El bisbe de Catalunya

Una vegada vaig sentir un bisbe queixant-se contra l’abat de Montserrat: “És que es pensa que és el bisbe de Catalunya!”. El cas és ara d’abat ja n’hi ha un altre però el d’ara ha tornat a fer de bisbe de Catalunya. Perquè? Doncs perquè el que els bisbes catalans no van dir divendres, com fins ara tampoc ho ha fet cap bisbe pel seu compte, ho ha dit en l'homilia d'aquest diumenge l’abat Josep Maria Soler:

“El camí de la vida, el fem juntament amb molta altra gent, i són nombrosos el qui no comparteixen la nostra fe. A l’escola de l’Església, il·luminada pel magisteri del concili Vaticà II, hem après que els cristians, tot respectant les consciències de les persones i l’autonomia de la comunitat política, hem de ser, a l’estil de Jesús, servidors de la societat de la qual formem part. Sabem que cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític, no pot pretendre tenir l’exclusivitat de representar l’Evangeli. En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació. Aquest diàleg ha de partir de la convicció profunda de la pròpia identitat cristiana i ha d’acceptar respectuosament els altres que no tenen a l’Església la seva llar espiritual (cf. Bisbes de Catalunya, “Creure en l’Evangeli...”, n. 7), amb voluntat de convivència i de construir junts una societat més humana, més justa, més respectuosa de la dignitat i dels drets de cada persona; això ens demana de treballar per la pau amb tots els mitjans èticament legítims. Aquestes conviccions ens han de guiar en el nostre camí de la ciutat terrena a la ciutat del cel.”

Afegeixo una curiositat. La Vanguardia de dissabte titulava que, per si no n’hi havia prou, el Vaticà estava ben al cas de l’anomenat procés de pau. Això em va refrescar la memòria. El bisbe Uriate havia explicat exactament això a Barcelona l’octubre del 2006. Així ho explicava en el blog:

“A nivell eclesial el bisbe de Sant Sebastià va recordar que els cristians han intentat fer de catalitzadors del procés [de pau] creant el clima propici: “No hem estat una veu en el desert”. I també va destacar la llibertat amb la que han actuat el bisbes bascos. Diu que la Santa Seu “esta molt ben informada de la situació, del que pensem i del que fem els bisbes bascos i no hem tingut mai una sensació de distància”. En aquesta línia va emmarcar les paraules de Benet XVI beneït el procés pocs dies després de la treva. Uriarte no va amagar que altres sensibilitats de l’Església espanyola han fet arribar a Roma valoracions diferents, però també va explicar que des de la Santa Seu sempre els han respost que aquest tema l’han de parlar amb els bisbes bascos.”

Llibertat d’opció política

Després de tot el que s’ha dit sobre el tema, i després de la seva reunió trimestral, els bisbes catalans ens aclareixen això: “desitgen que l'esmentada Nota no sigui interpretada com una limitació de la llibertat d'opció política sinó com uns principis orientatius que ajudin el discerniment moral perquè els ciutadans puguin votar en consciència". Molt bé. És el que diu la nota d’avui de la Conferència Episcopal Tarraconense. El problema és que la Nota de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les eleccions no ajudava gaire a ser “interpretada” com un discerniment moral. I també caldria un discerniment moral de fins on la tan catalana prudència és bona consellera i si no faria cap mal una mica de rauxa eclesial. O si, posats a ser prudents, és prudent avui tornar a criticar dues iniciatives del govern català, amb les que es pot estar en desacord, però potser no és un moment en que afegir més llenya al foc sigui la millor manera d’arreglar-ho.

Jo també voto en contra

He llegit, tot i que no m’ha sorprès gaire, la nota de la Conferència Episcopal Espanyola. Dic que no m’ha sorprès perquè no ha dit res que hagin dit dos milions de vegades. Tot i això, no m’ha agradat gens. Podria justificar-ho però no cal. Com s’ha dit, resulta que dels 19 bisbes reunits a la permanent dos tampoc hi estan d’acord. Un ha votat en contra i un altre s'ha abstingut. Per tant, si un bisbe pot estar-hi en contra, jo també. I no parlem ja de continguts, sinó dels accents i de la forma de dir que les coses. La nota està feta de tal manera que encara que no ho digui, diu que hem de votar al PP perquè tregui el nom de matrimoni a les parelles homosexuals i retiri Educació per a la Ciutadania. Perquè, la resta de coses que no agraden als bisbes amb el PP continuaran exactament igual i algunes pitjor. A més, són certament els dos grans problemes que té aquest país i jo no hi havia caigut.

Si no teniu res més a fer escolteu la roda de premsa. No té desperdici.

Legítima pluralitat

Només ho he vist per la tele. No he pogut anar a l’Acte del Pacte per la Vida i la Dignitat d’aquest diumenge a Barcelona. Per tant, poc tinc a dir. De tota manera, rebo el text de la homilia que ha pronunciat a la missa el cardenal Martínez Sistach.

Ben escrita, és la previsible defensa de la família tradicional segons la promou la jerarquia catòlica. Però es poden llegir dos matisos molt importants. Un és el to propositiu. “Exposem”, “vivim i oferim”, “conversió”, “convèncer”, “treballar a favor” “proposta positiva”, “servei a la societat”..., són expressions que es van repetint en una homilia que no dispara contra ningú. I, després, la mateixa frase que destaca la nota de premsa de l’arquebisbat: “L’anunci de la conversió que ens demana el Senyor (...) ens cal fer-ho amb l’esperit que sant Pau, enviat a anunciar l’Evangeli, ens ha dit en la segona lectura: 'Que no hi hagi divisions entre vosaltres'. En els afers temporals hi ha diversitat d’apreciacions i de compromisos, les opcions socials, polítiques i culturals dels cristians són diverses. Però Crist no està dividit i nosaltres, evitant desavinences, ens respectem els uns als altres en la nostra legítima pluralitat i ens afermem en la comunió profunda en allò que és essencial”.

És ben clar i d’agrair. I suposo que les intervencions de l’acte hauran anat en la mateixa direcció, de proposta i de respecte a la legítima pluralitat dels cristians. Suposo.

Indisposició diplomàtica

Dins de la polèmica que ha aixecat especialment a Itàlia la renúncia del papa a pronunciar la seva conferència a la Sapienza, llegeixo un comentari que fa gràcia. El vaticanista Andrea Tornielli, escriu a Il Giornale, que l’anul·lació es va decidir després d’una trucada del ministre de l’Interior italià al secretari d’Estat. El millor és que en la conversa el ministre Amato va suggerir a Bertone que el papa s’inventés una indisposició “diplomàtica”. Està tot inventat. Com se sap, el Vaticà va fer cas omís al suggeriment.

PD: Aquí teniu la carta oberta que han enviat Cristianisme al Segle XXI al cardenal Martínez Sistach a la que fa referència la notícia del diari El Punt.

Tots pendents de l’agenda del cardenal Sistach

El cardenal Lluís Martínez Sistach va confirmar la seva presència a l’acte que organitza aquest diumenge a Barcelona el Pacte per la Vida i la Dignitat, i això no ha agradat a tothom. La trobada és una mena de rèplica a l’onada aixecada el 30 de desembre a Madrid. Amb el lema, “Per la vida, per la família i les llibertats. Junts podem!”, l’acte es convoca per “afirmar les nostres creences i promoure els valors que defensem” i “les llibertats, també la religiosa”. I també contra l’avortament, “la imposició de la assignatura d’Educació per a la Ciutadania” i “evitar que una nova llei retalli la llibertat religiosa, el dret de culte i limiti el dret de reunió”.

Anem a pams. En principi no hi ha res a objectar que el senyor cardenal assisteixi als actes que el conviden grups que es defineixen com a catòlics. Tot i que pugui estar a les antípodes dels seus plantejaments, els kikos, el Daniel Arasa o el Josep Miró i Ardèvol, són tan catòlics com jo o els capellans del Forum Alsina. Per tant, si conviden a l’arquebisbe de tots els diocesans, es pot entendre que accepti la seva invitació. A altres trobades seves ha anat Sistach i altres bisbes catalans.

On és el problema i el motiu de les queixes que està rebent el cardenal contra la seva assistència en aquest acte? Que els cau malament el Miró i Ardèvol? Home, en part si; però hi ha un problema de fons. Això no serà un acte d’un grup diocesà, sinó d’un corrent de pensament i d’un grup de pressió que clarament diu que volen incidir en la política i que ja porten uns quants anys assenyalant quins partits al seu parer no poden votar els catòlics; i, si no directament per exclusió, a quins si. Per exemple, els bisbes catalans mai van dir als catòlics què havien de votar en el referèndum de l’Estatut de Catalunya; ells si. Els bisbes catalans mai han cridat a desobeir o boicotejar una llei; ells si. I, pel que es preveu, no estem parlant d’un acte d’afirmació general dels principis catòlics, sinó d’un acte amb una clara voluntat “política” expressada pels seus organitzadors. I a poques setmanes d’unes eleccions. I aquí és on hi ha el problema. Si l’arquebisbe beneeix aquest acte, exclou a tots els catòlics que voten els partits que els organitzadors de l’acte no volen que es voti? O és que després té pensat assistir a algun acte de cristians d’esquerres que demanin el vot en el sentit contrari?

El cardenal Martínez Sistach aquest dimecres encara era a Roma, on va haver d’anar diumenge per la pressa de possessió de la seva església titular. A Roma sempre hi ha molta feina a fer. I mentre van arribant cartes i parers a l’Arquebisbat. Per ara, oficialment, ha optat per una posició pre-gripal: presidirà la missa que inicia l’acte però no es quedarà al parlaments. Però ell és el primer que sap que lectura que es farà és de si hi era, o si no hi era. Sense més matisos. Però en tot cas, si hi és, hi haurà una segona lectura important: el què dirà. Es quedarà amb boniques paraules generals sobre l’important que és la família i el dret a la vida? O potser seria el moment d’explicar quatre coses sobre el compromís polític dels cristians en una societat democràtica i sobre les diverses concrecions polítiques per les que legítimament tenen dret a optar els cristians? Jo havia entès que l’Església ja no ens deia als catòlics quins partits havíem de votar. Que ja érem prou grans per decidir-ho.

