dijous, 14 de maig de 2009

L’exemplar bisbe de Lleida


El tema del litigi de les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida donaria per un bloc monogràfic. Aquest dijous, el govern aragonès i el bisbat de Barbastre han encetat la via civil, que té poques possibilitats de prosperar perquè no hi ha cap sentència vaticana que digui qui és el propietari de les obres.

Dic que donaria per un bloc monogràfic perquè només el mes passat hi ha hagut dues notícies amb molt de suc. Una és que la Diputació de Lleida va ser l’únic interessat en adquirir en una subhasta una peça originaria de la Franja perquè romangués al Museu de Lleida. Els aragonesos ni s’hi van presentar, tot i que era tan seva com les 113 peces que ara reclamen a Lleida (per cert, ¿algú em pot aclarir si són 113 o 111?).

L’altra notícia va ser que el bisbe Piris assistís a la presentació del llibreEl dietari del bisbe Meseguer”, que es va convertir en èxit de vendes per Sant Jordi a Lleida. El llibre demostra la compra o permuta de la mitra de Lleida de la majoria d’obres d’art ara reclamades. I Piris va anar a l’acte per reconèixer l’“exemplar” tasca del seu antecessor, i remarcar que malgrat el valor del dietari “no se li ha donat valor jurídic”. ¿Volia dir “per ara”, o “definitivament”? En tot cas, és ben coneguda la voluntat del bisbe Piris que va repetir en l’acte “Em preocupa molt aquest problema però no vull ocupar-me'n més”. Pot semblar raonable per treure tensió eclesial al problema però, com vam dir, altra cosa és si podrà fer-ho.

3 comentaris:

Eduard Ibáñez ha dit...

Hola,
No estiguis tant segur que la via judicial civil no els funcioni.
La veritat és que el tema és d'una complexitat juridíca enorme i són possibles múltiples interpretacions. Per tant, el que decidiran els tribunals és imprevisible.
Deixant de banda la qüestió moral, on la raó va de la banda del bisbat de Lleida (em sembla obvi, ja que va comprar, salvar i custodiar les obres), jurídicament no està tant clar.
Es pot defensar que la propietat de les obres era del Bisbat de Lleida (i no de les parròquies segregades)fins al moment abans de la segregació). Això és clar, perquè les va comprar. Però en una segregació, decidida per Roma, es pot atorgar a la part segregada drets de propietat que són de la diòcesi que es parteix. I hi ha resolucions canòniques que van en aquest sentit, sense entrar en la qüestió de la propietat (altra cosa és si són justes moralment aquestes decisions, que penso que no).
A més, la diòcesi propietària pot cedir la propietat lliurement a una altra diòcesi i sembla que hi ha un conveni transaccional signat pel bisbe de Lleida que ve a cedir els bens a Barbastre.
Per tant, canònicament, portem les de perde.
I si l'estat reconeix les lleis i les resolucions judicials i administratives canòniques, no hi haurà res a fer.
El que està clar és que les obres no poden sortir de Catalunya sense autorització de la Generalitat. Ara bé, una possible denegació ha de tenir motius legalment procedents i també pot ser revisada (i anul·lada) pels tribunals administratius...
Sembla obvi que s'imposa un acord polític, perquè legalment tenim les de perdre.
Però potser no. La batalla jurídica pot durar anys...

Anònim ha dit...

Jo lo que faria amb totres les obres es fer un museu a Fraga, a la franja i no serien per cap bisbat.
Les obres provenen de la devoció del poble, per tant no hi ha cap bisbat que pugui dir que son seves, sino que pertanyen al poble.
Lo millor es fer un museu a Fraga i llestos, ni pels uns, ni pels altres, sino per a tot hom.
Josep

Silveri Garrell ha dit...

El bisbe Piris ja cal que s'ho agafi amb calma, no fos que li passi com a'n Ciuraneta: malaltia depresiva, o no sé què més....En tot cas a les autoritats eclesiàstiques els caldria seguir els consells evangèlics: "si prenen les sabates donar-lis també el mantell". Després resulta que alguns critiquen als bisbes perque tenen riqueses i perquè no posen l'altra galta, i després aquests mateixos és llancen amb fúria contra els bisbes només perque és deixen pispar quatre quadres.