Quedem a la Claret

Dilluns tocava anar a la benedicció de la reforma dels locals de la Llibreria Claret de Barcelona (en part, la meva simpatia per la llibreria és perquè és un dels pocs llocs on es poden trobar les revistes de temes religiosos sense haver d’apartar abans una pila de llibres i fullets). La veritat és que la reforma li ha anat molt bé i fa goig. Val la pena anar-hi per veure-ho i comprar. Dilluns no m’hi vaig poder entretenir gaire però queda pendent. A la web podeu fer una visita virtual.

L’acte el va presidir l’arquebisbe Martínez Sistach, amb la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll, el provincial dels Claretians, Màxim Muñoz, i el qui va ser molts anys puntal de la llibreria i l’editorial, Pere Codina.

Les intervencions van passar bé per interessants. L’explicació del provincial sobre la visió apostòlica que tenia dels llibres el pare Claret, que va assolir a mitjans del XIX tirades milionàries en nombre d’exemplars. “El llibre sempre està disposat a dir el mateix”, no es cansa, com inevitablement li passa a qualsevol gran predicador. O que “el llibre ha de ser petit perquè la gent es mou depressa”.

Coll va reconèixer l’esforç de renovació dels claretians per adequar-se a la realitat concreta dels 64 països on són presents i també a Catalunya. El cardenal es va afegir al reconeixement remarcant que ”no tanquem una llibreria religiosa, sinó que la renovem”, significatiu en temps de crisi: “No teniu por, confieu i tireu endavant”. I també va agrair l’interès de l’editorial per la difusió dels documents del Magisteri, amb l’edició continua des fa més de 30 anys amb el patrocini de la Conferència Episcopal Tarraconense.

Els actes continuen durant la setmana amb especial significat cultural el que es fa aquest dijous per commemorar el milió d’exemplars del “Xurigera”, imprescindible llibre dels verbs catalans conjugats. Una edició d’èxit al costat de les desenes de milers de llibres religiosos que cada anys surten per la porta de la Claret.

Dilluns va quedar clar que l’aposta va més enllà d’una llibreria religiosa al centre de Barcelona: la sala d’actes (amb el nom de Pere Casaldàliga), la distribució de l’espai, la creació d’un espai pensat per les famílies amb nens vinculat al projecte de Família Fòrum... Tot per potenciar allò que tantes vegades es diu a Barcelona: “quedem a la Claret”.

Que divendres passin un bon dia del seu fundador.

Pardo a la cadira de Carlemany

Diumenge al matí, el dia de la seva ordenació episcopal, mossèn Pardo es va llevar amb aquest retrat en El Punt, diari de referència a la seva nova diòcesi. L’antic company Josep M. Balcells el presenta com una persona que “té fusta” per ser bon bisbe de Girona. La veritat és que Pardo és d’aquells homes que guanya en les distàncies curtes i, pel que em deien, això a Girona ja ho han sabut veure. És ben significatiu que la gent precedent de tots els llocs on Pardo ha fet de capellà no cabés a la catedral (la nau gòtica més ampla del món) i que alguns ho haguessin de seguir des de la Plaça dels Apòstols amb una pantalla.

Potser també perquè a Girona feia 35 anys que no veien una ordenació episcopal. La veritat és que jo també tenia poc present la intensitat d’aquests actes, per exemple la força de veure un home fet i dret -no a un jovenet- a terra mentre plouen les lletanies dels sants. A Girona la cerimònia va assolir equilibradament la dignitat necessària, també amb les anècdotes que van permetre detectar els primers plans de la pantalles instal·lades en tot el recinte. Un que tenia al costat em va dir que la imatge rodona del nou bisbe, amb la mitra i el bàcul del tresor de la catedral, assegut a la fastuosa cadira de Carlemany (la càtedra de Girona), li recordava Joan XXIII.

Bé. La setmana passada un interessat lector –almenys en tinc un- em demanava si “ens pots dir quins són els bisbes de fora de Catalunya que aniran a la presa de possessió del nou bisbe”. Doncs anem a repassar. A part dels dos cardenals de Barcelona, els bisbes catalans (faltaven els emèrits de fora de Girona) i el Perpinyà, hi havia el preconitzat bisbe de Màlaga Jesús Catalán, el de Jaca-Osca Jesús Sanz, el de Tarazona Demetrio Fernández y l’auxiliar de Madrid Fidel Herráez i d’Oviedo Raul Berzosa. Curiosament, alguns són dels més aplaudits per la caverna eclesial. Però com que a Girona pocs saben quina cara fan quedaven dissimulats entre la resta de bisbes.

D’altra banda, els bisbes ordenants principals (els que queden per la història eclesiàstica i tenen més protagonisme) eren els bisbes als qui els tocava ser-ho. El que és normal. Presidia el nunci, acompanyat de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, metropolità de la diòcesi de Girona, i del bisbe de la diòcesi de Pardo, Josep Àngel Sáiz Meneses.

Situat en aquest pla de crònica rosa episcopal que tant d’èxit té, cal fer notar dues coses més. Pardo va optar per no fer un discurs principalment de contingut, que també n’hi havia i ben formulat. Però sobretot va voler repassar exhaustivament totes les comunitats, persones i bisbes que l’havien acompanyat en el seu trajecte sacerdotal. Però aquest és un joc molt perillós perquè et pots oblidar algú, posa en marxa l’”aplaudimetre” (un titular del dilluns de El Punt era “El bisbe Francesc, l’aplaudit”) i que tothom jugui a interpretacions. En l’eufòria, tampoc sé si va ser encertat improvisar la referència a que a Terrassa tenen tants seminaristes comparat amb Girona. Sobretot perquè va ser com posar el dit a l’ull d’un clergat diocesà que pateix per la manca de vocacions.

Com que ja sabem que els bisbes que treballen no llegeixen gaire els blocs, ja li diré quan el vegi. En tot cas, està clar que parlar des de la cadira de Carlemany és més complicat que parlar des d’un bloc on es pot dir el primer que et passa pel cap. Com felicitar a mossèn Pardo i estar convençut que “té fusta” de bisbe.

Pardo es presenta com el bisbe del Concili Tarraconense

“El millor tractat de pastoral que s’ha fet a les diòcesis de Catalunya és el Concili Provincial Tarraconense. Les millors propostes que s’han fet són les del Concili Provincial Tarraconense. Això vol dir que les hem de recuperar i les hem d’activar”.

Diumenge arriba a Girona mossèn Pardo com a nou bisbe. Allà estarem. I això és una de les primeres coses que ha dit en l’entrevista recollida pel Full Parroquial d’aquest cap de setmana. Fer servir fragments del Concili Tarraconense com a cita recurrent és un fet bastant habitual entre els bisbes catalans, però dir que és “el millor tractat de pastoral que s’ha fet” no deixa gaires dubtes sobre la implicació de Pardo en un projecte pastoral amb perfil propi de l’Església a Catalunya. A més, amb la benedicció de la Santa Seu.

També gràcies a aquesta entrevista ja es pot anar fent la idea de com som els periodistes. Aquest divendres del Diari de Girona recull aquestes mateixes declaracions amb un titular que vist sense el context sembla que Pardo vulgui dir als polítics que han de fer. Com també s’haurà d’anar acostumant a les expressions dels qui són més papistes que el papa. L’exemple és el peu de la foto de portada del mateix Full Parroquial on diu que el papa “va rebre el nou bisbe de Girona” a el que en realitat només va ser una salutació a peu dret als participants en una trobada a Roma organitzada per la Congregació per als bisbes. Un bisbe centrat sempre té fronts oberts a dreta i esquerra.

Recuperem dones en el govern eclesial

Aquest dimecres al matí a la seu de l’arquebisbat de Barcelona han fet un simulacre d’evacuació per incendi. No tenia res a veure amb la llista de nomenaments de càrrecs diocesans que ha sortit poc després. El resum és que no es mou la foto, se suposa que l’espera de nous bisbes auxiliars. Si no fos així, hauríem de tenir nou vicari general.

Les delegacions més rellevants mantenen els seus responsables (s’hauria agraït a la nota del bisbat una explicació sobre els delegats que canvien). És un equip de fa quatre anys que no s’ha cremat com havia passat altres vegades a Barcelona. Però hi ha una novetat, la incorporació de dues dones com a delegades: a Apostolat Seglar (per substituïr la nova responsabilitat de Jaume Aymar), Ana M. Almuni de Muga, de la Institució Teresiana del Pedro Poveda; i a Pastoral de la Salut (enlloc de mossèn Forcadas), una infermera, María José Martínez Lapeña. Dos relleus pactats. No tinc el gust amb cap de les dues però me'n parlen bé.

Si bé durant els anys 90, durant els primers anys de mandat del Cardenal Carles, es van anar incorporant laics i dones en el govern de la diòcesi, en els primers nomenaments de Martínez Sistach això s’havia perdut. El nou arquebisbe ho va justificar per la dificultat de trobar persones que puguin deixar les seves obligacions professionals i que el bisbat pugui assumir el seu sou: “Que més desitjaria jo que poder-los tenir”. Hi ha moltes maneres de fer-ho i de fet, en altres diòcesis catalanes aquesta presència s’ha mantingut i ampliat. Com suposeu no tinc res en contra els capellans, però és bo que a Barcelona torni a ser així. I encara s’hauria de fer un esforç més gran.

Difamar no surt gratis

Des de fa unes setmanes he anat rebent a la bústia de correu diversos missatges anònims que circulen contra el bisbe de Vic (per alguns "en contra de" i per altres "sobre el"). Pel que sé, s'han escampat bastant. Després la informació ha estat puntualment recollida en el setmanari El Triangle (un setmanari crític que fa el seu paper però que, com tot, cal llegir sabent molt bé què estàs llegint). Ja vaig veure que començava una campanya per difondre públicament tot allò que durant anys ens han anat explicant sobre el bisbe Romà Casanova.

