Militem, si us plau

A vuitè d’EGB tenia un bon professor que tenia una manera de fer callar molt particular. Enlloc de dir “calleu”, deia “callem”, que és una manera més inclusiva de posar ordre.

Ho he recordat arran d’una idea del Francesc Romeu en l'article de febrer a Foc Nou que sembla que ha causat un cert furor i que és ben adequada per aquests temps electorals. El resum podria ser: “Militem, si us plau”. L’article ho explica així quan parla de possibles solucions per trencar la dinàmica de crispació política-església: “Caldria tornar a recordar la importància de la militància política ‘a dins dels partits polítics’. Dic això perquè quan veig que els cristians ocupem els carrers, les places o els locals públics de gran aforament (...) em dóna la sensació que hi ha molts polítics-cristians i cristians-polítics que ara volen fer dins de l’Església el que no han pogut fer a dins dels seus respectius partits polítics. Aquests (...) han estripat les cartes i ara vénen a fer-nos pressió a dins de les comunitats cristianes sota la consigna de què hi ha una autèntica persecució religiosa de la qual, tots, ens hem de defensar. (...) Personalment segueixo pensant que treballar a dins d’un partit polític avui continua essent una gran escola democràtica on un mateix veu les dificultats reals per fer avançar les pròpies postures (...) per tant, sota el consens continu. I això és justament el que vol dir treballar en política cada dia i al voltant d’una taula i no només cada quatre anys davant d’una urna electoral.”

Doncs, si senyor. Crec que té tota la raó. Més bé ens aniria si més cristians hi haguéssim en tots els partits polítics. Per compartir un projecte comú amb la resta de ciutadans. Tampoc estem parlant d’anar a assaltar els aparells dels partits, ni d’exigir res. Però sempre és més fàcil dir des de fora el que no ens agrada que participar.

Dels partits només veiem la màquina electoral. I aquest és precisament un dels seus defectes, que es prioritza la curta volada i l’anar a buscar el vot i es penalitza la dissidència. Però en això els partits no són gaire diferents a l’estructura eclesial. I igual que al pertànyer a l’Església, militar en un partit no vol dir deixar de tenir idees pròpies, sinó tenir un espai on poder-les canalitzar i confrontar per no acabar fent-se cadascú la pròpia pel·lícula.

El que no pot ser és que quan s’explica a algú que ets catòlic s’hagi de sentir sempre allò de “ah, però tu no ets d’aquells carques que...” i que automàticament descarregui tots els greuges que té contra l’Església. I que quan s’explica a algú que es milita en tal partit se senti sempre “ah, però tu no ets d’aquells sectaris que...” i es continuï amb allò de que tots els polítics són iguals. Per això expresso aquest “militem” inclusiu, perquè cadascú des de les seves sensibilitats i possibilitats pugui contribuir a dignificar allò que s’ha definit com la ciència del bé comú.

Tot això ho tenia escrit des de dimecres amb la idea de penjar-ho avui. Després de l’assassinat de divendres, té encara més sentit. No és banal una cosa que pot arribar a costar-te la vida.