dijous, 18 de setembre de 2008

Mossèn Bigordà fa 80 anys



Ma mare em diu que mossèn Bigordà fa 80 anys. Aquest dissabte a les 8 del vespre per celebrar-ho fan una missa a Sant Medir, la parròquia de Barcelona on ha estat vinculat més de 40 anys i on va continuar l’obra iniciada per mossèn Amadeu Oller. Intentaré no arribar-hi tard.

La majoria tenim darrera la nostra història de fe la trobada positiva amb algun o amb alguns capellans. No explicaré ara batalletes però en el meu cas és evident que mossèn Josep Bigordà està en aquesta llista. Capellà i periodista.

Però a més, mossèn Bigordà representa una generació de capellans que ara arriben, s’acosten o passen dels 80 anys (una edat que, d’altra banda, eclesiàsticament és la més fructífera si tenim en compte que és l’edat habitual dels papes). És una generació a qui cal agrair molt. Van entendre en la fredor nacionalcatòlica que el què convenia era una altra cosa. Van estar amb la gent; van ser els qui van carregar –o es van avançar- amb la recepció real del Vaticà II contra el mateix parer de la jerarquia franquista (bona part més franquista que catòlica); a Catalunya van ser els qui van obrir les portes als immigrants i van fomentar la seva acollida espiritual, humana i material; van aixoplugar els moviments de llibertat; van apuntalar la cultura en un règim d’ignorants; van defensar la llengua catalana i van respectar la dels qui no la parlaven... Bigordà, Vidal Aunós, Batlles, Alemany i tants que em deixo o no conec. Són capellans que han mantingut un elevat prestigi del capellà en el món social i cultural i que han fet molt de bé espiritual.

Podem dir que tot això és història i que ara convé una altra cosa. I que amb alguna cosa també es deurien equivocar. Sobretot es van equivocar si el que volien era fer carrera eclesiàstica. En això van fracassar estrepitosament, però era precisament el què no buscaven. I a més, convingui el què convingui ara, si avui pot convenir alguna cosa és perquè capellans com ells van fer possible que no haguem tancat definitivament la barraca i que no haguem d’abaixar el cap quan es parla del què han fet els cristians per aquest país.

Felicitem-lo, felicitem-los i felicitem-nos-en.

4 comentaris:

Carlos ha dit...

Aixó de que els 80 anys és l'edat mes fructífera eclesiàsticament suposo que ho dius en conya, es clar...! Per altra part, moltes felicitats a Mn. Bigordà, i que disfruti de la seva senectud en pau i bona companyia.

Benigne Rafart ha dit...

Felicitats a mossèn Bigordà. Qui no recorda aquelles delicioses entrevistes a mitges amb el José Martí Gómez incorporat per l'autor d'aquest bloc a 'Foc Nou'?

Joan ha dit...

Avui i per error he entrat a aquesta pàgina però en la versió castellana.
Quina sorpresa
L’article, el mateix
Els comentaris, No
Josep, què passa?
Joan

Rafael del Barco Carreras ha dit...

II. JOSÉ MARTÍ GÓMEZ, Premio Nacional de Periodismo de Cataluña 2008,
LA VANGUARDIA, Y JAVIER DE LA ROSA.

Rafael del Barco Carreras

Abril 2009. Del libro “La Catalunya mes fosca” de Victor Saura, periodista catalanista de izquierdas, recién editado, releo traduciendo del catalán… “Los periodistas, y en general las personas, tenemos esta manía de creernos lo que leemos. Uno escribe una cosa porque una supuesta buena fuente se lo ha explicado (y los De la Rosa, Piqué Vidal, Estevill, Aguilera, Oubiña y compañía eran grandísimas fuentes para muchos periodistas encantados de tenerlos) y a partir de aquí el resto lo vamos repitiendo acríticamente, como si hubiéramos presenciado el crimen en directo. No he visto nunca a ningún periodista admitir un error así. Admitir que con un artículo inspirado por alguno que le parecía de confianza y que años después se ha comprobado que era un auténtico pirata malparido hundió la reputación de algún otro que posiblemente no tenía ninguna culpa”… y amplío mi escrito del 26-10-08, cuando a Martí Gómez le otorgan el gran galardón en el teatro Kursal de Manresa.
José Martí Gómez inició el linchamiento y juicio paralelo en el caso Consorcio de la Zona Franca de Barcelona, 1980. Insisto, ni se le ocurrió hablar conmigo, ¿para qué? ¡yo no le pagaría tanto como De la Rosa! Durante 30 años me he preguntado cuánto. Ver las imágenes adjuntas en www.lagrancorrupcion.blogspot.com. Dice investigó, no investigó nada, porque la patraña es falsa. NO EXISTÍAN ESOS SUPUESTOS FINANCIEROS DE DUDOSA REPUTACIÓN, apenas unos socios menores de los varios con quienes Antonio de la Rosa realizaba sus negocios (preferencia y a dúo con su hijo Javier), y en cuanto a las señoritas, ese SAN ANTONIO, arrastraba una doble vida al igual que tantos otros de los adinerados y corrompidos franquistas.
Los De la Rosa le proporcionaron las claves del guión. La más rentable de sus novelas. Victor Saura confunde ERROR por CORRUPCIÓN. Hasta los jueces dictarán en la sentencia; dinero parte GASTADO EN VICIOS. Tengo 68 años (a estas alturas de la vida no debo justificarme ante nadie) jamás he tenido un VICIO (ni fumo) como demostraría el más profundo e imaginable examen médico, añadiendo de paso que nunca he estado enfermo con un solo día de cama, jamás una baja en mis trabajos o negocios, y demostrable en el expediente carcelario o en los archivos de todo el Sistema Sanitario. O sea, la antítesis de Javier de la Rosa.
La portada y primera página de CAMBIO 16 del 18-11-79 inicia en la Prensa la consolidación del primer gran desfalco de los De la Rosa y su corte, o de quienes se añadirían al engaño, Serra, Maragall… la Prensa…abogados, jueces, policías…