Aplaudir a (la Fundació) Joan Maragall

En els actes hi ha la tendència a aplaudir amb una certa condescendència. Què farem sinó aplaudir. Però aquest dijous en l’acte dels 20 anys de la Fundació Joan Maragall m’han cridat l’atenció uns aplaudiments. A les intervencions s’hi han intercalat textos del poeta amb breus peces musicals (suggeriment: als 25 anys que portin un tenor, el Roger Padullés ho faria de meravella). I el primer text ha estat uns fragments de “L’església cremada”. Com parla avui aquest text, conciliar abans del Vaticà II, i que cent anys després ens diu tant de com hauria de ser l’Església. Per això, ha estat espontani aplaudir a Joan Maragall al final de la lectura del seu text com si hagués estat una intervenció més. Tan actual com les altres que hi ha hagut en l’acte, i tan en la línia d’un catolicisme conciliar ben viu a Catalunya i amb una presència significativa també en el món cultural. Això és (la Fundació) Joan Maragall.