dimarts, 9 d’octubre de 2007

Carrera és un crack



Quan vaig acabar de llegir el document, vaig reunir la meva família, vam convidar un parell de veïns i vam fer una “ola” al menjador de casa en homenatge al bisbe Joan Carrera. Exagero, però quan me’l trobi li faré una reverència.

Se’m va passar l’acte d’inici de curs del Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes de dilluns passat amb la lliçó inaugural del bisbe auxiliar de Barcelona. Però de seguida em va arribar la bona impressió que havia causat la ponència. Altres ja se n’ha fet ressò, com La Vanguardia aquest diumenge.

Carrera va fer una defensa amb totes les lletres de la generació que va aplicar el concili Vaticà II. Una defensa de l’experiència catalana però que es pot aplicar arreu. El text argumenta el què va aportar de positiu a l’Església els canvis dels anys 60: va clarificar les idees i el lloc que ha d’ocupar l’Església a la societat, va representar una alenada de llibertat en un país sotmès a la dictadura, va recollir un anhel de reconciliació, i va suposar un retorn a les fonts evangèliques.

Així, Carrera conclou que “és fàcil que els més joves se sobrevalorin, atribueixin els mals d’avui a defectes dels qui els han precedit i, fins i tot, culpabilitzin de la descristianització allò que justament ha evitat que esdevingués més radical”. O sigui, que sense el Concili estaríem molt pitjor.

Això no vol dir que Carrera s’estalviï l’autocrítica, que ja ha fet altres vegades, com la manca de pedagogia amb la que es van fer alguns canvis, el refús a la religiositat popular o l’excessiva submissió a les visions mundanes a l’hora d’interpretar l’Evangeli. Però també recorda que “s’ha produït un cercle viciós: gent poc amiga del Concili han aprofitat algunes desviacions postconciliars per a justificar-se; i aleshores, molts dels seus entusiastes han temut que l’autocrítica del post-Concili fos aprofitada pels qui, en realitat, no acceptaven el Concili.”

El text no és molt llarg, però és un d’aquells típics documents que queda per llegir per un després que no arriba mai. Per això, poso aquí una llarga cita que no us podeu morir sense haver llegit. És el fragment on Carrera destaca l’herència del Vaticà II que cal valorar i assumir. És especialment interessant la seva lectura sobre la singularitat de l’Església a Catalunya.

Joan Carrera:

a) Capacitat de comprensió i d’acolliment. Els anys 60 i 70 van ser els d’una arribada massiva, sobretot a Barcelona i a la seva àrea d’influència, d’immigrants d’arreu d’Espanya. Això va comportar el desbordament dels quadres parroquials. Aparegueren barris nous, amb un elevat component de barraquisme. Els nouvinguts trobaven tot seguit ocupació, però res més: ni habitatge, ni escoles, ni assistència mèdica adequada... La creació, en successives etapes, de parròquies noves va ser l’única presència de la societat catalana en aquella nova realitat: assistència de tot tipus, presència de les primeres assistents socials, cooperatives d’habitatges... Amb la nova situació social, apareixia un canvi de mentalitat: noves formes d’expressió religiosa i cultural, nous comportaments morals com a conseqüència d’haver trencat els controls socials i passat a l’anonimat. El clergat jove de l’època, trencant la rigidesa en la qual havia estat format, va saber encarnar-se en la nova situació.

b) Opció per la pobresa evangèlica i pels pobres. Totes dues juntes, és a dir, pobresa testimonial. Pobresa com a signe de fidelitat a Jesús. Pobresa com a resposta a un estat d’opinió popular que ens troba falsos en aquest decisiu, i encara més ens hi trobava en aquella societat de rendes tan baixes. La presència entre els pobres ens salvava d’un concepte tan elaborat de pobresa d’esperit que la fa impossible de reconèixer als ulls de la gent. Va haver-hi un moment de gràcia en el nostre clergat en que es va invertir la tradició de preferència per les parròquies situades en les zones benestants: tots els joves aspiraven a anar a les barriades. Cal situar en aquest context positiu un conjunt de formes de viure que, amb el pas del temps, ha calgut avaluar més matisadament i alliberar d’exageracions en alguns punts: la simplificació dels ornaments i objectes litúrgics, el treball civil dels preveres, la forma de vestir... Però, en qualsevol cas, seria regressiu el retorn a estils de vida acomodada i la pèrdua de la dimensió profètica del nostre ministeri.

