer la setena reunió del grup de bisbes europeus i nord-americans de suport a les comunitats cristianes de Terra Santa. Entre ells, el bisbe Joan Enric Vives, que hi assisteix –si no m’equivoco per segona vegada- com a representant de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquest grup ha visitat els diversos centres de pelegrinatge, s’ha reunit amb els representants de les comunitats catòliques i amb líders polítics de les dues parts en conflicte.

La seva conclusió és que la presència cristiana continua essent necessària a Terra Santa, i no només per una qüestió històrica o sentimental, sinó perquè aquestes comunitats poden ser també un factor de distensió i de mediació. La crida principal que han fet els bisbes en el document final és animar a tots els cristians a pelegrinar a Terra Santa. Així ho remarca també el bisbe Vives en l’entrevista que diumenge va publicar Zenit. Coincideix també que per cap d’any també hi va anar l’arquebisbe Martínez Sistach.

En determinats ambients tot el que envolta Terra Santa tradicionalment s’ha vist amb algunes prevencions pels condicionants folckòrics i fins i tot kitsch que envolta els llocs sagrats. En alguns punts no deixa de ser cert, però els qui hi hem anat sabem que és un pelegrinatge que pot ser molt profitós. Però ara les comunitats cristianes de Terra Santa s’estan morint asfixiades per la desaparició dels pelegrinatges. També d’aquesta reunió es desprèn que l’estat d’Israel no els ho posa gens fàcil. Si no s’hi posa remei, Terra Santa s’acabarà convertint en un museu.

Aquests dies he pogut parlar amb dues persones que aquest Nadal han estat a Terra Santa en dos viatges diferents. I les primeres impressions són coincidents. Impressionats per la situació humanitària que es viu la territori palestí, especialment visible quan s’entra a Betlem. I coincidència en que espiritualment és un viatge ple de sentit. M’apunto doncs a la crida a pelegrinar a Terra Santa. Benet XVI sembla que predicarà amb l’exemple i ja està tot gairebé a punt perquè confirmi una propera visita a Terra Santa.

Ortodòxia lingüística

La portada de Foc Nou de Gener té una errada important: “Catòlics i ortodoxes, més a prop”. La mitjana de la revista deu ser d’una falta a la portada cada dos o tres anys. Com sempre passa, 48 hores després que l’exemplar arribés als subscriptors ja teníem acumulades dues cartes, un mail i una trucada fent-nos veure l’error. Llàstima, que quan hi ha un editorial que val la pena (potser una cada dos o tres anys?) no tenim les mateixes onades d’entusiasme. Potser és que en aquests casos l’agraïment es tradueix en pagar religiosament la subscripció.

Però aquesta vegada l’error de la portada també té la seva gràcia. És evident que el que volia dir és que els catòlics i els ortodoxos –o l’església catòlica i l'ortodoxa- són les dues comunitats cristianes en les que la jerarquia ha fet passos més importants per reconciliar-se. Però en realitat, el titular acaba dient que els qui estan més a prop són els catòlics i les ortodoxes, que també deu ser una forma interessant per fer fructificar l’ecumenisme.

La blocosfera eclesial

Aquest cap de setmana no he treballat, però diumenge abans d'anar a dormir faig una pentinada a la xarxa. Em trobo un comentari i un bloc interessantíssim de l'Eloi Aran sobre els blocs de gent d'Església. Llegiu-lo.

Casaldàliga: una veu per a l'esperança

Dilluns al vespre vaig anar a la inauguració de l’exposició que s'ha instal·lat al Palau Robert de Barcelona sobre el bisbe Pere Casaldàliga, organitzada per Araguaia amb el suport de la Generalitat. Ha sortit a diversos diaris i al TN. Hi ha tres coses que em van agradar i una que no.

Primer em va agradar que es faci l’exposició. En la inauguració el vicepresident Carod-Rovira va destacar que és la tercera iniciativa rellevant de la Generalitat d’homenatge a claretià Pere Casaldàliga, després de la Creu de Sant Jordi i del premi Internacional Catalunya. Carod ho va justificar en els valors que representa Casaldàliga, com el combat contra els privilegis, el caràcter democràtic que ha imprés a la seva comunitat, o la denúncia de l’imperialisme cultural. Un català universal que s’ha fet brasiler, “que la seva condició nacional de català li ha donat una enorme capacitat d’integració amb un doble arrelament: entre els desafavorits i com un brasiler”.

