Del ‘visca!’ al ‘mori!’; la Setmana Tràgica

Aquesta setmana veig que sistaquejo una mica i no trobo el forat per escriure un parell de coses sobre Lleida. Però m’ha arribat una intervenció del cardenal d’aquest dimarts que m’ha interessat. Són les paraules d’obertura de les Jornades sobre del centenari de la Setmana Tràgica que es fan a la Biblioteca Balmes.

Fa por com alguns poden agafar la commemoració d’aquest brot anticlerical a Barcelona. S’ha de tenir molta talla humana i intel•lectual per donar una resposta com la de Joan Maragall a “L’Església cremada” i “La ciutat del perdó”. Recuperar aquesta actitud és remarcable i per això destaca com ha valorat la Setmana Tràgica cent anys després el cardenal Martínez Sistach, recordant el mateix Maragall: ”L’Església de Barcelona, vivia el 1909 un moment brillant de la seva obra social, educadora i assistencial (...) Aquesta Església, diguem-ne ufanosa, veié perplexa com s’esdevingueren, sense saber ben bé com, aquells fets de l’estiu de 1909, que causaren molt sofriment i feren vessar moltes llàgrimes (...) Però aquesta dolorosa experiència fou un ensenyament profitós, per tal de sentir-se convidada a aproximar-se encara més al món obrer i dels pobres”.

A nivell més anecdòtic, sobre l’exaltació del 1909, m’ha fet gràcia una frase que és molt del tarannà de gent d’ordre com l’arquebisbe Sistach: “Del ‘visca!’ al ‘mori!’ no hi va un pas, hi va un simple canvi de to en el crit dels qui s’exalten, i moltes vegades tot depèn d’una girada de vent i hom es deixa emportar.” No deixar-se emportar és un bon consell.