Alguna cosa tindrà “Vida Nueva”

Alguna cosa tindrà la revista Vida Nueva –a més del cap ben ordenat de la seva direcció- que dilluns a la nit va aconseguir reunir a Madrid en una mateixa taula els responsables de la informació religiosa de mitjans tant diversos com El País, El Mundo, l’ABC, La Vanguardia, La Razón l’Agència Efe i Europa Press, i representants del periodisme religiós a Astúries, Andalusia i Catalunya. Tots aplegats al voltant d’una taula per parlar de la informació religiosa a Espanya, animats per Antonio Pelayo, sense que ningú comencés a llençar ganivets d’una punta l’altra de la sala ni a clavar-se les forquilles per sota les estovalles. I hauria estat fàcil ja que, potser per l’èxit de convocatòria, a la meva banda de la taula estàvem bastant estrets.

Doncs al contrari, en aquest sopar, que inicia els actes dels 50 anys de la revista, bona part del diagnòstic dels qui hi vam participar era compartit. Com la necessitat d’un periodisme religiós professional i el seu paper com expressió de la opinió pública dins l’Església. I problemes comuns compartits: la manca de continuïtat en el seguiment dels temes religiosos, la tendenciositat, la viceralitat i l’endogàmia.

Però hi ha una reflexió que no va aparèixer. Moltes vegades donem la culpa a l’Església perquè no sap comunicar. Cert. De fet, jo convocaria una manifestació de dos milions de persones a la Plaza de Colón de Madrid contra la política comunicativa de l’Església. Però també és cert que dels periodistes que estàvem allà molts pocs ens dediquem exclusivament a aquest tema. La majoria omplim forats amb altres coses o amb diverses coses perquè pocs mitjans (ni els grans mitjans) semblen interessats a tenir a la seva redacció persones que puguin seguir a fons aquestes temes. No és rendible i els mitjans, per damunt de tot, són empreses que volen guanyar diners. D’això, d’alguna manera o altre, se n’ha de ressentir la informació religiosa que es fa en aquest país.

Falten capellans

Ho pesco al vol en una conversa d’un grupet de capellans que se saluden distesament. Un recorda el què els deia un professor del seminari: “Falta gent que vulgui ser capellà, però no en falten que vulguin ser bisbes”. Doncs, si.

Cardenal Policarpo: “Tinc més audiència a internet que a la catedral”

A vegades les etiquetes ens marquen massa. Em vaig posar a llegir amb certa distància cardenalicia la conferència que ha fet aquest dijous el cardenal José Policarpo a Barcelona sobre la parròquia. Ha vingut a obrir en l’interessant Congrés internacional que es fa fins dissabte sobre la Parròquia organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya i el Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes.

El cas és que la conferència comença parlant tant de la importància del bisbe i de la comunió que m’ha semblat que teníem davant el clàssic prototip de cardenal carca poca cosa. Cap a la pàgina tres he rectificat, i quan ens ha atès a la roda de premsa prèvia he rectificat del tot. La veritat és que no en tinc ni idea de com ho fa a la seva diòcesis, però sobre com ens ha presentat la seva visió de la parròquia i de l’Església no hi ha res a dir.

Veu que les parròquies de la ciutat normalment s’han de centrar en atendre gent de pas i, per tant, han de ser principalment acollidores. El mateix que s’ha de fer amb els qui només acudeixen a la parròquia per batejar, fer la comunió o casar-se (enterrar-se potser ja és un altre tema). Ha parlat clarament de la coresponsabilitat: “El Vaticà II va posar fi a una visió de la parròquia centrada en la figura del rector”. També s’ha veure com es respon a la mobilitat de la gent que ja no se sent vinculada a la parròquia que li toca, sinó a la que vol anar. I sobretot la preocupació perquè emparant-se en la parròquia els laics no es tanquin a la sagristia sinó que siguin la presència de l’Església al món. Aportacions interessants perquè la parròquia sigui veritablement una comunitat cristiana i missionera. A l’Agència Flama hi ha un petit resum i a l'Agencia Veritas.

Però a més d’això ha tingut frases amb gràcia amb els periodistes, com quan parlant de l’impacte en les noves formes de comunicació i de la relació personal que creen les noves tecnologies ha dit que era conscient que quan feia una homilia: “Tinc més audiència a internet que a la catedral”. No hi ha res millor que ser conscient del què passa. També ha deixat entendre tranquil·lament que, per exemple, no semblava tenir una gran simpatia pels kikos, perquè van massa a la seva. O quan ha comentat que un no dels ponents no podia venir al Congrés perquè tenia una grip “de veritat”.

L’Església, millor de cara que d’esquena

“Potser hagi arribat el moment d’acomiadar-nos d’una Església clerical. Possiblement estiguem davant una nova època –molt diferent– de la història de l’Església, en la qual tornem a veure una cristiandat semblant a aquell gra de mostassa, que ja està sorgint en grups petits, aparentment poc significatius, però que esmercen la seva vida en lluitar intensament contra el Mal, i en tractar de tornar el Bé al món; estan donant entrada a Déu al món.”

Com podeu imaginar la frase no és meva. És del cardenal Joseph Ratzinger, recollida en un llibre del 1990. Esta treta d’un interessant material que m’envia un amic claretià. És una breu recull de textos de personatges eclesials rellevants que afronten la relació de l’Església i el món secular. Per exemple, crida l’atenció aquesta de Rahner: “Quan, per exemple, ens apressem de forma sistemàtica a recórrer amb vehemència a les lleis civils i al seu deure de posar remei a la moralitat decadent, oblidem que estem en Diàspora, i que a la llarga no aconseguirem més que fomentar complexos d’anticlericalisme en aquells que no volen sentir que sobre ells pesen mesures de repressió, per culpa nostra”.

Un material de plena actualitat després de tot el que ha plogut sobre l’acte de les famílies de Madrid. Lectura recomanada. Igual que és molt recomanable l’article d’aquest dilluns a La Vanguardia d’Antoni Puigverd. Són idees de com l’Església pot afrontar els reptes que te davant, i afrontant-los de cara, no d’esquena.

Ja ha arriGat

Finalment ja tenim gat. Després de dotze anys demanant-lo als Reis, ha aquest any ha arribat. Ara li hem de posar nom.

L'Església caïnita

Fa uns dies vaig rebre una carta molt acurada i sincera criticant el Foc Nou. La titula “Tristor per Foc Nou”. Era d’un subscriptor des de fa més de 25 anys. Des de que la vaig llegir hi vaig donant voltes i en parlo perquè es pot generalitzar a tots els espais impressos i virtuals que parlem de l’Església. No la puc copiar perquè diu que ens fa les reflexions a la direcció de la revista privadament. És llàstima perquè està ben explicat.

Faig una mica de trampa i ho resumeixo. No li agraden coses del Foc Nou, però tampoc les publicacions “oficialistes” que només parlen de les maravelles que fa el seu bisbe. I ve a dir el que tantes vegades pensem a la redacció sobre la revista. Menys temes de trifulgues eclesials, senyalant sempre als bisbes com a culpables, i més “transmetre esperança i coratge”, “amatent als temes que realment preocupen als cristians del carrer”, “respecte per les diverses opcions cristianes”, “no buscant simplistament bocs expiatoris”, “denunciant amb honestedat, ponderació i respecte aquelles situacions que mereixin crítica” i “un missatge global positiu o de proposta de solució”.

Honestament he de dir que una mica de tot a Foc Nou si que hi és. Ell mateix també ho diu a la carta. Però estic d’acord en que sempre hi ha el perill de caure cap a l’altra banda i que el soroll eclesiàstic no ens deixi escoltar la vida dels cristians. La crítica a la jerarquia o l’ensabonada cega ens la posen fàcil, però també és el més fàcil. I la mostra, quan ens donen carta blanca a internet.

Aquests mateixos dies, quan tancava l’editorial de Foc Nou, el text em va sortir a raig: la carrega cardenalicia de l’acte de Madrid, la condemna del llibre de Pagola, la condemna del llibre de Vigil, la crítica als pastorets de TV3... Una darrera l’altra. I, per tant, em disculpo perquè al subscriptor que em va enviar la carta no li agradarà l’editorial quan rebi la revista. I probablement tampoc li interessin gaire els temes d’aquest bloc.

Crec que una cosa no treu l’altre, però està bé que de tant en tant algú et recordi que el que cal és construir. Un capellà que li van fer una mala jugada m’ho deia fa uns dies: “No entenc aquesta Església caïnita”, on l’important és carregar-se a l’altre.

Cada vegada hi ha més cristians gràcies a Rouco

M’esperava uns dies de descans del bloc durant el Nadal, però l’acte de diumenge passat a Madrid... Jo també crec que va ser un acte de campanya electoral, però de cara a les eleccions que aquesta primavera s’han de fer per renovar la cúpula de la Conferència Episcopal Espanyola. Un cop els bisbes estan convençuts que hi ha campanya orquestrada per expulsar als catòlics de la vida pública i destruir la família cristiana, quin millor candidat a presidir els bisbes que aquell qui es capaç de treure dos milions de catòlics al carrer?

No entenc com es poden arribar a manipular tant les coses. Començant per posar dos milions de persones allà on només n’hi caben 200.000. O dir que s’amenaça un model de família perquè se’n reconeguin d’altres. El cristianisme té una gran model per a proposar a les famílies; pocs dies abans de l’acte ho explicava un laic, casat i socialista en aquest article. L’Església continua tenint una gran capacitat de convocatòria i poques entitats mobilitzen tanta gent. Així, perquè tenint bones cartes s’ha de jugar a l’enfrontament? De fet, moltes diòcesis europees tenen celebracions familiars d’aquest estil, que serveixen per acostar les famílies a l’Església, no per allunyar-les, ni per dividir els catòlics.

Treiem-ne una cosa positiva. M’ha sorprès aquests dies escoltar en comentaris i tertúlies a gent de la qual desconeixia les seves creences que públicament diu: “Jo sóc cristià però no m’identifico amb aquesta part de la jerarquia”. Quedem-nos en la primera part de la frase. Almenys, gràcies a Rouco, García-Gasco i companyia, descobreixo que hi ha cristians on em pensava que no n’hi havia.

Bon Nadal: ja no sou estrangers

Ell és la nostra pau. De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fet morir en ell l'enemistat i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare.

Ara, doncs, ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist per pedra angular. Sobre ell, tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l'edifici, fins a ser, gràcies a l'Esperit, el lloc on Déu resideix.