Després em va semblar una gran idea que sigui una exposició itinerant. Ja està previst que vagi a Blanes, a Balsareny i Centelles i està a la disposició d’institucions, centres educatius i entitats. Pot fer un bon servei.

D’altra banda, em va alegrar que la sala s’omplís de gom a gom per l’acte inaugural (un senyor que entrava davant meu va preguntar “Què fan aquí que entra tothom?” i quan li van explicar va decidir quedar-s’hi). A més, em va sorprendre que la majoria del públic no era el que ens acostumen a trobar repetidament a tots els actes sobre coses catòliques a Barcelona. Això deu voler dir que Casaldàliga arriba a un grup de gent que a la que altres iniciatives d’Església no els fan ni fred ni calor.

I el que em va sorprendre en direcció contraria és que la inauguració no comptés amb cap representació formal de l’Església catalana. Llàstima. Sigui com sigui, res d’això redueix l’interès per visitar l’exposició i per promoure la seva itinerància per Catalunya.

Aclaridor

No m'he pogut estar de copiar aquesta vinyeta de El País pel que té d'aclaridora.

La foto del dia VII

Avui dimarts ha arribat la nota de la Generalitat d’una de les visites que està fent la retrobada directora general d’Afers Religiosos a diversos representants eclesiàstics. Montserrat Coll ha estat a Poblet, a prop de casa seva, per visitar oficialment a l’abat Alegre. (Aprofito per una nota al marge. Em diuen que Josep Alegre és un personatge de l’Església catalana que publicament es mereixeria més relleu públic del que té). La visita m’ha fet treure de l’arxiu les notes de visites del govern de la Generalitat a líders eclesiàstics catalans i que van quedar al tinter durant les vacances. Per exemple, coll ja va anar el 10 de gener a veure l'arquebisbe Martínez Sistach, com havia fet amb el de Tarragona.

Per Nadal, a més, es van acumular dues visites del vicepresident Carod-Rovira. Primer el 27 de desembre a l’arquebisbe Martínez Sistach, just abans que marxés a Terra Santa. I el 3 de gener en visita oficial a Andorra es va aturar a saludar el coopríncep Vives a la seu del bisbat. Amb tanta foto, aviat deixaran de ser notícia. I això és el millor que pot passar, perquè serà un signe de normalitat.

Potser amb aquestes visites el vicepresident Carod va avançar als bisbes el que publica avui Tribuna Catalana. Diu que la Generalitat pensa reobrir la delegació de la Generalitat a Roma “per tal de refer les relacions amb l’Església i el Vaticà”. Serà un bona iniciativa que encara donarà més feina a Afers Religiosos.

El mal de Lleida no necessita el nunci fent soroll

Els nuncis han de ser mestres en diplomàcia. Manuel Monterio de Castro no ho ha estat. Diumenge va anar a Peralta de la Sal a inaugurar l’any Jubilar Calasancio acompanyat de tots els bisbes aragonesos. I no se li va acudir res més que contestar les preguntes dels periodistes donant la raó a una de les parts en conflicte per les obres d’art de la Franja. Primer error. El segon error és fer-ho quan el bisbe Francesc Xavier Ciuraneta està ingressat a la Clínica de Ponent “L’Aliança” de Lleida per una infecció respiratòria.

No cal dir que amb aquestes declaracions inoportunes tothom mira de portar l’aigua al seu molí. El text de la notícia és pràcticament el mateix a tots els diaris perquè és un original d’una agència. Però, per exemple, no té res a veure el titular de La Mañana de Lleida (diàleg) amb el titular de El Heraldo de Aragón (exigència). Una mostra més de com es veuen les coses des de cada banda de la frontera és comparar el monogràfic de la web de El Heraldo, amb la completa exposició que feia del procés El Pregó del passat 15 de juny. El Nunci coneix perfectament la situació, per tant, motiu de més de no posar-se on no et demanen o on podria prendre mal. I, hauria dit el mateix en un acte jubilar a Montserrat amb tots els bisbes catalans?

