A Catalunya no hi ha gir episcopal

Francesc Pardo a Girona i Joan Piris a Lleida. Bé. Després de veure aquests dos nomenaments he pogut dinar i aprofitar els 20 minuts de migdiada prevacacional sense cap neguit.

De Piris en sé poca cosa però el què m’arriba és positiu. La història diu que cap bisbe procedent de Menorca ha fet mal a les diòcesis catalanes (Moncadas, Deig i Ciuraneta). I res fa preveure que sigui diferent. Pot ser una bona pista el què llegeixo en el plantejament pastoral que Piris fa a la benvinguda de la seva web de Menorca, que es pot subscriure i aplicar sense problemes a Lleida. Un plantejament que no difereix de l’expressat en el Concili Provincial Tarraconense. També cal recordar les recents declaracions a Vida Nueva. Evidentment, el marrón que trobarà per resoldre a Lleida no és pastoral, però això ja és tot un altre tema. La única cosa que algun dia ens hauran d’explicar és perquè a Catalunya hi ha tres bisbes valencians sobre deu (cosa que no em semblaria malament si ha a la resta d’Espanya hi hagués també tres o quatre bisbes catalans).

En el cas de Pardo ens trobem amb un capellà amb la trajectòria pastoral del què hauria de ser la normal en un bisbe de Catalunya. Remarcable que sigui el primer nou bisbe en quinze anys format al Seminari de Barcelona, a més, en l’època més complicada d’aquest seminari. Per tant, tothom coneix perfectament les seves virtuts i defectes.

D’altra banda, és un capellà amb trajectòria interdiocesana, des dels moviments rurals d’Acció Catòlica, fins a la direcció del Centre d’Estudis Pastorals. Alhora, és el primer capellà membre del Concili Tarraconense del 1995 que és escollit bisbe. Tots els nous bisbes arribats a Catalunya des de llavors ni tant sols hi havien participat. En canvi, Pardo, va ser el redactor del quart tema, precisament el que parla d’intensificar la coordinació entre les diòcesis catalanes i de dotar-les de perfil propi amb un estatut jurídic i una presència eclesial conjunta més significativa a Catalunya (Resolució 142).

Finalment, l’escollit és un vicari general, i no un rector perdut a qualsevol poble de Catalunya. De fet, abans de ser vicari general amb Sáiz Meneses ja actuava com a “bisbe” de Granollers. I la vida dóna moltes voltes, com per exemple que Pardo substitueixi al qui va ser el seu director al Seminari Menor, l’aleshores mossèn Carles Soler Perdigó. I que va ser el mateix Perdigó, quan era auxiliar de Barcelona, qui el va posar a Granollers i amb qui van dissenyar el pla d’agrupació de parròquies a Barcelona. En resum, Pardo va ser jubanyista, carlista, solerperdigonista, menesista... i ara serà benetsetsista de Girona.

Em diuen que Soler està content del seu relleu. I això és bona senyal. Perquè la última vegada que un bisbe de Catalunya va estar content del seu relleu, gairebé ni la recordo. En definitiva, una mirada ampla indica que no hi ha un gir episcopal a Catalunya. És una altra generació de bisbes, però no confirmen la tendència d’enviar paracaigudistes com altres nomenaments recents.