Potser era això, el què deia Sistach
Mirant a Religión Digital he trobat un titular sobre unes paraules de Benet XVI que m’ha cridat l’atenció: “Cristians muts i sense valor”. He pensat, potser és això el que dimecres volia dir l’arquebisbe Martínez Sistach? Per això he anat a mirar la homilia del papa a Sant Pau Extramurs durant les vespres que clausuraven la setmana de pregària per a la unitat dels cristians. Sempre cal anar a les fonts. Certament, la cita és interessant, però va més enllà del tema del titular. Per això la penjo, amb una traducció macarronica de l’italià. Hi podeu pensar durant el cap de setmana.
“Qui es posa a l’escolta de la paraula de Déu ha de poder parlar-ne i transmetre-la als altres, als qui mai l’han escoltada, o als qui l’han oblidat i l’han enterrat sota les espines de les preocupacions i dels enganys del món (cfr Mt 13,22). Hem de preguntar-nos, nosaltres els cristians, ¿no hem esdevingut massa muts? ¿No ens falta el coratge de parlar i de testimoniar com els qui van ser testimonis de la guarició del sord-mut de Decàpolis (cfr Mc 7)? El nostre món té necessitat d’aquest testimoni; sobretot del testimoni comú dels cristians. Per això, l’escolta del Déu que parla implica també escolta mútua, el diàleg eclesial entre les esglésies i les comunitats. El diàleg honest i lleial constitueix un instrument imprescindible per la recerca de la unitat. El decret sobre ecumenisme de Concili Vaticà II ha subratllat que si els cristians no ens coneixem mutuament no es imaginable el camí de la comunió. En el diàleg, de fet, s’escolta i es comunica; es confronta i, amb la gràcia de Déu, es pot con convergir en la seva Paraula acollint les exigències que són vàlides per a tothom.” Homilia de Benet XVI. 25 de gener del 2007 a Sant Pau Extramurs.
PD: Després he vist que a la web de l'arquebisbat ja hi han penjat l'homilia de l'arquebisbe Lluís de la missa de Sant Francesc de Sales. És la part que va llegir però, evidentment, no inclou les improvitzacions.
2 comentaris:
Gracias por no censurar mis comentarios. Y aprovecho (si me lo permites) para por última vez dirigirme a Eloi:
Tú no te esconderás. Pero tampoco me dejas decirte lo que opino puesto que censuras mis comentarios. Tú mismo. El payasito llorón que has dibujado te define muy bien.
Aquest blog és un autèntic avorriment. Any nou, avorriment com sempre.
Publica un comentari a l'entrada