Finalment, veig que han aconseguit un impacte important a Religión Digital i després a Tribuna Catalana. I automàticament s’ha aixecat indignada la caverna eclesial contra la difamació a l’hereu de la seu de Torras i Bages. Com que tenen algú contra qui disparar, maten al missatger i esplaien la seva retòrica per anar contra els mètodes ells mateixos han utilitzat.

Anem a veure, senyors, no es pot repicar i anar a la processó. Si hi ha qui ha fet del seu esport nacional la difamació i la calumnia anònima i altres no s’han cansat d’aplaudir-los amb el teclat, no tenen cap autoritat per esquinçar-se els vestits ni amenaçar amb qui sap què. Han creat escola, i entre els deixebles sempre en surt algun d’avantatjat.

Hi ha una obvietat que mai s’ha remarcat prou. En època democràtica -on no et poden posar a la presó per dir el que penses si no comets un delicte- s’han denunciat públicament moltes situacions eclesials insostenibles. El més conegut és com es va divulgar el malestar viscut a Barcelona al final del mandat del cardenal Carles. I el que es va fer: signar cartes i documents públics amb noms i cognoms (sabent que en la carrera eclesiàstica no hi ha res més penalitzat que la crítica episcopal) i amb reunions, informes interns i passadissos realitzats amb la discreció necessària. També corrien anònims, però el nunci sap perfectament qui liderava la crítica i què li anaven a explicar els capellans i laics de Barcelona, i el què li deien a la cara.

Això s’hauria de recordar molt bé a l’hora de valorar qualsevol informació que circula per internet. Tots portem l’aigua al nostre molí, però els qui vivim de signar articles no ens surt gratis mentir i difamar. A altres si. Per això, espero no suposar massa si suposo que encara podem confiar en la intel·ligència i la capacitat de discernir dels qui els hi ha tocat servir a l’Església en el seu govern pastoral. Perquè també és veritat que si més bisbes s’haguessin dedicat a distanciar-se dels catòlics que només saben ser-ho a hòsties, no hauríem arribat aquí.

Sincerament, dilluns ho pensava en el funeral del bisbe Carrera. No vaig poder evitar un cert regirament d’estómac quan veia el seu fèretre envoltat d’algunes mitres que l’havien fet patir tant. I també pensava que ell mai els hi hauria llençat la primera pedra, ni hauria amagat la mà. Segurament per això seria bisbe.

Però això no vol dir que no tinguem dret a esperar que, a qui correspongui l’autoritat, comenci a expulsar als mercaders del temple enlloc d’intentar fer-hi negocis. Que no esperin que els toqui el rebre per posar-se les mans al cap.

Amb bisbes pitjors, vam fer coses millors

Em va doldre el passat cap de setmana no ser a Barcelona per visitar la capella ardent del bisbe Carrera. Però feia mesos teníem organitzada una trobada conjunta de les federacions catalana i basca dels grups de Pax-Romana. Va ser al Santuari d’Arantzazu, en un casa franciscana on ens van omplir d’atencions i en un “marc incomparable”. He de dir que personalment l’exterior de l’edifici no em va acabar de convèncer, excepte les escultures impactants d’Oteiza, però la nau i el retaule de l’altar són extraordinaris. Una meravella del segle XX.

Bé, al que em venia a referir. A mi em va tocar torejar amb el tema eclesial recollint les aportacions fetes en la trobada. No es tracta ara de fer l’informe, però recullo algunes idees pròpies i alienes que em semblen interessants.

La primera és que des dels sectors cristians més a la frontera necessitem recuperar un cert entusiasme eclesial. Ningú s’apunta a la derrota i massa vegades en els nostres grups caiem en la constant recreació sobre tot allò que no funciona a l’Església. És difícil que així algú s’apunti al nostre partit. En canvi, tenim tota el cos doctrinal del Vaticà II encara no aplicat per esbombar. I dintre del capital doctrinal a explotar, la Doctrina Social continua sent “el secret més ben guardat de l’Església”. Aquest hauria de ser un dels nostres centres de debat i de projecció pública. I això també passa per la crítica a algunes de les herències de la modernitat.

En un sentit semblant, hi ha la crítica episcopal. Certament tenim un perfil mitjà de bisbes que és un problema. Però, és encara és més cert que en altres èpoques, amb bisbes molt pitjors dels que tenim ara vam fer coses molt millors. Jo no hi era, però quan segueixes els testimonis de capellans i laics dels anys 50 i 60 això és una evidència. No es tracta de fer una església paral·lela, sinó de fer.

Un altre element nou és que avui tenim la generació de laics més ben formada de la història, tant a nivell teològic, com de pràctica pastoral, com en el món professional. Només com a exemple, a Catalunya hi ha 2.200 estudiants -la majoria laics- en els centres d’estudis de teologia que depenen de la Facultat de Teologia de Catalunya; més que capellans diocesans. Fa 20 o 30 anys, una laica estudiant teologia era l’excepció.

Més. Els nous cristians ja no vindran sols. Els hem d’anar a buscar. En el cos a cos. Com va dir un: “aquí no prosperen ni les sectes”. I això demana canviar moltes estratègies pastorals i moltes maneres de fer dels nostres grups.

I, finalment, avui el nostre context és més ampli. Tot anàlisi i proposta l’hem d’emmarcar en un context més europeu, no només català, basc o espanyol. Hauríem de tornar a tenir com a punt de referència Europa, com ja va passar quan ens ofegava l’Església nacionalcatòlica. I això també passa per intensificar tot allò que sigui la col·laboració interdiocesana. Com menys siguem, més gran és el perill de tancar-se.

Caldria canviar, doncs, estratègies i plantejament, la única cosa que no hauria de canviar és la radicalitat no fonamentalista que ha identificat els grups de la nostra tradició eclesial. O sigui, potenciar la pròpia identitat, sense trencar mai els ponts de diàleg.

Apunts per anar-hi pensant.

Sistach a Telemonegal

Aquesta setmana l’arquebisbe Martínez Sistach ha estat el convidat al programa Telemonegal de BTV. El vaig veure dimarts i el repeteixen durant la setmana a diverses teles locals. Per ara no el trobo a Internet.

Ferran Monegal va presentar com un fet extraordinari que un cardenal anés a la televisió a sotmetre’s a una entrevista. Ell veu prou hores de tele per valorar-ho. També, una vegada més, l’entrevista va demostrar la dificultat del llenguatge religiós. Martínez Sistach va explicar que havia crescut el nombre de gent a “les audiències” del papa (els actes públics de cada dimecres), i Monegal va semblar entendre que el que pujava era “l’audiència” del papa. De fet, tota l’entrevista va ser una mostra de que el món eclesiàstic és un altre món.

També ja sabem que a Sistach li costa sintetizar el seu missatge a les exigències del medi televisiu. Però el discurs que va fer és més que correcte i va exposar les seves critiques a la televisió sense aparèixer com un profeta de calamitats. I va tenir dos moments remarcables. Cito de memòria.

D’una banda quan Monegal el convidava a conèixer tots aquests programes de televisió estrafolaris que esbudellen la vida de la gent matí, tarda i nit. Tot i que comprenia que a un cardenal no li sobra molt de temps, li deia encertadament que “un pastor ha de conèixer què fa el seu ramat”. La resposta del cardenal va ser que si, però que precisament “per això segueixo els crítics de televisió com vostè”. Bé.

I després, la resposta a les paròdies del papa que es fan a la televisió. Quan van posar alguns vídeos de mostra d’imitadors de Benet XVI fent el ximple, l’arquebisbe pràcticament no va mirar a la pantalla del plató on apareixien les imatges. L’olfacte televisiu de Monegal va brillar una vegada més i va ser el primer que va fer notar: "Vostè casi no ha mirat la pantalla". Amb aquest gest el cardenal va dir molt més que amb un gran discurs. En la resposta va teoritzar sobre allò que a molta gent amb creences catòliques la mofa sobre el papa els ofèn (només es pot riure de la mare, de la pàtria i de la religió un mateix). Però amb el gest d’abaixar la vista, Sistach va aparèixer dolgut com un catòlic més. L’espectador és molt més receptiu a aquesta actitud que si hagués aparegut ofès, indignat, irat o censurador. Sobretot perquè el gest va ser coherent amb el que volia dir. La crítica a les imitacions de Benet XVI i si els efectes són tant negatius es poden discutir. Però la resposta basada en el sentiment està lluny de l’estereotip de l’Església inquisidora, i és més eficaç. A la televisió funcionen més els arguments sentimentals i els gestos que els grans raonaments teòrics.

El missatge és que ara quan vegem Benet XVI imitat no veurem a un cardenal emprenyat (cosa que a molts ja agrada) sinó a una persona dolguda.

El testament del bisbe Joan

Acabo d’escriure l’”Obituario” pel proper Vida Nueva i costa dir més. Però hi ha coses del funeral d’aquest dilluns del bisbe Carrera que no s’han de deixar escapar. Perquè no sempre els capellans ploren el seu bisbe. Però avui si, i mai havia vist que a la catedral de Barcelona entre el presbiteri i el cor no hi hagués lloc per acollir els capellans que volien concelebrar. Multitud que ha contrastat amb la intimitat de l’enterrament al cementiri Montjuïc. Com ell volia s’han traslladat a la seva sepultura les restes de la seva mare i properament s’hi dipositaran les del seu pare.

