Com més tradicionalista, més cismàtic

Les picades d’ullet han estat múltiples, però sembla que no ha servit per a res. Expliquen els vaticanistes que a finals de mes s’exhauria el termini que havia posat la Santa Seu per refer la comunió amb els lefebvristes. Cinc condicions que sembla que finalment no seran acceptades.

L'entrevista personal del papa amb el successor de Lefebvre i la liberalització del ritus tridentí han estat les mostres més evidents. I arran d’això la recomanació d’Ecclesia Dei de que el llatí torni als seminaris. També es poden trobar petits signes de restauració com els que apuntava Guido Marini en la citada entrevista a l’Osservatore Romano, on també defensa l’extensió de la comunió a la boca i de genolls.

Tot i això, sembla que els lefebvristes tornen a dir que no. Al final, acaba passant que els més tradicionalistes són els únics que es decideixen a crear una església paral·lela i demanen el dret a dissidència dins l’Església. Quan no els agraden les regles del joc, se’n van. No saben conviure amb les raons dels altres. En canvi, els anomenats progres dissenteixen però no ni se’ls passa pel cap plantejar un cisme. I quan no els agraden les regles del joc, juguen amb les seves argumentacions per canviar-les. Hi ha exemples de tot a tot arreu, però en general, la cosa va així. El que s’ha de veure.