dimecres, 20 de setembre de 2006

Afers religiosos

Estic content de com va anar. A Foc Nou se’ns va acudir, per publicar en el número d’octubre, organitzar una conversa amb els tres directors generals d’Afers Religiosos que hi ha hagut fins ara a la Generalitat: Ignasi Garcia Clavel (2000-2003), Montserrat Coll (2003-2006) i Jordi Lòpez Camps (2006). La vam fer ahir al vespre a la redacció. La conversa va centrar-se en la relació de l’administració catalana amb les religions. El motiu són les eleccions de 1-N, tot i que el debat no va tenir, ni buscava tenir, un to electoral. Faig pinzellades d’urgència del que recordo.

Estic content primer per haver pogut asseure en una mateixa taula tres persones de tres partits diferents que han tingut la mateixa responsabilitat. I que quan debaten públicament no es treuen els ulls els uns als altres. Pesa més la transversalitat que comparteixen com a cristians que la pertinença a diferents partits o governs. A vegades sembla que un debat polític sense menyspreu del contrari no és periodísticament atractiu. Però jo crec que si que ho pot ser.

Del contingut, interessant l’acord en que el govern català pot intentar incidir al Vaticà sobre la seva visió de Catalunya, però que la feina important i efectiva de veritat l’han de fer els bisbes catalans i que l’administració pública no hauria de fer una tasca de suplència en aquest àmbit. Acord en que qualsevol canvi a l’assignatura de religió està bloquejat pels acords Església-Estat, un meló que ningú vol obrir.

Amb matisos, tots tres reconeixen que en el món polític encara hi ha dificultats d’entendre el tema religiós i el seu encaix en la gestió pública. La feina del director general és de relació del govern amb les confessions religioses, però també li toca fer una feina interna en el mateix govern on a vegades s’han de donar unes explicacions que no ha de donar, per exemple, el director general de Trànsit. I a vegades, també, fer d’assessor d’urgència sobre un tema que molts polítics senzillament desconeixen. En la conversa també apareix una frontera confusa: fins quin punt es poden subvencionar o promocionar activitats de l’àmbit religiós des de l’administració. O la mateixa laïcitat, que encara demana molts matisos i explicacions.

Finalment, em sembla detectar que la gestió de les relacions amb les confessions islàmiques a Catalunya són bastant complicades; positives, però complicades. No hi ha blancs i negres, sinó matisos i molta diversitat que compliquen qualsevol decisió. Cap dels tres ho va dir però per la resposta que donen a aquest tema em sembla que va per aquí.

Sortirà en el proper Foc Nou, quan acabi de transcriure i editar l'hora llarga de conversa.