Mossèn Alemany

Divendres rebo per mail la notícia de la mort de mossèn Joan Alemany. No hi havia tingut una relació singular, però si un apreci per amics comuns i per la seva trajectòria eclesial. Una vida de capellà que sobrepassa l’Església per ser un dels personatges de la Barcelona del segle XX. Molts del món del periodisme, la cultura, l’educació... tenen la seva relació amb Joan Alemany per explicar. Altres blocs veig que ja en parlen.

Al vespre al casa repasso l’entrevista que li va fer la Roser Bofill en el llibre Església i País (Enciclopèdia Catalana, 1995). Només vaig apuntant fets i institucions vinculats a la seva vida. Parlen sols: Sant Sadurní d’Anoia, 1920; avantguardista de la FJC; seminarista el 34; mobilitzat al front de l’Ebre (on va coincidir amb mossèn Batlles); camp de concentració al sud de França i després a Burgos d’on va sortir per tornar al seminari; Comillas; Lovaina (on coneix la Cardijn, la JOC, la revisió de vida); vicari de mossèn Amadeu Oller a Sant Medir; l’escola Betània, el CIC, capellà al Sanatori de Tuberculosos del Guinardó; regent a Sant Fost de Campcentelles; consiliari de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi; capellà del Col·legi Major de la UB; l’escola Patmos; l’escola de Periodisme de l’Església, la parròquia de Sant Ildefons; la Creu de Sant Jordi, l’homenatge...

Recullo al vol dues cites del llibre:

“Problemes de fe, sincerament no n’he tingut. Sempre m’ha semblat que la fe és tot un procés des de la infància fins a la maduresa, passant per l’adolescència i la joventut, i s’arriba al convenciment que la fe és un misteri, Recordo sovint la pregunta que el professor Leclercq es feia: “Com és que jo tinc fe i els meus germans no?” L’acció de Déu en el cor de la persona humana és un misteri... Més que dubtes de fe, experimento que és un procés en el qual Déu em porta”.

“No tot està per fer. Mai ha estat fàcil portar a terme l’ideal de la Bona Nova de l’Evangeli. Són molts els qui hi han dedicat i hi dediquen molts esforços i fins i tot la mateixa vida en aquesta engrescadora tasca sempre de servei, d’amor i de pau. Cada generació ha d’aportar-hi el seu gra de sorra, amb convicció i serenor d’esperit. Les dificultats no han d’ofegar mai la força de l’Esperit que hi ha en els nostres cors, confiant en la promesa de Jesús d’estar entre nosaltres fins a la fi dels temps”.

Avui s’agraeix rellegir-ho. I agrair el que ens ha aportat mossèn Alemany.

Habilitat

Si cal preocupar-se per la família, es veu que no cal anar a Madrid ni fer actes multitudinaris. Per això l’arquebisbat de Barcelona ha anunciat la convocatòria d’una missa per celebrar la Jornada per a la Família i la Vida. Serà a la catedral el 28 de desembre. És una jornada de l’Església universal i per això està bé que se celebri a tots els bisbats.

Un cardenal nacionalista

Primer de tot cal felicitar al cardenal Cañizares pel seu nomenament com a Prefecte de la Congregació per al Culte Diví. A Roma es miren bé aquestes coses i que ell sigui l’escollit és un mèrit que s’ha de valorar.

Després fixar-se en algunes reaccions. Més enllà de les biografies oficials, com s’ha destacat la trajectòria del progressista capellà Antonio Cañizares a l’actual cardenal. I més encertada encara l’apreciació del mateix José Manuel Vidal que ara l’home d’Espanya a Roma serà Cañizares. Tinguem-ho molt present. Els dos vaticanistes dels que n’he vist el comentari destaquen la dimensió política, sobretot Marco Tosatti. El que em sorprèn més és l’apreciació de Paolo Rodari, per qui el nomenament respondria a un suggeriment de la Secretaria d’Estat per apartar d’Espanya a un prelat incòmode per al govern. Ell mateix ja veu que no quadra quan reconeix que Cañizares no serà aliè al nomenament del seu successor.

I finalment destacar que a Roma se’n porten un cardenal nacionalista. El qui, per exemple, va parlar de la “Inmaculada como patrona y cuyo patronazgo une a todos los pueblos de España en una unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada". Si no us sembla prou nacionalista poseu la Moreneta en el lloc de la Immaculada, canvieu Catalunya per Espanya, i al·ludiu al fet diferencial on diu unitat. Veureu.

Saviesa gironina

Una de les gràcies del blocs és trobar expressats en poques paraules missatges de llarg abast. Avui n’he trobat un exemple al Burxeta:

“Una anècdota que m’han venut com a certa. Un capellà va a veure el seu bisbe i li diu: ‘M’han dit que Vós us enteneu amb una dona!’. ‘Qui t’ho ha dit?’. ‘Això no us ho puc revelar’. ‘Molt bé. Doncs a mi també m’han dit que tu t’entens amb una dona’. ‘Qui us ho ha dit?’. ‘Noi, no t’ho puc revelar’.

Perquè veieu com n’és de fàcil fer denúncies sense demostrar res. I com un bisbe no pot caure en aquest parany malèvol i malaltís. El mínim que ha de fer un bisbe, en aquests casos, és dir al denunciant: ‘Escolta, noi, per què no li ho dius, tu mateix, a l'interessat?’”.

És molt gironí.

Refredats

L’arquebisbe de Madrid torna a convocar aquest Nadal un acte en defensa de la família, com l’any passat. Exerceix de cardenal de la capital i torna a convidar els bisbes de tot Espanya, com si l’arquebisbat de Madrid representés tota l’Església espanyola. Diu que cal anar-hi perquè “la comunión exige salir de los propios intereses y comodidades para manifestar que somos un único pueblo de Dios y Cuerpo de Cristo”. Tornaran a venir dies d’oportuns refredats o ja han pactat que aquesta vegada serà un acte catòlic i no una manifestació contra el govern? Tot torna?

Perquè sóc catòlic

Dilluns llegeixo l’entrevista de la Contra de La Vanguardia. És una entrevista a una orfena etíope sorda i cega que va venir a Espanya adoptada quan tenia set anys. Avui és la primera noia soda, muda i cega que estudia una carrera universitària, magisteri.

"-¿Desde cuándo es usted sordociega?

-Nací sordomuda. Y me quedé ciega siendo muy niña, cuando vagaba por las calles de Wolo, en Etiopía…

-¿Vivía en las calles?

-No sé si mis padres me abandonaron o si la guerra los mató... No lo sé. Sé que me quedé sola por la calle. Era sordomuda, no podía comunicarme. Aprendí a imitar gestos para pedir comida y bebida. Una infección, luego, me dejó ciega. Me caía, me golpeaba, me hacía siempre daño... Y lloraba.

-¿Qué recuerda más de aquellos días?

-Que de pronto no sabía dónde estaba. Me perdía, y sentía mucho miedo. ¡Y gritaba, gritaba...! Entonces aparecía alguien, me ayudaba y me calmaba. Hasta que me recogieron unas monjas católicas en su orfanato."

Aquestes monges són les que em fan veure quin sentit té ser catòlic. Elles allà, i nosaltres aquí. Sense cap necessitat de debats sobre crucifixos com el que he hagut de suportar aquest dimarts a CNN+.

Algú ens aixeca la camisa

Fa dies que dono voltes a l’article que va sortir a El País sobre la guerra de mitres a internet. Aparentment només es tracta d’una campanya de l’integrisme catòlic per desprestigiar a un cardenal, l’arquebisbe de Barcelona Martínez Sistach (els principis polítics dels integristes sempre passen per davant de les seves suposades conviccions catòliques i obediència romana), i per recolzar la candidatura del bisbe de Terrassa Josep Àngel Sáiz per aterrar a Barcelona el 2012. Això diu El País. Bé.

Però probablement la cosa és més complexa. El cervell pensant de tota aquesta operació no és necessàriament un integrista, tot i que la complicitat d’aquests sectors ja li va bé. S’obté un doble benefici. D’una banda, es vol desprestigiar a Sistach per restar-li influència en el moment de decidir sobre el seu successor i, per tant, als candidats més propers al seu perfil moderat. I, d’altra banda, s’agita i es provoca als sectors que veuen a Sáiz Meneses com un retorn al carlisme i de passada li resten punts al presentant-lo com el líder natural de l’integrisme català. És a dir, mata dos (o tres) pardals d’un tret. I mentre ens tenen distrets, altres fan la feina de veritat per promocionar els seus candidats.

Però si a més quatre fanàtics amb accés a internet i poca feina aconsegueixen que sembli que Barcelona és una diòcesis tan desèrtica com dividida, això també contribueixen a argumentar a favor d’una solució a la successió de la metròpoli que no passi per cap dels sectors suposadament enfrontats. I a proposar altres candidats.

Resumint, que el qui alimenta aquesta operació, probablement ens està aixecant a tots la camisa. Tothom que hi entén sap que els bisbes no es fan a Internet ni als diaris; només són dos canals que s’utilitzen per filtrar-hi el què convé. En promocions episcopals, tots aquests blocs i webs que sembla que facin i desfacin bisbes només són blocs i webs utilitzats pels qui els fan i desfan de veritat.