Efesis 2, 14-22

Foc Nou. Desembre 2007

Els alcaldes no tanquen esglésies ni locals d’"alterne"

No seré jo qui hagi de defensar el govern català que ja és prou grandet per defensar-se sol. Però les coses són com són. Llegeixo amb sorpresa com a Religión digital s’explica que “Los alcaldes catalanes podrían cerrar cualquier lugar de culto o reunión”.

Tot ve del Projecte de Llei que promou la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat que vol crear una llicencia municipal específica per als centres de culte. La intenció –lloable- és facilitar una regulació adequada per aquest tipus d’activitats i que als oratoris no se'ls hagin de concedir llicencies amb la mateixa normativa que, per exemple, s’utilitza pels cabarets com a locals de concurrència pública.

Però el què no es pot dir és que això autoritza als alcaldes a deixar obrir o a tancar esglésies i mesquites com els vingui de gust. Precisament, una llicencia el que fa és fixar unes condicions reglades sobre què es pot demanar i què no a una determinada activitat. I reglada vol dir que si s’ajusta a norma s’ha de concedir i si no, denegar. Però no queda a l’arbitri de l’alcalde de torn, perquè no ajustar-s’hi seria prevaricar. L’exemple més clar són els locals d’”alterne”. Molts n’hi ha que alguns alcaldes ja voldrien tancats, però no ho poden fer si no es demostra que l’activitat no s’ajusta a la llicencia.

Altra cosa és –i això és el què han dit els bisbes catalans- que aquesta activitat –la religiosa- s’ha de regular amb molt de compte perquè afecta a un dret fonamental. I, també, si és adequada una regulació igual per a totes les confessions. O discutir la futura concreció d'un reglament. Però d’això no es pot passar a dir que els alcaldes tancaran Esglésies. De fet, sense aquesta regulació, fins ara l’únic que ha passat és que hi ha hagut ajuntaments que per la pressió d’alguns veïns han acabat prohibint la obertura de mesquites.

En tot cas, es poden valorar, i si es vol acceptar, les prevencions dels bisbes. També llegir el projecte del llei per veure si realment hi ha aquest perill. Per exemple, un jurista hauria de valorar quin abast té la disposició adiccional que diu que “el que s’estableix en la llei present s’entén sens perjudici dels Acords subscrits amb la Santa Seu”. Tot es pot millorar, repensar o retirar, però no es pot explicar el que no és.

Visita obligatòria

Per motius que no vénen al cas, ahir al matí vaig estar tres quart d’hora en la sala d’espera d’un centre de rehabilitació per a afectats de paràlisis cerebral. Hauríem d’anar-hi una vegada al mes. Se’t passen totes les preocupacions de cop.

Em vaig fixar especialment amb els pares, pensant en el que deu haver representat això en la seva vida. Vaig suposar que si algú en aquest món pot entendre les benaurances deuen ser ells. I vaig pensar com perdem el temps preocupant-nos d'algunes tonteries a Internet.

Lliure com Martínez Camino

Si hi ha una persona ponderada és ell. Si hi ha una persona amb profund respecte episcopal és ell. Però ell es va trobar amb el nou bisbe José Antonio Martínez Camino a la recepció del 25 de novembre a la seu de l’Ambaixada Espanyola davant la Santa Seu en motiu del consistori. I Martínez Camino va aixecar el to quan ell li va exposar les seves pegues respecte a la Cope. L’incident és el primer que em van explicar quan vaig arribar a l’Ambaixada i fins i tot va ser motiu d’un comentari a l’entrevista que va fer Josep Cuní al cardenal Sistach a TV3 després del Consistori.

La proclama de Martínez Camino era la de sempre: que la Cope és l’únic espai de llibertat que queda a Espanya i que és la garantia de la llibertat d’expressió en aquest país. I, ell, es va permetre discrepar. Va argumentar que precisament en nom de la llibertat d’expressió ell podia discrepar “de la A a Z” dels continguts de la Cope perquè, a més, era un tema que no afectava “ni a la moral, ni al dogma, ni als costums”.

Cap dels dos va sortir convençut. Isabel la catòlica des de l’altura del sostre de l’ambaixada pot certificar-ho. Però aquesta postura d’alguns bisbes espanyols de tancar-se en banda davant de qualsevol crítica a la Cope és paral·lela a la preocupació creixent d’alguns sectors de la cúria vaticana per la deriva de l’emissora. Tothom n’està al cas i cada vegada són més els qui veurien amb bons ulls que els mercaders del temple fossin expulsats. Precisament, alguns arguments sobre els límits de la llibertat els exposava tornant de Roma el periodista Lluís Foix en un article publicat a La Vanguardia.

PD: Error. Em comuniquen després de penjar aquesta nota que l'"incident" va tenir lloc en la recepció del migdia al Col·legi Espanyol i no a la tarda a l'Ambaixada. Coses que fem els periodistes. Que Isabel la Catòlica i els seus devots em perdonin

Lent, massa lent

Rebo el dia de la Puríssima un SMS dient: "Has de posar la vinyeta d'avui del Forges al teu bloc". I, si, té tota la raó. Lent, massa lent. Tot i això, la majoria ho esperen treballant i no asseguts al sofà.

Quan el papa parla als cardenals

Assegut a la plaça de Sant Pere entre una representació de l’anomenada progressia barcelonina, vaig veure com les intervencions del papa durant el Consistori eren culminades amb assentiment. Tampoc cal parlar de fervoroses mostres d’entusiasme, però pels qui sempre només hem conegut Joan Pau II ens sobta veure que per determinada gent, i per un mateix, en general les paraules del papa no siguin rebudes amb desaprovació. Altra tema seria el govern curial, però Benet XVI quan predica i fa discursos i documents s’ajusta plenament a la funció de papa: confirmar en la fe.

En tot cas, hi ha diverses frases de les homilies i intervencions del papa durant el Consistori que s’han de guardar. Són frases d’aquelles que es poden citar quan un bisbe o un cardenal fa una alcadada per a poder-lo contradir amb paraula papal. Per exemple, que “La veritable grandesa cristiana no consisteix en dominar, sinó en servir”. Com també està bé que el mateix papa recordi que el cap de l’Església és Jesús o que el papa no pot acomplir la seva responsabilitat tot sol. O que la pau entre cristians ha de ser un signe de la pau de Jesús.

Al bisbat de Barcelona han tingut l’encert de penjar les dues homilies traduïdes al català i la web del vaticà es poden consultar tots els documents del Consistori en castellà.

Catalans a Roma

No hi vam anar amb banderes, en ramat i cridant com altres delegacions, però l’arquebisbe de Barcelona va estar ben acompanyat per catalans durant el Consistori, amb una presència notable també de Tarragona. La majoria dels 500 catalans van anar per lliure i per això també es va fer més difícil visualitzar-se, per exemple, quan al final de l’audiència de dilluns es va voler entonar el virolai a l’Aula Pau VI. Intent bonic però poc reeixit per la dispersió del grup de catalans. També hauria estat bé escoltar alguna frase en català del papa (de fet, un 10% dels nous cardenals l’entenen), però per estalviar problemes amb València es va deixar per més endavant. Ja tindrà temps el cardenal per aquestes coses. Per això no perdrem la fe, però no faria cap mal a ningú.

El moment més rellevant pel grup català va ser diumenge durant la recepció que va oferir el Cardenal Martínez Sistach als catalans desplaçats a Roma. La intervenció més rodona va ser la del bisbe Joan Carrera, que enlloc de fer una panegíric enganxós sobre la persona del nou cardenal ens va posar deures als assistents. L’acte al Col·legi Espanyol també va oferir algunes fotos curioses, com la de l’abat de Montserrat al costat del nou bisbe Martínez Camino, dos eclesiàstics que em sembla que no veuen les coses exactament de la mateixa manera. Camino va dubtar si posar-se o no la primera fila quan van demanar que els bisbes passessin a davant a fer el brindis.

Finalment, la presència catalana també va portar el dia 24 Roma al president Montilla i l’alcalde de Barcelona i el de Tarragona, entre altres autoritats i polítics destacats. En el dinar que els va oferir el cardenal Sistach hi va haver alguns silencis fruit d’una relació que no és molt sovintejada, però tothom va sortir amb una bona impressió. En definitiva, que poden menjar junts sense menjar-se els uns als altres. Com va satisfer a les autoritats polítiques que a la tarda un monsenyor català els improvitzés una visita a algunes estances del Vaticà després de la visita di calore. Les autoritats van poder veure com la Guàrdia Suïssa es quadrava quan passava... un capellà.

Per cert, a qui gairebé no vam veure en cap acte va ser al cardenal Carles. Va assistir al Consistori però gairebé ningú el va poder saludar. Jo tampoc vaig tenir la ocasió.

Això no és el que s’espera d’un cardenal

Aquí teniu el text del que es va dir en el brindis del dia 24 durant el sopar a l’Ambaixada Espanyola davant la Santa Seu. Són les paraules de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega i del cardenal Agustín García-Gasco de València.

Vindria a ser com un sopar del dia del casament. El context és de celebració de tres nous cardenals espanyols. Unes hores després del Consistori on el papa va demanar que els cardenals fossin humils y “apòstols de Déu que és Amor i testimonis de l’esperança evangèlica. I després d’una reunió entre la vicepresidenta i el Secretari d’Estat del Vaticà Tarsicio Bertone que va ser presentada com a cordial i positiva i on es va presentar el compromís del Govern de no revisar els Acords Església-Estat. Per tant, el que s’escau és l’agraïment, la celebració i la concòrdia. Doncs bé, en aquest marc un discurs es dedica a ressaltar el que uneix i l’altre el que separa. Un és inclusiu i l’altre excloent. Un havia de ser en nom del govern de tots els espanyols (catòlics i no catòlics) i l’altre havia de ser en nom dels tres cardenals (de tarannàs ben diferents). Doncs, un dels dos no va estar a l’alçada.

Vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega

Eminencia; Eminencias Reverendísimas; Excelencias Reverendísimas; Monseñores; Excelentísimas. Señoras y Señores; Amigos y amigas;

"In necesariis unitas, in dubiis libertas, in ómnibus caritas."

Los tres conceptos de esta reflexión agustiniana, unitas, libertas, y caritas, se hacen verdad esta noche.

En unidad celebramos el honor de que tres ilustres hombres de la Iglesia, el Arzobispo Agustín García-Gasco, el Arzobispo Lluís Martínez Sistach, y el Rector Emérito Urbano Navarrete, hayan sido elevados a la condición de Príncipes de la Iglesia.

