De vacances a Toledo

Me’n vaig de vacances i tornaré a posar en marxa el bloc al setembre. Però us faig un suggeriment per aquest estiu. Aneu a Toledo. Jo no penso anar-hi perquè me’n vaig a la platja, però hi podeu anar a prendre mides pel nou seminari de Terrassa.

A principis de juliol el bisbe de Terrassa Josep Ángel Sàiz va anunciar la creació d’un seminari propi segregat del de Barcelona. Durant els dos anys posterior a la divisió de la diòcesi, els seminaristes de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat havien continuat la seva formació al seminari de Barcelona. A partir del setembre no serà així. Els seminaristes de Terrassa deixaran de viure al carrer diputació i aniran a Valldoreix, a una casa que han deixat unes monges que tanquen la seva residència.

Ho poso sobre la taula per tancar el mes perquè és un moviment de llarg abast dins l’Església catalana. No m’estenc ara amb les valoracions del fet en concret, però hi ha dues evidències que ja s’ha comentat a bastament. Una és si s’ha pensat prou si els números de l’Església catalana –tant humans com materials- aconsellen la divisió de recursos. I l’altra és que si ja s’havia discutit prou que el bisbe de Terrassa fos format al Seminari de Toledo, ara quan fa el seu propi seminari escull un rector format a... Toledo: Salvador Cristau, un dels pocs capellans que va canviar de diòcesi després de la divisió. Pel que m'expliquen, els dos formadors que completen l'equip de responsables del seminari tampoc són precisament la renovació eclesial personificada. Sàiz ja ha tret importància a aquest tema assegurant que la línia del seminari serà la que va marcar el Vaticà II, però tots ja sabem que el Vaticà II tothom el fa anar per on més li convé.

Al marge d’això, el problema més de fons és que comença a visualitzar-se com culminarà la divisió de Barcelona: cada bisbat tirant pel seu cantó segons el que més li convingui. Perquè cada vegada es veu més clar que la divisió es va fer sense preveure les conseqüències, però que a més entre els tres bisbes no hi ha un acord sobre com s’ha de gestionar el procés. A més, una decisió unilateral com la de Terrassa, deixa en una situació si més no estranya al bisbe de Sant Feliu. Però és més, el que ha passat al seminari té tota la pinta de reproduir-se en altres institucions claus de la diòcesi. I tenim obert encara el tema del patrimoni, que portarà encara molta cua.

És un dels temes amb el que vull reprendre al bloc al setembre perquè de les consqüències de la divisio de diòcesi encara queda molt per veure. Només tanco amb un apunt. M’han dit que entre els candidats a auxiliars a Barcelona ara també circula el nom d’un capellà d’una altra diòcesi i que el bisbe de Terrassa té bastant paït que per ara els auxiliars se’ls haurà de pintar a l’oli, almenys fins que es desencalli el tema de Barcelona. Bon estiu.