Que parli Carrera, el bisbe del diàleg

“Se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur”.

Ha mort el bisbe Joan Carrera i les seves paraules avui prenen un sentit més gran. Segur que ha estat així. Ho deia en els textos de les sis cartes creuades entre Carrera i el polític socialista Joan Reventós, el qui va ser president del Parlament de Catalunya. Avui tots dos ja ho saben tot del transcendent i de la darrera frontera. Per això pren més sentit veure com en parlaven tots dos fa deu anys. Les vam publicar a Foc Nou i després es van editar com a llibre en català (Mediterrània) i en castellà (Descleé) junt amb altres cartes.

M’agraden perquè són una mostra del tarannà dialogant de Carrera, dins i fora de l’Església, en la conversa privada i en la plaça pública. Poso una selecció i aquí el text sencer de les dues primeres cartes. Deixem avui parlar a mossèn Carrera

“Mira, Reventós, la meva seguretat de creient no és la del dos i dos fan quatre que s’imposa a la ment vulgues o no vulgues. És, com si diguéssim, com la que tinc quan, al camp, salto un rierol o una rasa: estic convençut que arribaré a l’altra banda, però alhora m’acompanya una certa sensació de risc i he de prendre una decisió. La meva seguretat tampoc no es tradueix sempre en un sentiment. M’ha envaït, alguna vegada, la sensació de saltar en el buit..., de no trobar ningú a l’altra banda... Un creient i un no creient no estem tan lluny com sembla l’un de l’altre. El creient pensa algun cop: i si no fos veritat... I el no creient també es diu en alguna ocasió: i si fos veritat... La diferència és que, quan vius l’experiència de la fe, fins i tot quan dubtes, no te n’adones i et trobes explicant el teu dubte a Déu. Tens sempre el Tu com a referent. Entre rumiar, cercar i dubtar sobre el sentit de la vida, i pregar, la diferència és fer-ho sol o fer-ho en diàleg confiat amb el Tu, amb Déu.

En l’última part de la teva carta portes la qüestió de la transcendència cap al tema de la mort: “¿retornem al punt d’origen, el no res, o podem esperar un més enllà?” I fas una valoració de les religions, totes, “com a protectores de la basarda enfront de l’abisme del finiment”. Jo, tot i que em sento reconfortat per la tradició d’esperança en el més enllà, compartida per tantes religions, de qui em fio realment és de Jesucrist.

(...) La via per on jo m’escapo de la “immensa incertesa” que dius és la paraula i tota la realitat de Jesús de Natzaret. Submergint-me en el seu dinamisme, trobo força per a la lluita contra la injustícia i el mal des de la banda dels qui més en són víctimes --una lluita que és també la teva-- i, al mateix temps, esperança de retrobar el fruit d’aquella lluita més enllà del fracàs, al capdavall inevitable. Des d’aquesta experiència en la qual s’uneixen el sentit de responsabilitat i l’esperança, se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur, que no sabria demostrar, però que sento que encaixa profundament.”

Joan Carrera Planas. Novembre 1998