Unidad en la alegría que hoy compartimos con millones de españoles católicos, orgullosos por el reconocimiento de los muchos años de labor pastoral, de servicio a la Iglesia, de tarea doctrinal prestados por sus eminencias reverendísimas.

El Gobierno de España, al que me honro en representar, se une a la alegría que sienten en primera persona los fieles valencianos, barceloneses y turolenses, y de la que estoy segura participa el conjunto de la ciudadanía española. Una ciudadanía que ha sabido extraer de la libertad los mimbres con los que tejer y fortalecer una convivencia armónica basada en un profundo respeto.

Respeto y libertad que forman anverso y reverso de la moneda que hemos acuñado, Iglesia y Estado, a lo largo de todos estos años de democracia, y que es expresión de la lealtad entre ambas instituciones. Creo, sinceramente que hemos acertado en unas relaciones que respetan la mutua autonomía y libertad como así lo expresó, otro insigne valenciano, también importante hombre de iglesia, el Cardenal Tarancón, hace ahora precisamente, 32 años.

No podía ser de otro modo porque la Iglesia Católica y el Estado buscan la realización efectiva de valores como la igualdad, la justicia, la dignidad y la paz. Valores todo ellos fundamentales del humanismo que alienta el espíritu democrático.

Eminencias, sé que en toda su tarea pastoral y doctrinal han impulsado estos valores y que ahora, más que nunca, lo van a seguir haciendo en sus nuevas dignidades.

Hoy, para ustedes comienza una nueva etapa -en la continuación de un largo camino- en la que les deseo toda suerte de venturas.
Eminencias Reverendísimas, quiero brindar:

Por el alto honor con que les ha distinguido Su Santidad, Benedicto XVI, por el éxito de su labor y por la prosperidad de todos los españoles.

Y ruego a los presentes que alcen conmigo su copa para brindar por sus eminencias, por España, por el Santo Padre.
Le ruego, Excelencia Reverendísima, que traslade al Santo Padre, el aprecio de España y de su Gobierno.

Cardenal Agustín Garcia-Gasco

Excma. Sra. Vicepresidenta, Excmo. Sr. Embajador; Excmas. e Ilustrísimas autoridades; Queridos hermanos, Sres. Cardenales, Arzobispos y Obispos; Señoras y Señores;

Agradezco en nombre de los nuevos Cardenales esta cena homenaje.

Antes de alzar mi copa por Su Santidad Benedicto XVI y por Su Majestad Juan Carlos I, les ofrezco estas breves palabras:

Europa y España no tienen futuro si los hombres y mujeres de nuestra sociedad cerramos nuestro corazón al amor de Dios. Si no escuchamos su Palabra y la ponemos por obra, perderemos la esperanza y la ilusión para construir un futuro de libertad y justicia para todos.
La paz, la concordia, la justicia y la libertad; el progreso y la civilización del amor son fruto de la cercanía a Dios.

Frente a los que pretenden construir una sociedad al margen de Dios, lejos de su compañía, hemos de confiar en el Señor.
Los hombres y mujeres de nuestro tiempo, las familias, la sociedad entera necesitan más que nunca el mensaje salvador de Jesucristo.

Ese mensaje de salvación es la mejor garantía de nuestra libertad. El Evangelio de Cristo es el gran baluarte para defender la dignidad de la persona humana, frente a las violencias y las injusticias del mundo.

Damos gracias al Santo Padre Benedicto XVI por su elección, por su reconocimiento, por el afecto que nos ha demostrado.

La historia de España quedará siempre unida al nombre, a la figura y al Magisterio del Santo Padre Benedicto XVI.

Alzo mi copa para brindar por Su Santidad Benedicto XVI.
Y por Su Majestad el Rey, Juan Carlos I.

En un Consistori s’han de fer moltes cues

A Roma no s’hi pot estar més de quatre o cinc dies. La immersió és tal que si no quedes saturat. Tot el que porto per escriure no m’ho puc polir en un post i m’ho aniré dosificant. De fet, després d’aquest cap de setmana de Consistori m’ha costat tornar a connectar amb la realitat laboral.

Dic això perquè constato de nou una impressió. El Vaticà és un altre món i sense tenir-ne les claus costa molt entendre el què passa i com ens veuen a la Santa Seu. No ha d’estranyar la sensació d’allunyament i maltracte que ha viscut els darrers anys bona part de l’Església catalana. Com menys ens ha interessat Roma, menys Roma s’ha interessat per nosaltres.

M’explico més.

Primer es tracta de veure el context. Vist globalment, quins van ser els eixos més rellevants del Consistori? Al meu parer (i al dels diaris italians) dos. Primer, les paraules del papa reubicant el cardenal explícitament fora dels àmbits de poder i de la carrera eclesiàstica (“Non la ricerca del potere e del successo, ma l’umile dono di sé per il bene della Chiesa deve caratterizzare ogni nostro gesto ed ogni nostra parola”) i a la necessaria col·laboració dels cardenals en l'exercici del papat (en parlaré en un altre post). I, segon, la singularitat que es va donar al birret pel patriarca de Babilonia Emmanuel III Delly, el primer cardenal de l’Iraq. A més de les mencions explicites del papa, va ser la única delegació rebuda en audiència privada. No deixa de ser una confirmació en el temps del rotund missatge de Joan Pau II contra la Guerra d’Iraq.

N’heu vist gaire cosa d’això a la premsa d’aquí? Els temes eren uns altres (que també en parlaré en una altre post). I mentre el president Camps es barallava per si li tocava seure a la tercera o a la quarta fila, a la primera fila, al costat de la secular Ordre de Malta, qui seia tranquil·lament era Kiko Argüello que no se’n perd ni una. I això si que diu moltes coses de qui se sap moure's pel Vaticà i de qui fa el ridícul.

Després, a vegades ens costa veure què representa cada cosa en el conjunt. Això ho explicava diumenge en un dels seus articles a El Punt Míriam Díez, la gironina afincada a Roma, que bé podria ser el vaticanista català que em deia una autoritat eclesiàstica que necessitem. La Míriam explica molt bé que tenir un cardenal és tenir un pes insòlit en una entitat universal. Diria jo que és com guanyar la Champions, i per deu anys seguits.

Finalment, altra cosa que he constat és que es fa imprescindible que el cardenal Martínez Sistach tingui el seu home a Roma. Em deien que quan un és cardenal si no té reunions a Roma se les ha d’inventar. El cas és anar-hi i sovint. Però també necessita algú que li vagi seguint les coses i conreant les seves relacions. Algú que tothom sàpiga qui és i que se sàpiga que darrera seu vindrà un amb birret vermell. A més, l’arquebisbe Sistach ha aconseguit tenir tota la diòcesi de Barcelona al cap, però si ha de tenir també l’Església universal necessitarà més ajuda.

Pot semblar política. Potser si, però una altra cosa que s’aprèn a Roma és que les cues són molt llargues. I cada acte, una cua. Hi ha gent vinguda de tot el món que vol entrar a la basílica de Sant Pere, i si no tens algú a la cua, no et guarden la tanda perquè estan massa ocupats empenyent.

Sala Stampa

Faig una pausa a la Sala de Premsa del Vatica (amb un teclat sense accents). Dues notes claus del seguiment del Consistori. Aqui es preseten dues claus. Primer el col.legi cardenalici com a expressio de la universalitat catolica. I el segon la demanda dels papa a que els cardenals l'ajudin en la conduccio de la barca de Pere.

I, evidentment, un cardenal Martinez Sistach exultant. Aqui podeu veure el que ens ha explicat a Vida Nueva aquesta setmana.

Esplais amb més present que passat

Diumenge vam anar tots a la celebració dels 50 anys del Moviment de Centres d’Esplai Cristians (MCEC) al Fòrum de Barcelona. Realment una festa ben feta i pensada, centrada en la campanya sobre els drets dels infants. Un espectacle per nens que no avorria als grans. Personalment, vaig trobar rodona l’actuació del pallasso Marcel Gros, que ens explicava que s’havia fet amic d’un peix i que l’havia convidat a un cocktel de gambes.

Una idea que em va agradar la va donar el president del MCEC: els esplais van néixer fa 50 anys dins de l’Església com uns espais de llibertat en un país que no era lliure. És evident que ara aquesta tasca de suplència no és la seva funció. Però supleixen altres mancances. Sobretot l’educació en un tipus de lleure que entreté però alhora ajudar a créixer. També el moviment ha reorientat alguns dels seus centres per oferir activitats de tarda entre setmana en els barris amb més problemes socials.

Tot plegat és una activitat d’Església que a Barcelona és capaç d’aglutinar 180 centres. Un èxit passant-ho bé.

Democràcia

Ahir vam fer al Palau Robert de Barcelona l’acte de lliurament de 32 premi Enrique Ferran i la presentació del número monogràfic de la revista El Ciervo dedicat al mateix tema que el premi: ¿Y si la política no fuera tan mala? Hi van intervenir bons amics de El Ciervo: l’expresident del Parlament Joan Rigol i els periodistes Lluís Foix, Àlex Masllorens i Albert Sáez, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Només recullo una frase del que va dir Joan Rigol al·ludint a Maritain: “No es pot convertir la democràcia en una mena de codi de circulació que només serveixi perquè la gent no xoqui. Necessitem uns valors comunitaris.” Certament, no s'hi val allò de tots els polítics són iguals. Ho explica el número de El Ciervo.

El senyor Esteve i l’economia diocesana

A mi l’arquebisbe Martínez Sistach sempre m’ha evocat la figura del senyor Esteve. Ja em perdonarà, però sempre l’he vist com aquell que ja hi és quan s’obre la botiga i és el qui es queda a baixar la persiana. És a dir, que se li podrien retreure moltes coses, però que és el primer a fer la feina, el que està en tot i el qui sempre hi és.

Però dimecres en la clàssica roda de premsa anual on es presenten els comptes de la diòcesi el vaig veure clavat. Una de les preguntes més intel·ligents la va fer una redactora de Catalunya Cristiana, Carme Munté. Ens explicaven que els darrers dos anys han aconseguit que els comptes de la diòcesi de Barcelona no es tanquin amb dèficit. Ha estat a costa de no fer tot el que s’hauria de fer, però s’ha aconseguit no gastar més del que es té i, per tant, no endeutar-se, que a la llarga acaba sortint més car. Per això, la pregunta va ser quines mesures s’havien pres per aturar el dèficit (afegeixo jo, i perquè no s'havia fet abans).