S’ha dit i escrit prou aquests dies sobre Carrera i semblava que ja no quedava gaire per dir. I com sempre ha estat el mateix bisbe Joan qui ens ha dit per darrera vegada alguna cosa més. Són els fragments del seu testament que s’han llegit a la catedral. Totes les consideracions, oportunitats, protagonismes, equilibris i balanços sobre el funeral, queden petites al costat d’aquest text. Altres dies hi haurà per calibrar què ha de passar ara a la diòcesi.

Que parli Carrera, el bisbe del diàleg

“Se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur”.

Ha mort el bisbe Joan Carrera i les seves paraules avui prenen un sentit més gran. Segur que ha estat així. Ho deia en els textos de les sis cartes creuades entre Carrera i el polític socialista Joan Reventós, el qui va ser president del Parlament de Catalunya. Avui tots dos ja ho saben tot del transcendent i de la darrera frontera. Per això pren més sentit veure com en parlaven tots dos fa deu anys. Les vam publicar a Foc Nou i després es van editar com a llibre en català (Mediterrània) i en castellà (Descleé) junt amb altres cartes.

M’agraden perquè són una mostra del tarannà dialogant de Carrera, dins i fora de l’Església, en la conversa privada i en la plaça pública. Poso una selecció i aquí el text sencer de les dues primeres cartes. Deixem avui parlar a mossèn Carrera

“Mira, Reventós, la meva seguretat de creient no és la del dos i dos fan quatre que s’imposa a la ment vulgues o no vulgues. És, com si diguéssim, com la que tinc quan, al camp, salto un rierol o una rasa: estic convençut que arribaré a l’altra banda, però alhora m’acompanya una certa sensació de risc i he de prendre una decisió. La meva seguretat tampoc no es tradueix sempre en un sentiment. M’ha envaït, alguna vegada, la sensació de saltar en el buit..., de no trobar ningú a l’altra banda... Un creient i un no creient no estem tan lluny com sembla l’un de l’altre. El creient pensa algun cop: i si no fos veritat... I el no creient també es diu en alguna ocasió: i si fos veritat... La diferència és que, quan vius l’experiència de la fe, fins i tot quan dubtes, no te n’adones i et trobes explicant el teu dubte a Déu. Tens sempre el Tu com a referent. Entre rumiar, cercar i dubtar sobre el sentit de la vida, i pregar, la diferència és fer-ho sol o fer-ho en diàleg confiat amb el Tu, amb Déu.

En l’última part de la teva carta portes la qüestió de la transcendència cap al tema de la mort: “¿retornem al punt d’origen, el no res, o podem esperar un més enllà?” I fas una valoració de les religions, totes, “com a protectores de la basarda enfront de l’abisme del finiment”. Jo, tot i que em sento reconfortat per la tradició d’esperança en el més enllà, compartida per tantes religions, de qui em fio realment és de Jesucrist.

(...) La via per on jo m’escapo de la “immensa incertesa” que dius és la paraula i tota la realitat de Jesús de Natzaret. Submergint-me en el seu dinamisme, trobo força per a la lluita contra la injustícia i el mal des de la banda dels qui més en són víctimes --una lluita que és també la teva-- i, al mateix temps, esperança de retrobar el fruit d’aquella lluita més enllà del fracàs, al capdavall inevitable. Des d’aquesta experiència en la qual s’uneixen el sentit de responsabilitat i l’esperança, se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur, que no sabria demostrar, però que sento que encaixa profundament.”

Joan Carrera Planas. Novembre 1998

Carrera, molt greu

No es poden donar bones notícies de l'estat del bisbe Joan Carrera. La situació es va complicant i res fa preveure cap notícia positiva. En les darreres hores tot ha anat empitjorant. És una llàstima. Preguem per ell.

Abusant de la confiança d’un amic, reprodueixo sense permís i eludint les referències personals, un correu electrònic d’aquesta nit que il·lustra molt com viuen aquest desenllaç la gent més propera al bisbe Joan. Té valor pel moment i la persona concreta, però també com a paraules amb sentit en el moment de la mort.

“Vull comprendre en aquests moments els sentiments dels molts que heu seguit pas a pas la trajectòria i una manera de fer del bisbe Carrera. Quan es van apagant les esperances es fa dur assumir i pair una realitat que voldríem que no fos.

“Allà on s'apaguen les esperances comencen a prendre vida els records. Records viscuts, compartits, retrobats, marcats... perquè hi ha de tot. Uns records que ens donen el perfil d'un home, d'un ciutadà, d'un creient, d'una opció de vida que segurament la podem resumir amb una paraula: servei. Les sensibilitats i les complicitats viscudes i compartides en moments de projectes i de camins oberts, i en moments de replegament i de tardor.

“Vides com la seva quan arriben al final deixen la percepció de que hem quedat orfes. Malgrat tot, la immediatesa de la percepció no ens pot fer perdre la perspectiva que hi ha camins oberts que cal seguir explorant. El temps que heu compartit junts la vida us permet continuar llegint els signes dels temps i els senyals que els camins d'avui tenen.

“El seu testimoni fa de guia perquè ningú quedi perdut enmig de la boira.”

Afegeixo la frase que recollia fa pocs dies del bisbe Carrera: "De qui em fio realment és de Jesucrist".

El bisbe Cortés felicita als musulmans

Salutació cortés del bisbe de Sant Feliu de Llobregat a les comunitats musulmanes que hi ha a la diòcesi que celebren el final del Ramadà. El bisbat ha fet pública aquesta carta del bisbe Agustí Cortés que segurament és la primera carta escrita en àrab que veig signada per un bisbe (aquí sona estrany però, per exemple, cal recordar que les comunitats cristianes de Terra Santa són majoritàriament àrabs i aquesta és la llengua que utilitzen).

El contingut de la carta és més que de cortesia i fixa objectius comuns entre religions com el treball pel bé de la humanitat i el compromís de l’Església a establir ponts d’amistat amb la resta de confessions.

Si voleu la carta és només un signe, tot i que mai fa nosa cap signe de convivència entre religions. Però a més, a Europa cada vegada les religions descobreixen més interessos comuns: el dilema no ja no és tant quina religió, sinó com preservar en el món modern el sentit de transcendència vehiculat a través d’una institució religiosa. I aquí és on les diverses religions es comencen a veure treballant juntes abans que ser absorbides per la secularització. Per aquí deuen anar les coses.

PD: Després veig que el nou bisbe de Lleida ha fet una carta semblant. Potser n’hi ha més. Me n’alegro.

Pels segles dels segles

M’arriba per segones que l’Oriol Domingo de La Vanguardia ha obert finalment un bloc. I no m’avisa perquè em prepari! Ara si que tinc competència de veritat. Benvingut al club.

L’anècdota

Sovint ens queixem de la frivolitat dels mitjans però hem de reconèixer que tots sovint ens quedem més amb l’anècdota que amb la categoria. Una mostra la vaig tenir diumenge. Dos menorquins que vaig poder saludar a Lleida em van dir: “Ah, si. Tu ets aquell de la foto del Taltavull”, que certament la cosa més interessant que he penjat en el bloc -si n'hi ha alguna- no era aquesta, però era el que recordaven.

També a Lleida vaig preguntar pel nou bisbe Pardo; m’estranyava la seva absència. Tenia disculpa més que justificada. Em van dir que precisament era a Roma en el curs per a nous bisbe que organitza la Congregació del cardenal Re. Pagaria per veure què els expliquen.

I arran de mossèn Pardo m’expliquen una altra anècdota que circula per Girona sobre la substitució de Carles Soler. Diuen que l’històric edifici de la Casa Carles, on tenen la seu les oficines del bisbat, ara li canviaran el nom i es dirà “El Palacio de El Pardo”. La broma té gràcia i és fàcil de recordar. A Girona són així, i bona gent.

La cobla del bisbe Piris

La imatge que m’ha quedat d’aquest diumenge a la presa de possessió del bisbe Joan Piris a Lleida, la vaig trobar just a l'entrar a la catedral. Al presbiteri, asseguts a les cadires reservades als bisbes, sols, esperant l’inici de l’acte, el bisbe Malla i el bisbe Ciuraneta, antecessors de Piris a la seu de Lleida. Com han patit aquests dos homes i que feliços que haurien pogut ser jubilats com a rectors de parròquia o com a professors de la Facultat de Teologia. Per mi, la foto és l’antídot a tots aquells que tenen tantes ganes de fer carrera episcopal. Dit sigui de pas, Piris no és dels bisbes que tingui pinta de voler aferrar-se gaire a la cadira episcopal. A més de ser el primer bisbe català que em trobo que per saludar-lo he d’aixecar ostensiblement el cap, model cardenal Amigo.

Bé. La cosa és que la cerimònia de Lleida va anar bé i Piris va fer una molt bona homilia. Potser ja tenim la pluma redactora que trobaran a faltar els bisbes catalans.

Per la part que em toca com a periodista, reconforta que un bisbe comenci l’homilia dient que de la Paraula de Déu també se’n poden treure titulars. Així ho va fer aquest diumenge posant dos exemples. Tot i que em permetré corregir-lo –amb cordialitat- perquè les dues frases escollides per titular eren massa llargues i no caben ni a quatre columnes. Però ja l’hem entès. En tot cas el seu plantejament pastoral, va aixecar més entusiasme que els encesos elogis a la tasca de l’administrador apostòlic sortint, el bisbe Salinas, repetits pel nunci i per l’arquebisbe de Tarragona. La unitat episcopal sense fisures sempre ha estat un dels valors més cotitzats.

Sembla que la reunió que el nou bisbe va tenir el dia abans amb els responsables de la pastoral diocesana (bona part laics) també va ser reeixida. Allà i a la catedral va insistir que la seva urgència i missió és evangelitzar, cosa amb la que no podem estar més d’acord. I ha donat a entendre que el tema de les obres d’art que reclama Barbastre no ha de ser la seva prioritat. I com plantejament de pastor també hi podem estar d'acord.