Prova això és que m’expliquen que els il·luminats que es diuen ben informats des de fa tres anys alerten cada dos per tres de la imminència d’uns nomenaments per bisbes auxiliars de Barcelona. I que quan passen els dies i aquests auxiliars no surten diuen que és perquè ells mateixos ho han aturat. Si l’encerto, em penjo la medalla. I si no surt, diré que gràcies a la difusió del seu nom a Roma es van fer enrera. Si tingués més temps per perdre i no hagués de guanyar-me la vida, un dia provaria de fer el mateix. I jugar a despistar, com amb la foto de l’elefant.

No, Rouco, no

Dilluns em vaig quedar de pedra quan en parlar de la memòria històrica vaig veure el cardenal Antonio María Rouco dient que “A veces es necesario saber olvidar”. I els màrtirs de la Guerra Civil? L’oblit pot ser una postura –encara que molt discutible- per superar un trauma històric, però no es pot defensar quan, amb justícia, s’ha protagonitzat l’esforç per recuperar la memòria de les víctimes de la persecussió religiosa. Si hi hagués d’haver oblit, hauria de ser per a tots. En aquest sentit, era molt més il·lustratiu el discurs d’ara fa un any del president Blázquez: “Deseamos que se haga plena luz sobre nuestro pasado: Qué ocurrió, cómo ocurrió, por qué ocurrió, qué consecuencias trajo. Esta aproximación abierta, objetiva y científica evita la pretensión de imponer a la sociedad entera una determinada perspectiva en la comprensión de la historia. La memoria colectiva no se puede fijar selectivamente”. Seria un exercici interessant que algú tingués temps de fer una comparativa entre un discurs i l’altre.

Per això, aquest dimecres m’ha cridat especialment l’atenció l’editorial de La Vanguardia, un diari que no pot ser tillat d’esquerranós, nacionalista o laicïsta (és un dels pocs que manté dues pàgines setmanals d’informació religiosa i l’únic d’Espanya que té en nòmina un redactor especialitzat únicament en aquest tema). El seu "no" al discurs de Rouco és clar i contundent.

Però avui queda clar amb la reelecció de Martínez Camino com a secretari general de Conferència Episcopal Espanyola, que hi ha Rouco per estona. Encara que es repeteixi un resultat semblant a l'elecció del març del cardenal Rouco com a president: la meitat a favor, i la meitat en contra, com en el partit socialista francès. Al març va ser per dos vots i ara per poc més. I això que els nous bisbes els tria Rouco.

Dimarts, Lligadas

Vam parlar amb el Centre d’Estudis Pastoral per organitzar amb Foc Nou una presentació del llibre del Josep Lligadas, el darrer premi Joan Maragall: La política dels cristians. No és la primera presentació que es fa però aquesta m’ha tocat a mi acompanyar l’autor. Serà dimarts.

No ha estat difícil preparar-ho perquè una gran avantatge dels llibres del Lligadas és que s’entenen, és a dir, que escriu perquè la gent l’entengui. La idea és fer-ho en format més entrevista que xerrada de l’autor. Aquestes són algunes de les preguntes que em sembla que poden ajudar a presentar algunes coses interessants del llibre.

-Al principi del llibre dius “A Jesús no li interessa gens l’acció política”. Després d’això sembla que no tinguin gaire sentit escriure 177 pàgines sobre el tema. Fins i tot donaria arguments a la idea que els cristians s’han de preocupar de resar i anar a missa i poca cosa més, o que la política i el poder no són coses on s’hi han de barrejar els cristians... Realment als cristians els ha d’interessar la política?

-Un punt bàsic del llibre crec que és quan descrius les prioritats de Jesús (Pàg. 47): “Un cristià, davant les realitats polítiques, difícilment podrà justificar tenir com a prioritats bàsiques unes altres que no siguin aquestes: que tothom pugui viure dignament, que la riquesa no s’acumuli en mans d’uns quants sinó que arribi a tothom, que desaparegui tota discriminació entre éssers humans, que els països víctimes de la fam i la misèria rebin tot allò que necessiten per tirar endavant... I això, amb accions concretes que ho facin realitat, no amb grans declaracions de principis.” Com arribes fins aquí? Amb l’Evangeli a la mà no es pot arribar a una conclusió diferent?

-El que queda clar en el capítol sobre els criteris i les prioritats de Jesús és que no és possible la transposició directe de l’Evangeli a les accions polítiques concretes ni a cap partit. Suposo que és positiu, perquè sinó l’Evangeli seria només un manual d’instruccions o un conjunt de normes. Però és tan ampli el ventall d’opcions polítiques concretes pel que es pot optar des de l’Evangeli?

-Finalment en el llibre també demanes una Església que tendeixi més a posar l’altra galta i donar també el mantell (Mt 5,38-42). No és una ingenuïtat?

Les preguntes que trobeu a faltar, els hi podeu fer dimarts al CEP.

Espiritualitat cistercenca

“No es extraño que su Cope tenga tanta audiencia. Las páginas más visitadas de internet son las pornográficas y la revistas con más tirada las del corazón. Es lo que vende. ¿Quien es el responsable de este gran éxito eclesiástico? A Jiménez Losantos, que de santo no tiene nada, y al que sus enemigos, que son bastantes, le llaman el minigoebbels o el talibán, ¿quién le auxilia? ¿Quien apoya a este escuperencores que acumula ya seis condenas judiciales por mentir y difamar? Pues el cardenal Rouco, nunca está cuando se le piden cuentas sobre los ataques que reciben desde la emisora de los obispos el cardenal de Barcelona (abortista!), el Nuncio (masón!), o el Rey (abdica!), pero siempre está para conseguir que la Conferencia Episcopal renueve el contrato a Losantos i a César Vidal.”

La meva pregunta és: si un dia escric que acabeu de llegir, creieu que si treballés per la Cope duraria cinc minuts més en el meu lloc de treball? O que alguna vegada arribaria a trobar feina a l’arquebisbat de Madrid? Doncs veient el que es diu a la Cope, es veu que si. Es pot treballar a la ràdio dels bisbes, mofar-se d’un cardenal i fins i tot fer bromes d’alt nivell amb els cognoms que han tocat. Somos libres para eso.

Bé, posat de nou al tema COPE si no teniu res a fer durant les properes dues hores us recomano veure els vídeos de la compareixença de dimecres del president de CAC al Parlament de Catalunya. Si no teniu temps per seguir aquesta classe pràctica sobre com afrontar amb èxit una compareixença parlamentària, els minuts d’or estan en la intervenció del conseller del CAC nomenat a proposta del PP, i la primera resposta del president del CAC a les intervencions del portaveus dels grups.

Crec que els parlamentaris encara no s’han refet de la distinció entre l’espiritualitat cistercenca i la benedictina.

A Roma diuen que Espanya ja no és el que era

Revisant correus endarrerits m’apareix la notícia d’una enquesta presentada fa uns dies per la Fundació Bertelsmann a la qual no hi havia prestat gaire atenció. M’ho remiro i, tot i que a internet no trobo l’estudi complet per valorar-lo gaire, veig el de sempre: cadascú utilitza les dades i titula com li sembla millor. Per exemple, una notícia destaca la davallada de la practica catòlica a Espanya; cap novetat perquè les periòdiques enquestes del CIS fa anys que ho detecta. Entre els joves és pitjor. Altres diaris remarquen el trencament amb la jerarquia. I en una altra notícia el titular intenta salvar els mobles.

Però el què realment m’ha cridat l’atenció és que en aquesta darrera notícia apareix al final una cita del cardenal Kasper que no se sap d’on ha sortit. No l’he trobada en cap altra notícia. S’ha de suposar que la recull alguna nota de premsa sobre l’estudi. El president del Pontifici Consell per a la Unitat dels Cristians afirma: "Yo pensaba que España era un país con un fuerte sello religioso-católico. Uno tiene la imagen de la gran cultura cristiana, que nos acompañó durante siglos. Duele mucho ver cómo disminuyen estas cifras, y uno se pregunta automáticamente cuál puede ser el motivo".

Doncs això, falta que algú li expliqui quin és el motiu. Però es veu que a Roma ja saben que Espanya també se secularitza.

Adolfo Nicolás a Catalunya. El jesuïta globalitzat

Aquest dimecres el superior general de la Companyia de Jesús ha aterrat a Catalunya (ho havia de fer dimarts al vespre però la vaga italiana ho va impedir). Primera estada oficial d'Aldolfo Nicolás al que també és casa seva, on va viure de nen i va aprendre el que ell diu “català de carrer” que ha conservat.

L’estada té la part de simbolisme ignasià amb la visita a Montserrat i a la Cova de Manresa i institucional per celebrar el 50 anys d’ESADE i els 40 del centre educatiu dels jesuïtes a la barriada de Bellvitge. Dues potes del treball dels jesuïtes a Catalunya. Aquest dijous presideix una missa als jesuïtes de Casp. Trobareu tots els detalls, fotos i documents en la web sobre la visita.

El provincial de Catalunya, Lluís Magriñà, l’ha definit encertadament com un home globalitzat, pels seus orígens castellans, formació europea i vida asiàtica. Es veu clarament en les seves argumentacions, més circulars que cartesianes. I més inspiradores, que dogmàtiques. En la roda de premsa d’aquest dimecres al matí s’ha demostrat que van encertar amb la seva elecció. Aquí teniu un molt bon recull.