Sistach va respondre que tres coses. La primera estalviar, fins als petits detalls com perquè pagar dos subscripcions a un diari si amb una n’hi ha prou. La segona, administrar bé els béns, “no s’ha d’especular però si administrar bé perquè els béns de la diòcesi no són del bisbe sinó que estan al servei dels pobres i de la pastoral”. I, tres, buscar nous recursos. Resumint, mirar cada pesseta en que es gasta (l’arquebisbe és dels que encara parla en pessetes) i no estirar més el braç que la màniga. Cosa que està bé quan els diners no són teus.

>Sistach també va recordar que confia en la Providència, però que “tampoc es pot posar a prova tantes vegades a Nostre Senyor”.

Un retrat perfecte de La Puntual; prudència, moderació i seny davant de tot.

El papa per fi parla català

De presentacions de llibres a Barcelona se’n fan totes les que vols, però aquesta va omplir la sala sobradament. El dimecres passat es va presentar a l’edifici del Seminari de Barcelona l’edició catalana del nou llibre de Benet XVI. De fa poques setmanes Jesús de Natzaret està disponible en l’edició catalana de l’editorial Claret.

L’acte va ser previsiblement interessant ja que va reunir tres remarcables teòlegs i autors de llibres sobre Jesús: Armand Puig, Josep Maria Rovira Belloso i Olegario González de Cardedal. De l’acte, presidit per l’arquebisbe de Barcelona, aquí teniu un resum del què es va dir.

Particularment, el que em va cridar més l’atenció va ser una idea de l’Armand Puig, que va definir com “un esdeveniment ecumènic de primer ordre” que el papa escrigui un llibre sobre Jesús però que no ho faci com un acte de magisteri. Això ho reflexa, va dir, “la gran simpatia que la proposta del papa ha trobat en el món exegètic alemany i internacional i en les diverses confessions cristianes”.

També va tenir gràcia un cita que va recollir l’arquebisbe Martínez Sistach al final de la intervenció. És del cardenal Carlo Maria Martini, la suposada antitesis de Ratzinger, en la presentació del mateix llibre a la seu de la UNESCO a París aquest mes de maig: “Jo mateix pensava, al final de la meva vida, escriure un llibre sobre Jesús com a conclusió dels meus treballs sobre els textos del Nou Testament. Ara bé, em sembla que aquest llibre de Joseph Ratzinger correspon als meus desigs i a les meves expectatives, i estic molt content de què hagi estat escrit. Desitjo que moltes persones puguin sentir la joia que jo he sentit al llegir-lo”.

Tot plegat em recorda que a la meva llista de coses que ja hauria d’haver fet està el llegir-lo. De fet, esperava l’edició catalana que ha trigat mig any a aparèixer. Cal dir que és un mèrit de Claret emportar-se els drets en català sabent que a Espanya hi ha hagut bufetades per editar-lo. I, finalment, amb una tercera font, he pogut esbrinar què ha endarrerit tant la versió catalana. Quan ja es disposava de la revisió vaticana a la traducció catalana, la conformitat va dormir llargues setmanes a Roma. Va arribar just el dia a abans de sortir a la venda l’edició castellana. Algú o algun motiu va fer que no tinguessin molta pressa. I no va ser perquè des de Barcelona no s’insistís.

En tren

Marxo a Malgrat de Mar. M’ha convidat a Ràdio Malgrat el programa “Postres a la Carta”, a dinar i a la tertúlia de les tres de la tarda que es fa en directe des del mateix restaurant. Una proposta divertida. Aviso que hi vaig en tren. Per això hauré de sortir amb almenys mitja hora més de marge per no arribar tard. Si d’aquí uns dies no sabeu res de mi, busqueu-me per Rodalies.

Faig broma, però un país on no et pots fiar dels seus trens, no pot anar bé.

Els bisbes catalans en contra

Doncs els bisbes catalans no em donen la raó. Sembla que el material de la Generalitat sobre sexualitat els ha preocupat prou per fer-ne una nota conjunta. Han jutjat que la gravetat del fet s’ho mereix. De tota manera, la llista de greuges d’E-cristians encara guanya als bisbes en el seu zel apostòlic. Observo, però un fet: un posicionament d’aquest tipus no és gaire habitual i la darrera nota extraordinària sobre un fet extraeclesial de la Conferència Episcopal Tarraconense és de fa poc més d’un any. En aquest temps, no ha passat res més important a Catalunya que mereixi la reflexió conjunta o la condemna dels bisbes catalans? Una cosa és si el contingut d'aquesta guia és l’adequat, i l’altra és controlar els temes i qui et marca l’agenda. Aquest és el tema que plantejava.

Què és el ‘petting’?

Un periodista ha de llegir una mica de tot i de tothom, sinó només acabaria sabent les coses dels qui pensen com ell. Per això segueixo el butlletí que envia E-Cristians. Un recent em va cridar l’atenció. Criticava una guia que ha editat la Generalitat de Catalunya sobre la sexualitat adreçada a adolescents i E-cristians denuncia que s’hi fa “una defensa de la masturbació, via lliure a totes les pràctiques sexuals, la ‘normalitat’ de l’homosexualitat, aconsellen el petting…”. Veig que els coneixement d’aquests temes que tenen els catòlics d’E-Cristians són més amplis que els meus, perquè fins llavors desconeixia que era la pràctica del petting i la seva presumpta perversió. Vaig preguntar a la redacció de Foc Nou per veure si algú m’ho aclaria i em van descriure en què consistia la pràctica sense un gran entusiasme. Per les meves activitats personals -en aquest cas amb la meva dona- tampoc ho vaig veure gaire pràctic.

Suposo que part de l’indiferència a aquesta alerta d’E-Cristians és que deu ser la setanta dos mil cinc-centes vint-i-quatre mostra d’indignació que rebo d’aquesta entitat, amb la corresponent invitació a protestar com a catòlics fent cartes i e-mails a tort i dret. Fins i tot tenen un apartat especial dedicat a TV3.

La veritat, em sembla un excés. Les últimes crides que recordo que són bàsicament sobre temes d’homosexualitat, demanant la retirada d’un llibre editat per La Caixa, sobre l’absència de les parròquies en els gràfics de la Guia municipal de Barcelona, sobre una llei que s’està preparant per regulars els centres de culte, o sobre la fracassada campanya d’objecció de consciència a Educació per a la Ciutadania (per cert, sobre aquest tema imprescindible aquest article de El Ciervo).

Tothom té dret a protestar pel que no li sembla bé, però tampoc es tracta de convertir-se en Santa Inquisició. D’una banda, perquè a la que un rep la carta número 53 dels mateixos de sempre l’arxiva a la mateixa paperera que les 52 cartes anteriors. D’altra banda, perquè si he d’escriure al president de la Generalitat, a un conseller o al cap de l’oposició, ho faré per coses més interessants. I, finalment, perquè si com a catòlic he de protestar per alguna cosa que afecta a la vida pública abans m’obsessionaré per la condonació del deute extern o per la manca d’habitatge social. Si alguna cosa no els sembla bé a E-cristians, poden dir el que vulguin, però si-us-plau que no ho vesteixin com les reivindicacions dels catòlics catalans, i menys encara si és sobre el petting. Ha de ser aquesta la presència pública dels cristians?

Tenim un home menys a Roma

Amb Martínez Sistach cardenal l'església catalana té un home amb més pes a Roma, però avui llegeixo que n’hem perdut un altre. No era català, era menorquí, però coneixia perfectament i amb afecte la realitat de l’Església a Catalunya.

El març del 2005 Miquel Huguet va substituir Vicente Juan com a responsable de Secció Espanyola de la Secretaria d’Estat. El lloc és important perquè per la seva taula passen oficialment tots els afers que afecten a l’Església a Espanya i, per tant, a Catalunya. Per exemple, és qui pot insinuar o evitar que el papa en un discurs faci una velada referència favorable al transvasament de l’Ebre com va passar en l’etapa de Vicente Juan. El 2005 amb aquest canvi hi vam sortir guanyant, tot i que Juan va acabar de bisbe d’Eivissa, coneguda per ser una diòcesi de pas. Però ara hi tornem a sortir perdent. Llegeixo a Vida Nueva que Miquel Huguet ha estat rellevat per l’andalús Fernando Chica, que prové de la missió diplomàtica de la Santa Seu a l’Oficina de les Nacions Unides de Ginebra i que abans havia estat a la nunciatura de Colòmbia.

El nomenament es va fer públic al juny i, d’entrada, no pinta molt bé.

El periodista ha de ser una persona honesta

Dijous vaig anar a la primera sessió d’un seminari sobre “Periodisme: veritat, llibertat, cultura” organitzat per la Fundació Joan Maragall. M’hi vaig apuntar per devoció professional a Lluís Foix, que a més és bona persona. Un seminari serveix per pensar, i en aquest cas per pensar sobre un ofici que té una gran rellevància pública. Per això, em permeto apuntar desordenadament algunes idees que van sortir al seminari i que em semblen interessants.

-El periodisme és una pota del sistema democràtic, encara que no figura com a tal en cap tractat constitucional. Ho il·lustra la frase “Prefereixo diaris sense governs, que governs sense diaris”

-Els països on la llibertat de premsa ha estat vigent durant més temps són els que més han progressat.

-La tradició del nostre país es fer fora la gent que no pensa com nosaltres. A llarg de la història hem expulsat 3,5 milions de persones de la península.

-La paràbola que més impactava a Pau VI era la del blat i el jull (Mt, 13): el món no serà mai perfecte i sempre s’haurà de conviure amb el jull.

-Tenim en marxa una revolució de la comunicació que ningú controla.

-El periodisme actual és com estol d’estornells: van a un arbre, fan caure quatre fulles, en mengen tot el fruit, i quan s’acaba van cap a un altre arbre. La gent necessita menjar coses cada dia i coses diferents.

-El tractament d’algunes notícies pot portar al populisme, i el populisme porta al totalitarisme.

-Quan els mitjans han de millor els resultats del compte d’explotació retallen el pressupost de redacció. Ara s’han de fer més coses, més ràpid, i gastant menys.

-La precarietat laboral del món periodístic repercuteix en la qualitat informativa.

-El periodisme ha d’explicar el què passa, i no pensant amb les conseqüències d’explicar el què passa.