Però és clar, passa com va passar diumenge a la catedral. Al presbiteri res pertorbava la predicació de l’Evangeli, però uns seients més enrera la gent ja s’anava distraient amb la música d’una cobla que a la mateixa hora animava una ballada de sardanes a tocar la catedral. Quan sorties a l’atri, els altaveus et permetien seguir la cerimònia però la cobla ja se sentia més que l’orgue. I quan sorties al carrer, que és on hi ha gent a evangelitzar, la sardana feia que la litúrgia passés desapercebuda. I és el que passa. Per a Piris seria millor no haver de ballar la sardana de les obres d’art, però a Lleida, quan surti al carrer és el primer que li demanaran. Sempre tindrà la cobla allà tocant. I ell a Lleida no hi ha anat de pas.

Piris, nou bisbe català

Avui tindrem un nou bisbe català. Joan Piris arriba a Lleida. En una interessant entrevista de comiat al Diari de Menorca li recorden que a Lleida entrarà de ple en contacte amb l’Església a Catalunya. I respon “Són esglésies que tenen la seva particularitat, les he de conèixer més i més, cada Església té la seva particularitat. Catalunya com a tal té el seu pes cultural que tindrà la seva interacció a nivell eclesial. Començaré per aprendre les particularitats de les esglésies a Catalunya. Va ser l’apòstol Pau qui digué ‘jueu amb els jueus’, per tant jo dic ‘català amb els catalans’.” Res a veure amb el famós “l’Església catalana no existeix”.

L’entrevista al Menorca és molt més interessant que això, sobretot en el plantejament pastoral, deixant en un segon terme els temes més civils. Sembla, doncs, que intentarà que el litigi de les obres d’art no marqui el seu episcopat. Ho intentarà.

És una entrevista amable però no enganxosa, tenint en compte que el Diari de Menorca és propietat del bisbat. Un diari que és el de referència per als menorquins perquè la propietat no n’ha volgut fer mai un pamflet, ha mantingut un nivell professional digne pels mitjans que disposa, i ha estat obert a tots els corrents de l’illa. Un bon exemple.

El bisbe Carrera, ingressat

Un dia gris a Barcelona. El bisbe Joan Carrera està ingressat a la Vall d’Hebron greu amb un pronòstic indeterminat. Aquest matí estava al Santuari del Miracle de Solsona amb un grup de seminaristes i l’han ingressat d’urgència a Manresa. Hem esperat el comunitat de l'arquebisbat.

En els seus 78 anys és un privilegi de l’Església a Catalunya. Capellà des el 1954 ha estat a diverses parròquies de la perifèria de Barcelona, ha promogut obres socials i cooperatives, ha estat capdavanter en la pastoral obrera, ha exercit honestament el compromís polític i la promoció dels drets humans, ha treballat per la cultura i ha fet florir iniciatives editorials com Nova Terra, ha escrit i ha analitzat lúcidament la nostra realitat pastoral i social, ha teixit complicitats cíviques entre l’Església i la societat, ha patit pels mitjans de comunicació eclesials, ha fet la vida diocesana de Barcelona més engrescadora amb el seu episcopat com a auxiliar.

Molta feina que mai se li ha agraït prou. Però tot això ja ens ho ha regalat.

Dissabte matí: espera de com van passant les hores i la resposta al vessament cerebral. Fins dilluns no hi haurien d'haver novetats i una possible intervenció quirúrgica. "De qui em fio realment és de Jesucrist", té escrit el bisbe Carrera.

Mossèn Bigordà fa 80 anys

Ma mare em diu que mossèn Bigordà fa 80 anys. Aquest dissabte a les 8 del vespre per celebrar-ho fan una missa a Sant Medir, la parròquia de Barcelona on ha estat vinculat més de 40 anys i on va continuar l’obra iniciada per mossèn Amadeu Oller. Intentaré no arribar-hi tard.

La majoria tenim darrera la nostra història de fe la trobada positiva amb algun o amb alguns capellans. No explicaré ara batalletes però en el meu cas és evident que mossèn Josep Bigordà està en aquesta llista. Capellà i periodista.

Però a més, mossèn Bigordà representa una generació de capellans que ara arriben, s’acosten o passen dels 80 anys (una edat que, d’altra banda, eclesiàsticament és la més fructífera si tenim en compte que és l’edat habitual dels papes). És una generació a qui cal agrair molt. Van entendre en la fredor nacionalcatòlica que el què convenia era una altra cosa. Van estar amb la gent; van ser els qui van carregar –o es van avançar- amb la recepció real del Vaticà II contra el mateix parer de la jerarquia franquista (bona part més franquista que catòlica); a Catalunya van ser els qui van obrir les portes als immigrants i van fomentar la seva acollida espiritual, humana i material; van aixoplugar els moviments de llibertat; van apuntalar la cultura en un règim d’ignorants; van defensar la llengua catalana i van respectar la dels qui no la parlaven... Bigordà, Vidal Aunós, Batlles, Alemany i tants que em deixo o no conec. Són capellans que han mantingut un elevat prestigi del capellà en el món social i cultural i que han fet molt de bé espiritual.

Podem dir que tot això és història i que ara convé una altra cosa. I que amb alguna cosa també es deurien equivocar. Sobretot es van equivocar si el que volien era fer carrera eclesiàstica. En això van fracassar estrepitosament, però era precisament el què no buscaven. I a més, convingui el què convingui ara, si avui pot convenir alguna cosa és perquè capellans com ells van fer possible que no haguem tancat definitivament la barraca i que no haguem d’abaixar el cap quan es parla del què han fet els cristians per aquest país.

Felicitem-lo, felicitem-los i felicitem-nos-en.

Per fi, Aymar a Ràdio Estel

Uns anys més tard del què hauria estat desitjable i de què fos una evidència per a molts, avui arriba un gran nomenament, beneït pel palau episcopal. Ara en Jaume Aymar com a nou responsable tindrà feina per recuperar oients a Ràdio Estel i a Catalunya Cristiana recuperar lectors. Una bona elecció per als mitjans de comunicació de l'arquebisbat de Barcelona. Té Ràdio Estel al cap abans que la fundessin i sempre ha ajudat aquella casa tant com l'han deixat.

El què en penso ja ho vaig poder escriure aquí, tot i que ara s’hauria d’actualitzar. De fet, dels despropòsits que ha patit Ràdio Estel i Catalunya Cristiana se’n podria fer un llibre.

Déu creu en els nens

Estic enllestint un feixuc article sobre dades de pràctica religiosa i efectius eclesials i, la veritat, es que costa trobar dades aparentment positives. Per això m’ha cridat l’atenció la que ofereix un interessant estudi de la Fundación Santa Maria: quatre de cada cinc nens resen i creuen en Déu (supero, aquí, la temptació de continuar l’article explicant maravelles sobre els meus tres fills). L’enquesta no és cap bestiesa perquè està feta per gent seriosa i amb una àmplia mostra a nivell estatal.

Sembla doncs, que enmig de tanta secularització, Déu es fa un forat. I són dades que poden girar molts tòpics i amb un gran ús pastoral. El repte més important és –veient que almenys demoscòpicament parlant Déu no ha desaparegut- quina resposta donem eclesialment per a vehicular aquesta sensibilitat. I, a un altre nivell, l’enquesta també demana respostes socials. Només un exemple; no anem bé si més d’una quarta part dels nens diuen que s’arriben a sentir sols a casa.

Tornant més directament a Déu, serà veritat allò que sovint hem fet complicat el que és més senzill del què sembla. Per això m’ha vingut al cap una cita d’un dels llibres d’aquest estiu: Déu, Cosmos, Caos, de David Jou. És un llibre escrit amb una sensibilitat que només pot tenir un científic i poeta; rigorós fins a l’extrem però que, com els nens, no ha perdut la capacitat d’admiració del món. No us el podeu perdre. A tall d'anècdota, em va quedar la idea de que la probabilitat que existeixi un planeta semblant a la terra és de dos entre cent mil. I que, tenint en compte el procés biològic humà de reproducció, la nostra probabilitat d’existència com a individu és una sobre un milió de bilions. Vist així, és cert que “l’existència de Déu és infinitament més probable que la meva existència”. Podríem dir que és d’un 50% contra un percentatge decimal format per una llarga llista de zeros amb un 1 o un 2 al final. I, els nens, ho veuen claríssim. Almenys, un 80%; el que podria demostrar que Déu creu en els nens un 100%.

Foc Nou, Dialogal i El Ciervo, gratuïts

Dimecres vaig estar a la presentació de la campanya de subscripcions gratuïtes per a joves de 18 anys que ha iniciat la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació de Generalitat (On està Wally? A veure si també trobeu la Roser Bofill). Vam presentar a la convocatòria pública de selecció les tres revistes, Foc Nou, Dialogal i El Ciervo, i les tres estan incloses a la campanya, amb altres revistes també del gremi catòlic.

Per tant, podeu fer-nos propaganda perquè escullin alguna d’aquestes revistes. És un any de franc. El termini acaba el 25 de setembre.

Bona setmana pels catalans al Vaticà

Aquest dissabte ha sortit a l’Osservatore Romano la llista d’experts i convidats al Sínode de bisbes sobre la Paraula de Déu que es farà a Roma a l’octubre (trobareu la llista a la pàgina 23). Entre aquests nomenaments de Benet XVI hi ha dos catalans com a experts, el capellà i teòleg Salvador Pié Ninot i la religiosa y biblista Núria Calduch Benages, tots dos de Barcelona i ara professors a la Universitat Gregoriana de Roma. A part del coneixement personal, molts els recordaran per la seva bibliografia acadèmica i de divulgació. És un bon reconeixement.

