A Tarragona treballen fi

Sovint, i amb raó, els periodistes ens queixem de les deficiències de la comunicació eclesial i de les oficines de premsa. El problema acostuma a ser que els bisbes no tenen assumit la importància d’aquests serveis dins de les prioritats diocesanes. No dic que no els preocupin els mitjans de comunicació, dic que no entenen com s’ha de gestionar aquest tema. I això es tradueix en una manca de recursos o amb l’elecció de persones que no tenen el perfil adequat per encarregar-se de la comunicació. Per sobre la professionalitat el criteri que prima és la fidelitat, o a veure com ens podem estalviar uns calerons.

Això no treu, que quan les coses es fan bé s’hagi de dir. I també admetre que en aquest panorama hi ha hagut avenços els darrers anys. Tant en els bisbats com en les ordes religioses. A Catalunya, per exemple, jesuïtes, salesians, germans de la Salle, els benedictins de Montserrat, i algun altre que ara em deixo, tenen contractats periodistes que fan aquesta feina.

Dins d’aquesta sensibilitat, cal reconèixer especialment la feina de l’arquebisbat de Tarragona, amb la delegació de mitjans encapçalada per l’incombustible Dídac Bertran (vas a qualsevol racó de la diòcesi, i allà està el Didac Bertran). Ara acaben de renovar la seva web (tot un altre tema, les webs dels bisbats catalans) i han incorporat un complet servei per la premsa, que a més és accessible a tothom. És tan senzill com pràctic. Allà es poden trobar totes les notes de premsa, fotos, audios en mp3 i fins i tot videos que produeixen per a le cadenes locals. Ara només t’envien un avís quan s’ha actualitzat amb alguna novetat. Amb el que hi ha allà, qualsevol podria fer el seu diari sobre la diòcesi.

Un procés semblant van fent diòcesis com Girona, Urgell i Solsona. Però encara hi ha diòcesi on ni tan sols he aconseguit que m’afegeixin a la llista de mails per rebre les seves notícies. Ja sabem que els ritmes eclesials no són d’aquest món. Però hi ha diòcesis que demostren que si poden ser-ho.