Aquest dijous a Bellvitge podrà desplegar l’ideari dels jesuïtes sobre l’educació i a ESADE ha fet un discurs de nivell on els ha plantejat una alta exigència de compromís social. I dos missatges que deixat contestant a algunes preguntes del públic. Arran de la seva experiència asiàtica, ha dit que hem parlat massa de Jesús com a Veritat i que s’hauria de presentar més Jesús com a camí: “la única cosa que arriba al món asiàtic és el que nosaltres som”. I la darrera pregunta sobre què diria a un jove que vulgui ser jesuïta: “que vingui amb gran desitjos, no de coses per a ell, sinó per a coses més grans”. Com el món.

El que no diuen els de la COPE

“arrebatar. (De rebatar). 1. tr. Quitar con violencia y fuerza”. Això és el que diu la RAE sobre el verb arrebatar. El que utilitza la COPE per dir que “El CAC arrebata a la Cadena COPE dos de sus frecuencias en Cataluña para enmudecer nuestra voz en Lérida y Gerona”.

Anem a pams. A un li poden prendre una cosa que és seva o a la que hi té dret. A mi em poden arrebatar el dret a practicar la meva religió o, si voleu, la ràdio que tinc a la tauleta de nit o el descompte que em fan a la Renfe per família nombrosa. Però ningú no em pot arrebatar la direcció de la revista Foc Nou, perquè és una concessió temporal; els mateixos que m’hi van posar, tenen el dret de treure’m. Doncs, bé, a la COPE no li han tret res, perquè no era seu. Tenien unes freqüències en proves, hi ha hagut un concurs públic on s’han presentat 73 empreses i poc més de vint han aconseguit alguna llicencia. Res tret amb força o violència.

“enmudecer. (De en-, mudo y -ecer). 1. tr. Hacer callar”. Una altra cosa que no diu la COPE i que es pot comprovar en la seva mateixa web: a Lleida tenien dos freqüències (1 i 2), i a Girona dos més (1 i 2). A Lleida no es consolida la de la COPE i a Girona la de Cadena 100. Per tant, continuen tenint una freqüència a cada ciutat perquè Losantos continuï clamant contra la classe política i la societat catalana. Mut, no quedarà. Per ara només l'ha fet callar les condemnes dels tribunals, que ja n'hi ha unes quantes. El que deixarà de tenir la COPE és una plataforma extra per la cadena musical. Per tant, perden una via de negoci, però no la seva capacitat de continuar anunciant la “Bona Nova” a Catalunya.

I tercera cosa que no diu la COPE, potser la més important. Com a ràdio de la Conferència Episcopal haurien d’estar més que satisfets que els seus patrons, que són els bisbes, aconsegueixin noves freqüències a Catalunya. S’ha remarcat poc el què ha representat aquesta concessió de freqüències per l’Església a Catalunya: 4 noves freqüències per Ràdio Estel de l’arquebisbat de Barcelona (Fundació Missatge Humà i Cristià), 3 noves freqüències a Ràdio Principat del bisbat d’Urgell (Ens de Comunicació S.L.), que emet en cadena amb Ràdio Estel; i per més inri, una a La Seva Llar El Seu Mon S.L. participada principalment per l’empresa controlada pels benedictins de l’Abadia de Montserrat. Ni en els millors temps del catòlic president Pujol (que ja va concedir les primeres freqüències a Ràdio Estel) s’hauria pogut esperar tant. Ha arribat en temps d’un suposat govern de “menjacapellans” i amb la primera concessió d'un organisme regulador independent. I tot amb un membre del CAC que havia estat director i amic de Ràdio Estel, fins el dia que el cardenal Carles va treure a patades tot el seu equip.

Com a catòlic no puc estar més content. I si els de la COPE fossin més catòlics que agitadors, també ho haurien d'estar, per l’augment de la presència de l’Església en les ones catalanes. Arrebatar i enmudecer, no és el que li han fet ni a la COPE, ni l'Església, que és el que ens interessa.

PD: En el post de dissabte trobareu el vídeo de Pié i Calduch amb el Cuní. Mitja hora de Paraula de Déu a TV3.

El Sínode en marxa

Ja fa uns dies que s’ha acabat el Sínode sobre la Paraula de Déu a Roma. Salvador Pié i Núria Calduch entre els experts, junt amb un altre català, Josep M. Abella, superior general dels claretians. Personalment no l’he seguit gaire, però ara em poso a preparar el Foc Nou sobre el tema. El que ja veig és una certa moguda a l’Església catalana per la recepció del Sínode. Ja es va fer un seminari pels professors de Facultat de Teologia de Catalunya i ara el 4 de desembre es farà un acte obert al Seminari a les 7 de la tarda. Només és el primer dels que s'han previst.

Dilluns, a més, en parlaran tant Pié com Calduch als matins de TV3. Espero poder posar l’enllaç. Està bé que un magazine matinal s’interessi per aquests temes.

Tot el que sigui parlar de Paraula de Déu, és benvingut.

PD: aquí està el vídeo de dilluns.

El cardenal no té bastides

“El Fons Comú Diocesà no el coneix gairebé ningú. Si heu vist la catedral, hi ha tota la bastida un sponsor que ajuda a les obres de la catedral. En canvi, el Fons Comú Diocesà no té bastida, però existeix, i és el que ajuda a l’ànima de tota la diòcesi perquè és el que afronta les necessitats econòmiques”. Això és una de les coses que ens ha dit avui als periodistes l’arquesbisbe de Barcelona presentant els resultats econòmics de la diòcesi del 2007 i la col·lecta de germanor. Quan he sortit, he fet la foto.

Gairebé cap novetat a destacar de l’any anterior, o de l'altre. El que ha sortit és la preocupació per la crisi. El 2008 diuen que podria tornar a anar bé, però el dèficit només s’ha evitat amb donatius extraordinaris. I en temps de vaques magres, aquests costen més d’arrencar.

Austeritat, ha dit Lluís Martínez Sistach. I a preguntes dels periodistes sobre la gestió del patrimoni el delegat d’economia Antoni Matabosch s’ha pogut penjar una medalla: “El que és dolent és vendre per viure. Com que hi ha poques coses, al final ja no tens res per vendre. I en aquests tres anys no hem venut res per viure”. El que el cardenal ha aprofitar per apuntar: “i el bisbe ha de pensar que ell passa, i en ve un altre, i un altre... i ha de procurar mantenir aquest patrimoni per les necessitats pastorals i socials que atén la diòcesi”. Certament, aniríem millor si tota l’activitat diocesana es fes pensant així, a llarg termini.

SMS vocacions

Tres quart d’onze de la nit. Sofà. Sona avís SMS. “Hi ha cadena d pregaria per vocacions. Quina hora resaras?”. El primer que em ve al cap és la increpació del “Bitllet de Quinze” de Salvat Papasseit: “JA SOU DE L'ASSOCIACIÓ PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA?”. Veig que el marketing ja ha arribat a l’Església catalana. Directe.

Jo també poso la mà al foc per l’Andreu Oliveras

Sortint d’una enclaustració per enllestir un informe que m’havien encarregat, retorno a la vida virtual. Visitant la Blocsfera Cristiana topo amb dos articles sobre l’Andreu Oliveras. Doncs jo també el conec. I comentant el cas descobreixo que molta gent coneix un capellà discret com ell. I tothom el coneix pel bé que ha fet. Ara l’acusen d’entrar droga a la presó. Kafkià. A més, ja ha rebut la seva condemna pel seu "error": haver de deixar d’acompanyar els presos i ajudar-los a la seva reinserció. Perdre una de les dedicacions que l’entusiasmava. Els qui volien treure-se’l de sobre, ja ho han aconseguit.

El que li ha passat a l’Andreu és com si en la paràbola del bon samarità algú canviés el final i l’hostaler truqués a la policia per denunciar al samarità acusant-lo de segrestar un home ferit i indefens.

Els vídeos de Roncalli

Em va sorprendre trobar força vídeos al Youtube de Joan XXIII. A més, amb imatges que no són les que acostumem a veure en els resums històrics de la tele d'aquí. Sense dubte el que em causa més impacte, i per això està aquest dies encapçalant el bloc, és el del discurs de la lluna de l’11 d’octubre de 1962 en l’inici del Concili: “quan arribeu a casa feu una carícia als nens i els dieu que és la carícia del papa...”

En els 50 anys de l’elecció de Roncalli, us poso una bona mostra

Angelo Roncalli: the first years of Iohannes XXIII - part 1


Angelo Roncalli: the first years of Iohannes XXIII - part 2.



Iohannes XXIII: the good Pope - part 1 of 2



Iohannes XXIII: the good Pope - part 2 of 2



Pope Iohannes XXIII: pontificate and council - part 1


Pope Iohannes XXIII: pontificate and death - part 2



Concilio Ecumenico Vaticano II - film 2



3 giugno 1963 - Muore Papa Giovanni XXIII



Concilio Ecumenico Vaticano II - film 1

Per cert, vaig anar a l’acte del CEP.

A on anar

Alguns dies passa però aquest dilluns per quadruplicat. No dos, sinó quatre actes a la mateixa hora i a tots hi voldria anar: la inauguració de curs del Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes on es vol aplegar a tots els seus directors i principals col·laboradors en els darrers 40 anys, de mossèn Batlles a l’ara bisbe Pardo; una interessantíssima taula rodona a Cristianisme i Justícia sobre la crisi amb directius bancaris, economistes i el director de Càritas; la inauguració d’una exposició d’icones a la Claret amb l’arxiprest Joan, un nou fitxatge de Foc Nou; i una interessant proposta del GEC de la Família sobre la conciliació de la vida laboral i familiar amb la dona del president Montilla presentat per l’amic Arasa. On anirem?