Ignoro el perfil de molts noms de la llista, però en general sembla prou equilibrada, especialment entre els convidats on hi ha una mica de tot. Això és important perquè aquests Sínodes no capgiren la vida de l’Església, però si que marquen una tendència de cap a on van les coses. I posar de veritat la Paraula de Déu en la centralitat de l’Església i dels cristians no és poca cosa.

També són trobades on es parla molt i es veu a molta gent. I sabem que la vida vaticana s’acaba resolent en funció de a qui coneixes i a qui no. O sigui, que sempre és millor tenir-hi un peu a dins que a fora. I tots els de la llista, ja estan a dins.

A un altre nivell, també llegint l’Osservatore també trobo d'aquest dimecres un article del cardenal Martínez Sistach arran de la visita del papa aquest diumenge al santuari de Bonaria a Sardenya sobre les seves vinculacions d'aquesta advocació mariana amb Catalunya.

Sembla una bona setmana pels catalans al Vaticà.

Marini, Piero

Congrés “El segle de la litúrgia” del CPL. Tot just quan acaba la intervenció de Piero Marini pregunto a un que sap de litúrgia: “Què, ha estat bé?”. Resposta immediata: “Bé? I tant! No has vist com ha carregat contra els integristes?”.

Formalment la conferència del qui va ser Mestre de les cerimònies litúrgiques de Joan Pau II durant 20 anys ha estat una innocent –tot i que contundent- defensa de la reforma litúrgica del Vaticà II. I, en canvi, només dir això, ja sona a progre. Doncs si que anem bé.

Tot s’ha de dir, a mi la ponència m’ha semblat brillant.

Contra SM

S’havia valorat que la persecució contra Pagola pel llibre de Jesús en realitat anava dirigida a desprestigiar el seu bisbe Uriarte i de passada a Setién. Però ara es veu que no: disparaven contra el Grupo SM (PPC, Vida Nueva, Cruïlla...).

El cas és una mostra que la caverna no està per bromes. Si ara des de La Razón s’aixeca una suposada investigació doctrinal a SM, apuntant directament a la foto del germà del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, és per pressionar a Roma i estendre l’ombra de la sospita. Encara que després quedi en res. A part de no poder suportar els qui no són com ells, a la caverna no escatimen esforços per enfonsar en el fang tot el que escapa del seu control. De fet, és el seu exercici mental principal. El seu món és massa petit per a poder-lo compartir.

No deixa de ser curiós que, per exemple, una revista com Vida Nueva que des de Catalunya es veu com a centrisme més que moderadet, la caverna hi vegi la perdició de la fe catòlica. Caldria preguntar-se per quin és el grau de tolerància eclesial que tenen els sectors que ara munten aquesta història. La tolerància no és valor absolut, però si s’acosta a zero, ens converteix en fòssils. Pedra.

Però si realment el cardenal Levada ha de dedicar temps a valorar la catolicitat d’algun grup mediàtic espanyol, no seria difícil proposar-li altres idees.

Es pot viure un mes sense bisbes, o tota la vida

Gairebé no m’ho crec però aquest any he aconseguit estar un mes sense bisbes. De l’1 al 31. Sense internet, sense correu electrònic, sense trucades al mòbil. Per tant, un mes sense estèrils polèmiques eclesials ni episcopals. L’experiència, és un descans. Només vaig caure en la temptació de fer aquesta foto a Alaior. Llàstima que el segon cognom del Taltavull episcopable és Anglada.

L’únic contacte eclesial que he tingut ha estat el Full dominical de diverses diòcesis (on l’església sempre apareix d’immaculada concepció), el mossèn que he anat trobant a cada parròquia (sempre guiat pel Missa Dominical del CPL), la visita turística a alguns espais religiosos emblemàtics, i alguna notícia escadussera o folklòrica als diaris (normalment negativa). I aquest és precisament el contacte real i ordinari de la majoria de catòlics amb l’Església durant gran part de la seva vida. Una realitat molt més pacífica de la que alguns malalts o de la que tensió mediàtica ens volen fer creure.

En una ràpida reincorporació aquest migdia recupero alguns blocs i webs. Destaco les m’han entretingut.

L’entrevista al mallorquí Ladaria a El País, el jesuïta nou secretari de la Congregació per a la Doctrina de Fe. Potser després de llegir l’entrevista entenc més el què em van fer notar abans de vacances. En l’ordenació episcopal a Roma de l’espanyol no cardenal que actualment té la més alta responsabilitat a la Santa Seu, no hi havia cap alt representant de cúpula de la jerarquia espanyola, cap dels seus cardenals, ni membres de la comissió de la Comissió Episcopal de la CEE per a la Doctrina de la Fe. Només alguns bisbes personalment amics com el de Solsona. Potser serà perquè a Ladaria Ferrer no l'han posat per carregar-se a Pagola.

M’entretinc també amb el millor bloc de religió que es fa a Espanya. Ressalto un matís en les notícies que reprodueix sobre el litigi de Lleida. Explica que un informe jurídic encarregat per la Generalitat de Catalunya donava la raó a Barbastre. Però si aquest informe és precisament del 2001, és just d’abans que es localitzessin els documents que documenten la compra i venda, la donació, o la permuta de les peces reclamades. Per tant, els arguments jurídics d’aquest document ja no tenen sentit. A part, que a la Conselleria de Cultura deuen tenir unes quantes piles amb més informes sobre el tema. Filtració, doncs, purament interessada. També ens parla del recurs del bisbat de Barbastre perquè s’aturi el judici per la via civil. Poca pinta a prosperar.

A Zenit trobo unes curioses declaracions de l’arquebisbe de Denver -a remolc de la convenció democràta- que compara Tomàs Moro amb Kennedy. Kaput. Molt més interessant el què llegeixo de Benet XVI en una trobada amb capellans i seminaristes durant les vacances. Especialment em quedo amb la resposta a la darrera pregunta que li fa un capellà i també amb la ironia de papa contestant: “Bé; no puc donar-li una resposta infal·lible en aquest moment”. També sembla que Benet XVI realment no es rendeix en les relacions amb Xina. El Vaticà no llença un globus sonda a la babalà. Haurem d’estar ben atents a aquesta nova ostpolitik.

I per acabar Tribuna Catalana continua retratant per partida doble al bisbe de Vic. Així comença un nou curs. I diumenge La Vanguardia em recordava que ja tinc feina per aquesta setmana: dijous i divendres em toca anar al Congrés de Litúrgia amb cardenal Danneels i Marino (Piero).

“Baixa de pressa”

No sóc molt amic de les obligacions i si un dia em fan papa seria més partidari de treure’n que de posar-ne. Però també és veritat que hi ha algunes normes que ens van configurant, i per això potser n’afegiria una: almenys un recés a l’any.

Aquest any ja he complert al juliol. Més enllà del què en treu cadascú, d’un bon recés i un bon predicador sempre en queda una frase titular. D’aquest juliol em queda aquesta: “Baixa de pressa”

L’eix són algunes de les crides que ens fa l’Evangeli. Per què, quan veiem tantes coses que van malament, no tenim la humilitat suficient per cridar “Mestre, mestre, ens enfonsem!” (Lluc 8,24) com van fer els apòstols? O per què som tant autosuficients que ens costa dir: “Senyor, fes que hi vegi” (Lluc 18, 41)? En definitiva, estem tant acomodats i segurs amb tot allò nostre que si Jesús ens digués “Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva” (Lluc 19,5), deixaríem tot el què estem fent? Som capaços de “baixar” dels nostres pedestals? Ho faríem “avui” o li diríem si no li va millor demà? Tindríem l’alegria de Zaqueu o ens quedaríem amb les nostres mandres i precaucions?

No sé si és una aportació massa adient de final de curs, però qualsevol frase de l’Evangeli us pot servir aquest estiu. Podeu penjar les vostres en els comentaris, a veure si així pugem el nivell. Mentre m’agafo un llarg i profitós recés d’estiu. Bones vacances.

Cops de cap contra una paret

Aquest dissabte m’he despertat amb amor i sexe. He esmorzat llegint el penúltim Pliego de Vida Nueva analitzant els 40 anys de la Humanae Vitae. Un interessantíssim i ponderat text escrit per José Ramón Amor Pan sobre el que va significar i els motius de la condemna dels anticonceptius de Pau VI.

Com diu l’article, és curiós que l’anticoncepció un “problema diminuto dentro del conjunto de la vida matrimonial, arrastrará a papas, obispos, teólogos y fieles a una de las disputas más acerbas de la vida de la Iglesia.”. El divendres, el dia de l’aniversari de la publicació, es tornava a fer evident.

I al final, la majoria de catòlics han fet el què els ha semblat convenient. Si el principi de només poder regular la fecunditat per mitjans dits naturals, l’apliquessin a tots els àmbits de la vida humana, ¿què passaria?. Amb perdó per la bestiesa, però ¿no és impedir la voluntat de Déu tapar-se per no passar fred?

Tres cites per animar a la lectura:

“Viendo cómo se han desarrollado los acontecimientos, habría que reconocer que, de hecho, la encíclica tuvo un resultado opuesto al que esperaba Pablo VI: en vez de restablecer la unanimidad de la comunidad eclesial y contribuir a imponer algo de cordura en la revolución sexual, la polémica se intensificó y la Iglesia dejó de ser un interlocutor válido en estos temas para la inmensa mayoría de la opinión pública mundial.”

“Ha existido durante mucho tiempo una superacentuación del valor de la ley natural, entendida en clave estática y metahistórica, sin tener en consideración el carácter histórico de la existencia humana y el papel de la libertad, lo cual hace muy difícil y lento el proceso de renovación.”

