Assessoria d’urgència sobre el finançament de l’Església

A quarts de sis de la tarda em truca un amic per una assessoria d’urgència. L’han trucat de la ràdio perquè la seva entitat opini sobre el nou sistema de finançament de l’Església que ha aprovat avui el govern: la creueta del 0,52 passa al 0,7 i s’elimina el complement que afegia l’estat, i a partir d’ara l’Església pagarà l’IVA.

Li dono tres idees.

La principal és contextualitzar les dades. L’Estat en total cada any es gasta uns 330.000 milions d’euros. La discutida aportació a l’Església de 140 milions. Perquè ens entenguem: és el mateix que quan una persona cobrava 330.000 pessetes al mes i se’n gastava 140 en un cafè a la Rambla Catalunya. D’aquests 140 milions, més de 100 provenien d’aplicar el que sortia de la campanya de la renda i l’Estat n’afegia poc més de 30. Per tant, se suposa que el càlcul és que en augmentar el percentatge es cobriran aquests diners que l’estat ja no posarà. Els bisbes demanaven el 0,8 (com a Itàlia) i s’han quedat en el 0,7. Després, analitzant, per exemple, els números de les diòcesis catalanes, l’aportació que es rep de l’Estat representa un 20% dels seus ingressos i l’aportació dels fidels un 54% (la resta son 12% serveis, 11% rendes, 4% subvencions). Per tant, la dependència de l’Estat és important però relativa, tot i que varia molt en cada diòcesi. Finalment, els 140 milions que aporta l’Estat seria la substitució del sou que pagava Franco als capellans: 140 milions / 15.000 capellans que hi ha a Espanya= 9.300 euros per capellà a l’any (seguretat social inclosa). Un gran sou no sortiria, i menys si haguessin de pagar hores extres i plus de flexibilitat.

Segon. És millor la solució adoptada que la que hi havia perquè elimina l’arbitrarietat de l’Estat i l'exempció de l'IVA prohibida per la UE. Però el sistema té molts inconvenients. La creuta vol dir que tots els ciutadans paguem els mateixos impostos segons la nostra renda, però un cop els hem pagat se’ns pregunta si una part la volem destinar a l’Església. L’idea de fons és que el qui no és creient no té perquè finançar-la. Així, perquè no em pregunten si vull finançar l’exèrcit si sóc pacifista? O perquè he de subvencionar la cultura si no compro mai un llibre? O la televisió pública si no la miro mai? O les activitats i clubs esportius si només practico el zapping? Ningú discuteix les altres partides i aquest si. Perquè? Doncs perquè en els altres àmbits l’Estat ha assumit la seva funció redistributiva en favor del bé comú i dels interesssos dels diversos col·lectius de ciutadans. El lògic seria que amb tota normalitat pogués subvencionar també les activitats religioses. I si el govern vol saber quina proporció s’escau a cada confessió i pràctica religiosa té prou elements d’estudi sociològic i demoscòpic per esbrinar-ho. Si no l’alternativa és el model alemany, on l’assignació tributària és un sobrecost als impostos que cal pagar a l’estat, on l’administració fa només d’intermediari. Però no té cap lògica fer servir una creuta a la renda com a enquesta vinculant de la despesa de l’estat només en l’àmbit religiós i de rebot en les aportacions a finalitats socials. També caldrà veure què passa amb la resta de religions perquè no es creïn més greuges comparatius o això es converteixi en el mercat de Calaf.

Tercer. Es pot decidir que l’Estat no ha d’aportar diners a l’Església per pagar capellans i només subvencionar els serveis concrets que presta l’Església. Però també s’ha de recordar que el clergat i les parròquies són una base principal en la xarxa social que forma l’Església i de la que després se’n deriva una gran tasca social, assistencial, educativa i cultural. Si es debilita la base d’aquesta xarxa, a l’Estat la broma encara li sortirà més cara.