dimecres, 13 de setembre de 2006

Pujol vs. Pujol



Aquests dies encara em tocarà repassar algunes coses de l’estiu que han quedat al tinter. I no sé perquè la universitat de Prada sempre acaba portant alguna polèmica eclesial. Els antecedents són la conferència de 1991 del bisbe Antoni Deig reclamant una Conferència Episcopal Catalana. Aquest any va tocar al president Pujol, dins de cicle de conferències sobre cristianisme que desde fa dos o tres anys hi organitzada cada any l’Associació Cristianisme al Segle XXI.

Pels qui no estigueu al cas, Jordi Pujol en la conferència del 21 d’agost va deixar anar que els bisbes catalans no havien estat prou valents en la seva oposició a que la Conferència Episcopal Espanyola declarés la unitat d’Espanya un bé moral (tema que, per cert, cal recordar que està ajornat, no tancat). I al cap de dos dies l’altre Pujol, l’arquebisbe Jaume de Tarragona li va contestar amb unes declaracions des de la Vall d’Aran que van ser reproduïdes el 26 d’agost en alguns diaris. Pujol, Jaume, va dir que tots els bisbes catalans “estem treballant decididament per allò que també creiem que és el bé de l’Església i de Catalunya”. 24 hores abans també n’havia parlat el conseller Joaquim Nadal, lamentant les critiques de l’expresident i que ell “no gosaria a fer-ho”.

La polèmica no deixa de ser curiosa. Però no crec que sigui més que una tempesta en un got d’aigua, que d’altra banda s’hauria pogut resoldre amb una trucada telefònica per aclarir el tema. Però el que de veritat més va emprenyar als bisbes és que Pujol va assenyalar amb el dit. Va parlar que dels onze bisbes catalans, només “cinc o sis” va plantar cara: “Però, dels que van callar, alguns d'ells no estaven d'acord amb les posicions defensades pel cardenal Rouco, però no donarem noms, encara que tots els tenim ben localitzats”. Doncs si que donarem noms. Perquè tothom va fer el seu repàs mental i em jugo el que vulgueu que molts van pensar amb Romà Casanova, amb Josep Àngel Sáiz, o amb el mateix Pujol. I fins tot amb el bisbe Traserra, encara que en aquest cas és més difícil pensar-hi perquè ningú té molt clar que és el que pensa ell. En canvi, ningú va pensar en el bisbe Vives, en Joan Carrera o en Martínez Sistach. I això és el que va emprenyar. Perquè encara que no es digués cap nom tothom sabia qui quedava retratat. I si no tinguéssim bisbes amb la cua de palla, no hauria passat res.