Alguna cosa tindrà “Vida Nueva”

Alguna cosa tindrà la revista Vida Nueva –a més del cap ben ordenat de la seva direcció- que dilluns a la nit va aconseguir reunir a Madrid en una mateixa taula els responsables de la informació religiosa de mitjans tant diversos com El País, El Mundo, l’ABC, La Vanguardia, La Razón l’Agència Efe i Europa Press, i representants del periodisme religiós a Astúries, Andalusia i Catalunya. Tots aplegats al voltant d’una taula per parlar de la informació religiosa a Espanya, animats per Antonio Pelayo, sense que ningú comencés a llençar ganivets d’una punta l’altra de la sala ni a clavar-se les forquilles per sota les estovalles. I hauria estat fàcil ja que, potser per l’èxit de convocatòria, a la meva banda de la taula estàvem bastant estrets.

Doncs al contrari, en aquest sopar, que inicia els actes dels 50 anys de la revista, bona part del diagnòstic dels qui hi vam participar era compartit. Com la necessitat d’un periodisme religiós professional i el seu paper com expressió de la opinió pública dins l’Església. I problemes comuns compartits: la manca de continuïtat en el seguiment dels temes religiosos, la tendenciositat, la viceralitat i l’endogàmia.

Però hi ha una reflexió que no va aparèixer. Moltes vegades donem la culpa a l’Església perquè no sap comunicar. Cert. De fet, jo convocaria una manifestació de dos milions de persones a la Plaza de Colón de Madrid contra la política comunicativa de l’Església. Però també és cert que dels periodistes que estàvem allà molts pocs ens dediquem exclusivament a aquest tema. La majoria omplim forats amb altres coses o amb diverses coses perquè pocs mitjans (ni els grans mitjans) semblen interessats a tenir a la seva redacció persones que puguin seguir a fons aquestes temes. No és rendible i els mitjans, per damunt de tot, són empreses que volen guanyar diners. D’això, d’alguna manera o altre, se n’ha de ressentir la informació religiosa que es fa en aquest país.