dimecres, 31 de gener de 2007

Abbé Pierre sempre


El 22 de gener no vaig dir res de la mort de l’abbé Pierre, entre altres motius perquè tampoc tenia res singular a aportar. Altres, com aquest post de Santi Torres, ja ho han fet millor que jo. Però ara acabo d’editar un text que publicarem a Foc Nou que m’ha semblat interessant. Buscant qui ens podria parlar de l’abbé Pierre la Pilar Malla em va passar el llibret del lliurament del Premi Internacional Alfons Comín que es va fer a Barcelona el 20 d’octubre de 1995. Ens vam adonar que qui millor podria parlar de l’abbé Pierre era ell mateix i per això publicarem alguns fragments del seu discurs d’agraïment. Com que en paper no hi cabran tots els fragments, aquí us poso els que hem triat. Va ser dit fa 12 anys, va morir fa 10 dies, però el que hi posa i el que deia val per sempre.

“La gent important no és només la gent famosa. En tot el món hi ha milers de milions de pares, de mares, de nens a l’escola, que a la seva manera, amb pecats, amb desordres, amb moltes ximpleries, però amb tot el cor fan el que han de fer i el que poden fer. La mare cuina, no té res d’heroic, mai no serà gloriós, no li faran mai una estàtua per posar-la en un altar. I tanmateix, quan em pregunten que es un sant, dic: L’Esperit Sant treballa en el cor d’aquests pares i d’aquestes mares que simplement compleixen el seu deure, però si ho fan amb amor, fent el que pensen que han de fer, son sants, fan la voluntat de Déu.


La revelació diu: “l’etern és amor, tu ets estimat i ets lliure per ser capaç. d’estimar”. Una multitud, la gran majoria, no sap res d’aquesta revelació històrica, però gràcies a Déu, a l’Esperit Sant, l’alè que procedeix del Pare i del Verb sembrador, no només necessita l’Església. Necessita l’Església, som la sal de la terra, serem aquesta sal encara que la sal sigui una part ínfima, minúscula en un àpat. Però nosaltres, per molt poc nombrosos que siguem, hem d’escampar aquest ápat sencer a la humanitat sencera.

No oblideu que Déu ens ha donat dos ulls. Amb l’un no podem fer trampes i hem de conservar-lo obert sobre tot el mal del món, contemplant tots els horrors. Però ens va donar un segon ull, amb el qual podem venerar el nostre coratge, podem admirar-lo

La meva vida ha esta llarga. I des que tenia 6 o 7 anys, quan es va morir el meu avi, tinc ganes de morir, i no hi reïxo. N’hi ha hagut ocasions, però totes han estat fallides. Els amics em diuen ara: “Para de dir-li a Déu que tens ganes de morir, l’acabes avorrint i cada vegada t’afegirà dos o tres anys mes”. La meva vida ha estat llarga, però contínuament ha estat un imprevist, ha estat simplement no fugir davant d’una desgracia, no enfilar pel carrer del costat i desaparèixer.

En les comunitats d’Emmaús, hi ha tres regles. La primera: “T’acollim per treballar, segons les teves forces, segons les teves possibilitats”. En segon lloc: Es comparteix. Un home fort pot aportar molt, un dèbil, un vell, gairebé no pot fer res d’útil, però es comparteix tot, així cada diumenge, i totes les vacances. La tercera, sense la qual, des que tot plegat va començar ja als anys 50, tot hauria ja desaparegut, la tercera regla, que es l’únic que explica que això es mantingui dempeus, que continuï, es: Treballar mes del que ens bastaria perquè tots tinguéssim el necessari. Volem treballar més del que és necessari per esdevenir donadors, nosaltres, els pobres, els humiliats, considerats com persones que sobren al món, poder-nos oferir el luxe d’esdevenir donadors.