-El periodisme ha d’estar separat del poder perquè sinó es converteix en una corretja de transmissió del poder.

-El periodista ha de ser modest, perquè la societat canvia i els seus pressupòsits no són vàlids indefinidament.

-El periodista ha ser una persona honesta.

Es podria afegir que també hi ajuda que siguin persones honestes els editors i directius. I els lectors.

Avui no tinc 'post'

Havia pensat publicar avui una breu però significativa xafarderia que m’havien explicat sobre el llibre del papa en català i que feia quedar malament al Vaticà. Era una bona font però en no veure-ho clar ho confirmo amb una persona que segur que ho sap. M’ho nega i em dóna els detalls que ho desmenteixen. Total, que avui m’he quedat sense post, però sense enredar a ningú. Potser altres vegades per error he publicat coses que no són, però aquesta me l’he estalviat. És millor fer les coses així, perquè la temptació de publicar tot allò que diuen és constant, sobretot si et permet portar l’aigua al teu molí.

Les magranes del pare Claret

Portar els fills a una escola religiosa té això. A poc a poc et van acomboiant cap a la devoció al seu sant fundador. De fet, una de les primeres coses que recordo que va explicar la meva filla quan va entrar al col·legi és que la seva escola “l’havia fet sant Antoni Maria Claret”, al qui ja m’imaginava jo posant un totxo damunt de l’altre.

El cas és que aquestes coses van calant i diumenge, que volíem passar el dia a fora de Barcelona, vam decidir anar amb la família a conèixer Sallent, vila natal del pare Claret. Aquest dimecres fa 200 anys del seu naixement i per això aquest diumenge s’iniciaven els actes del bicentenari amb una missa a Sallent. Aquí trobareu els detalls de l’Any Claret i dels actes.

Com que anava de pare de família i no de periodista no us puc donar gaires detalls de la cerimònia presidida pel bisbe de Vic, Romà Casanova. A més, em vaig deixar la càmera a casa. Però primer cal dir que feia temps que no veia una església tant plena ni tant religiós junt, i en aquest cas vingut de tot el món per la celebració. Que la celebració va ser d’una gran dignitat i solemnitat (per cert, sense cap necessitat d’utilitzar el llatí ni cap ritual antic perquè fos realment celebrada amb profunditat) i només al final em vaig adonar que havia durat dues hores. Una homilia del Superior General dels Missioners Claretians, Josep Maria Abella, que va recollir i actualitzar molt bé la trajectòria del pare Claret. I un final entranyable amb les paraules de l’actual bisbe de Santiago de Cuba, successor episcopal del pare Claret, que va venir expressament a Sallent per l’obertura del bicentenari.

Per arrodonir aquest diumenge tan claretià, vam decidir dinar camí de l’ermita de Fussimanya, fent el que en diuen la ruta del pare Claret. Arribats a la ermita de Sant Martí, vam parar a menjar els entrepans. Vam tenir la sort de trobar al costat de l’ermita dos magraners carregats de magranes. N’hi va haver per postres i per emportar-se a casa i preparar-les en sucre (són les de la foto). Vaig pensar que potser el pare Claret, de petit, també havia pogut tastar aquelles magranes. Igual que, fent balanç de les activitats del dia, vaig pensar com de clàssic hom podria arribar a ser. Qui m’ho havia de dir.

A qui l'importen els cardenals

Evidentment, el dijous a la redacció de Foc Nou el centre dels comentaris era el nomenament de Martinez Sistach com a cardenal. Hi ha quatre arguments que em criden l’atenció.

El primer de la Roser Bofill, l’editora de Foc Nou. Ve a dir que perquè tanta història si “a l’Església no n’hi hauria d’haver de cardenals. Uns senyors que s’escullen els uns als altres”. Certament té raó. El sistema d’elecció papal per cooptació s’hauria de millorar. Però també comentem que si el sistema és el que és, millor tenir un cardenal a dintre que a fora. També és curiós que l’elecció del papa a través del vot dels cardenals no deixa de ser el primer sistema electoral per elegir un cap d’estat implantat a Europa després de l’època clàssica. Encara que també hi ha hagut papes que han tingut fils, com que la successió dinàstica en el papat és impossible no queda més remei que escollir el successor de Pere per votació. La pregunta és si l’ideal és que el cens electoral es redueixi al col·legi cardenalici.

Després comentem amb l’Anna Roig, la redactora de Foc Nou, una impressió compartida. Casualment dimecres a la nit els dos teníem una reunió amb gent de missa més aviat jove. A les nou de la nit a la meva reunió cap dels assistents sabia que havien fet Sistach cardenal. A la de l’Anna també n’hi havia dos que tampoc ho sabien. La lliçó és que coses que alguns ens semblen tan rellevants, a molts cristians ni els aporta res ni els sembla important per la seva vida cristiana.

I comentem amb en Joaquim Gomis, la veu més lúcida de la revista, el nomenament de València. S’entén l’argument del premi a García Gasco per l’estada del papa a València. Però coincidim en que és un argument massa dèbil i que tampoc n’hi ha cap altre (com per exemple, que és un contrapès a Barcelona) que ho expliqui gaire. Els designis del papa i dels qui l’aconsellen són veritablement inescrutables.

Després, en una trucada per demanar un article sobre els nous cardenals em contesten que tampoc n’hi ha per tant. A Barcelona tocava un cardenal però qui de veritat influeix en el Vaticà són els grups organitzats. Un cardenal sol no fa res. Hi estic d’acord. També hi ha cardenals de primera i de segona.

No sé si per refermar aquesta teoria quan acabo d’escriure això m’arriba el “parte” diari del Vaticà on explica que aquest divendres el papa ha rebut en audiència privada el cardenal Ricard Maria Carles. És a dir, en les audiències més buscades, les de porta tancada amb un cara a cara amb el papa. Serà interessant veure si hi ha anat a acomiadar-se o a demanar alguna cosa.

Els mitjans de comunicació no fan cardenals

Així ho ha dit aquest matí de dimecres l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach en la roda de premsa convocada una hora després que es fes pública la seva designació com a cardenal. Quan li han preguntat sobre els rumors i notícies que ja el situaven com a cardenal, ha contestat que si bé els mitjans de comunicació són molt importants no poden fer cardenals. Podeu escoltar-ho en aquests els tres talls que he recollit de la roda de premsa. En el primer tall hem intentar estirar-li si amb més feina a Roma ara caldrà fer canvis en el govern de la diòcesi (per exemple, amb nous auxiliars) però no n’ha dit res.

Doncs certament, és això, el papa és el qui fa cardenals. Amb tot el que s'ha dit a favor i en contra de Sistach, el papa ha acabat fent el que ha volgut. I per això hi ha sorpreses. De les places disponibles de cardenals electors no ha fet tots els nomenaments que correspondrien als càrrecs de la cúria. Alhora, tot i que és d’esperar que el col·legi cardenalici es vagi internacionalitzant, ha mantingut l’equilibri entre Europa (5) i la resta del món (6), fins i tot més desproporcionat a favor d’Europa que en l’anterior consistori. I, finalment, a Europa escull una gran capital, Paris; la catòlica Irlanda que només tenia dos cardenals jubilats; l’arquebisbe de Gènova que també és president de la Conferència Episcopal Italiana; i dos a Espanya on ja hi ha tres cardenals més en actiu.

Per tant, és clar que el papa ha fet cardenal a qui li ha semblat bé, valorant equilibris territorials, però sense que aquests siguin determinants. I entre aquests cardenals l’arquebisbe de Barcelona i el de València, que de camí a la jubilació sembla clar que és més un agraïment per l’acollida de la Trobada Mundial de les Famílies l’any passat. I, potser això vol dir que Martínez Sistach a Roma està més ben considerat del que ens pensàvem.

En tot cas, el nomenament de Sistach és motiu d’alegria. Pels qui no els suporten perquè el veuran menys per Barcelona. Pels seus amics perquè és un reconeixement personal. I per tots perquè és un reconeixement a Barcelona i, per extensió, a que aquesta diòcesi representa alguna cosa més que els seus 2,6 milions d’habitants. És a dir, que l’Església a Catalunya torna a tenir veu pròpia en el consistori.

I aquí es poden recordar quatre coses.

La primera és que, en el seu moment, el cardenal Jubany i després el cardenal Carles van ser capaços de dibuixar el panorama episcopal de les diòcesis catalanes que els va semblar més convenient. És de preveure que ara podrà passar el mateix.

Dos, que tothom parla de Sistach com a catalanista moderat. S’ha de recordar que a l’Església moderat vol dir que es tira cap al centre, centre, el més al centre possible i mai derrapant cap a l’esquerra. I s’ha de recordar que si d’una cosa no es pot acusar a Sistach és de polític o de politiquejar: sempre ha estat un home molt més eclesiàstic que polític.

Tres, que el Vaticà mai abandona el seus. Poden tolerar moltes coses, però mai que es carreguin un dels seus. I Sistach, ja ho és.

I, quatre, que a Roma un cardenal no ha trucar a la porta abans d’entrar. I, això, si més no, facilita molt les coses.

Que no ens agradarà tot el que faci o promogui el Cardenal Sistach? Segur que no. Però no estarem pitjor que ara. I, digueu-me il·lús, però jo amb això ja estic content. Doncs si, mira. Avui estic molt content.

Fet

Doncs està fet. Lluís Martínez Sistach, cardenal. Me'n vaig al bisbat.

Episodis diocesans

Reprodueixo una conversa mantinguda fa uns dies amb un grup espontani de quatre o cinc persones. La matriu de la conversa és real, però hi afegeixo la distorsió de la meva memòria, una mica de literatura perquè sigui comprensible, el respecte a la privacitat de la conversa, i força collita pròpia per fer-m'ho venir bé.

-Ara quants seminaris hi ha Catalunya?

-Cada diòcesi té el seu seminari amb el seu rector, però s’agrupen en quatre seus. El de Barcelona, que acull els seminaristes de Sant Feliu; l’Interdiocesà, amb Tarragona, Girona, Solsona, Vic i Urgell i aquest curs s’hi ha reincorporat Lleida; el de Tortosa; i des del curs passat el nou seminari de Terrassa.

-Que tot i ser quatre seus diferents, tots estudien a la Facultat de Teologia de Catalunya de Barcelona, menys els de Tortosa.