“Ni pisar el freno (una ética que se limita a dictar prohibiciones) ni pisar el acelerador (una ética que supone a la ligera que todo vale). El discurso sobre la sexualidad debe dejar de referirse tanto a la reproducción y la higiene sexual, para convertirse en un discurso centrado sobre el amor, las relaciones humanas, el afecto, la ternura, el encuentro con el otro y el placer.”

Vida Nueva, n. 2.622. Pliego

Cristians corredors de fons

Dimarts passat vaig assistir a la inauguració de l’exposició que commemora els 25 anys de l’associació de revistes en català, l’APPEC. Hi ha coses força curioses però a mi em va cridar l’atenció la llista de les catorze revistes que van fundar l’associació el 1983: L’Avenç, Catalunya Cristiana, Ciència, Crònica, El Correu de la Unesco, Documents d’Església, Foc Nou, Guix, El Món, Papers de Joventut, Rodamón, Serra d’Or, Tretzevents, i La Terra.

És significatiu que de les catorze revistes, quatre siguin de temes cristians, a més d’una infantil que també és editada per Montserrat. Avui les revistes en català associades són més de 140, i el pes de les cristianes ja és més relatiu però no menor: una quinzena. I de les revistes fundadores, si no em descompto, sis han desaparegut, però totes les cristianes continuen sortint al carrer tan fresques.

El cas no dóna per una anàlisi a fons de l’estat de la premsa cristiana a Catalunya, però si que és un bon indicador. En qualsevol cas, indica que som bons corredors de fons.

I ara, la manifestació a Lleida

Pastoralment, han estat bé les primeres paraules del nou bisbe de Lleida. Piris recull directament les aportacions publicades a la mateixa web del bisbat on, entre altres, se li demana que “deixi de banda tot autoritarisme i prepotència”. Defineix les peticions com a “molt consolador i, a la vegada, engrescador”.

I tot seguit afegeix que el seu “primer deure és anunciar i donar a conèixer Jesús. Ajudar a creure en Ell i a mirar la vida des dels seus criteris per damunt d’altres criteris.” Per dir-ho així, que el primer són persones.

És un bon plantejament, però no amaga tot el que es trobarà ja abans de prendre posessió el 21 de setembre. Tot i que la via canònica ja li han deixat tancada i ell es converteixi en un simple executor, continuarà tenint la pressió del conflicte obert per les obres d’art. Entre altres coses, perquè tot apunta a que el dia 21 de setembre les obres encara seran a Lleida.

El primer que veurà Piris és el proper dimecres una manifestació contra la disgregació. No hi ha una gran tradició eclesiàstica de manifestar-se, però quan passa és un senyal d’alarma important. I, a més, aquest cas s’amplifica per les repercussions més enllà de l’àmbit religiós.

També pot heretar un problema intern al bisbat com el que es va intuir poc abans del seu nomenament: que el bisbe digui una cosa i la diòcesi, en el sentit més ampli, en digui una altra. Amb la firma de Salinas han vençut uns plantejaments eclesials, però això no vol dir que s’hagi convençut a ningú.

Després Piris es trobarà que sobre el seu patrimoni hi ha un judici civil obert i, encara que no en sigui part, no el podrà deixar indiferent. Tampoc es podrà escapar d’un conflicte que ara té tota la seva força en la derivada política. I des de la Generalitat ja han anat al Vaticà –i vull suposar que no han esperat ara a fer-ho- i no s'han vist amb qualsevol. Per tant, l’Església no en quedarà al marge.

Finalment, al tema hi dóna un mica de color l’aparició de l'Opus, aspecte del que ja n'havíem parlat.

Realment, si Piris és bona persona com diuen, ho passarà malament.

D’altra banda, sembla que li pinta millor a Pardo a Girona. Que et rebin positivament des del bisbe Saiz Meneses fins al Fòrum Joan Alsina, no deixa de tenir el seu mèrit. Encara deu quedar una mica de comunió eclesial. Haurem d’estudiar més el cas. Igualment ha estat un detall significatiu fer la primera visita al bisbat acompanyat dels seus dos antecessors, Camprodón i Soler Perdigó.

A Catalunya no hi ha gir episcopal

Francesc Pardo a Girona i Joan Piris a Lleida. Bé. Després de veure aquests dos nomenaments he pogut dinar i aprofitar els 20 minuts de migdiada prevacacional sense cap neguit.

De Piris en sé poca cosa però el què m’arriba és positiu. La història diu que cap bisbe procedent de Menorca ha fet mal a les diòcesis catalanes (Moncadas, Deig i Ciuraneta). I res fa preveure que sigui diferent. Pot ser una bona pista el què llegeixo en el plantejament pastoral que Piris fa a la benvinguda de la seva web de Menorca, que es pot subscriure i aplicar sense problemes a Lleida. Un plantejament que no difereix de l’expressat en el Concili Provincial Tarraconense. També cal recordar les recents declaracions a Vida Nueva. Evidentment, el marrón que trobarà per resoldre a Lleida no és pastoral, però això ja és tot un altre tema. La única cosa que algun dia ens hauran d’explicar és perquè a Catalunya hi ha tres bisbes valencians sobre deu (cosa que no em semblaria malament si ha a la resta d’Espanya hi hagués també tres o quatre bisbes catalans).

En el cas de Pardo ens trobem amb un capellà amb la trajectòria pastoral del què hauria de ser la normal en un bisbe de Catalunya. Remarcable que sigui el primer nou bisbe en quinze anys format al Seminari de Barcelona, a més, en l’època més complicada d’aquest seminari. Per tant, tothom coneix perfectament les seves virtuts i defectes.

D’altra banda, és un capellà amb trajectòria interdiocesana, des dels moviments rurals d’Acció Catòlica, fins a la direcció del Centre d’Estudis Pastorals. Alhora, és el primer capellà membre del Concili Tarraconense del 1995 que és escollit bisbe. Tots els nous bisbes arribats a Catalunya des de llavors ni tant sols hi havien participat. En canvi, Pardo, va ser el redactor del quart tema, precisament el que parla d’intensificar la coordinació entre les diòcesis catalanes i de dotar-les de perfil propi amb un estatut jurídic i una presència eclesial conjunta més significativa a Catalunya (Resolució 142).

Finalment, l’escollit és un vicari general, i no un rector perdut a qualsevol poble de Catalunya. De fet, abans de ser vicari general amb Sáiz Meneses ja actuava com a “bisbe” de Granollers. I la vida dóna moltes voltes, com per exemple que Pardo substitueixi al qui va ser el seu director al Seminari Menor, l’aleshores mossèn Carles Soler Perdigó. I que va ser el mateix Perdigó, quan era auxiliar de Barcelona, qui el va posar a Granollers i amb qui van dissenyar el pla d’agrupació de parròquies a Barcelona. En resum, Pardo va ser jubanyista, carlista, solerperdigonista, menesista... i ara serà benetsetsista de Girona.

Em diuen que Soler està content del seu relleu. I això és bona senyal. Perquè la última vegada que un bisbe de Catalunya va estar content del seu relleu, gairebé ni la recordo. En definitiva, una mirada ampla indica que no hi ha un gir episcopal a Catalunya. És una altra generació de bisbes, però no confirmen la tendència d’enviar paracaigudistes com altres nomenaments recents.

Montilla: “No tindria sentit que fóssim bel·ligerants amb la jerarquia”.

Aquest dilluns a La Vanguardia li pregunten al president Montilla sobre la relació entre Església i Estat. Montilla explica que no té cap intenció de fer una croada laicista per distreure al personal, que no tindria sentit. Que a Catalunya no hi ha una situació de confrontació que ho justifiqui. Ho explica així: “Determinados sectores de la jerarquía eclesiástica, para distinguirlo de la Iglesia, han tenido una relación más bien de confrontación con el Gobierno de España, y por tanto es normal que cada uno acentúe sus posiciones. Esta situación no se ha dado en Catalunya, donde la jerarquía eclesiástica tiene otro talante, y no tendría sentido que nosotros fuéramos beligerantes con ellos.” Reafirma la postura exposada fa pocs dies en la presentació del Congrés del PSC.

I tot i el tarannà que Montilla reconeix als bisbes catalans, això no li estalvia les crítiques episcopals quan no els agrada el que fa el govern de la Generalitat, especialment en allò que té més competències reals com l’ensenyament. O sobre la Llei de Centres de Culte, que ara està dormint al Parlament. Caldria repartir mèrits entre el govern, per entendre que el laicisme ranci a Catalunya no ven, i als bisbes, per entendre que també és el seu govern i no l’enemic a batre.

Això ens permet respirar d’una altra manera:

-Jordi Juan: ¿Qué opinión tiene sobre la laicización que hace el PSOE, este distanciamiento en la relación entre la Iglesia y el Estado que está haciendo el PSOE?

-José Montilla: La Constitución ya marcó un modelo de separación entre el Estado y la Iglesia. Dicho esto, hay que tener presente que determinados valores de las religiones, y más de la religión católica, los encontramos también en los idearios de la izquierda. Tampoco podemos ignorar que la religión católica es mayoritaria.

-Tengo la sensación de que el Gobierno de Madrid hace gestos intencionados para distanciarse de la Iglesia, pero en cambio usted, como presidente de la Generalitat, ha hecho gestos en dirección contraria, de acercamiento a la Iglesia.

-Tiene que ver con situaciones diferentes. Determinados sectores de la jerarquía eclesiástica, para distinguirlo de la Iglesia, han tenido una relación más bien de confrontación con el Gobierno de España, y por tanto es normal que cada uno acentúe sus posiciones. Esta situación no se ha dado en Catalunya, donde la jerarquía eclesiástica tiene otro talante, y no tendría sentido que nosotros fuéramos beligerantes con ellos.

PD. Sobre aquest tema recomano l’article de Carlos García de Andoin sobre la laicitat de l’Estat a Vida Nueva. Si tots els qui defensen la laicitat diguessin el mateix, tot seria més fàcil.