c) El compromís amb la causa de la justícia i de la llibertat. La democràcia no ens va arribar, a l’Estat espanyol, fins més de deu anys després del Vaticà II. Això vol dir que temes com la llibertat religiosa, o l’obertura a la modernitat que ens portava la Gaudium et Spes, fàcilment fregaven la il·legalitat. I això coincidia, encara, amb una nova sensibilitat popular que, sobretot entre el 65 i el 75, apuntava cap al canvi polític. Molts sacerdots van entendre, aleshores, que no podien anunciar la doctrina social de l’Església sense acompanyar-la amb una acció conseqüent. Així la defensa dels drets humans, la solidaritat amb els represaliats, l’obertura dels edificis eclesials per a l’exercici del dret de reunió... van portar un gran nombre de pastors a un seguit d’accions difícils, arriscades i generoses.

Per a copsar-ne tot el sentit, cal recordar el passat del qual veníem. Mai no oblidaré una trobada de reflexió entre un nombre reduït de preveres i de militants comunistes, en la qual vam arribar, després de parlar llargament amb el cor a la mà, a aquesta senzilla conclusió: els nostres pares van fer la guerra i es mataven entre ells... nosaltres dialogarem sempre i conviurem. Tot allò no ha estat prou reconegut socialment, menys encara eclesialment... El que més dol és veure-ho comentat amb displicència, algunes vegades, per gent jove mancada de memòria històrica.

d) L’encarnació en la realitat catalana. En evocar els més albiradors valors de l’herència que el nostre presbiteri ha rebut de la tradició anterior, no podia deixar d’esmentar aquest. En primer lloc, per la seva importància. En segon lloc, perquè molts avui l’ataquen matusserament des de la passió i la ignorància. En efecte, no és difícil de trobar, en aquests última anys, enmig dels debats polítics, el que certs sectors d’opinió titllen de nacionalisme de l’Església, dels catòlics o, molt especialment, del clergat... de Catalunya. Es tracta d’una nova versió de velles rancúnies. Un pretès nacionalisme que vinculen, a més, a problemes pastorals com la secularització, la descristianització o la manca de vocacions religioses i al ministeri ordenat... fenòmens, per cert, que, dissortadament, cada dia que passa es fan més presents arreu d’Espanya. Per a aquests obstinats denunciadors de la brossa del nostre ull, que troben ressò fàcil en diaris i programes radiofònics de gran difusió, tots els mals serien fruit de la bèstia negra del nacionalisme. I això, naturalment, sense qüestionar-se mai sobre si aquest fantasma que tan els intranquil·litza podria ser simple mecanisme de defensa contra un nacionalisme agressiu, de signe contrari, molt més real i operatiu... Doncs bé, tot això són distorsions de la veritat, sovint calumnioses. La sòlida tradició de fidelitat del clergat català al seu poble neix d’una actitud netament pastoral, arrelada en la més autèntica tradició de l’Església. Venim, per a no anar més lluny, del mestratge del bisbe Torras i Bages –on, per cert, no apareix mai el mot nacionalisme– el qual es proposava, bàsicament, dos objectius. El primer, inserir l’Evangeli en la Catalunya real, evitant un procés de substitució que operaria en fals, sobre una superestructura oficial, la fabricada pels dissenyadors d’unitats polítiques uniformes, fills de la revolució francesa. En el fons de la doctrina torrasiana, bategava una demanda de catolicitat: que tothom pogués sentir proclamar, des de la pròpia identitat, les grandeses de Déu (Cf. Ac 2, 11). El segon objectiu era paral·lel al del seu contemporani el papa Lleó XIII: si aquest, amb la Rerum novarum (1891 ), pretenia que els catòlics entressin en el gran moviment de transformació social del seu temps i n’esdevinguessin llevat, Torras i Bages, amb La Tradició Catalana (1892) animava els catòlics catalans a fer-se presents, com sal i llavor, en el gran moviment de la Renaixença. A partir d’aquí es produí un gran procés d’inculturació de la fe en la realitat catalana renaixent. No cal dir que al llarg d’una història tan accidentada com la nostra, ha calgut respondre a reptes molt diversos i que això ha propiciat un ventall de capteniments fins a un cert punt heterogenis: no sempre tothom ha encerat el punt just. Però, fins avui, l’encarnació pastoral en la realitat catalana ha estat un valor del nostre clergat, sostingut enmig de moltes dificultats. Una etapa especialment dura va ser la de la immigració massiva dels anys 50, 60 i 70. Els nostres barris vells es densificaven i en sorgien de nous. Qui va assumir, aleshores, les parròquies de nova creació amb les famílies d’Andalusia, d’Extremadura o de Castella que hi arribaven? Els sacerdots que s’havien acomodat a les exigències del nou Règim, s’avenien a la prohibició de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i es passaven al castellà en la predicació a feligresies catalanes? No. A les parròquies noves hi van anar, primer, pastors a l’estil de mossèn Joan Cortines, o mossèn Amadeu Oller o mossèn Joan Bonet, per esmentar només tres noms entre molts, i, després, un seguit de preveres joves amb fama de catalanistes. Són coses que cal no oblidar. En aquells temps alguns suggerien: no caldria crear un servei diocesà per a immigrats? La resposta va ser una altra: una pastoral ordinària integradora, uns consells pastorals integrats, de vegades en la seva totalitat, per immigrants, uns moviments apostòlics obrers que comptaven amb immigrants en els seus quadres dirigents.