També el Nunci sabia que des de dijous al matí el bisbe Ciuraneta estava ingressat, que el parkinson ja fa temps que mina la seva salut, i que, amb el mateix Ciuraneta, ell és un dels pocs que sap a ciència certa com està la qüestió de la renuncia del bisbe de Lleida per motius de salut. Un altre motiu per callar sobre el tema de la Franja i preocupar-se de fer la feina necessària per resoldre’l enlloc de posar més llenya al foc. És un mal que on hi sobra el nunci fent soroll.

Més blocs

Veig que a poc a poc van apareixen nous blocs de gent de l’Església catalana i que sense dir-nos-ho ens anem linkant els uns als altres (tal com Ell ens ha linkat). Entre aquests blocs destaca amb llum pròpia Libèria. El jesuïta Pau Vidal ha escollit un nom tan significatiu com enpau.blogspot.com. És la corresponsalia en directe d’un missioner a Libèria. Amb altres iniciatives semblants de les desenes de missioners que tenim repartits a tot el món tindríem una xarxa de testimoniatge que no es podria pagar amb cent campanyes de màrqueting. Sens dubte amb aquest bloc els jesuïtes catalans estan demostrant ser capdavanters en aquesta matèria. I ja s’han posat a pensar-hi en el Temple Virtual. I, per cert, finalment han fet el necessari canvi de disseny de la web de Cristianisme i Justícia. Ja clamava al cel.

També aquests dies he vist com posava en marxa el seu bloc Josep Angel Colomés, director del Full Diocesà de Solsona. Amb menys activitat, veig també altres blocs, la germana Regina Goberna de Sant Benet de Montserrat, i des de la Catalunya interior Beninge Rafat.

D’altra banda, entre els pioners de la presència a Internet s’ha de destacar un gironí singular. Àngel Rodríguez Vilagran, col·laborador de la Delegació de Mitjans de Comunicació de Girona, manté la web El Angel de Web i la Web de Sant Narcís. Aquest dissabte, l’Àngel va tenir l'amabilitat de parlar de Laeto animo en la seva secció setmanal del Diari de Girona.

Haurem, doncs, d’encomanar-nos a sant Narcís perquè faci florir blocs d’aquests com a mosques.

Terrassa i “Porca Misèria”

Ahir a la nit, com que no m’agrada “Porca Misèria” i a la meva dona si, desposeit del control del comandament a distància vaig dedicar-me a fer una volta per internet. Em vaig entretenir una estona a la web del Bisbat de Terrassa –que certament està ben feta i amb una bona estètica- i vaig trobar-hi algunes anècdotes coses interessants.

Potser el més curiós és que en la notícia de la trobada de capellans de la diòcesi de Barcelona del 5 de gener diu que hi van participar “prop de 250 preveres”, mentre que a la de l’Arquebisbat de Barcelona el titular diu que eren 300. Ja es veu que a Sáiz Meneses i Martínez Sistach no els quadren els números.

També ahir vaig descobrir que Terrassa, a més de tenir Responsable de Protocol del Bisbat, també té un delegat episcopal de Noves Tecnologies, Joan Carles Montserrat Pulido. No sé si hi ha gaires diòcesis més que en tinguin, però a Catalunya és la primera delegació episcopal d’aquest àmbit.

D’altra banda, ahir no vaig saber trobar una notícia que hi havia penjada aquesta mateixa setmana sobre l’acte d’entrada d’Antoni Deulofeu com a rector de la seva nova parròquia, Sant Llorenç de Terrassa. Tema del que també es va fer ressò Flama.