-L’ideal seria un únic seminari interdiocesà per a totes les diòcesis amb seu Catalunya, però quan es va crear, seguint una recomanació d'una visita ad Limina el doctor Jubany no va voler. I ara tampoc ho volen.

-De fet, després de la davallada dels anys 80 el nombre de seminaristes s’ha mantingut constant i no hi ha hagut un canvi que demani reestructurar els seminaris.

-Però diuen que el Seminari de Terrassa va molt bé.

-Ja en tinc prou de què això es vagi repetint. Això no es pot dir. Tots els que van dient que el Seminari de Terrassa va tan bé és perquè el què volen dir és que els altres seminaris van malament. El Seminari de Terrassa va bé, és clar. Igual de bé que els altres seminaris de Catalunya.

-Aquí tenim un concepte erroni. Diuen si els seminaris van bé pel nombre de seminaristes. I això depèn de molts factors socials i religiosos i no només del seminari.

-A més, per valorar un seminari des del punt de vista quantitatiu, caldria fer el recompte al cap de deu o quinze anys: veure quants s’han ordenat i quants continuen. Això és el que dirà si s’ha fet un bon discerniment de les vocacions i una bona formació. I el mateix per valorar el perfil sacerdotal que surt de cada seminari.

-Tot aquest tema de si els seminari va bé o malament és una cosa que surt només pel conflicte que teniu a Barcelona i la resta de diòcesis no hi tenim res a veure.

-Quin conflicte?

-Les baralles que tenen els capellans de Barcelona.

-Doncs això tampoc es pot dir. No es pot dir que a Barcelona tinguem un conflicte.

-N’hi ha que es queixen.

-De capellans ressentits perquè no els han donat el que ambicionaven n’hi ha totes les diòcesis. Parlar de conflicte es explicar el món al revés

-Aquí quan hi ha hagut conflictes de veritat ha estat quan es recollien firmes a favor i en contra del cardenal Carles, quan 30 dels 42 arxiprestos signaven una carta contra la gestió diocesana, quan dimitien els càrrecs de la cúria, quan 229 capellans feien un document contra el nomenament d’un auxiliar, quan l’arquebisbe deia que els qui el criticaven eren protestants, quan els rectors del seminari duraven quatre dies i quan es purgaven els tertulians de Ràdio Estel que no eren afins al règim.

-Quan torni a passar això potser si que podrem parlar de conflicte.

-I tampoc és que amb tot això s’aconseguís omplir el seminari.

-I alguns són els que ara es queixen.

-Doncs no en parlem més.

'Foc Nou' i el cristianisme a Frankfurt

Mirant l’espectacle inaugural que va obrir la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt em vaig adonar que certament no es pot explicar la cultura catalana sense les referències religioses. L’espectacle era un recull de la creació literària catalana dels darrers vuit segles i, tot i que no era el seu objectiu, es va donar el relleu que correspon a aquesta realitat.

De fet, ens passa que el primer text que conservem escrit en llengua catalana són precisament unes homilies del segle XIII, que l’editorial que sembla que és la més antiga d’Europa és Publicacions de l’Abadia de Montserrat, o que la Renaixença del segle XIX no s’entén sense un capellà com Verdaguer.

Aquest és motiu suficient perquè coincidint amb la Fira de Frankfurt dediquéssim un monogràfic de Foc Nou al llibre, la cultura i la religió a Catalunya. Ens vam acollir a un projecte de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) que proposava a les revistes associades editar un número sobre algun aspecte relacionat amb el llibre. La vintena de revistes que ens hem apuntat al projecte estem presents en els estands de la Fira i en l’acte que ha organitzat l’APPEC a Frankfurt. Per això, la revista s’ha editat amb uns abstracts en anglès.

La gràcia del tema és que més enllà de la gloriosa història, el número també recull la situació de l’edició religiosa a Catalunya avui que, sense l’euforia postconciliar, continua ben viva. De fet, probablement el mercat religiós no pateix uns mals diferents que els de la resta del mercat editorial: que es llegeix poc o que el què es ven més no és sempre el millor. De la mateixa manera, destaca el relleu i projecció de, per exemple, els autors de la Facultat de Teologia de Catalunya. I, per rematar aquest atac de cofoisme, puc afegir que estic satisfet del conjunt de número, perquè és un exemplar que serveix de referència per presentar-se al món.

Carrera és un crack

Quan vaig acabar de llegir el document, vaig reunir la meva família, vam convidar un parell de veïns i vam fer una “ola” al menjador de casa en homenatge al bisbe Joan Carrera. Exagero, però quan me’l trobi li faré una reverència.

Se’m va passar l’acte d’inici de curs del Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes de dilluns passat amb la lliçó inaugural del bisbe auxiliar de Barcelona. Però de seguida em va arribar la bona impressió que havia causat la ponència. Altres ja se n’ha fet ressò, com La Vanguardia aquest diumenge.

Carrera va fer una defensa amb totes les lletres de la generació que va aplicar el concili Vaticà II. Una defensa de l’experiència catalana però que es pot aplicar arreu. El text argumenta el què va aportar de positiu a l’Església els canvis dels anys 60: va clarificar les idees i el lloc que ha d’ocupar l’Església a la societat, va representar una alenada de llibertat en un país sotmès a la dictadura, va recollir un anhel de reconciliació, i va suposar un retorn a les fonts evangèliques.

Així, Carrera conclou que “és fàcil que els més joves se sobrevalorin, atribueixin els mals d’avui a defectes dels qui els han precedit i, fins i tot, culpabilitzin de la descristianització allò que justament ha evitat que esdevingués més radical”. O sigui, que sense el Concili estaríem molt pitjor.

Això no vol dir que Carrera s’estalviï l’autocrítica, que ja ha fet altres vegades, com la manca de pedagogia amb la que es van fer alguns canvis, el refús a la religiositat popular o l’excessiva submissió a les visions mundanes a l’hora d’interpretar l’Evangeli. Però també recorda que “s’ha produït un cercle viciós: gent poc amiga del Concili han aprofitat algunes desviacions postconciliars per a justificar-se; i aleshores, molts dels seus entusiastes han temut que l’autocrítica del post-Concili fos aprofitada pels qui, en realitat, no acceptaven el Concili.”

El text no és molt llarg, però és un d’aquells típics documents que queda per llegir per un després que no arriba mai. Per això, poso aquí una llarga cita que no us podeu morir sense haver llegit. És el fragment on Carrera destaca l’herència del Vaticà II que cal valorar i assumir. És especialment interessant la seva lectura sobre la singularitat de l’Església a Catalunya.

Joan Carrera:

a) Capacitat de comprensió i d’acolliment. Els anys 60 i 70 van ser els d’una arribada massiva, sobretot a Barcelona i a la seva àrea d’influència, d’immigrants d’arreu d’Espanya. Això va comportar el desbordament dels quadres parroquials. Aparegueren barris nous, amb un elevat component de barraquisme. Els nouvinguts trobaven tot seguit ocupació, però res més: ni habitatge, ni escoles, ni assistència mèdica adequada... La creació, en successives etapes, de parròquies noves va ser l’única presència de la societat catalana en aquella nova realitat: assistència de tot tipus, presència de les primeres assistents socials, cooperatives d’habitatges... Amb la nova situació social, apareixia un canvi de mentalitat: noves formes d’expressió religiosa i cultural, nous comportaments morals com a conseqüència d’haver trencat els controls socials i passat a l’anonimat. El clergat jove de l’època, trencant la rigidesa en la qual havia estat format, va saber encarnar-se en la nova situació.

b) Opció per la pobresa evangèlica i pels pobres. Totes dues juntes, és a dir, pobresa testimonial. Pobresa com a signe de fidelitat a Jesús. Pobresa com a resposta a un estat d’opinió popular que ens troba falsos en aquest decisiu, i encara més ens hi trobava en aquella societat de rendes tan baixes. La presència entre els pobres ens salvava d’un concepte tan elaborat de pobresa d’esperit que la fa impossible de reconèixer als ulls de la gent. Va haver-hi un moment de gràcia en el nostre clergat en que es va invertir la tradició de preferència per les parròquies situades en les zones benestants: tots els joves aspiraven a anar a les barriades. Cal situar en aquest context positiu un conjunt de formes de viure que, amb el pas del temps, ha calgut avaluar més matisadament i alliberar d’exageracions en alguns punts: la simplificació dels ornaments i objectes litúrgics, el treball civil dels preveres, la forma de vestir... Però, en qualsevol cas, seria regressiu el retorn a estils de vida acomodada i la pèrdua de la dimensió profètica del nostre ministeri.

c) El compromís amb la causa de la justícia i de la llibertat. La democràcia no ens va arribar, a l’Estat espanyol, fins més de deu anys després del Vaticà II. Això vol dir que temes com la llibertat religiosa, o l’obertura a la modernitat que ens portava la Gaudium et Spes, fàcilment fregaven la il·legalitat. I això coincidia, encara, amb una nova sensibilitat popular que, sobretot entre el 65 i el 75, apuntava cap al canvi polític. Molts sacerdots van entendre, aleshores, que no podien anunciar la doctrina social de l’Església sense acompanyar-la amb una acció conseqüent. Així la defensa dels drets humans, la solidaritat amb els represaliats, l’obertura dels edificis eclesials per a l’exercici del dret de reunió... van portar un gran nombre de pastors a un seguit d’accions difícils, arriscades i generoses.