Fundem un partit catòlic?

Aquesta setmana he rebut tres o quatre comunicacions per mail d’E-cristians que m’anuncien que Josep Miró i Ardèvol estripa el carnet de Convergència. Per mi com si es dóna de baixa del RACC. Però segons ell és incompatible estar afiliat a Convergència i viure de forma coherent aspectes bàsics del cristianisme. Amb els mateixos arguments tots els membres d’E-Cristians haurien donar-se de baixa de qualsevol partit amb representació parlamentaria.

Aquí ha anat quallant la idea que els catòlics en la política tenen com a missió essencial defensar les essències de la doctrina oficial catòlica sobre temes com família i sexualitat. Fer una agenda catòlica pròpia però marcant un camí que només desemboca a la militància a un partit estrictament catòlic. I així no es pot construir un país en una societat plural, perquè es renuncia a la possibilitat de que els cristians canviïn el món des de dins.

Per sort, veig que acaba de sortir el llibre de Josep Lligadas, Premi Joan Maragall, La política dels cristians. Segur que ens il·lustra en un direcció més assenyada. Segur.

Per què els anglicans ordenaran dones bisbes?

Llegeixo que la decisió dels anglicans d’ordenar dones bisbes, 14 anys després d’acceptar el sacerdoci femení, ha estat vist per la jerarquia catòlica i ortodoxa com un allunyament. Bé, potser caldria preguntar-se qui s’allunya de què.

En tot cas, està clar que si els anglicans fan aquest pas és perquè la seva estructura eclesial és més participativa. I dic participativa, que no democràtica en el sentit clàssic del terme de cada persona un vot.

Una mostra és com es pren una decisió d’aquest tipus. Les tres cambres del Sínode anglicà havien de dir si, i si una s’hi negava la decisió quedava aturada. Però el resultat va ser de 28 vots a favor en la cambra dels bisbes (70%), 124 vots en la del clergat (74%), i 111 vots en la dels laics (62%). Per tant, curiosament va ser entre els representants dels laics on aparentment la decisió va aixecar menys consens. Però si s'ha pres la decisió és perquè col·lectivament persones representatives dels diversos estaments eclesials han estat d'acord a tirar-la endavant.

Ja firmaria perquè a l’Església es poguessin decidir les coses d’aquesta manera. És una formula que no trenca cap principi jeràrquic (només que els bisbes s’hi haguessin oposat no hauria tirat endavant) i alhora tothom és coresponsable de les decisions, que no es poden imposar de qualsevol manera. Al final res gaire diferent al funcionament secular d’un monestir catòlic, on tots participen en la decisió d’allò que afecta a tots.

Amb Pagola

Caço al vol una frase cruel que no respon a aquella simpatia que es demana per endavant als lectors i les lectores sense la qual no hi ha entesa possible: “Posats en actitud inquisitorial, al Jesús del llibre del papa li faltaria més d’home que el què li faltaria de diví al Jesús del llibre de Pagola”.

Lleida: “Sede vacante nihil innovetur”

L’acord que s’ha fet públic entre el bisbe de Barbastre, Alfonso Milián, i l’administrador apostòlic de Lleida, Xavier Salinas, amb la benedicció del nunci, no és un acord. És una claudicació de Salinas, deixant amb les vergonyes a l’aire a tota la seva diòcesi interina i lligat de mans i peus al seu successor.

D’una banda, Salinas accepta, com ja havia fet Ciuraneta, que l’ordenament eclesiàstic li obliga a lliurar les obres a Barbastre. Però va molt més enllà: reconeix amb la seva firma representant la diòcesi de Lleida que el titular de les obres és Barbastre i que la Llei de Patrimoni Cultural de la Generalitat només l’obliga a “comunicar” el trasllat. És a dir, exactament el contrari del què va fer el seu antecessor –a qui només substitueix de pas- i del què ha dit fins ara la diòcesi de Lleida: que la titularitat està per demostrar –cap tribunal eclesiàstic o civil ha estudiat les proves que aporta Lleida-; que hi ha diversos recursos encara oberts; i que cal el permís de la Generalitat per fer el trasllat (cosa que ja va demanar Ciuraneta en el moment adequat sense renunciar a la via del recurs).

Aquest salt al buit de Salinas ha estat contestat per la Generalitat, per ara de manera discreta amb una nota. Però s’hi deixa clar que la col·lecció de Lleida està sotmesa a la Llei de Patrimoni i que s’ignora el litigi sobre la titularitat de les peces encara obert. Ara caldria un estudi jurídic més detallat per argumentar sobre la sorprenent apel·lació del document episcopal a la “lliure circulació de béns per tot el territori espanyol” que garanteix la Constitució. Amb aquest criteri, si jo fos basc demanaria fins i tot el retorn del Gernika. Haurem de veure els propers moviments.

Però més enllà d’això, les conseqüències a nivell eclesial d’aquesta decisió de Salinas són de gran abast. Primer caldria estudiar el principi “Sede vacante nihil innovetur” (428. Codi de Dret Canònic) que a més específica que els administradors en seu vacant “tenen prohibit de fer res que pugui comportar cap perjudici a la diòcesi o als drets episcopals”. No calen comentaris sobre aquest cas.

Després cal preguntar-se si el bisbe Salinas podrà tornar a posar els peus a Lleida: què els explicarà al Consell Pastoral, als delegats, als capellans, als diocesans... que durant 13 anys ha estat contents i enganyats? Per no fer sang, no només cal recordar que fa poc més d’un any Salinas deia que “el litigi de l’art sacre no es pot resoldre durant el meu ministeri” i que, en tot cas, “governaré amb l’ajuda i el consentiment del Col·legi de Consultors”.

I finalment, cal veure si ara sortirà el nou bisbe Lleida, nomenament imminent segons va deixar veure el mateix Salinas. Quina cara haurà de posar el nou bisbe de Lleida als seus diocesans si el paper signat pel seu antecessor –interí- no li permetrà moure un dit per defensar els interessos de la diòcesi?

Com més tradicionalista, més cismàtic

Les picades d’ullet han estat múltiples, però sembla que no ha servit per a res. Expliquen els vaticanistes que a finals de mes s’exhauria el termini que havia posat la Santa Seu per refer la comunió amb els lefebvristes. Cinc condicions que sembla que finalment no seran acceptades.

L'entrevista personal del papa amb el successor de Lefebvre i la liberalització del ritus tridentí han estat les mostres més evidents. I arran d’això la recomanació d’Ecclesia Dei de que el llatí torni als seminaris. També es poden trobar petits signes de restauració com els que apuntava Guido Marini en la citada entrevista a l’Osservatore Romano, on també defensa l’extensió de la comunió a la boca i de genolls.

Tot i això, sembla que els lefebvristes tornen a dir que no. Al final, acaba passant que els més tradicionalistes són els únics que es decideixen a crear una església paral·lela i demanen el dret a dissidència dins l’Església. Quan no els agraden les regles del joc, se’n van. No saben conviure amb les raons dels altres. En canvi, els anomenats progres dissenteixen però no ni se’ls passa pel cap plantejar un cisme. I quan no els agraden les regles del joc, juguen amb les seves argumentacions per canviar-les. Hi ha exemples de tot a tot arreu, però en general, la cosa va així. El que s’ha de veure.

De pal·li a pal·li

Em sembla que el doctor Martí Bonet no estarà gaire content amb els canvis. L’Osservatore Romano anunciava dimecres un canvi en els pal·lis, l’ornament de llana que es lliura als nous arquebisbes en la celebració de sant Pere i sant Pau. Benet XVI havia recuperat un model de pal·li més fidel al que s’utilitzava durant el primer mil·leni (el de la foto, més llarg i que aparentava subjectat amb claus que evocaven els de Crist). Quan es va fer aquest canvi, evocant l’Església primitiva, Martí Bonet va desenterrar el seu estudi sobre el pal·li, que refermava aquesta decisió.

Però ara el nou mestre de cerimònies pontifícies, Guido Marini, anuncia la marxa enrera i que torna al model més semblant al de la tradició llatina del segon mil·lenni: més curt i en forma circular al voltant del coll. Entre altres, argumenta que el model antic havia comportat “diversi e fastidiosi problemi” des del punt de vista pràctic. També ha anunciat un canvi en els bàculs, i apunta, entre altres motius, que siguin més manejables. S’ha de dir que amb arguments de practicitat caurien moltes de les vestimentes litúrgiques: quants solideus hem vist volant i esclavines tapant cares pontifícies...

El mateix número de l’Osservatore complementa la qüestió de la vestimenta papal amb un article de Juan Manuel de la Prada, que defensa la preocupació de la casa pontifícia sobre aquest tema (digne d’una hiperespecialització de periodisme religiós). De la Prada remarca que la preocupació per aquests temes hi ha de ser perquè “el sacerdot no ha d’escollir els ornaments litúrgics per una preferència estètica: ho fa per ‘revestir-se de Crist’ (...) són una ‘anticipació dels vestits nous, del cos ressuscitat de Jesucrist” i que “els significats dels elements litúrgics dels que Benet XVI es preocupa de tenir cura, [és] per fer més comprensible als homes del nostre temps la realitat veritable de la litúrgia”.

No hi podem estar més d’acord amb l’objectiu. Però potser caldria preguntar-se si tota la vestimenta que durant segles hem anat acumulant al voltant de litúrgia, realment és “comprensible pels homes del nostre temps”.