La carta dels bisbes als capellans de la província de Barcelona recordava que han estat molt pocs capellans els que han canviat de diòcesi. Però curiosament Terrassa sembla tenir una certa atracció. De fet, el seu Vicari General de Cúria, Salvador Cristau, va ser el primer a predicar aquest exemple, i se’n va anar amb Sáiz a Terrassa a posar en marxa la nova diòcesi. Ara, abans que per Pasqua acabi el termini per canviar de diòcesi, Antoni Deulofeu ha fet el mateix. Deulofeu, amb el seu estil personal, feia una bona feina a la parròquia de Sant Agustí del barri del Raval, però aquesta tardor va decidir deixar-ho tot per anar a Terrassa. Un canvi que els predicadors integristes han presentat com una bufetada a Sistach. Qui sap si, en canvi, el que li ha donat és una alegria.

Certament altres capellans han canviat de diòcesi moguts per la seva inquietud pastoral. Però, per exemple, Lluís Portabella ha deixat Sant Ramon Nonat de Collblanc per anar a Sant Cosme, parròquia que ja coneixia dels anys que va estar al Prat del Llobregat. Però Portabella no ha demanat el canvi de diòcesi i continua formant part de l’arxidiòcesi de Barcelona amb missió pastoral a Sant Feliu.

La notícia que encara hi ha penjada a la web de Terrassa és la de la missa del Gall a Lliçà d’Amunt i la de la missa de cap d’any a Santa Eulàlia de Ronçana presidides per el bisbe Sáiz. Hi va anar perquè són dues parròquies que s’acaben de quedar sense rector. I no per un canvi de bisbat, sinó perquè el mossèn ha penjat la sotana, amb una història digna dels guionistes de “Porca Misèria” àmpliament comentada a tota la comarca.

De Wielgus a Torrella

El cas Wielgus m’ha fet recordar un article de Foc Nou que vam publicar fa tres anys. Francisco Martínez Hoyos és un constant historiador que és qui més deu saber en aquests moments sobre els moviments obrers i populars sota la dictadura franquista. Remenant pels arxius del Govern Civil va trobar alguns informes de la polícia dels anys 60 sobre capellans de Barcelona. Aquí els que hi apareixen no eren els col·laboradors, sinó els capellans investigats. Entre ells el “conocido sacerdote progressista” Ramon Torrella, el “muy anti-régimen” Joan Carrera, el “democristiano” Josep Maria Guix, el “catalanista moderado” Ramon Dalmau, o el “moderno” Josep Campany.

D’aquests documents en va sortir aquest article de Foc Nou. El més curiós del cas és que un d’aquest informes el va demanar a la policia el mateix bisbe Modrego. Com veieu als règims totalitaris sempre els han preocupat els capellans, encara que oficialment l’Església fos addicta al “movimiento”.

De Wielgus no en sabien res

En aquest país 30 anys després de la mort de Franco encara no ens posem d’acord sobre com s’ha de gestionar la memòria històrica. Per això és difícil pontificar sobre com ho han de fer a Polònia i si cal desenterrar els expedients de tots els presumptes col·laboracionistes. Per aquí, doncs, no entraré a valorar la dimissió forçada del nou arquebisbe de Varsòvia, Stanislaw Wielgus.

Però si que hi ha algunes lectures eclesials a fer. La primera és que rectificació acostuma a honorar al qui rectifica. Encara que formalment hagi estat una dimissió, l’acceptació del papa és una clara rectificació d’una decisió presa anteriorment. I que fins i tot un papa rectifiqui quan veu que s’ha equivocat diu més a favor d'ell que en contra.

Però el més interessant del cas és el que va dir ahir dilluns al Corriere della Sera el cardenal Re, prefecte de la Congregació per als Bisbes que ha gestionat el nomenament: "Quan monsenyor Wielgus va ser escollit, no sabíem res de la seva col·laboració amb els serveis secrets”. Caram! Així fan la feina a la congregació de bisbes? Si això hagués passat, per exemple, a la diòcesi de Mpika potser encara es podria entendre. Però a Varsòvia, no.