Per a copsar-ne tot el sentit, cal recordar el passat del qual veníem. Mai no oblidaré una trobada de reflexió entre un nombre reduït de preveres i de militants comunistes, en la qual vam arribar, després de parlar llargament amb el cor a la mà, a aquesta senzilla conclusió: els nostres pares van fer la guerra i es mataven entre ells... nosaltres dialogarem sempre i conviurem. Tot allò no ha estat prou reconegut socialment, menys encara eclesialment... El que més dol és veure-ho comentat amb displicència, algunes vegades, per gent jove mancada de memòria històrica.

d) L’encarnació en la realitat catalana. En evocar els més albiradors valors de l’herència que el nostre presbiteri ha rebut de la tradició anterior, no podia deixar d’esmentar aquest. En primer lloc, per la seva importància. En segon lloc, perquè molts avui l’ataquen matusserament des de la passió i la ignorància. En efecte, no és difícil de trobar, en aquests última anys, enmig dels debats polítics, el que certs sectors d’opinió titllen de nacionalisme de l’Església, dels catòlics o, molt especialment, del clergat... de Catalunya. Es tracta d’una nova versió de velles rancúnies. Un pretès nacionalisme que vinculen, a més, a problemes pastorals com la secularització, la descristianització o la manca de vocacions religioses i al ministeri ordenat... fenòmens, per cert, que, dissortadament, cada dia que passa es fan més presents arreu d’Espanya. Per a aquests obstinats denunciadors de la brossa del nostre ull, que troben ressò fàcil en diaris i programes radiofònics de gran difusió, tots els mals serien fruit de la bèstia negra del nacionalisme. I això, naturalment, sense qüestionar-se mai sobre si aquest fantasma que tan els intranquil·litza podria ser simple mecanisme de defensa contra un nacionalisme agressiu, de signe contrari, molt més real i operatiu... Doncs bé, tot això són distorsions de la veritat, sovint calumnioses. La sòlida tradició de fidelitat del clergat català al seu poble neix d’una actitud netament pastoral, arrelada en la més autèntica tradició de l’Església. Venim, per a no anar més lluny, del mestratge del bisbe Torras i Bages –on, per cert, no apareix mai el mot nacionalisme– el qual es proposava, bàsicament, dos objectius. El primer, inserir l’Evangeli en la Catalunya real, evitant un procés de substitució que operaria en fals, sobre una superestructura oficial, la fabricada pels dissenyadors d’unitats polítiques uniformes, fills de la revolució francesa. En el fons de la doctrina torrasiana, bategava una demanda de catolicitat: que tothom pogués sentir proclamar, des de la pròpia identitat, les grandeses de Déu (Cf. Ac 2, 11). El segon objectiu era paral·lel al del seu contemporani el papa Lleó XIII: si aquest, amb la Rerum novarum (1891 ), pretenia que els catòlics entressin en el gran moviment de transformació social del seu temps i n’esdevinguessin llevat, Torras i Bages, amb La Tradició Catalana (1892) animava els catòlics catalans a fer-se presents, com sal i llavor, en el gran moviment de la Renaixença. A partir d’aquí es produí un gran procés d’inculturació de la fe en la realitat catalana renaixent. No cal dir que al llarg d’una història tan accidentada com la nostra, ha calgut respondre a reptes molt diversos i que això ha propiciat un ventall de capteniments fins a un cert punt heterogenis: no sempre tothom ha encerat el punt just. Però, fins avui, l’encarnació pastoral en la realitat catalana ha estat un valor del nostre clergat, sostingut enmig de moltes dificultats. Una etapa especialment dura va ser la de la immigració massiva dels anys 50, 60 i 70. Els nostres barris vells es densificaven i en sorgien de nous. Qui va assumir, aleshores, les parròquies de nova creació amb les famílies d’Andalusia, d’Extremadura o de Castella que hi arribaven? Els sacerdots que s’havien acomodat a les exigències del nou Règim, s’avenien a la prohibició de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i es passaven al castellà en la predicació a feligresies catalanes? No. A les parròquies noves hi van anar, primer, pastors a l’estil de mossèn Joan Cortines, o mossèn Amadeu Oller o mossèn Joan Bonet, per esmentar només tres noms entre molts, i, després, un seguit de preveres joves amb fama de catalanistes. Són coses que cal no oblidar. En aquells temps alguns suggerien: no caldria crear un servei diocesà per a immigrats? La resposta va ser una altra: una pastoral ordinària integradora, uns consells pastorals integrats, de vegades en la seva totalitat, per immigrants, uns moviments apostòlics obrers que comptaven amb immigrants en els seus quadres dirigents.

Una setmana i un dia de la trobada de blocaires

Per altres coses, m’ha anat passant fer una valoració de la trobada de blocaires cristians. Però, avui, com que ja l’ha fet l’Eloi Aran, m'estalvio la feina. A més, ja em va tocar parlar-ne al programa Església Viva del bisbat de Girona que s’emet a les emissores locals, a la COPE Girona i a Ràdio Estel. [mp3]

Només comentar quatre dades d’una radiografia aproximada de l’estat de la blocsfera que vaig preparar per la trobada. Avui ja no val, perquè aquesta setmana hem incorporat vuit blocs d’Església Plural i en tenim pendents d’incorporar-ne un parell més. En tot cas, les dos dades que es poden comentar és que entre tots els blocs acumulen unes 50.000 visites al mes, 10.000 de les quals passen pel portal de la Blocsfera Cristiana, que pel trànsit a internet en català no està malament. I, el més important, que entre tots els blocs s’està produint una mitjana de 400 articles al mes. Això li dóna ja categoria i diversitat comparable a qualsevol publicació cristiana.

Les parròquies i els signes dels temps

Vaig arribar tard i per tant no tinc molta cosa a dir, però dimecres si que vaig poder escoltar el final de la lliçó inaugural del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya que va fer l’historiador Josep Maria Martí Bonet sobre les parròquies. En les conclusions orals va recollir el que també diu l’edició escrita:

“[Al segle V] en irrompre noves gents –denominades gots o bàrbars- en la geografia romana i especialment a les ciutats, els nadius (ja cristianitzats) es trobaven molt insegurs; per això van haver de refugiar-se a les localitats rurals i als castells. Calia doncs, que en aquests nous centres rurals les autoritats eclesiàstiques diocesanes (o el mateix bisbe) seguissin una nova estratagema per a continuar l’evangelització (...) Aquesta, i no altra, és la causa –segons la nostra opinió- de l’origen de les parròquies, ben diferenciades de les catedrals. La parròquia és una institució típicament eclesiàstica que procedeix de la mateixa Església i manifesta la seva gran generositat i amor a la Providència i a la clara indicació de la voluntat de Déu en la interpretació dels signes providencials dels temps. S’ha d’atribuir als bisbes una major dosis de l’esmentada generositat, ja que en aquesta creació el bisbe va perdre notables parcel·les de poder. Això també ens ensenya a tots els integrants de l’Església –especialment als bisbes i als sacerdots- a qui ens ha estat regalat de poder viure al segle XXI, que hauríem d’estar molts més oberts als signes dels temps”.

A la versió escrita ho també ho diu, encara que no tan explícitament com ho va formular oralment: que no podem eliminar parròquies perquè faltin capellans; que cal demanar i promoure vocacions; que el sacerdoci és un ministeri insubstituïble; però que els signes dels temps ens porten a impulsar noves formulacions en l’administració de les parròquies “on hauria de valorar-se de nou la missió dels diaques permanents i el gran paper que tenen els seglars ben formats, ja siguin homes o dones”.

És una típica conclusió d’un historiador, que comprova sovint com el pas del temps fa canviar coses que en altres moments de la història semblaven perennes.

Però serà Sistach cardenal?

Dimecres, inauguració del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya. Demà ho comento, perquè evidentment els comentaris més interessants compartits al pica-pica són sobre La Vanguardia d’ahir. L’arquebisbe Martínez Sistach n’hi n’ha dit res, ni n’ha de dir res. És com s'ha de fer.

Però sembla ben clar que:

A favor:

1.-Si Enric Juliana diu que Sistach pot ser cardenal és perquè algun motiu/font deu tenir per tirar-se a la piscina.

2.-El Juliana no és infal·lible però tampoc és un aprenent de periodista que no sap el què es fa.

En contra:

1.-L’article del Juliana no argumenta res que no sabéssim.

2.-Les fonts sempre són interessades.

Amb tot això, es pot concloure que estem igual que abans, o sigui, al 50 per cent de possibilitats. Si hi ha sort, entra: es valora Barcelona com a capital Europea, a Roma Martínez Sistach té els seus amics i reconeixements, es té present el perfil propi de l’Església catalana... Si no hi ha sort, no entra: hi ha molta llista d’espera, nous càrrec de cúria, els cardenals es van repartint per tot el món i a Espanya ja n’hi ha tres en actiu, potser el 2008...

En tot cas, és una incògnita que s’hauria d’aclarir durant el mes d’octubre si hi ha consistori al novembre, ja que el desembre no sembla un bon mes per fer-ho. Per això, a mesura que passin els dies s’intensificaran les notícies com la de La Vanguardia, però saber-ho del cert, després de Déu, ara només ho sap el papa, i si és que ja ho té clar.

Setmana Inaugural a Barcelona

Aquest dimarts comença la setmana d’actes inaugurals a Barcelona dels cursos acadèmics de la facultat i centres d’estudi catòlics. Tots es fan a l’Aula Magna del Seminari. Ens ho explicava a bastament el Full Dominical de l’anterior setmana. La veritat és que cadascú inaugura amb qui vol. He recuperat el mateix suplement dominical de l’any passat. Mai més cert allò de digue'm amb qui vas, i et diré qui ets.

L’acte més rellevant, on acostumen a anar tots els bisbes, és la inauguració conjunta de la Facultat de Teologia de Catalunya i dels cursos de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, l’Institut de Teologia Fonamental i la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. Aquest any fa la lliçó inaugural el doctor Martí Bonet -l’historiador que sap més sobre de la diòcesi- parlant de la parròquia (Dimecres, 3 d’octubre, a les 11,15h). L’any passat va ser Antoni Bosch Veciana, savi de la filosofia.

La lliçó inaugural de l’ISCREB (Institut Superior de Ciències Religioses) la farà el monjo de Montserrat Hilari Raguer, sobre les darrers investigacions als Arxius Secrets Vaticans sobre la Guerra Civil (Dimarts, 9 d’octubre, a les 19 h). L’any passat va ser Joan Rigol parlant de Maritain.

I, finalment, la setmana vinent s’obre el curs de l’Institut de Teologia Espiritual de Barcelona. El ponent és José María Alsina, rector de la Universitat Abat Oliba CEU, que parlarà del martiri (Dimecres, 10 d’octubre, a les 19h). L’any passat va ser Josep Miró i Ardèvol parlant del declivi i l’esperança de la dimensió espiritual de Catalunya.

Tots els actes els presideix l’arquebisbe Martínez Sistach. Podrà comprovar, un cop més, que a Barcelona hi ha gent de tots colors.

Alta política

Dins de la secció de meravelles dels meus fills, un nou lliurament. Aquest cap de setmana vèiem per la tele les declaracions d’un polític darrera l’altre sobre la proposta d’Ibarretxe. I la pregunta de la filla gran va ser: “Pare, perquè criden?” Si, certament, es pot convèncer de la bondat o el malefici de qualsevol proposta sense haver de cridar.