El bon fer del bisbe Uriarte

Alguns comentaris sobre la presència del bisbe Uriarte a Barcelona en la lliçó inaugural del curs de la Fundació Joan Maragall. Divendres ja us vaig avançar un fitxer d’audio d’un quart d’hora amb el resum de la intervenció que ens va fer als periodistes en la roda de premsa prèvia. Com que en el seguiment de les visites al bloc he vist que aquesta proposta no ha tingut gaire èxit us convido de nou a que l’escolteu.

Juan Maria Uriarte va parlar d’”El paper de l’Església en la construcció de la pau a Euskadi”. No va parlar d’estratègies sinó d’actituds que els bisbes bascos volen promoure. Així, es va referir a l’esperança: “els polítics no poden jugar amb l’esperança d’un poble”; a l’ètica: “una pau sense ètica és la pau dels violents o dels més forts”; de drets, defensant l’existència de drets col·lectius i la necessitat de conciliar drets; de misericòrdia: “mai fem prou en el camí de la misericòrdia”; d’educació per la pau: “l’objectiu més important dels col·legis cristians és solucionar els problemes per la via de la raó i la reconciliació”; de la justícia, que ni “està renyida amb la veritat” i “no és tabula rasa”; i de l’oració, “que no és deixar-ho tot en mans de Déu i estirar-se a fer la migdiada”, sinó que demana entendre “que el nostres mitjans humans no són suficients”.

En parlar bàsicament d’actituds, Uriarte situa l’Església en un terreny on s’hi puguin trobar les diverses sensibilitats de l’Església i de la societat basca, és a dir, ajudar realment a solucionar el problema. Amb voluntat de fer de bisbe tant dels qui se senten únicament espanyols com dels qui se senten únicament bascos. Amb les preguntes que li vam fer els periodistes va demostrar que això no li fa deixar de banda la realitat i també va parlar d’un conflicte on hi ha culpables o de que les víctimes no poden dictar el que han de fer els partits. I es va mostrar esperançat –esperançat, que no és el mateix que optimista, va aclarir- sobretot perquè “els protagonistes principals del procés tenen molt difícil la marxa enrera”. Postures ben raonables que ja li han costat més d’un clatellot des de les files jimenezlosantianas.

A nivell eclesial el bisbe de Sant Sebastià va recordar que els cristians han intentat fer de catalitzadors del procés, creant el clima propici: “No hem estat una veu en el desert”. I també va destacar la llibertat amb la que han actuat el bisbes bascos. Diu que la Santa Seu “esta molt ben informada de la situació, del que pensem i del que fem els bisbes bascos i no hem tingut mai una sensació de distància”. En aquesta línia va emmarcar les paraules de Benet XVI beneït el procés pocs dies després de la treva. Uriarte no va amagar que altres sensibilitats de l’Església espanyola han fet arribar a Roma valoracions diferents, però també va explicar que des de la Santa Seu sempre els han respost que aquest tema l’han de parlar amb els bisbes bascos.

Bon fer, doncs, dels bisbe Uriarte. I bon fer també amb els periodistes. És admirable -atentent a la mitjana episcopal- com va saber tractar als mitjans presents a la roda de premsa. Com, amb guants de seda, va saber dir només el que volia dir i, a sobre, caure bé. També és veritat que tenir un bon servei de premsa sempre ajuda molt. Aprofito per recomanar una visita a la web del bisbat de Sant Sebastià i especialment a fer una ullada al Pla Pastoral de la diòcesi. Ja voldríem fer una pla així en algunes diòcesis catalanes.