divendres, 10 d’octubre de 2008

Amb bisbes pitjors, vam fer coses millors



Em va doldre el passat cap de setmana no ser a Barcelona per visitar la capella ardent del bisbe Carrera. Però feia mesos teníem organitzada una trobada conjunta de les federacions catalana i basca dels grups de Pax-Romana. Va ser al Santuari d’Arantzazu, en un casa franciscana on ens van omplir d’atencions i en un “marc incomparable”. He de dir que personalment l’exterior de l’edifici no em va acabar de convèncer, excepte les escultures impactants d’Oteiza, però la nau i el retaule de l’altar són extraordinaris. Una meravella del segle XX.

Bé, al que em venia a referir. A mi em va tocar torejar amb el tema eclesial recollint les aportacions fetes en la trobada. No es tracta ara de fer l’informe, però recullo algunes idees pròpies i alienes que em semblen interessants.

La primera és que des dels sectors cristians més a la frontera necessitem recuperar un cert entusiasme eclesial. Ningú s’apunta a la derrota i massa vegades en els nostres grups caiem en la constant recreació sobre tot allò que no funciona a l’Església. És difícil que així algú s’apunti al nostre partit. En canvi, tenim tota el cos doctrinal del Vaticà II encara no aplicat per esbombar. I dintre del capital doctrinal a explotar, la Doctrina Social continua sent “el secret més ben guardat de l’Església”. Aquest hauria de ser un dels nostres centres de debat i de projecció pública. I això també passa per la crítica a algunes de les herències de la modernitat.

En un sentit semblant, hi ha la crítica episcopal. Certament tenim un perfil mitjà de bisbes que és un problema. Però, és encara és més cert que en altres èpoques, amb bisbes molt pitjors dels que tenim ara vam fer coses molt millors. Jo no hi era, però quan segueixes els testimonis de capellans i laics dels anys 50 i 60 això és una evidència. No es tracta de fer una església paral·lela, sinó de fer.

Un altre element nou és que avui tenim la generació de laics més ben formada de la història, tant a nivell teològic, com de pràctica pastoral, com en el món professional. Només com a exemple, a Catalunya hi ha 2.200 estudiants -la majoria laics- en els centres d’estudis de teologia que depenen de la Facultat de Teologia de Catalunya; més que capellans diocesans. Fa 20 o 30 anys, una laica estudiant teologia era l’excepció.

Més. Els nous cristians ja no vindran sols. Els hem d’anar a buscar. En el cos a cos. Com va dir un: “aquí no prosperen ni les sectes”. I això demana canviar moltes estratègies pastorals i moltes maneres de fer dels nostres grups.

I, finalment, avui el nostre context és més ampli. Tot anàlisi i proposta l’hem d’emmarcar en un context més europeu, no només català, basc o espanyol. Hauríem de tornar a tenir com a punt de referència Europa, com ja va passar quan ens ofegava l’Església nacionalcatòlica. I això també passa per intensificar tot allò que sigui la col·laboració interdiocesana. Com menys siguem, més gran és el perill de tancar-se.

Caldria canviar, doncs, estratègies i plantejament, la única cosa que no hauria de canviar és la radicalitat no fonamentalista que ha identificat els grups de la nostra tradició eclesial. O sigui, potenciar la pròpia identitat, sense trencar mai els ponts de diàleg.

Apunts per anar-hi pensant.

5 comentaris:

Jesús Cardona ha dit...

Doncs potser sí que encara no s'ha acabat d'entendre o d'explicar allò de la participació dels laics que diu el Concili. Jo he arribat a una conclusió, que ja la deia la meva besàvia, "anar a missa per Déu i no per mossèn Andreu". És a dir, aplicat avui: tant me fa qui és el bisbe i quin papa escullen ses eminències, em preocupo de la meva "redempció espiritual" (ehem). Les discusions clericalistes de com hauria de ser l'eglésia les començo a deixar per a qui tingui ànims i ganes. He decidit que no m'enfado més, que encara patirem una pujada de sucre algun dia d'aquests.

Anònim ha dit...

Benvolgut Jordi,

La teva reflexió em sembla molt ajustada i la iniciativa de reunir-vos catalans i vascos molt encertada. En efecte, les nostres dues esglésies viuen situacions similars. Les dues esglésies han estat identificades amb els seus pasïsos respectius, compromeses amb les seves cultures i els seus pobles. Des de fa uns anys la pressió de la CEE es fa quasi insostenible. La pressió per un canvi de rumb, la pressió per "desnacionalitzar-se", per, també, abraçar posicions més integristes i restauracionistes. Volen una Església catalana o basca seguint les consignes del cardenal Rouco, retornant a una catolicitat "nacional (espanyola-catòlica", dels seus anyorats anys franquistes. Volen acabar amb les reste del Concili Vaticà a les nostre esglésies.

Jordi, endavant, treballeu en aquesta línia. Enfortiu el moviment Pax Romana a Catalunya, al País Basc i per arreu. Recordem el nostre estimat Mossèn Bardés i la seva gran feina apostòlica.

Ben vostre

Mn.Tomàs Agustí i Balmes

teresa i m.àngels ha dit...

La meva mare va participar en aquesta trobada basco-catalana. Hi va anar amb molta il·lusió (inclosa la pana del bus) i va tornar molt contenta. Ella és l'excepció de fa 38 anys: una laica estudiant Teologia. A la seva edat, tot un exemple per a mi i pels que la coneixen. Teresa

Jordi Llisterri i Boix ha dit...

Dona, Teresa, un altre dia que es presenti. Me n'alegro que vingués. Jordi.

jordi_morrós ha dit...

Jo m'apunto i subscric completament el punt de vista del Jesús.

I tant o més que per evitar una pujada de sucre crec que ho hem de fer per la salut i la pau de l'esperit.