Per si no era prou, dijous hi ha el lliurament del Memorial Joan Gomis i divendres la inauguració de curs de la Fundació Joan Maragall amb el bisbe Vives. Gairebé m’estressa tanta activitat catòlica. No tindré temps ni d’escriure, ni d’acabar dos articles que ja hauria d’haver entregat.

142.725 llibres

Insisteixo en el tema de la Claret per una dada rellevant que ahir no tenia a mà. En un any surten de la llibreria Claret més de 140.000 llibres. He preguntat i m’ha dit que exactament el 2007 van ser 142.725, dels quals la majoria, un 80 per cent, són de temàtica religiosa. És la dada només d’una llibreria a Barcelona i per tant l’anècdota sobre la salut del llibre religiós. Caldria veure moltes altres variables i dades per parlar-ne a fons. Però no és poca cosa. Que en un any una llibreria religiosa vengui aquest volum de llibres diu molt a favor de la circulació del llibre religiós a Catalunya.

Quedem a la Claret

Dilluns tocava anar a la benedicció de la reforma dels locals de la Llibreria Claret de Barcelona (en part, la meva simpatia per la llibreria és perquè és un dels pocs llocs on es poden trobar les revistes de temes religiosos sense haver d’apartar abans una pila de llibres i fullets). La veritat és que la reforma li ha anat molt bé i fa goig. Val la pena anar-hi per veure-ho i comprar. Dilluns no m’hi vaig poder entretenir gaire però queda pendent. A la web podeu fer una visita virtual.

L’acte el va presidir l’arquebisbe Martínez Sistach, amb la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll, el provincial dels Claretians, Màxim Muñoz, i el qui va ser molts anys puntal de la llibreria i l’editorial, Pere Codina.

Les intervencions van passar bé per interessants. L’explicació del provincial sobre la visió apostòlica que tenia dels llibres el pare Claret, que va assolir a mitjans del XIX tirades milionàries en nombre d’exemplars. “El llibre sempre està disposat a dir el mateix”, no es cansa, com inevitablement li passa a qualsevol gran predicador. O que “el llibre ha de ser petit perquè la gent es mou depressa”.

Coll va reconèixer l’esforç de renovació dels claretians per adequar-se a la realitat concreta dels 64 països on són presents i també a Catalunya. El cardenal es va afegir al reconeixement remarcant que ”no tanquem una llibreria religiosa, sinó que la renovem”, significatiu en temps de crisi: “No teniu por, confieu i tireu endavant”. I també va agrair l’interès de l’editorial per la difusió dels documents del Magisteri, amb l’edició continua des fa més de 30 anys amb el patrocini de la Conferència Episcopal Tarraconense.

Els actes continuen durant la setmana amb especial significat cultural el que es fa aquest dijous per commemorar el milió d’exemplars del “Xurigera”, imprescindible llibre dels verbs catalans conjugats. Una edició d’èxit al costat de les desenes de milers de llibres religiosos que cada anys surten per la porta de la Claret.

Dilluns va quedar clar que l’aposta va més enllà d’una llibreria religiosa al centre de Barcelona: la sala d’actes (amb el nom de Pere Casaldàliga), la distribució de l’espai, la creació d’un espai pensat per les famílies amb nens vinculat al projecte de Família Fòrum... Tot per potenciar allò que tantes vegades es diu a Barcelona: “quedem a la Claret”.

Que divendres passin un bon dia del seu fundador.

Pardo a la cadira de Carlemany

Diumenge al matí, el dia de la seva ordenació episcopal, mossèn Pardo es va llevar amb aquest retrat en El Punt, diari de referència a la seva nova diòcesi. L’antic company Josep M. Balcells el presenta com una persona que “té fusta” per ser bon bisbe de Girona. La veritat és que Pardo és d’aquells homes que guanya en les distàncies curtes i, pel que em deien, això a Girona ja ho han sabut veure. És ben significatiu que la gent precedent de tots els llocs on Pardo ha fet de capellà no cabés a la catedral (la nau gòtica més ampla del món) i que alguns ho haguessin de seguir des de la Plaça dels Apòstols amb una pantalla.

Potser també perquè a Girona feia 35 anys que no veien una ordenació episcopal. La veritat és que jo també tenia poc present la intensitat d’aquests actes, per exemple la força de veure un home fet i dret -no a un jovenet- a terra mentre plouen les lletanies dels sants. A Girona la cerimònia va assolir equilibradament la dignitat necessària, també amb les anècdotes que van permetre detectar els primers plans de la pantalles instal·lades en tot el recinte. Un que tenia al costat em va dir que la imatge rodona del nou bisbe, amb la mitra i el bàcul del tresor de la catedral, assegut a la fastuosa cadira de Carlemany (la càtedra de Girona), li recordava Joan XXIII.

Bé. La setmana passada un interessat lector –almenys en tinc un- em demanava si “ens pots dir quins són els bisbes de fora de Catalunya que aniran a la presa de possessió del nou bisbe”. Doncs anem a repassar. A part dels dos cardenals de Barcelona, els bisbes catalans (faltaven els emèrits de fora de Girona) i el Perpinyà, hi havia el preconitzat bisbe de Màlaga Jesús Catalán, el de Jaca-Osca Jesús Sanz, el de Tarazona Demetrio Fernández y l’auxiliar de Madrid Fidel Herráez i d’Oviedo Raul Berzosa. Curiosament, alguns són dels més aplaudits per la caverna eclesial. Però com que a Girona pocs saben quina cara fan quedaven dissimulats entre la resta de bisbes.

D’altra banda, els bisbes ordenants principals (els que queden per la història eclesiàstica i tenen més protagonisme) eren els bisbes als qui els tocava ser-ho. El que és normal. Presidia el nunci, acompanyat de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, metropolità de la diòcesi de Girona, i del bisbe de la diòcesi de Pardo, Josep Àngel Sáiz Meneses.

Situat en aquest pla de crònica rosa episcopal que tant d’èxit té, cal fer notar dues coses més. Pardo va optar per no fer un discurs principalment de contingut, que també n’hi havia i ben formulat. Però sobretot va voler repassar exhaustivament totes les comunitats, persones i bisbes que l’havien acompanyat en el seu trajecte sacerdotal. Però aquest és un joc molt perillós perquè et pots oblidar algú, posa en marxa l’”aplaudimetre” (un titular del dilluns de El Punt era “El bisbe Francesc, l’aplaudit”) i que tothom jugui a interpretacions. En l’eufòria, tampoc sé si va ser encertat improvisar la referència a que a Terrassa tenen tants seminaristes comparat amb Girona. Sobretot perquè va ser com posar el dit a l’ull d’un clergat diocesà que pateix per la manca de vocacions.

Com que ja sabem que els bisbes que treballen no llegeixen gaire els blocs, ja li diré quan el vegi. En tot cas, està clar que parlar des de la cadira de Carlemany és més complicat que parlar des d’un bloc on es pot dir el primer que et passa pel cap. Com felicitar a mossèn Pardo i estar convençut que “té fusta” de bisbe.

Pardo es presenta com el bisbe del Concili Tarraconense

“El millor tractat de pastoral que s’ha fet a les diòcesis de Catalunya és el Concili Provincial Tarraconense. Les millors propostes que s’han fet són les del Concili Provincial Tarraconense. Això vol dir que les hem de recuperar i les hem d’activar”.

Diumenge arriba a Girona mossèn Pardo com a nou bisbe. Allà estarem. I això és una de les primeres coses que ha dit en l’entrevista recollida pel Full Parroquial d’aquest cap de setmana. Fer servir fragments del Concili Tarraconense com a cita recurrent és un fet bastant habitual entre els bisbes catalans, però dir que és “el millor tractat de pastoral que s’ha fet” no deixa gaires dubtes sobre la implicació de Pardo en un projecte pastoral amb perfil propi de l’Església a Catalunya. A més, amb la benedicció de la Santa Seu.

També gràcies a aquesta entrevista ja es pot anar fent la idea de com som els periodistes. Aquest divendres del Diari de Girona recull aquestes mateixes declaracions amb un titular que vist sense el context sembla que Pardo vulgui dir als polítics que han de fer. Com també s’haurà d’anar acostumant a les expressions dels qui són més papistes que el papa. L’exemple és el peu de la foto de portada del mateix Full Parroquial on diu que el papa “va rebre el nou bisbe de Girona” a el que en realitat només va ser una salutació a peu dret als participants en una trobada a Roma organitzada per la Congregació per als bisbes. Un bisbe centrat sempre té fronts oberts a dreta i esquerra.

Recuperem dones en el govern eclesial

Aquest dimecres al matí a la seu de l’arquebisbat de Barcelona han fet un simulacre d’evacuació per incendi. No tenia res a veure amb la llista de nomenaments de càrrecs diocesans que ha sortit poc després. El resum és que no es mou la foto, se suposa que l’espera de nous bisbes auxiliars. Si no fos així, hauríem de tenir nou vicari general.