Prenc nota

Prenc nota d'un paràgraf d'un article del Francesc Romeu publicada al diari Avui divendres passat. Arran de la secularització i l'empenta de les religions alternatives conclou: "Tot això, les nostres religions tradicionals ho viuen molt malament, com un autèntic desastre apocalíptic, mentre que, com els bons empresaris, ho haurien de viure més com un repte o una nova oportunitat. Una societat profundament secularitzada i sense referents religiosos, però amb necessitats espirituals, és un camp sempre preparat per acollir un nou anunci. Ben pensat, és més fàcil començar de nou que no pas redreçar el que està torçat. No és que ho tinguessin millor al segle primer els apòstols Pere i Pau en aquell decadent Imperi Romà que també era un mercat de religions." Doncs, si.

Doctrina Camino, Doctrina Sistach

És una pena que aquest dijous a la tarda no es pogués escoltar sencera la roda de premsa posterior a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. En el fragment que he pogut escoltar, la capacitat desinformativa del portaveu de la CEE és antològica.

La Doctrina que ens volia fer entendre Martínez Camino és que això de Losantos no va amb els bisbes i que si han parlat de la Cope a la Permanent és perquè els preocupa com “afectarà la situació econòmica actual” a l’emissora. O que l’ideari de la Cope és només una proposta de màxims, com si no existissin dues sentencies judicials i atacs al nunci, al rei i a diversos cardenals i bisbes, entre altres damnificats per Losantos. No tinc paraules. Bé, si que en tinc. Que la doctrina de l’Església també és un ideari de màxims i en canvi la Conferència Episcopal sempre està a la que salta quan consideren que algú se n’ha desviat un mil·límetre. Per no parlar de l’Evangeli com a ideari de màxims. En fi.

Però la clau que vol deixar clara la nota és que el tema passa pel “Comitè Executiu, i per la direcció i el Consell d’Administració de la Cadena”. És a dir, reservar la presa de decisions a la presidència de la Conferència Episcopal i no al conjunt del bisbes. Santa eclesialitat conciliar.

No és estrany que s’insisteixi en aquest punt, perquè planta cara al que seria la estratègia contraria i que ha anat guanyat punts les darreres setmanes. El resum podria ser: s’hauria de demostrar jurídicament qui té realment la darrera paraula sobre la Cope. És a dir, per molt que els bisbes tinguin uns representants en el Consell d’Administració, un President, una Permanent o una Executiva... qui mana realment a la Cope? Qui pot decidir?

Aquesta és una doctrina i una estratègia molt sistachsiana. És a dir, no fer frontisme sinó fer insistentment les preguntes adequades, on la resposta només pugui acaba sent: "és clar, qui pot decidir sobre la Cope és el titular majoritari de les accions, és a dir, la Conferència Episcopal Espanyola". I qui és “l’organ suprem” de la CEE? La Plenària (art. 8). I a qui ha de passar comptes la Permanent? A la Plenària, que pot deliberar sobre les seves decisions (art. 23). I així seguint amb tot l'articulat dels Estatuts que donen competències plenes a la Plenària. El titular de les accions és la CEE i CEE=Plenària.

Això, que no fa pas gaire podia semblar una collonada jurídica, agafa un relleu diferent després de l’elecció de Rouco per la minsa diferència de dos vots, i quan la llista de damnificats de Losantos comença a ser massa llarga, i a Roma ja n’han tingut prou. Si no pren les decisions qui ara les pot prendre, la factura pot arribar a la Plenària del novembre. I, de pas, Martínez Camino jugar-se la seva reelecció com a secretari de la CEE.

Ara toca Opus

Els delegats de mitjans de comunicació de les diòcesis catalanes fa anys que es reuneixen. Els resultats han tingut alts i baixos i en molts casos ha faltat la voluntat comuna de donar la empenta definitiva als projectes que s’han plantejat, però és un dels àmbits pastorals on entre els delegats diocesans hi ha hagut més relació.

D’aquí a pocs dies celebren l’habitual trobada anual i aquest any sembla que han decidit confiar en l’Opus. Provenen dels seus centres dos dels tres experts convidats. Són Daniel Arasa (fill) de la Pontifícia Universitat de la Santa Croce de Roma, doctorat amb una recerca sobre les webs diocesanes, i Salvador Aragonès, històric periodista avui a la Universitat Internacional de Catalunya (que ja sabem que no és de l’Opus però hi te bastant a veure). Els experts es completen amb Antoni Aira, que prové de la factoria de Blanquerna.

Cap d’aquests tres hauria estat tan inútil en la gestió dels mitjans de comunicació per permetre que la situació de la Cope hagués arribat fins on han deixat que arribi.

A Barcelona, res a celebrar

Aquest diumenge ha passat sense pena ni glòria el quart aniversari de la divisió imposada de la diòcesi de Barcelona, amb la creació dels bisbats de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat. He pensat sobretot en els capellans. M’ha quedat la gravada la veu d’un capellà per telèfon explicant-me com un forjat sacerdot de la diòcesi havia plorat. O d’altres pels qui va ser motiu d’obrir un parèntesis en la seva tasca pastoral. Se n’ha parlat molt de la divisió i les seves causes estan àmpliament documentades, però encara no s’ha escrit tot el que ha patit la gent. Singularment els capellans.

Però quatre anys després també s’ha de recordar que els capellans van protestar públicament i de forma rotunda quan s’anunciava que podria ser imminent la divisió. Quan la decisió es va fer pública amb la rubrica d’un papa que ja no estava per aquests temes, els capellans van fer el que van poder per assumir-ho i tirar endavant. Eclesialitat de pedra picada. Davant la possibilitat de canviar de diòcesi, pocs van ser els capellans que van sortir corrents cap a la diòcesi del bisbe que els agradava més. I els qui ho havien de fer, ja ho han fet i ja tenen els seus càrrecs diocesans (em sembla que ja només queda un capellà que encara no ha resolt el seu problema).

El balanç de veritat sobre els resultats de la divisió imposada no es podrà fer fins d’aquí a deu o vint anys. Per exemple s’haurà de veure que passarà amb Terrassa, que ha quedat com la diòcesi catalana (i probablement de tot Espanya) amb menys capellans per habitant gràcies als “profunds” estudis que van precedir la divisió. S’ha de recordar que el que es va posar en qüestió no va ser tant el què podria portar de bo la divisió d'un gran diòcesi, sinó que es fes per reial decret. I encara no s’han amortitzat tots els peatges d’un divisió imposada.

Per dir-ho amb totes les lletres. Terrassa s’ha convertit en una unitat pastoral desvinculada de Barcelona, sobretot perquè els dos bisbes no es poden veure entre ells. A uns els agradarà més el què fa un bisbe i a uns altres el què fa l’altre. Però el que no pot ser és que els èxits i fracassos d’una diòcesi es facin servir contra l’altra i que es vulgui treballar com si l’àrea metropolitana no fos una realitat social extremadament interelacionada. I entre Sant Feliu i Barcelona hi ha més sintonia sobretot perquè hi ha més complicitat entre els capellans, però Sant Feliu també es troba en la necessitat de reforçar la seva identitat. Alhora ningú ha resolt la patata calenta de la divisió del patrimoni.

En fi, tot de coses que s’haurien pogut evitar. Per això no sembla que hi hagi moltes ganes de celebrar aquest aniversari.

“Així, ¿vostè és català?”

Certament és una frase amb reminiscències pujolianes que no t’imagines en boca del Benet XVI, però la cosa va anar així. Ho explicava aquest diumenge Oriol Domingo a La Vanguardia. En un acte de la Fundació Centesimus Annus a Roma el representant dels grups de Barcelona i Madrid va dirigir unes paraules al papa en català per expressar-li el desig d’una propera visita a Barcelona el 2010 quan s’obri al culte la Sagrada Família.

Va ser després, en la salutació personal, que el papa va fer notar a Garcia i Clavel en italià -amb un “Així, ¿vostè és català?”- que havia entès la seva referència al català i que l’havia acollit amb simpatia. L’ocasió va ser aprofitada per recordar-li personalment al papa que als catalans ens agradarien algunes paraules seves en català quan s’escaigués.

Tampoc ara es tracta de fer una lectura èpica d’aquest episodi. I com a mínim el Benet XVI ha parlat en català un parell de vegades. La única gran assignatura pendent és la benedicció Urbi et orbi.

Però tampoc fa cap mal fer notar de tant en tant que hi ha un catolicisme que s’expressa en català, amb la mateixa normalitat que ho fa en qualsevol altra llengua. I que no per això és més o menys catòlic. Visualitzar que el català no és un patrimoni ni dels qui es diuen nacionalistes, ni dels que no se’n diuen. És una realitat, que agradi o no, marca un perfil propi de l’Església a Catalunya.

Es diu que ara, amb aquest papa i amb Bertone, la situació és diferent. Tot i que hi ha qui continua entestant-se en informar a Roma contra tot allò que és català, fins i tot a falsejar dades sobre el realitat religiosa del país, a Secretaria d’Estat estan més ben informats que abans. Però encara hi ha molta crosta que costarà de fer saltar.

L’”Així, ¿vostè és català?” és només la punta de l’iceberg de la feina que s’ha de fer a Roma per desmuntar els tòpics que hi ha instal·lats sobre la realitat de l’Església a Catalunya. Ara que tornen a dir que l’arquebisbe de Barcelona podria anar a parar al Vaticà, en aquest sentit allà ens podria fer un gran servei. Un català de pes a Roma ens aniria com anell al dit. Alguna cosa que ens comencés a recordar als temps del cardenal Albareda.

50 anys de litúrgia

Com que no hi podré ser perquè estaré a Toledo i no us ho podré explicar, us ho anuncio aquí. L’acte de celebració dels 50 anys del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona que es farà aquest dijous al matí (alerta amb les absències episcopals). L’aplicació de la reforma litúrgica en aquest país seria diferent sense el CPL. Però a més de la història, avui continua essent una de les grans editorials religioses de Barcelona. Per això li dediquem el número de Foc Nou que està a punt de sortir.