7 comentaris:

Silveri Garrell ha dit...

El que jo no els perdono (de fet com a cristià haig de perdonar per força, i es una mena de dir) és que alguns no haguéssin anat a fer companyia als bisbes castellans en les manifestacions que hi va haver a Madrid l'any passat per defensar la Familia (amb majúscules). No hi havia cap bisbe català, i ni fins per defensar una moral tan bàsica com el Matrimoni entre home i dona no van anar a fer costat als bisbes castellans. Per cert que de "nacionalisme" per la meva part en veig massa en la cúpula eclesial catalana i és el que critico. Gracies Jordi per incloure el meu blog en FOC NOU, encara que la pagina dels blogs la trobo carregosa i deu ser per les fotos.

jordi_morrós ha dit...

¿Realment la concentració episcopal dels que Silveri anomena com "bisbes castellans" als carrers de Madrid era per defensar la Família (en majúscula)?

Perdoneu que sigui una mica escèptic però aquests gestos de certs bisbes em recoden massa el joc de les pressions polítiques (quan manava el senyor Aznar, també van anar a alguna manifestació?, o potser aleshores la consigna era que no tocava fer-ho?) i més aviat em suggereixen un perfil una mica baix sobre el testimoni d'uns veritables pastors de tot el poble de Déu.

Però així com Silveri diu que ha de perdonar tot i que li costi, jo també m'hauré de confessar de ser una mica malpensat respecte a alguns pastors de la Santa Mare Església a les Espanyes.

Silveri Garrell ha dit...

També van editar uns prospectes perque és repartíssin en les parroquies al respecte del Matrimoni, i a Catalunya a ben segur que només els van deixar repartir els capellans de l'Opus. La Critica esta servida.

Anònim ha dit...

Quin cinisme Silveri!!, dius que veus massa nacionalisme a la cúpula de l'Església Catalana i en canvi no dius res del nacionalisme agressiu, barroer i mal educat de la cúpula de l'Esglesia espanyola, Cañizares, Roucos i companyia, tela marinera!!

Anònim ha dit...

Els nostres germans (?) neocons i tots els qualificatius que volgueu van a totes. Són pocs però molt organitzats. No baixem la guàrdia, no fos cas que semblés que l'Església és monocolor, perquè ells d'això de democràcia i pluralisme en saben poc.

jordi_morrós ha dit...

Avui he pogut llegir el discurs del bisbe Joan Carrera, i també em sumo a la "ona" proposada per en Jordi Llisterri.

Tot i que no cita la font he trobat molt gràfic i ocorrent el comentari que es fa sobre l'aliment espiritual dels catòlics del segle XIX. "Havíem consumit molta palla pietosa o, com deia un opuscle del segle XIX, “alfalfa espiritual para los borregos de Cristo”

Fora realment curiós saber si això de l'alfals i els xais es va escriure abans de la temible disputa modernista desencadenada sobre tot a partir de principis del segle XX.

Jordi Llisterri i Boix ha dit...

Per cert, com es deu dir això de "ola" en català? Si dius que vas fer una "ona", ningú no sap què vols dir.