divendres, 12 de juny de 2009

Cinc anys


Dilluns farà 5 anys de la divisió per sorpresa de l’arquebisbat de Barcelona: 15 de juny de 2004. Res a celebrar. Com es va dir en el seu moment, el problema no era si Barcelona s’havia de dividir (un debat molt interessant) sinó com es va decidir la divisió: en secret i per decret.

Bé. Un cop fet, caldria fer balanç. No hi ha temps per fer-ho bé però recupero algunes consideracions de futur que es formulaven en el Foc Nou de fa cinc anys perquè cadascú es pugui fer el seu balanç. Albert Sàez dixit:

“La divisió hauria de ser en un primer moment mínima i relativa només a aquells afers que efectivament poden acostar la realitat eclesial a la vida quotidiana de les persones però en aquelles matèries que dividir sigui afeblir seria millor que s’optés per una divisió acompanyada de la subsegüent mesura de forta coordinació”. (En aquest punt, potser només hem salvat Càritas i alguns moviments i delegacions que s’ho han cregut. El tema de resolució de la divisió del patrimoni continua essent un secret d’estat).

“Si la partició s’ha fet sense la complicitat dels òrgans ordinaris de govern, ara és el moment de posar-la en pràctica (...), la gent ja no aguantaria un altre període de rumors malintencionats o una nova etapa basada en el delació sistemàtica”. (Que cadascú valori quin dels tres bisbes s’emporta la palma d’or. Potser jo li dono el premi al que s’ho ha cregut més... al de Tarragona).

“S’hauria de crear un clima per evitar que la partició esdevingui una oportunitat per a construir trinxeres ideològiques o pastorals”. (Sense comentaris).

“Caldria avançar paral•lelament en la concreció de l’estructura pastoral de la nova regió eclesiàstica de la Tarraconense” (Encara amb menys comentaris).

3 comentaris:

Juan ha dit...

Des de Sant Feliu, m'afageixo a la teva valoració. Com no se quins eren els objectius, ni quins criteris de mesura de l'eficàcia es van fixar, m'és difícil fer una valoració, però em sembla que no hem d'estar gaire cofois. Les oportunitats que teníem fa 5 anys, les continuem tenint. I les pors i sospiten, s'han fer realitat.

Per a mi el gran problema es que les tres diòcesis no s'han empeltat del tarannà de la realitat diocesa. Les tres diòcesis son ben diferents, perquè ho son els seus bisbes. És a dir, continua sent més rellevant la personalitat del bisbe que la realitat de la diòcesi sencera.

jordi_morrós ha dit...

A vegades tenen molt més significat les formes més que no pas el fet en sí, i quelcom com la reorganització d'una diòcesi gran que a certs nivells podria ser raonable es malmet precisament per les formes emprades.

Però ja sabem que una cosa és l' Església institució humana que funciona per reial decret emanat del Vaticà i l'altra és l'Església comunió dels sants, que al cap i a la fi potser és la que més ens hauria d'interessar.

Marc ha dit...

Hola Jordi,
salutacions des de London, on com és evident continua funcionant el rss. Fantàstic!