dissabte, 13 de setembre de 2008

Déu creu en els nens



Estic enllestint un feixuc article sobre dades de pràctica religiosa i efectius eclesials i, la veritat, es que costa trobar dades aparentment positives. Per això m’ha cridat l’atenció la que ofereix un interessant estudi de la Fundación Santa Maria: quatre de cada cinc nens resen i creuen en Déu (supero, aquí, la temptació de continuar l’article explicant maravelles sobre els meus tres fills). L’enquesta no és cap bestiesa perquè està feta per gent seriosa i amb una àmplia mostra a nivell estatal.

Sembla doncs, que enmig de tanta secularització, Déu es fa un forat. I són dades que poden girar molts tòpics i amb un gran ús pastoral. El repte més important és –veient que almenys demoscòpicament parlant Déu no ha desaparegut- quina resposta donem eclesialment per a vehicular aquesta sensibilitat. I, a un altre nivell, l’enquesta també demana respostes socials. Només un exemple; no anem bé si més d’una quarta part dels nens diuen que s’arriben a sentir sols a casa.

Tornant més directament a Déu, serà veritat allò que sovint hem fet complicat el que és més senzill del què sembla. Per això m’ha vingut al cap una cita d’un dels llibres d’aquest estiu: Déu, Cosmos, Caos, de David Jou. És un llibre escrit amb una sensibilitat que només pot tenir un científic i poeta; rigorós fins a l’extrem però que, com els nens, no ha perdut la capacitat d’admiració del món. No us el podeu perdre. A tall d'anècdota, em va quedar la idea de que la probabilitat que existeixi un planeta semblant a la terra és de dos entre cent mil. I que, tenint en compte el procés biològic humà de reproducció, la nostra probabilitat d’existència com a individu és una sobre un milió de bilions. Vist així, és cert que “l’existència de Déu és infinitament més probable que la meva existència”. Podríem dir que és d’un 50% contra un percentatge decimal format per una llarga llista de zeros amb un 1 o un 2 al final. I, els nens, ho veuen claríssim. Almenys, un 80%; el que podria demostrar que Déu creu en els nens un 100%.

4 comentaris:

eloi ha dit...

Molt bona!. Llàstima del discurs de Comte i el positivisme!

Francesc xerric ha dit...

Un bon tema i una bona reflexió, si senyor!

Jordi Llisterri i Boix ha dit...

Home, per fi he trobat no un, sinó, dos lectors que els agrada el que penjo. Donen-ne gràcies a Déu.

Eduard Boada ha dit...

Vinga, suma-li un tercer! :-)