Les delegacions més rellevants mantenen els seus responsables (s’hauria agraït a la nota del bisbat una explicació sobre els delegats que canvien). És un equip de fa quatre anys que no s’ha cremat com havia passat altres vegades a Barcelona. Però hi ha una novetat, la incorporació de dues dones com a delegades: a Apostolat Seglar (per substituïr la nova responsabilitat de Jaume Aymar), Ana M. Almuni de Muga, de la Institució Teresiana del Pedro Poveda; i a Pastoral de la Salut (enlloc de mossèn Forcadas), una infermera, María José Martínez Lapeña. Dos relleus pactats. No tinc el gust amb cap de les dues però me'n parlen bé.

Si bé durant els anys 90, durant els primers anys de mandat del Cardenal Carles, es van anar incorporant laics i dones en el govern de la diòcesi, en els primers nomenaments de Martínez Sistach això s’havia perdut. El nou arquebisbe ho va justificar per la dificultat de trobar persones que puguin deixar les seves obligacions professionals i que el bisbat pugui assumir el seu sou: “Que més desitjaria jo que poder-los tenir”. Hi ha moltes maneres de fer-ho i de fet, en altres diòcesis catalanes aquesta presència s’ha mantingut i ampliat. Com suposeu no tinc res en contra els capellans, però és bo que a Barcelona torni a ser així. I encara s’hauria de fer un esforç més gran.

Difamar no surt gratis

Des de fa unes setmanes he anat rebent a la bústia de correu diversos missatges anònims que circulen contra el bisbe de Vic (per alguns "en contra de" i per altres "sobre el"). Pel que sé, s'han escampat bastant. Després la informació ha estat puntualment recollida en el setmanari El Triangle (un setmanari crític que fa el seu paper però que, com tot, cal llegir sabent molt bé què estàs llegint). Ja vaig veure que començava una campanya per difondre públicament tot allò que durant anys ens han anat explicant sobre el bisbe Romà Casanova.

Finalment, veig que han aconseguit un impacte important a Religión Digital i després a Tribuna Catalana. I automàticament s’ha aixecat indignada la caverna eclesial contra la difamació a l’hereu de la seu de Torras i Bages. Com que tenen algú contra qui disparar, maten al missatger i esplaien la seva retòrica per anar contra els mètodes ells mateixos han utilitzat.

Anem a veure, senyors, no es pot repicar i anar a la processó. Si hi ha qui ha fet del seu esport nacional la difamació i la calumnia anònima i altres no s’han cansat d’aplaudir-los amb el teclat, no tenen cap autoritat per esquinçar-se els vestits ni amenaçar amb qui sap què. Han creat escola, i entre els deixebles sempre en surt algun d’avantatjat.

Hi ha una obvietat que mai s’ha remarcat prou. En època democràtica -on no et poden posar a la presó per dir el que penses si no comets un delicte- s’han denunciat públicament moltes situacions eclesials insostenibles. El més conegut és com es va divulgar el malestar viscut a Barcelona al final del mandat del cardenal Carles. I el que es va fer: signar cartes i documents públics amb noms i cognoms (sabent que en la carrera eclesiàstica no hi ha res més penalitzat que la crítica episcopal) i amb reunions, informes interns i passadissos realitzats amb la discreció necessària. També corrien anònims, però el nunci sap perfectament qui liderava la crítica i què li anaven a explicar els capellans i laics de Barcelona, i el què li deien a la cara.

Això s’hauria de recordar molt bé a l’hora de valorar qualsevol informació que circula per internet. Tots portem l’aigua al nostre molí, però els qui vivim de signar articles no ens surt gratis mentir i difamar. A altres si. Per això, espero no suposar massa si suposo que encara podem confiar en la intel·ligència i la capacitat de discernir dels qui els hi ha tocat servir a l’Església en el seu govern pastoral. Perquè també és veritat que si més bisbes s’haguessin dedicat a distanciar-se dels catòlics que només saben ser-ho a hòsties, no hauríem arribat aquí.

Sincerament, dilluns ho pensava en el funeral del bisbe Carrera. No vaig poder evitar un cert regirament d’estómac quan veia el seu fèretre envoltat d’algunes mitres que l’havien fet patir tant. I també pensava que ell mai els hi hauria llençat la primera pedra, ni hauria amagat la mà. Segurament per això seria bisbe.

Però això no vol dir que no tinguem dret a esperar que, a qui correspongui l’autoritat, comenci a expulsar als mercaders del temple enlloc d’intentar fer-hi negocis. Que no esperin que els toqui el rebre per posar-se les mans al cap.

Amb bisbes pitjors, vam fer coses millors

Em va doldre el passat cap de setmana no ser a Barcelona per visitar la capella ardent del bisbe Carrera. Però feia mesos teníem organitzada una trobada conjunta de les federacions catalana i basca dels grups de Pax-Romana. Va ser al Santuari d’Arantzazu, en un casa franciscana on ens van omplir d’atencions i en un “marc incomparable”. He de dir que personalment l’exterior de l’edifici no em va acabar de convèncer, excepte les escultures impactants d’Oteiza, però la nau i el retaule de l’altar són extraordinaris. Una meravella del segle XX.

Bé, al que em venia a referir. A mi em va tocar torejar amb el tema eclesial recollint les aportacions fetes en la trobada. No es tracta ara de fer l’informe, però recullo algunes idees pròpies i alienes que em semblen interessants.

La primera és que des dels sectors cristians més a la frontera necessitem recuperar un cert entusiasme eclesial. Ningú s’apunta a la derrota i massa vegades en els nostres grups caiem en la constant recreació sobre tot allò que no funciona a l’Església. És difícil que així algú s’apunti al nostre partit. En canvi, tenim tota el cos doctrinal del Vaticà II encara no aplicat per esbombar. I dintre del capital doctrinal a explotar, la Doctrina Social continua sent “el secret més ben guardat de l’Església”. Aquest hauria de ser un dels nostres centres de debat i de projecció pública. I això també passa per la crítica a algunes de les herències de la modernitat.

En un sentit semblant, hi ha la crítica episcopal. Certament tenim un perfil mitjà de bisbes que és un problema. Però, és encara és més cert que en altres èpoques, amb bisbes molt pitjors dels que tenim ara vam fer coses molt millors. Jo no hi era, però quan segueixes els testimonis de capellans i laics dels anys 50 i 60 això és una evidència. No es tracta de fer una església paral·lela, sinó de fer.

Un altre element nou és que avui tenim la generació de laics més ben formada de la història, tant a nivell teològic, com de pràctica pastoral, com en el món professional. Només com a exemple, a Catalunya hi ha 2.200 estudiants -la majoria laics- en els centres d’estudis de teologia que depenen de la Facultat de Teologia de Catalunya; més que capellans diocesans. Fa 20 o 30 anys, una laica estudiant teologia era l’excepció.

Més. Els nous cristians ja no vindran sols. Els hem d’anar a buscar. En el cos a cos. Com va dir un: “aquí no prosperen ni les sectes”. I això demana canviar moltes estratègies pastorals i moltes maneres de fer dels nostres grups.

I, finalment, avui el nostre context és més ampli. Tot anàlisi i proposta l’hem d’emmarcar en un context més europeu, no només català, basc o espanyol. Hauríem de tornar a tenir com a punt de referència Europa, com ja va passar quan ens ofegava l’Església nacionalcatòlica. I això també passa per intensificar tot allò que sigui la col·laboració interdiocesana. Com menys siguem, més gran és el perill de tancar-se.

Caldria canviar, doncs, estratègies i plantejament, la única cosa que no hauria de canviar és la radicalitat no fonamentalista que ha identificat els grups de la nostra tradició eclesial. O sigui, potenciar la pròpia identitat, sense trencar mai els ponts de diàleg.

Apunts per anar-hi pensant.

Sistach a Telemonegal

Aquesta setmana l’arquebisbe Martínez Sistach ha estat el convidat al programa Telemonegal de BTV. El vaig veure dimarts i el repeteixen durant la setmana a diverses teles locals. Per ara no el trobo a Internet.

Ferran Monegal va presentar com un fet extraordinari que un cardenal anés a la televisió a sotmetre’s a una entrevista. Ell veu prou hores de tele per valorar-ho. També, una vegada més, l’entrevista va demostrar la dificultat del llenguatge religiós. Martínez Sistach va explicar que havia crescut el nombre de gent a “les audiències” del papa (els actes públics de cada dimecres), i Monegal va semblar entendre que el que pujava era “l’audiència” del papa. De fet, tota l’entrevista va ser una mostra de que el món eclesiàstic és un altre món.

També ja sabem que a Sistach li costa sintetizar el seu missatge a les exigències del medi televisiu. Però el discurs que va fer és més que correcte i va exposar les seves critiques a la televisió sense aparèixer com un profeta de calamitats. I va tenir dos moments remarcables. Cito de memòria.

D’una banda quan Monegal el convidava a conèixer tots aquests programes de televisió estrafolaris que esbudellen la vida de la gent matí, tarda i nit. Tot i que comprenia que a un cardenal no li sobra molt de temps, li deia encertadament que “un pastor ha de conèixer què fa el seu ramat”. La resposta del cardenal va ser que si, però que precisament “per això segueixo els crítics de televisió com vostè”. Bé.

