dilluns, 4 de setembre de 2006

M’he convertit!

Aquest estiu m’he convertit. Era el 29 d’agost, a les sis de la tarda. Estava llegint un text imprès de la pàgina web de l’Opus, al tren tornant del primer dia de feina. I vaig veure la llum. D’acord: exagero una mica, però si que vaig decidir que abraçava la causa del Benet XVI. L’home m’ha convençut definitivament amb la lectura de la transcripció d’una entrevista que li van fer uns periodistes de la televisió alemanya. És la prèvia al viatge que farà a la seva Baviera natal del 9 al 14 de setembre. A la pàgina de l’Opus han penjat la transcripció gairebé integra.

Els periodistes li pregunten a Ratzinger perquè a València no va parlar ni del matrimoni homosexual, ni de l’avortament, ni de la contracepció. I en la resposta el papa diu “el cristianisme, el catolicisme, no és un cúmul de prohibicions, sinó una opció positiva. I és molt important que això es vegi novament, ja que avui aquesta consciència ha desaparegut gairebé completament. Hem escoltat tant parlar del que no està permès que ara cal dir alguna altra cosa”. Vaig aplaudir amb les orelles. Ja sé que això no vol dir un canvi de posició en els temes clàssics de la moralitat catòlica oficial i que la carcundia és una crosta que no cau d'un dia per l'altra. Però crec que ja és molt que el mateix papa se n’adoni que cal agafar un camí diferent. Veurem si encerta amb el tractament, però en aquest i altres temes de l’entrevista crec que el diagnòstic que fa Ratzinger és encertat.

El meu procés de conversió ha estat lent, però he de dir que en el que he vist i he anat llegint de Ratzinger poques coses m’han incomodat. Té una visió molt més conservadora de l’Església de la que voldria, però és clara la seva intenció de construir un discurs propi com a pontífex que aglutini enlloc de disgregar. Ell mateix ho diu en l’entrevista: “Sabem que el Papa no és un monarca absolut, però ha de –per dir-ho d'alguna forma- personificar la totalitat que s’uneix en l’escolta del Crist.” Tot i que si hi ha d’haver canvis, també és clar que els deixa per més endavant.

Per exemple, en la mateixa entrevista es referma en la negativa a la ordenació femenina. Però també afegeix: “existeix un problema jurídic: el de la jurisdicció, és a dir el fet que segons el Dret Canònic el poder de prendre decisions jurídicament vinculants va unit a l'Ordre sagrat. Des d'aquest punt de vista hi ha límits, però crec que les mateixes dones, amb la seva embranzida i la seva força, amb la seva superioritat, amb aquella que definiria la seva ‘potència espiritual’, sabran fer-se espai. I nosaltres hauríem d'intentar posar-nos a l'escolta de Déu, perquè no siguem nosaltres qui ho impedeixi, és més ens vam alegrar que l'element femení obtingui en l'Església el ple lloc d'eficàcia que li convé”. Rebuscat, però és una manera de reconèixer el paper que tenen ara les dones no és suficient i que s’han de canviar actituds per no frenar un canvi en aquest sentit. I tampoc seria contradir el papa dir que precisament per aquest motiu el marc jurídic potser hauria de canviar.

Es dibuixa una mica la mateixa línia quan parla de la col·legialitat episcopal i reconeix insuficiències en el Sinodes o en els consistoris. Hi més frases que mereixen un comentari (les trobades eclesials, la secularització europea, les altres religions...) però no m’allargo més i ho deixo a la vostra iniciativa. Si us fa mandra llegir tot el text, al final d’aquesta nota he extret unes cites del que m’ha semblat més rellevant.

Si aquesta entrevista té un interès singular és perquè és de les poques vegades que el papa parla sense tenir un paper a davant. Segur que les preguntes eren pactades, però és més fàcil que se li escapi el que realment pensa quan parla sobre la marxa que quan llegeix un discurs que mai s’acaba de saber per quantes mans ha passat. Ho ha fet ja altres ocasions, i a les vacances de Castelgandolfo sembla que és on està més disposat. L’estiu passat ja va assajar aquest format de preguntes i respostes orals en una trobada amb els capellans de la Vall d’Aosta. Aquest estiu, a més de l’entrevista a la televisió, també ha repetit l’experiència. I les respostes també són ben interessants.

Així de convertit torno de vacances i reemprenc el blog. Bentrobats.

Una relació de tensió i equilibri [entre el primat del papa i la col·legialitat dels bisbes] existeix naturalment, i nosaltres diem que així ha de ser. (...) les anomenades “visites ad limina” dels bisbes, que han existit sempre, són en l'actualitat molt més aprofitades per a parlar amb totes les instàncies de la Santa Seu i també amb mi. (...) A més tenim altres instruments, com el Sínode, o el Consistori, que mantindré regularment i que voldria desenvolupar. En ells, encara no tenint un ordre del dia importantíssim, es discutiran junts els problemes actuals, intentant trobar solucions.”

