dimecres, 3 de desembre de 2008

Perquè sóc catòlic


Dilluns llegeixo l’entrevista de la Contra de La Vanguardia. És una entrevista a una orfena etíope sorda i cega que va venir a Espanya adoptada quan tenia set anys. Avui és la primera noia soda, muda i cega que estudia una carrera universitària, magisteri.

"-¿Desde cuándo es usted sordociega?

-Nací sordomuda. Y me quedé ciega siendo muy niña, cuando vagaba por las calles de Wolo, en Etiopía…

-¿Vivía en las calles?

-No sé si mis padres me abandonaron o si la guerra los mató... No lo sé. Sé que me quedé sola por la calle. Era sordomuda, no podía comunicarme. Aprendí a imitar gestos para pedir comida y bebida. Una infección, luego, me dejó ciega. Me caía, me golpeaba, me hacía siempre daño... Y lloraba.

-¿Qué recuerda más de aquellos días?

-Que de pronto no sabía dónde estaba. Me perdía, y sentía mucho miedo. ¡Y gritaba, gritaba...! Entonces aparecía alguien, me ayudaba y me calmaba. Hasta que me recogieron unas monjas católicas en su orfanato."

Aquestes monges són les que em fan veure quin sentit té ser catòlic. Elles allà, i nosaltres aquí. Sense cap necessitat de debats sobre crucifixos com el que he hagut de suportar aquest dimarts a CNN+.

4 comentaris:

Silveri Garrell ha dit...

No és pas tan senzill, formem part del Cos de Crist, i l'orella no sent a vegades el que fa la ma o el que trepitja el peu, tots els órgans del Cos formen part del Cos i se'n diuen "membres" que significa un especialització determinada per cada membre. Em sembla Jordi que la teva teologia trontolla, si totes les monges tinguessin que atendre gent necessitada no quedaria ningú per la pregaria, la contemplació i per fotre llenya. Tots som necessaris.

Anònim ha dit...

Doncs jo -JORDI LLISTERRI-, segueixo dintre del catolicisme perque quan sento p.e. el discurs de l´estimat JOAN XXIII "que parla de la lluna" (i que ara ve posat adjunt al marge de l´article..) encara el cor se m´emociona de joia i sent la mateixa gratitud a Déu i a ell per ser on era, que quan el vaig conèixer, el veia i l´escoltava de joveneta.

Anònim ha dit...

Doncs jo sóc catòlic perquè crec en Jesucrist, home i fill de Déu i crec que tot i les incoherències dels seus membres, l'Església catòlica és l'autentica església apostòlica, la que ens mostra el Crist veritable.
Si només em sentis catòlic pel bon exemple d'alguns catòlics sovint deixaria de sentir-me'n ja que també hi ha molts antitestimonis.
Tinguem clar qui ens convoca!!!!

Anònim ha dit...

Molt interessant aquest fil d'identitats i certeses, religioses en aquest cas. Darrere de l'anonimat em permeto presentar com a ésser humà en recerca constant, amb molt poques certeses, cristià per convicció (m'he deixat seduir?) i catòlic per casualitat (visc aquí a la vora), amb un enorme respecte per totes les troballes espirituals (personals, socials, d'arreu) i poc amic de les polèmiques dogmàtiques. La Vida (l'Esperit, Déu, o el nom que més us abelleixi) "bufa" als indrets més inesperats i políticament incorrectes... Per sort nostra!, de tota la Humanitat!, no només una comunitat de «monges catòliques» ha après a lliurar-se als altres i a fer-ne tot un estil de vida. Només cal obrir els ulls, com ens ensenya i demana l'Evangeli. «Quin és el meu estil de vida?» em sembla una pregunta molt més constructiva que «Quina és l'autèntica religió?». Petons per tots!