I després, la resposta a les paròdies del papa que es fan a la televisió. Quan van posar alguns vídeos de mostra d’imitadors de Benet XVI fent el ximple, l’arquebisbe pràcticament no va mirar a la pantalla del plató on apareixien les imatges. L’olfacte televisiu de Monegal va brillar una vegada més i va ser el primer que va fer notar: "Vostè casi no ha mirat la pantalla". Amb aquest gest el cardenal va dir molt més que amb un gran discurs. En la resposta va teoritzar sobre allò que a molta gent amb creences catòliques la mofa sobre el papa els ofèn (només es pot riure de la mare, de la pàtria i de la religió un mateix). Però amb el gest d’abaixar la vista, Sistach va aparèixer dolgut com un catòlic més. L’espectador és molt més receptiu a aquesta actitud que si hagués aparegut ofès, indignat, irat o censurador. Sobretot perquè el gest va ser coherent amb el que volia dir. La crítica a les imitacions de Benet XVI i si els efectes són tant negatius es poden discutir. Però la resposta basada en el sentiment està lluny de l’estereotip de l’Església inquisidora, i és més eficaç. A la televisió funcionen més els arguments sentimentals i els gestos que els grans raonaments teòrics.

El missatge és que ara quan vegem Benet XVI imitat no veurem a un cardenal emprenyat (cosa que a molts ja agrada) sinó a una persona dolguda.

El testament del bisbe Joan

Acabo d’escriure l’”Obituario” pel proper Vida Nueva i costa dir més. Però hi ha coses del funeral d’aquest dilluns del bisbe Carrera que no s’han de deixar escapar. Perquè no sempre els capellans ploren el seu bisbe. Però avui si, i mai havia vist que a la catedral de Barcelona entre el presbiteri i el cor no hi hagués lloc per acollir els capellans que volien concelebrar. Multitud que ha contrastat amb la intimitat de l’enterrament al cementiri Montjuïc. Com ell volia s’han traslladat a la seva sepultura les restes de la seva mare i properament s’hi dipositaran les del seu pare.

S’ha dit i escrit prou aquests dies sobre Carrera i semblava que ja no quedava gaire per dir. I com sempre ha estat el mateix bisbe Joan qui ens ha dit per darrera vegada alguna cosa més. Són els fragments del seu testament que s’han llegit a la catedral. Totes les consideracions, oportunitats, protagonismes, equilibris i balanços sobre el funeral, queden petites al costat d’aquest text. Altres dies hi haurà per calibrar què ha de passar ara a la diòcesi.

Que parli Carrera, el bisbe del diàleg

“Se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur”.

Ha mort el bisbe Joan Carrera i les seves paraules avui prenen un sentit més gran. Segur que ha estat així. Ho deia en els textos de les sis cartes creuades entre Carrera i el polític socialista Joan Reventós, el qui va ser president del Parlament de Catalunya. Avui tots dos ja ho saben tot del transcendent i de la darrera frontera. Per això pren més sentit veure com en parlaven tots dos fa deu anys. Les vam publicar a Foc Nou i després es van editar com a llibre en català (Mediterrània) i en castellà (Descleé) junt amb altres cartes.

M’agraden perquè són una mostra del tarannà dialogant de Carrera, dins i fora de l’Església, en la conversa privada i en la plaça pública. Poso una selecció i aquí el text sencer de les dues primeres cartes. Deixem avui parlar a mossèn Carrera

“Mira, Reventós, la meva seguretat de creient no és la del dos i dos fan quatre que s’imposa a la ment vulgues o no vulgues. És, com si diguéssim, com la que tinc quan, al camp, salto un rierol o una rasa: estic convençut que arribaré a l’altra banda, però alhora m’acompanya una certa sensació de risc i he de prendre una decisió. La meva seguretat tampoc no es tradueix sempre en un sentiment. M’ha envaït, alguna vegada, la sensació de saltar en el buit..., de no trobar ningú a l’altra banda... Un creient i un no creient no estem tan lluny com sembla l’un de l’altre. El creient pensa algun cop: i si no fos veritat... I el no creient també es diu en alguna ocasió: i si fos veritat... La diferència és que, quan vius l’experiència de la fe, fins i tot quan dubtes, no te n’adones i et trobes explicant el teu dubte a Déu. Tens sempre el Tu com a referent. Entre rumiar, cercar i dubtar sobre el sentit de la vida, i pregar, la diferència és fer-ho sol o fer-ho en diàleg confiat amb el Tu, amb Déu.

En l’última part de la teva carta portes la qüestió de la transcendència cap al tema de la mort: “¿retornem al punt d’origen, el no res, o podem esperar un més enllà?” I fas una valoració de les religions, totes, “com a protectores de la basarda enfront de l’abisme del finiment”. Jo, tot i que em sento reconfortat per la tradició d’esperança en el més enllà, compartida per tantes religions, de qui em fio realment és de Jesucrist.

(...) La via per on jo m’escapo de la “immensa incertesa” que dius és la paraula i tota la realitat de Jesús de Natzaret. Submergint-me en el seu dinamisme, trobo força per a la lluita contra la injustícia i el mal des de la banda dels qui més en són víctimes --una lluita que és també la teva-- i, al mateix temps, esperança de retrobar el fruit d’aquella lluita més enllà del fracàs, al capdavall inevitable. Des d’aquesta experiència en la qual s’uneixen el sentit de responsabilitat i l’esperança, se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur, que no sabria demostrar, però que sento que encaixa profundament.”

Joan Carrera Planas. Novembre 1998

Carrera, molt greu

No es poden donar bones notícies de l'estat del bisbe Joan Carrera. La situació es va complicant i res fa preveure cap notícia positiva. En les darreres hores tot ha anat empitjorant. És una llàstima. Preguem per ell.

Abusant de la confiança d’un amic, reprodueixo sense permís i eludint les referències personals, un correu electrònic d’aquesta nit que il·lustra molt com viuen aquest desenllaç la gent més propera al bisbe Joan. Té valor pel moment i la persona concreta, però també com a paraules amb sentit en el moment de la mort.

“Vull comprendre en aquests moments els sentiments dels molts que heu seguit pas a pas la trajectòria i una manera de fer del bisbe Carrera. Quan es van apagant les esperances es fa dur assumir i pair una realitat que voldríem que no fos.

“Allà on s'apaguen les esperances comencen a prendre vida els records. Records viscuts, compartits, retrobats, marcats... perquè hi ha de tot. Uns records que ens donen el perfil d'un home, d'un ciutadà, d'un creient, d'una opció de vida que segurament la podem resumir amb una paraula: servei. Les sensibilitats i les complicitats viscudes i compartides en moments de projectes i de camins oberts, i en moments de replegament i de tardor.

“Vides com la seva quan arriben al final deixen la percepció de que hem quedat orfes. Malgrat tot, la immediatesa de la percepció no ens pot fer perdre la perspectiva que hi ha camins oberts que cal seguir explorant. El temps que heu compartit junts la vida us permet continuar llegint els signes dels temps i els senyals que els camins d'avui tenen.

“El seu testimoni fa de guia perquè ningú quedi perdut enmig de la boira.”

Afegeixo la frase que recollia fa pocs dies del bisbe Carrera: "De qui em fio realment és de Jesucrist".

El bisbe Cortés felicita als musulmans

Salutació cortés del bisbe de Sant Feliu de Llobregat a les comunitats musulmanes que hi ha a la diòcesi que celebren el final del Ramadà. El bisbat ha fet pública aquesta carta del bisbe Agustí Cortés que segurament és la primera carta escrita en àrab que veig signada per un bisbe (aquí sona estrany però, per exemple, cal recordar que les comunitats cristianes de Terra Santa són majoritàriament àrabs i aquesta és la llengua que utilitzen).

El contingut de la carta és més que de cortesia i fixa objectius comuns entre religions com el treball pel bé de la humanitat i el compromís de l’Església a establir ponts d’amistat amb la resta de confessions.

Si voleu la carta és només un signe, tot i que mai fa nosa cap signe de convivència entre religions. Però a més, a Europa cada vegada les religions descobreixen més interessos comuns: el dilema no ja no és tant quina religió, sinó com preservar en el món modern el sentit de transcendència vehiculat a través d’una institució religiosa. I aquí és on les diverses religions es comencen a veure treballant juntes abans que ser absorbides per la secularització. Per aquí deuen anar les coses.

PD: Després veig que el nou bisbe de Lleida ha fet una carta semblant. Potser n’hi ha més. Me n’alegro.

Pels segles dels segles

M’arriba per segones que l’Oriol Domingo de La Vanguardia ha obert finalment un bloc. I no m’avisa perquè em prepari! Ara si que tinc competència de veritat. Benvingut al club.

L’anècdota

Sovint ens queixem de la frivolitat dels mitjans però hem de reconèixer que tots sovint ens quedem més amb l’anècdota que amb la categoria. Una mostra la vaig tenir diumenge. Dos menorquins que vaig poder saludar a Lleida em van dir: “Ah, si. Tu ets aquell de la foto del Taltavull”, que certament la cosa més interessant que he penjat en el bloc -si n'hi ha alguna- no era aquesta, però era el que recordaven.

També a Lleida vaig preguntar pel nou bisbe Pardo; m’estranyava la seva absència. Tenia disculpa més que justificada. Em van dir que precisament era a Roma en el curs per a nous bisbe que organitza la Congregació del cardenal Re. Pagaria per veure què els expliquen.

