dijous, 25 de gener de 2007

Hem d’evangelitzar els periodistes?



Ahir dimecres era el dia del meu patró, Sant Francesc de Sales. Diverses diòcesis organitzen celebracions amb els periodistes, tradició que a Barcelona es concreta amb una missa a la parròquia de Sant Francesc de Sales on es convida als membres del Col·legi de Periodistes. La Roser Bofill ens insisteix cada any a la gent de Foc Nou i El Ciervo que hi hem d’anar i, amb gust, li fem cas.

Ahir la presidia l’arquebisbe Martínez Sistach, sovint ho ha fet el bisbe Carrera. En una missa de celebració del patró no vaig tenir ganes de prendre notes i no ho vaig fer. És un dels pocs dies que puc seguir tranquil·lament una missa sense haver de controlar tres nens saltant pels bancs de l’església. Per tant, escric de memòria amb el risc d’equivocar-me i de deixar-me coses.

Ja sabem fa temps que formalment l’art de la predicació mai ha estat un punt fort del nostre arquebisbe. De fet, de capellans que sàpiguen predicar de veritat no n’hi ha gaires. Cadascú té els dons que té, i aquest Martinez Sistach no el té però almenys, s’agreix que els soferts fidels no haguem de sentir animalades i que no es posi a plorar a la primera de canvi.

Per això, val la pena valorar alguns continguts de l’homilia que em van semblar interessants. D’una banda va recordar els criteris sabuts (no necessàriament per això practicats) de la doctrina de l’Església que han de guiar l’exercici del periodisme, que bàsicament responen a fugir de l’engany i de la manipulació i a ser conscients de la responsabilitat i l’impacte social que té aquest ofici. La idea interessant és que la pràctica d’aquests principis avui, amb les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, és més necessària que mai. Primer, perquè la possibilitat de fer circular d’informació pública està a l’abast de tothom i ja no queda només en mans de periodistes. I, segon, perquè la difusió immediata i àmplia que té qualsevol fet fa que si es genera un mal sigui molt més difícil de reparar. També em va sobtar positivament l’èmfasi que va posar en la necessitat que cada vegada siguin més dones que tinguin un paper rellevant en món periodístic. Igualment, va recordar acertadament que els laics, si bé tenen el seu paper dins de l’Església, la seva responsabilitat principal està en el món.

El que vaig trobar més discutible és la crida a evangelitzar que ens va fer als periodistes. Aquest va ser un dels fragment en que va improvisar, ampliant el text que duia escrit. Anem a pams. Estem d’acord en que la missió dels qui formem l’Església és evangelitzar. Estem d’acord en l’Església ha de comptar amb els seus mitjans per evangelitzar. I estem d’acord en que en la nostra feina no podem deixar tancats a l’armari els nostres principis i creences. Però que tot això sumi que els periodistes hem d’evangelitzar ja és tota una altra cosa.

Per entendre’ns. Si un polític cristià és escollit alcalde del seu poble, l’Església en podrà esperar que actuï seguint uns principis determinats i sobretot atenent al bé comú. Ara bé, poc li demanarà que la seva funció sigui escampar la Bona Nova entre gent del seu municipi. Diria que és el mateix pels periodistes, els advocats, els professors d’institut o els taxistes. Suposo que tot deu dependre de que s’entén per evangelitzar, de l’etern debat entre la mediació i la presència i el tema de l’anunci explícit. De fet, hi ha llocs on intentar ser bona persona ja és una manera de cridar l’atenció. Però tal com ho explicava ahir l’arquebisbe semblava que l’anunci de l’Evangeli havia de l’eix de la nostra feina professional. I em va sembla més propi d’una missa de periodistes en missió pastoral que d’una festivitat organitzada amb el Col·legi de Periodistes. El que no es pot negar és que va ser la part on Martínez Sistach va posar més entusiasme i que va demostrar que realment coneix i el fascina l’Evangeli. Sense dubte, la millor manera de convèncer a la gent.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Eloi, está muy feo eso de censurar los comentarios que no te gustan. Otra cosa sería si fuesen ofensivos o blasfemos o de mal gusto. Pero censurar a los que no están de acuerdo contigo es totalitario. ¿Ese es el espíritu que va a guiar tu sacerdocio y el que te han inculcado las charlas con la flor y nata de la iglesia catalana?