Can-Can al Vaticà

Entre els quefers a Roma, que aniré explicant, dimecres vaig tenir la sort d’estar a l’audiència general dels dimecres del Sant Pare. Ja sé que som seguidors de Jesús i no del papa, però tampoc es tracta ara de fer-se l’intel·lectual il·lustrat i no cal amagar que em va fer il·lusió. A més, vaig poder descobrir que això de Pax Romana té alguna rellevància al Vaticà perquè ens van posar en un bon lloc, amb cita del papa inclosa en les salutacions. El grup estàvem a la dreta del papa entre les files 11 i 13, i a davant de tot una delegació que va poder saludar a Benet XVI.

Dit això, i reconeixent-me unit en la fe i amb comunió amb el papa, també s’ha de dir que això de les audiències és bàsicament un festival. I no ho critico. Em sembla bé que l’Església també tingui espais més populars i festius de trobada, però les coses són com són. De fet, en els diversos textos de la catequesi del diumenge que he llegit de Benet XVI sempre hi he trobat alguna aportació que m’ha servit com a catòlic. Però precisament a plaça de Sant Pere enmig del guirigall, és el dia que he seguit menys el discurs. També s’ha de dir que vaig tenir la mala sort que aquest dimecres Benet XVI va fer un resum dels discursos del Brasil -que ja m’havia llegit- per matisar la seva afirmació sobre la implantació del cristianisme a llatinoamèrica.

En teoria jo estava en una zona on els assistents s’ho haurien de prendre més seriosament, però allò era una anar i venir de gent fent-se fotos i esperant el moment en que el papa citava el seu grup per posar-se a cridar. El silenci i respecte atent al successor de Pere, la veritat és que no abundava. Davant teníem un grup d’un congrés de no sé què amb tot de noies ensenyant el melic al que em va semblar que el papa no els interessava gaire. I darrera, dos files de seminaristes que bramaven com energúmens. Alhora, protegint-nos del sol amb barrets de paper i altres objectes inversemblants (entre ells un exemplar del Foc Nou del Godayol que li vaig regalar a una peruana) en una cosa que es diu audiència, fèiem tots una fila digne de ser observada.

El més divertit sens dubte va ser durant l’espera. Darrera de la tarima, sota la façana, es situen els grups folklòrics que assisteixen a l’audiència. Entre ells hi havia la Filharmònica Giacomo Puccini de no se on, que si Puccini aixequés el cap es suïcidaria saltant de Castel Sant’Angelo com la Tosca. El cas és que la dita Filharmònica ens van amenitzar l’espera amb algunes peces populars, fins que se’ls va acudir tocar el Can-Can, seguit amb palmes pel públic assistent. Algú deuria considerar que fins aquí podíem arribar i ja no va deixar tornar a aixecar la batuta al director.

Vist això, ara em miraré d’un altra manera els puristes litúrgics i canònics que es posen les mans al cap quan hom es desvia un pèl de la norma o del cànon. Si davant d'un discurs del papa i al costat dels mateixos ossos de Pere l’espectacle pot ser el mateix que el que hi ha a les grades d’un camp de futbol, deu voler dir que no hem de patir per la laxitud en les formes si que el contenen és evangeli. Perquè enmig del guirigall també vaig veure gent reconfortada, amb llàgrimes als ulls. Certament, la fe es pot viure de maneres molt diverses, gràcies a Déu.