“Sabem que el Papa no és un monarca absolut, però ha de –per dir-ho d'alguna forma- personificar la totalitat que s’uneix en l’escolta del Crist. Però la consciència de la necessitat d'una instància unificadora, que garanteixi també la independència de les forces polítiques i que els “cristianismes” no s'identifiquin massa amb la nacionalitat”

“Crec que el primer que cal fer és que en aquesta societat, tots [els cristians de diferents esglésies] junts ens preocupem (...) de trobar i de traduir en fets, les grans directrius ètiques, per a garantir d'aquesta manera la consistència ètica de la societat, sense la qual aquesta no pot portar a terme les finalitats de la política, que són la justícia per a tots, una bona convivència i la pau. En aquest sentit crec que ja s'ha aconseguit molt, que nosaltres ens vam trobar realment units sota un pilar cristià comú, enfront dels grans desafiaments morals.”

“El cristianisme, el catolicisme, no és un cúmul de prohibicions, sinó una opció positiva. I és molt important que això es vegi novament, ja que avui aquesta consciència ha desaparegut gairebé completament. Hem escoltat tant parlar del que no està permès que ara cal dir alguna altra cosa. Perquè nosaltres tenim una idea positiva que proposar: que l'home i la dona estan fets l'u per a l'altre, que l'escala –per dir-ho d'alguna manera-: sexualitat, eros, àgape, indica les dimensions de l'amor i sobre aquest camí creix des de sempre el matrimoni, com trobada entre un home i una dona, cimal de la felicitat i de la benedicció, i després la família, que garanteix la continuïtat entre generacions, en la qual les generacions es reconcilien entre elles i en la que també les cultures es poden trobar. Per tant, sobretot és important posar en relleu el que volem. En segon lloc, es pot veure després també el perquè nosaltres no volem quelcom.”

“Insistim realment tant en la moral? Jo diria –cada vegada estic més convençut després del meu diàleg amb els bisbes africans- que la qüestió fonamental, si volem donar passos endavant en aquest sentit, es diu educació, formació. El progrés pot ser progrés real només si serveix a la persona i si la pròpia persona creix, no creix només el seu poder tècnic, sinó també la seva capacitat moral. I crec que el veritable problema de la nostra situació històrica és el desequilibri entre el creixement increïblement ràpid del nostre poder tècnic i el de la nostra capacitat moral, que no creix de forma proporcional.”

“En qualsevol cas tenim el nostre deure de posar en relleu el que nosaltres volem de positiu. I això sobretot hem de fer-ho a través del diàleg de cultures i de religions, ja que, com ja he dit, el continent africà, l'ànima africana i també l'ànima asiàtica estan horroritzades davant la fredor de la nostra racionalitat. És important que vegin que aquí no hi ha només això. De forma recíproca és important que el nostre món laïcista s'adoni que la fe cristiana no és un impediment, sinó un pont per al diàleg amb els altres móns. No és just pensar que la cultura purament racional, gràcies a la seva tolerància, tingui un acostament més fàcil a les altres religions. Li falta en gran part “l'òrgan religiós” i amb aquest el punt d’enllaç a partir del com i cap al qual els altres volen entrar en relació.”

“Encara que les coses puguin estar concretades, jo voldria conservar i realitzar també alguna cosa personal.”

“Nosaltres pensem que la nostra fe, la constitució del Col·legi dels Apòstols, ens obliga i no ens permet conferir l'ordenació sacerdotal a les dones. Però a més no cal pensar que en l'Església l'única possibilitat de tenir un paper sigui la de ser sacerdot. En la història de l'Església hi ha moltíssims deures i funcions. (...) També en els temps moderns les dones han de buscar – i nosaltres amb elles – per dir-ho d'alguna manera el seu lloc just. Avui, estan ben presents també en els Dicasteris de la Santa Seu. Però existeix un problema jurídic: el de la jurisdicció, és a dir el fet que segons el Dret Canònic el poder de prendre decisions jurídicament vinculants va unit a l'Ordre sagrat. Des d'aquest punt de vista hi ha límits, però crec que les mateixes dones, amb la seva embranzida i la seva força, amb la seva superioritat, amb aquella que definiria la seva “potència espiritual”, sabran fer-se espai. I nosaltres hauríem d'intentar posar-nos a l'escolta de Déu, perquè no siguem nosaltres qui ho impedeixi, és més ens vam alegrar que l'element femení obtingui en l'Església el ple lloc d'eficàcia que li convé”.

“A l'inici jo també era de la idea que la gran quantitat de beatificacions gairebé ens aixafés i que potser era necessari triar més figures que entressin més clarament en la nostra consciència. Mentrestant, he descentralitzat les beatificacions, perquè es facin més visibles aquestes figures en els llocs específics als quals pertanyen. Potser un sant de Guatemala no interessa a Alemanya i viceversa, un de Altötting potser no interessa a Los Àngeles, oi? A més crec que aquesta descentralització sigui afí a la col·legialitat de l'episcopat, amb la seva estructura col·legial, i que sigui una cosa oportuna justament per a posar en relleu que els diferents països tenen les seves pròpies figures i que aquestes són eficaces en particular en els seus propis països.”