L'Església caïnita

Fa uns dies vaig rebre una carta molt acurada i sincera criticant el Foc Nou. La titula “Tristor per Foc Nou”. Era d’un subscriptor des de fa més de 25 anys. Des de que la vaig llegir hi vaig donant voltes i en parlo perquè es pot generalitzar a tots els espais impressos i virtuals que parlem de l’Església. No la puc copiar perquè diu que ens fa les reflexions a la direcció de la revista privadament. És llàstima perquè està ben explicat.

Faig una mica de trampa i ho resumeixo. No li agraden coses del Foc Nou, però tampoc les publicacions “oficialistes” que només parlen de les maravelles que fa el seu bisbe. I ve a dir el que tantes vegades pensem a la redacció sobre la revista. Menys temes de trifulgues eclesials, senyalant sempre als bisbes com a culpables, i més “transmetre esperança i coratge”, “amatent als temes que realment preocupen als cristians del carrer”, “respecte per les diverses opcions cristianes”, “no buscant simplistament bocs expiatoris”, “denunciant amb honestedat, ponderació i respecte aquelles situacions que mereixin crítica” i “un missatge global positiu o de proposta de solució”.

Honestament he de dir que una mica de tot a Foc Nou si que hi és. Ell mateix també ho diu a la carta. Però estic d’acord en que sempre hi ha el perill de caure cap a l’altra banda i que el soroll eclesiàstic no ens deixi escoltar la vida dels cristians. La crítica a la jerarquia o l’ensabonada cega ens la posen fàcil, però també és el més fàcil. I la mostra, quan ens donen carta blanca a internet.

Aquests mateixos dies, quan tancava l’editorial de Foc Nou, el text em va sortir a raig: la carrega cardenalicia de l’acte de Madrid, la condemna del llibre de Pagola, la condemna del llibre de Vigil, la crítica als pastorets de TV3... Una darrera l’altra. I, per tant, em disculpo perquè al subscriptor que em va enviar la carta no li agradarà l’editorial quan rebi la revista. I probablement tampoc li interessin gaire els temes d’aquest bloc.

Crec que una cosa no treu l’altre, però està bé que de tant en tant algú et recordi que el que cal és construir. Un capellà que li van fer una mala jugada m’ho deia fa uns dies: “No entenc aquesta Església caïnita”, on l’important és carregar-se a l’altre.