Un dia, un dels companys em deia: “Déu, Déu, què vol dir, això?”. Li vaig dir: “Recorda: Fa uns dies, tu i jo vam treballar fort tot un dia, vam menjar malament i vam treballar per restaurar un petit indret on podrien viure dos vellets. Vam posar cortines, flors, vam preparar el sopar, els vam anar a buscar, i ells estaven enlluernats.” I vaig dir al company amb qui tornava, mullat i mort de fred: “No oblidis mai aquesta mena de joia, que no es com les altres, que no es pot comparar a cap d’altra, aquesta mena de joia que cantava en el teu cor, aquell dia que tornàvem a casa i em vas dir: ‘Pare, sóc tan feliç avui’. No oblidis mai aquesta joia nova que els savis de la teologia anomenen el do de la saviesa.

L’home em va buidar el cor. Em va dir: “El que fan no està bé”. No va dir “el que diuen, el que ensenyen”. Parlava de l’Església. Deia: “No està bé el que fan”. Per què?, li vaig preguntar. “Perquè en aquest barri hi havia un home molt ric, director d’una fàbrica, escandalós en la seva vida privada, que tothom coneixia, i un patró injust en les relacions socials amb els seus obrers. Va morir i va tenir un gran enterrament, deu capellans, el bisbe, molta solemnitat, mentre tothom el menyspreava. Uns dies després va morir una velleta que tota la vida havia cuidat el seu marit, que havia estat la providencia per als seus veïns, i el seu enterrament va durar un tres i no res. Això no pot ser”. Abans de marxar em va agafar per les espatlles amb força mentre em deia: “Abbé, no sé si Déu existeix, però estic segur que si existeix, és el que els seus companys i vostè estan fent”. És prodigiós. Aquest ignorant, per una vertadera revelació interior, ha entès tot el que la Bíblia sencera, la revelació i la teologia ens ensenyen. Déu és amor. Crec que es això el que espera el món actual.

Vaig escriure una carta al Papa, que no es pública, on explicava la queixa d’aquell home pels funerals del ric i de la velleta. Al damunt, hi vaig escriure Top secret. Li deia: “En països molt pobres veiem que us reben com un príncep, països que amb sa Santedat es gasten més diners que per rebre el president dels Estats Units, l’home mes poderós de la terra. En aquests països ni ha capellans que viuen amb els pobres i que els ensenyen l’Evangeli”. Aquests capellans m’explicaven que havien animat a tothom que anés a veure al Papa. I el que van veure va ser un príncep, i no la meravellosa fervor espiritual del nostre Papa. Tots aquests decorats hi son de massa. Li deia: “¿Per què abans de cada viatge no envieu algú a dir a l’alcalde, al comissari, al ministre, als bisbes i cardenals: Sí, accepto els honors, poseu una catifa vermella, rebeu-me en un saló d’honor, feu-me un discurs de benvinguda, gràcies, està molt bé, però us prego que no hi hagi aquestes despeses, aquest luxe?”.

Jo no m’he cansat de repetir-vos: “Encara que sigueu l’home polític més honrat, més generós, més intel·ligent, malauradament, després d’un temps, sempre us semblarà més urgent renovar els decorats de l’òpera que estan gastats que portar aigua o sanitaris als barris de barraques. Per què? No es pas perquè no tingueu sentiments. Es perquè la vostra funció us imposa l’obligació d’anar de tant en tant a l’opera per una reunió diplomàtica, una festa nacional, etc. Si veieu que els decorats son vells, per l’honor de la ciutat l’endemà feu un paper als responsables per dir-los que ho arreglin. Això es perquè de vegades aneu a l’òpera. Però la vostra condició de ministre no us obliga mai a anar d’incògnit a un barri de barraques, on les mares ploren esgotades, on no hi ha higiene.

La humanitat només té dos camins: o servir en primer lloc els grans, els forts -i aquest es el camí de l’odi, de la mort, de la guerra-, o servir primer els mes febles.

La vostra ciutat és molt bonica, però, pel fet de ser una capital, com la meva ciutat -jo vaig néixer a Lió-, com París, està envoltada d’oblidats, d’aquells que només seran servits en darrer lloc, després que s’hagi embellit tot el que hi ha de bonic a la vostra ciutat. Espero que, cada matí, tots plegats, en llevar-nos, ens obliguem a proposar-nos un únic objectiu: els altres, els altres i els altres. Els altres, sempre els altres.