De Wielgus no en sabien res

En aquest país 30 anys després de la mort de Franco encara no ens posem d’acord sobre com s’ha de gestionar la memòria històrica. Per això és difícil pontificar sobre com ho han de fer a Polònia i si cal desenterrar els expedients de tots els presumptes col·laboracionistes. Per aquí, doncs, no entraré a valorar la dimissió forçada del nou arquebisbe de Varsòvia, Stanislaw Wielgus.

Però si que hi ha algunes lectures eclesials a fer. La primera és que rectificació acostuma a honorar al qui rectifica. Encara que formalment hagi estat una dimissió, l’acceptació del papa és una clara rectificació d’una decisió presa anteriorment. I que fins i tot un papa rectifiqui quan veu que s’ha equivocat diu més a favor d'ell que en contra.

Però el més interessant del cas és el que va dir ahir dilluns al Corriere della Sera el cardenal Re, prefecte de la Congregació per als Bisbes que ha gestionat el nomenament: "Quan monsenyor Wielgus va ser escollit, no sabíem res de la seva col·laboració amb els serveis secrets”. Caram! Així fan la feina a la congregació de bisbes? Si això hagués passat, per exemple, a la diòcesi de Mpika potser encara es podria entendre. Però a Varsòvia, no.

S’han repetit fins a la sacietat els defectes del sistema actual de promoció episcopal. Especialment que el secretisme amb el que es vol protegir la puresa dels sistema acaba embrutant-lo més. Si realment a Roma no sabien res vol dir que els informes secrets que recull el nunci sobre els candidats a bisbe no han permès conèixer un aspecte fonamental de la biografia de Wielgus. Això posa de manifest la caducitat d’aquest sistema de consultes. En casos com Vic o Barcelona i altres ja sabíem que els informes no s’havíen tingut en compte per prendre les decisions. I ara per Polònia sabem que senzillament no recullen la informació necessària. I també sabíem que la tradició del clergat valència és promocionar a qualsevol mentre sigui valència i que en canvi a Barcelona la tradició és que els informes serveixen perquè els capellans es treguin els ulls els uns als altres. Amb aquest panorama –i amb el que no sabem- és hora que algú es plantegi seriosament el tema.

D'altra banda, el secretisme hauria d’haver permès que si s’arribava a proposar a Wielgus ser bisbe, aquest pogués renunciar tranquilament sense que ningú en sabés res. Però sembla que les ganes per fer carrera eclesiàstica o el corporativisme de l’episcopat polonès han impedit una valoració adequada de la transcendència que tenia el col·laboracionisme en la seva biografia. Un sistema d’elecció episcopal que s’ha pervertit tant que ni tan sols serveix com a sistema preventiu del què diran. Algun terme mig hi haurà entre les campanyes electorals i el joc d’interessos, de poder o baixes passions que provoca jugar-s’ho tot amb el secret.