S’han repetit fins a la sacietat els defectes del sistema actual de promoció episcopal. Especialment que el secretisme amb el que es vol protegir la puresa dels sistema acaba embrutant-lo més. Si realment a Roma no sabien res vol dir que els informes secrets que recull el nunci sobre els candidats a bisbe no han permès conèixer un aspecte fonamental de la biografia de Wielgus. Això posa de manifest la caducitat d’aquest sistema de consultes. En casos com Vic o Barcelona i altres ja sabíem que els informes no s’havíen tingut en compte per prendre les decisions. I ara per Polònia sabem que senzillament no recullen la informació necessària. I també sabíem que la tradició del clergat valència és promocionar a qualsevol mentre sigui valència i que en canvi a Barcelona la tradició és que els informes serveixen perquè els capellans es treguin els ulls els uns als altres. Amb aquest panorama –i amb el que no sabem- és hora que algú es plantegi seriosament el tema.

D'altra banda, el secretisme hauria d’haver permès que si s’arribava a proposar a Wielgus ser bisbe, aquest pogués renunciar tranquilament sense que ningú en sabés res. Però sembla que les ganes per fer carrera eclesiàstica o el corporativisme de l’episcopat polonès han impedit una valoració adequada de la transcendència que tenia el col·laboracionisme en la seva biografia. Un sistema d’elecció episcopal que s’ha pervertit tant que ni tan sols serveix com a sistema preventiu del què diran. Algun terme mig hi haurà entre les campanyes electorals i el joc d’interessos, de poder o baixes passions que provoca jugar-s’ho tot amb el secret.

Germanor a la Bonanova

Després de la divisió de Barcelona s’ha instituït que a principis d’any es fa una trobada de capellans de les tres noves diòcesis barcelonensis presidida pels bisbes de la província eclesiàstica. No és gaire més que una trobada de germanor amb una conferència de formació, però és una bona iniciativa que no fa mal a ningú. Aquest any es va fer el 5 de gener a La Salle Bonanova i amb la missa a la parròquia de la Mare de Déu de la Bonanova, un lloc escaient per les referències al doctor Pere Tarrés, far del clergat barceloní.

Sembla que s’ha instituït també que la veu cantant d’aquestes trobades la porti l’arquebisbe Sistach, que va fer la introducció a la trobada i l’homilia de la missa. A la resta de bisbes se’ls reserva per intervenir en la benedicció de la taula i al brindis final. Aquest vegada Sáiz Meneses després de la missa es va excusar perquè té la mare malalta, i tothom va entendre que el primer és el primer. Cortés va tenir sàvies paraules i Carrera va ser el més aplaudit quan va demanar que per damunt de tot hi hagi amistat entre els capellans. La conferència de Sebastià Taltavull, un dels capellans més potents de Menorca, va estar bé per animar als capellans que al que aspiren és fer un bon acompanyament a les persones de la seva comunitat. Només una idea agafada al vol, que els capellans “hem de dir a la gent: ‘no estàs lluny del Regne de Déu’ i trobar allò de l’Evangeli que porten a dins”.

En la intervenció inicial l’arquebisbe Sistach va explicar la carta que fa pocs els bisbes de la província eclesiàstica van enviar als capellans i que van fer pública a la web de l’arquebisbat. L’explicació de Martínez Sistach li va permetre insistir en els temes que més el preocupen, com recordar que els tres bisbes han de quadrar el cercle per mantenir criteris pastorals comuns als tres bisbats però respectant la legitima autonomia de cada diòcesi. No sé si estava pensant en la decisió de Terrassa de crear el seu propi seminari.

Em va cridar l’atenció l’explicació que va fer sobre els tribunals eclesiàstics diocesans. Ho va enfilar recordant que tots els capellans coneixen situacions de matrimonis en situació “irregular” que potser volen casar-se per l’Església i que en aquestes situacions els tribunals eclesiàstics “són un servei pastoral que moltes vegades no s’aprofita prou. Es poden fer les coses com s’han de fer”. Sistach va recordar que després de la divisió la Signatura Apostòlica –“quan jo no hi era”- va concedir un permís especial perquè Barcelona fos de forma provisional el tribunal de les tres diòcesi. Però ara els bisbes han decidit que es creïn els tribunals de Terrassa i de Sant Feliu. Així, la segona instància d’aquests bisbats –necessària per confirmar una nul·litat matrimonial- serà Barcelona i no la Rota de Madrid, on el procés és més lent perquè falla les nul·litats de tots els arquebisbat d’Espanya. L’avantatge serà que a Barcelona es podrà ratificar la nul·litat més ràpidament perquè només haurà d’atendre dues diòcesis.