I arran de mossèn Pardo m’expliquen una altra anècdota que circula per Girona sobre la substitució de Carles Soler. Diuen que l’històric edifici de la Casa Carles, on tenen la seu les oficines del bisbat, ara li canviaran el nom i es dirà “El Palacio de El Pardo”. La broma té gràcia i és fàcil de recordar. A Girona són així, i bona gent.

La cobla del bisbe Piris

La imatge que m’ha quedat d’aquest diumenge a la presa de possessió del bisbe Joan Piris a Lleida, la vaig trobar just a l'entrar a la catedral. Al presbiteri, asseguts a les cadires reservades als bisbes, sols, esperant l’inici de l’acte, el bisbe Malla i el bisbe Ciuraneta, antecessors de Piris a la seu de Lleida. Com han patit aquests dos homes i que feliços que haurien pogut ser jubilats com a rectors de parròquia o com a professors de la Facultat de Teologia. Per mi, la foto és l’antídot a tots aquells que tenen tantes ganes de fer carrera episcopal. Dit sigui de pas, Piris no és dels bisbes que tingui pinta de voler aferrar-se gaire a la cadira episcopal. A més de ser el primer bisbe català que em trobo que per saludar-lo he d’aixecar ostensiblement el cap, model cardenal Amigo.

Bé. La cosa és que la cerimònia de Lleida va anar bé i Piris va fer una molt bona homilia. Potser ja tenim la pluma redactora que trobaran a faltar els bisbes catalans.

Per la part que em toca com a periodista, reconforta que un bisbe comenci l’homilia dient que de la Paraula de Déu també se’n poden treure titulars. Així ho va fer aquest diumenge posant dos exemples. Tot i que em permetré corregir-lo –amb cordialitat- perquè les dues frases escollides per titular eren massa llargues i no caben ni a quatre columnes. Però ja l’hem entès. En tot cas el seu plantejament pastoral, va aixecar més entusiasme que els encesos elogis a la tasca de l’administrador apostòlic sortint, el bisbe Salinas, repetits pel nunci i per l’arquebisbe de Tarragona. La unitat episcopal sense fisures sempre ha estat un dels valors més cotitzats.

Sembla que la reunió que el nou bisbe va tenir el dia abans amb els responsables de la pastoral diocesana (bona part laics) també va ser reeixida. Allà i a la catedral va insistir que la seva urgència i missió és evangelitzar, cosa amb la que no podem estar més d’acord. I ha donat a entendre que el tema de les obres d’art que reclama Barbastre no ha de ser la seva prioritat. I com plantejament de pastor també hi podem estar d'acord.

Però és clar, passa com va passar diumenge a la catedral. Al presbiteri res pertorbava la predicació de l’Evangeli, però uns seients més enrera la gent ja s’anava distraient amb la música d’una cobla que a la mateixa hora animava una ballada de sardanes a tocar la catedral. Quan sorties a l’atri, els altaveus et permetien seguir la cerimònia però la cobla ja se sentia més que l’orgue. I quan sorties al carrer, que és on hi ha gent a evangelitzar, la sardana feia que la litúrgia passés desapercebuda. I és el que passa. Per a Piris seria millor no haver de ballar la sardana de les obres d’art, però a Lleida, quan surti al carrer és el primer que li demanaran. Sempre tindrà la cobla allà tocant. I ell a Lleida no hi ha anat de pas.

Piris, nou bisbe català

Avui tindrem un nou bisbe català. Joan Piris arriba a Lleida. En una interessant entrevista de comiat al Diari de Menorca li recorden que a Lleida entrarà de ple en contacte amb l’Església a Catalunya. I respon “Són esglésies que tenen la seva particularitat, les he de conèixer més i més, cada Església té la seva particularitat. Catalunya com a tal té el seu pes cultural que tindrà la seva interacció a nivell eclesial. Començaré per aprendre les particularitats de les esglésies a Catalunya. Va ser l’apòstol Pau qui digué ‘jueu amb els jueus’, per tant jo dic ‘català amb els catalans’.” Res a veure amb el famós “l’Església catalana no existeix”.

L’entrevista al Menorca és molt més interessant que això, sobretot en el plantejament pastoral, deixant en un segon terme els temes més civils. Sembla, doncs, que intentarà que el litigi de les obres d’art no marqui el seu episcopat. Ho intentarà.

És una entrevista amable però no enganxosa, tenint en compte que el Diari de Menorca és propietat del bisbat. Un diari que és el de referència per als menorquins perquè la propietat no n’ha volgut fer mai un pamflet, ha mantingut un nivell professional digne pels mitjans que disposa, i ha estat obert a tots els corrents de l’illa. Un bon exemple.

El bisbe Carrera, ingressat

Un dia gris a Barcelona. El bisbe Joan Carrera està ingressat a la Vall d’Hebron greu amb un pronòstic indeterminat. Aquest matí estava al Santuari del Miracle de Solsona amb un grup de seminaristes i l’han ingressat d’urgència a Manresa. Hem esperat el comunitat de l'arquebisbat.

En els seus 78 anys és un privilegi de l’Església a Catalunya. Capellà des el 1954 ha estat a diverses parròquies de la perifèria de Barcelona, ha promogut obres socials i cooperatives, ha estat capdavanter en la pastoral obrera, ha exercit honestament el compromís polític i la promoció dels drets humans, ha treballat per la cultura i ha fet florir iniciatives editorials com Nova Terra, ha escrit i ha analitzat lúcidament la nostra realitat pastoral i social, ha teixit complicitats cíviques entre l’Església i la societat, ha patit pels mitjans de comunicació eclesials, ha fet la vida diocesana de Barcelona més engrescadora amb el seu episcopat com a auxiliar.

Molta feina que mai se li ha agraït prou. Però tot això ja ens ho ha regalat.

Dissabte matí: espera de com van passant les hores i la resposta al vessament cerebral. Fins dilluns no hi haurien d'haver novetats i una possible intervenció quirúrgica. "De qui em fio realment és de Jesucrist", té escrit el bisbe Carrera.

Mossèn Bigordà fa 80 anys

Ma mare em diu que mossèn Bigordà fa 80 anys. Aquest dissabte a les 8 del vespre per celebrar-ho fan una missa a Sant Medir, la parròquia de Barcelona on ha estat vinculat més de 40 anys i on va continuar l’obra iniciada per mossèn Amadeu Oller. Intentaré no arribar-hi tard.

La majoria tenim darrera la nostra història de fe la trobada positiva amb algun o amb alguns capellans. No explicaré ara batalletes però en el meu cas és evident que mossèn Josep Bigordà està en aquesta llista. Capellà i periodista.

Però a més, mossèn Bigordà representa una generació de capellans que ara arriben, s’acosten o passen dels 80 anys (una edat que, d’altra banda, eclesiàsticament és la més fructífera si tenim en compte que és l’edat habitual dels papes). És una generació a qui cal agrair molt. Van entendre en la fredor nacionalcatòlica que el què convenia era una altra cosa. Van estar amb la gent; van ser els qui van carregar –o es van avançar- amb la recepció real del Vaticà II contra el mateix parer de la jerarquia franquista (bona part més franquista que catòlica); a Catalunya van ser els qui van obrir les portes als immigrants i van fomentar la seva acollida espiritual, humana i material; van aixoplugar els moviments de llibertat; van apuntalar la cultura en un règim d’ignorants; van defensar la llengua catalana i van respectar la dels qui no la parlaven... Bigordà, Vidal Aunós, Batlles, Alemany i tants que em deixo o no conec. Són capellans que han mantingut un elevat prestigi del capellà en el món social i cultural i que han fet molt de bé espiritual.

Podem dir que tot això és història i que ara convé una altra cosa. I que amb alguna cosa també es deurien equivocar. Sobretot es van equivocar si el que volien era fer carrera eclesiàstica. En això van fracassar estrepitosament, però era precisament el què no buscaven. I a més, convingui el què convingui ara, si avui pot convenir alguna cosa és perquè capellans com ells van fer possible que no haguem tancat definitivament la barraca i que no haguem d’abaixar el cap quan es parla del què han fet els cristians per aquest país.

Felicitem-lo, felicitem-los i felicitem-nos-en.

Per fi, Aymar a Ràdio Estel

Uns anys més tard del què hauria estat desitjable i de què fos una evidència per a molts, avui arriba un gran nomenament, beneït pel palau episcopal. Ara en Jaume Aymar com a nou responsable tindrà feina per recuperar oients a Ràdio Estel i a Catalunya Cristiana recuperar lectors. Una bona elecció per als mitjans de comunicació de l'arquebisbat de Barcelona. Té Ràdio Estel al cap abans que la fundessin i sempre ha ajudat aquella casa tant com l'han deixat.

El què en penso ja ho vaig poder escriure aquí, tot i que ara s’hauria d’actualitzar. De fet, dels despropòsits que ha patit Ràdio Estel i Catalunya Cristiana se’n podria fer un llibre.

Déu creu en els nens

Estic enllestint un feixuc article sobre dades de pràctica religiosa i efectius eclesials i, la veritat, es que costa trobar dades aparentment positives. Per això m’ha cridat l’atenció la que ofereix un interessant estudi de la Fundación Santa Maria: quatre de cada cinc nens resen i creuen en Déu (supero, aquí, la temptació de continuar l’article explicant maravelles sobre els meus tres fills). L’enquesta no és cap bestiesa perquè està feta per gent seriosa i amb una àmplia mostra a nivell estatal.

