Visita obligatòria
Per motius que no vénen al cas, ahir al matí vaig estar tres quart d’hora en la sala d’espera d’un centre de rehabilitació per a afectats de paràlisis cerebral. Hauríem d’anar-hi una vegada al mes. Se’t passen totes les preocupacions de cop.
Em vaig fixar especialment amb els pares, pensant en el que deu haver representat això en la seva vida. Vaig suposar que si algú en aquest món pot entendre les benaurances deuen ser ells. I vaig pensar com perdem el temps preocupant-nos d'algunes tonteries a Internet.
1 comentari:
En manca que defineixis les "tonteries" a que et refereixes. Com ja n'estem assebentats de les noticies que ens arriben, hi ha casos de joves dels dos sexes, ben plantats, intel·ligents, rics, que n'estan avorrits de la vida i fins i tot és droguen, s'emmborratxen, i se suïciden a vegades. El patiment de la manca d'esperança i de perspectiva el poden tenir tan una guapa model milionaria com una mare d'un nen disminuït, només depen de la Fe que es porti a dintre. Les mares de fills malalts han d'estar-se contínuament damunt del seu fill cuidant-lo, però per altre banda també veiem gent rica i famosa que es more de sofriment per la salvaciò dels animalets, com la Bardot.
Publica un comentari a l'entrada