L’arquebisbe també va destacar altres punts on hi ha acord entre els tres bisbes, com l’edició conjunta de la guia del bisbat i el manteniment de la residència sacerdotal de Sant Josep Oriol per als capellans dels tres bisbats. La Fundació de la residència refarà els estatuts perquè sigui una institució de la província eclesiàstica i el projecte és ampliar-la els propers anys.

Així, ja hem descobert tres mèrits de la divisió de la diòcesi: la germanor dels capellans; que els fidels de Terrassa i Sant Feliu podran obtenir la nul·litat més ràpidament sense haver d'anar a Madrid; i que els capellans jubilats estaran més ben atesos.

“Una situació delicada” al patrimoni

En la trobada de capellans del divendres 5 a la Bonanova l'arquebisbe Lluís també va parlar dels calerons que s’han de dividir. I ho va dir així: “La situació més delicada és el repartiment dels béns de la mitra”. Va explicar el que ja sabíem, que s’han de repartir segons els criteris de la congregació de bisbes i que s’ha fet el primer pas tancant l’inventari de tots els béns de l’antic arquebisbat.

En la carta dels bisbes explica que ja està treballant la comissió presidida pel Silverio Nieto, constituïda el 2005 i formada per Antoni Matabosch de Barcelona (que substitueix l’anterior delegat d’economia), Francesc Pardo de Terrassa, i Xavier Armengol de Sant Feliu (nou delegat de Patrimoni que substitueix a Francesc Sala). Segons Sistach aquest treball primer s’ha de fer amb consens, i va posar com a exemple el que li va explicar el cardenal Bozanic, arquebisbe de Zagreb, sobre el procés que es va seguir quan es va dividir la seva diòcesi el 1997: “Si una proposta no tenia consens, se’n feia una altra”. I així fins arribar al consens. L’arquebisbe va dir que el cardenal Re l’hi ha assegurat que quan hi hagi consens s’acceptarà el que es decideixi a Barcelona.

Però Martínez Sistach també va dir que aquest acord ha d’arribar “quan abans millor” –textualment va repetir tres vegades ‘quan abans millor’, una per diòcesi- “perquè cada diòcesi pugui administrar el seu patrimoni i perquè les coses que duren massa malament”, al·ludint a que la divisió del patrimoni no es pot convertir en un espectacle mediàtic.

Certament cal esperar aquest consens, però això pot ser com el part d’una burra. Barcelona ja ha fet la primera proposta als altres dos bisbats. I si voleu començar a fer safareig, em diuen que la resposta ha estat que amb aquesta proposta no n’hi ha ni per començar.

Mireu que m’han portat els Reis

Aquest any em dec haver portat bé perquè els Reis m’han portat moltes coses. I, entre ells, m’han portat un nou disseny del bloc. Hi ha algunes coses que caldria retocar però els canvis que hi ha fet la Sònia Poch –la dissenyadora de El Ciervo i Foc Nou- han quedat molt bé.

El bloc continuarà sent el mateix i si els elements no es conjuren en contra meva continuaré emprenyant tres o quatre cops per setmana, però hi pogut afegir algunes cosetes. Finalment puc ordenar els textos per temes amb les etiquetes. I hi he afegit una cosa curiosa que vaig descobrir la web del Fòrum Ondara de capellans de Solsona, un servidor de notícies. Abastodenoticias.com és un servei gratuït en castellà actualitza permanentment titulars dels temes que li indiques. A la selecció de religió que trobareu a la columna de la dreta sempre hi apareix alguna cosa interessant. Avui, per exemple, una notícia sobre religió era que a Villanueva del Arzobispo els veïns es queixaven per la qualitat de l’aire. Total, per alguna cosa ha de ser gratis.

Suposo que també heu estat bons i que els reis també han estat generosos amb els qui us ho mereixeu.