Sembla doncs, que enmig de tanta secularització, Déu es fa un forat. I són dades que poden girar molts tòpics i amb un gran ús pastoral. El repte més important és –veient que almenys demoscòpicament parlant Déu no ha desaparegut- quina resposta donem eclesialment per a vehicular aquesta sensibilitat. I, a un altre nivell, l’enquesta també demana respostes socials. Només un exemple; no anem bé si més d’una quarta part dels nens diuen que s’arriben a sentir sols a casa.

Tornant més directament a Déu, serà veritat allò que sovint hem fet complicat el que és més senzill del què sembla. Per això m’ha vingut al cap una cita d’un dels llibres d’aquest estiu: Déu, Cosmos, Caos, de David Jou. És un llibre escrit amb una sensibilitat que només pot tenir un científic i poeta; rigorós fins a l’extrem però que, com els nens, no ha perdut la capacitat d’admiració del món. No us el podeu perdre. A tall d'anècdota, em va quedar la idea de que la probabilitat que existeixi un planeta semblant a la terra és de dos entre cent mil. I que, tenint en compte el procés biològic humà de reproducció, la nostra probabilitat d’existència com a individu és una sobre un milió de bilions. Vist així, és cert que “l’existència de Déu és infinitament més probable que la meva existència”. Podríem dir que és d’un 50% contra un percentatge decimal format per una llarga llista de zeros amb un 1 o un 2 al final. I, els nens, ho veuen claríssim. Almenys, un 80%; el que podria demostrar que Déu creu en els nens un 100%.

Foc Nou, Dialogal i El Ciervo, gratuïts

Dimecres vaig estar a la presentació de la campanya de subscripcions gratuïtes per a joves de 18 anys que ha iniciat la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació de Generalitat (On està Wally? A veure si també trobeu la Roser Bofill). Vam presentar a la convocatòria pública de selecció les tres revistes, Foc Nou, Dialogal i El Ciervo, i les tres estan incloses a la campanya, amb altres revistes també del gremi catòlic.

Per tant, podeu fer-nos propaganda perquè escullin alguna d’aquestes revistes. És un any de franc. El termini acaba el 25 de setembre.

Bona setmana pels catalans al Vaticà

Aquest dissabte ha sortit a l’Osservatore Romano la llista d’experts i convidats al Sínode de bisbes sobre la Paraula de Déu que es farà a Roma a l’octubre (trobareu la llista a la pàgina 23). Entre aquests nomenaments de Benet XVI hi ha dos catalans com a experts, el capellà i teòleg Salvador Pié Ninot i la religiosa y biblista Núria Calduch Benages, tots dos de Barcelona i ara professors a la Universitat Gregoriana de Roma. A part del coneixement personal, molts els recordaran per la seva bibliografia acadèmica i de divulgació. És un bon reconeixement.

Ignoro el perfil de molts noms de la llista, però en general sembla prou equilibrada, especialment entre els convidats on hi ha una mica de tot. Això és important perquè aquests Sínodes no capgiren la vida de l’Església, però si que marquen una tendència de cap a on van les coses. I posar de veritat la Paraula de Déu en la centralitat de l’Església i dels cristians no és poca cosa.

També són trobades on es parla molt i es veu a molta gent. I sabem que la vida vaticana s’acaba resolent en funció de a qui coneixes i a qui no. O sigui, que sempre és millor tenir-hi un peu a dins que a fora. I tots els de la llista, ja estan a dins.

A un altre nivell, també llegint l’Osservatore també trobo d'aquest dimecres un article del cardenal Martínez Sistach arran de la visita del papa aquest diumenge al santuari de Bonaria a Sardenya sobre les seves vinculacions d'aquesta advocació mariana amb Catalunya.

Sembla una bona setmana pels catalans al Vaticà.

Marini, Piero

Congrés “El segle de la litúrgia” del CPL. Tot just quan acaba la intervenció de Piero Marini pregunto a un que sap de litúrgia: “Què, ha estat bé?”. Resposta immediata: “Bé? I tant! No has vist com ha carregat contra els integristes?”.

Formalment la conferència del qui va ser Mestre de les cerimònies litúrgiques de Joan Pau II durant 20 anys ha estat una innocent –tot i que contundent- defensa de la reforma litúrgica del Vaticà II. I, en canvi, només dir això, ja sona a progre. Doncs si que anem bé.

Tot s’ha de dir, a mi la ponència m’ha semblat brillant.

Contra SM

S’havia valorat que la persecució contra Pagola pel llibre de Jesús en realitat anava dirigida a desprestigiar el seu bisbe Uriarte i de passada a Setién. Però ara es veu que no: disparaven contra el Grupo SM (PPC, Vida Nueva, Cruïlla...).

El cas és una mostra que la caverna no està per bromes. Si ara des de La Razón s’aixeca una suposada investigació doctrinal a SM, apuntant directament a la foto del germà del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, és per pressionar a Roma i estendre l’ombra de la sospita. Encara que després quedi en res. A part de no poder suportar els qui no són com ells, a la caverna no escatimen esforços per enfonsar en el fang tot el que escapa del seu control. De fet, és el seu exercici mental principal. El seu món és massa petit per a poder-lo compartir.

No deixa de ser curiós que, per exemple, una revista com Vida Nueva que des de Catalunya es veu com a centrisme més que moderadet, la caverna hi vegi la perdició de la fe catòlica. Caldria preguntar-se per quin és el grau de tolerància eclesial que tenen els sectors que ara munten aquesta història. La tolerància no és valor absolut, però si s’acosta a zero, ens converteix en fòssils. Pedra.

Però si realment el cardenal Levada ha de dedicar temps a valorar la catolicitat d’algun grup mediàtic espanyol, no seria difícil proposar-li altres idees.

Es pot viure un mes sense bisbes, o tota la vida

Gairebé no m’ho crec però aquest any he aconseguit estar un mes sense bisbes. De l’1 al 31. Sense internet, sense correu electrònic, sense trucades al mòbil. Per tant, un mes sense estèrils polèmiques eclesials ni episcopals. L’experiència, és un descans. Només vaig caure en la temptació de fer aquesta foto a Alaior. Llàstima que el segon cognom del Taltavull episcopable és Anglada.

L’únic contacte eclesial que he tingut ha estat el Full dominical de diverses diòcesis (on l’església sempre apareix d’immaculada concepció), el mossèn que he anat trobant a cada parròquia (sempre guiat pel Missa Dominical del CPL), la visita turística a alguns espais religiosos emblemàtics, i alguna notícia escadussera o folklòrica als diaris (normalment negativa). I aquest és precisament el contacte real i ordinari de la majoria de catòlics amb l’Església durant gran part de la seva vida. Una realitat molt més pacífica de la que alguns malalts o de la que tensió mediàtica ens volen fer creure.

En una ràpida reincorporació aquest migdia recupero alguns blocs i webs. Destaco les m’han entretingut.

L’entrevista al mallorquí Ladaria a El País, el jesuïta nou secretari de la Congregació per a la Doctrina de Fe. Potser després de llegir l’entrevista entenc més el què em van fer notar abans de vacances. En l’ordenació episcopal a Roma de l’espanyol no cardenal que actualment té la més alta responsabilitat a la Santa Seu, no hi havia cap alt representant de cúpula de la jerarquia espanyola, cap dels seus cardenals, ni membres de la comissió de la Comissió Episcopal de la CEE per a la Doctrina de la Fe. Només alguns bisbes personalment amics com el de Solsona. Potser serà perquè a Ladaria Ferrer no l'han posat per carregar-se a Pagola.

M’entretinc també amb el millor bloc de religió que es fa a Espanya. Ressalto un matís en les notícies que reprodueix sobre el litigi de Lleida. Explica que un informe jurídic encarregat per la Generalitat de Catalunya donava la raó a Barbastre. Però si aquest informe és precisament del 2001, és just d’abans que es localitzessin els documents que documenten la compra i venda, la donació, o la permuta de les peces reclamades. Per tant, els arguments jurídics d’aquest document ja no tenen sentit. A part, que a la Conselleria de Cultura deuen tenir unes quantes piles amb més informes sobre el tema. Filtració, doncs, purament interessada. També ens parla del recurs del bisbat de Barbastre perquè s’aturi el judici per la via civil. Poca pinta a prosperar.

A Zenit trobo unes curioses declaracions de l’arquebisbe de Denver -a remolc de la convenció democràta- que compara Tomàs Moro amb Kennedy. Kaput. Molt més interessant el què llegeixo de Benet XVI en una trobada amb capellans i seminaristes durant les vacances. Especialment em quedo amb la resposta a la darrera pregunta que li fa un capellà i també amb la ironia de papa contestant: “Bé; no puc donar-li una resposta infal·lible en aquest moment”. També sembla que Benet XVI realment no es rendeix en les relacions amb Xina. El Vaticà no llença un globus sonda a la babalà. Haurem d’estar ben atents a aquesta nova ostpolitik.

I per acabar Tribuna Catalana continua retratant per partida doble al bisbe de Vic. Així comença un nou curs. I diumenge La Vanguardia em recordava que ja tinc feina per aquesta setmana: dijous i divendres em toca anar al Congrés de Litúrgia amb cardenal Danneels i Marino (Piero).