La cobla del bisbe Piris

La imatge que m’ha quedat d’aquest diumenge a la presa de possessió del bisbe Joan Piris a Lleida, la vaig trobar just a l'entrar a la catedral. Al presbiteri, asseguts a les cadires reservades als bisbes, sols, esperant l’inici de l’acte, el bisbe Malla i el bisbe Ciuraneta, antecessors de Piris a la seu de Lleida. Com han patit aquests dos homes i que feliços que haurien pogut ser jubilats com a rectors de parròquia o com a professors de la Facultat de Teologia. Per mi, la foto és l’antídot a tots aquells que tenen tantes ganes de fer carrera episcopal. Dit sigui de pas, Piris no és dels bisbes que tingui pinta de voler aferrar-se gaire a la cadira episcopal. A més de ser el primer bisbe català que em trobo que per saludar-lo he d’aixecar ostensiblement el cap, model cardenal Amigo.

Bé. La cosa és que la cerimònia de Lleida va anar bé i Piris va fer una molt bona homilia. Potser ja tenim la pluma redactora que trobaran a faltar els bisbes catalans.

Per la part que em toca com a periodista, reconforta que un bisbe comenci l’homilia dient que de la Paraula de Déu també se’n poden treure titulars. Així ho va fer aquest diumenge posant dos exemples. Tot i que em permetré corregir-lo –amb cordialitat- perquè les dues frases escollides per titular eren massa llargues i no caben ni a quatre columnes. Però ja l’hem entès. En tot cas el seu plantejament pastoral, va aixecar més entusiasme que els encesos elogis a la tasca de l’administrador apostòlic sortint, el bisbe Salinas, repetits pel nunci i per l’arquebisbe de Tarragona. La unitat episcopal sense fisures sempre ha estat un dels valors més cotitzats.

Sembla que la reunió que el nou bisbe va tenir el dia abans amb els responsables de la pastoral diocesana (bona part laics) també va ser reeixida. Allà i a la catedral va insistir que la seva urgència i missió és evangelitzar, cosa amb la que no podem estar més d’acord. I ha donat a entendre que el tema de les obres d’art que reclama Barbastre no ha de ser la seva prioritat. I com plantejament de pastor també hi podem estar d'acord.

Però és clar, passa com va passar diumenge a la catedral. Al presbiteri res pertorbava la predicació de l’Evangeli, però uns seients més enrera la gent ja s’anava distraient amb la música d’una cobla que a la mateixa hora animava una ballada de sardanes a tocar la catedral. Quan sorties a l’atri, els altaveus et permetien seguir la cerimònia però la cobla ja se sentia més que l’orgue. I quan sorties al carrer, que és on hi ha gent a evangelitzar, la sardana feia que la litúrgia passés desapercebuda. I és el que passa. Per a Piris seria millor no haver de ballar la sardana de les obres d’art, però a Lleida, quan surti al carrer és el primer que li demanaran. Sempre tindrà la cobla allà tocant. I ell a Lleida no hi ha anat de pas.