L’escàndol dels beneficis

Aquesta setmana sembla que estic més reflexiu que informatiu. El cas és que m’he anat escandalitzant progressivament a mesura que anaven sortint els resultats anuals dels gran bancs espanyols. Ahir vam tocar sostre, amb els 7.596 milions de benefici del Banc Santander, un 22 per cent més que l’any anterior. La tendència de la resta de bancs és similar i només amb els cinc primers bancs i caixes de l’estat acumulen beneficis de més de 17.000 milions d’euros.

Així que ahir em vaig decidir a consultar el Compendi de la Doctrina Social de l’Església convençut que trobaria alguna referència a l’escàndol dels beneficis desorbitats i acumulats en poques empreses. Doncs, no. El punt 340 ho deixa clar “La doctrina social de l’Església reconeix la funció justa del benefici, com a primer indicador del bon funcionament de l’empresa: ‘quan una empresa produeix benefici, això significa que els factors productius han estat utilitzats adequadament’. (Centesimus Annus. Joan Pau II)”. Després de la decepció inicial, si que vaig poder trobar alguns criteris que limiten la legitimitat d’aquests beneficis.

D’una banda, que el benefici econòmic no està limitat en si mateix, sinó en la forma d’aconseguir-lo: “Això no ofusca la consciència del fet que no sempre el benefici de l’empresa estigui servint adequadament la societat. (...) És indispensable que, a dintre de l’empresa, la persecució legítima del benefici s’harmonitzi amb la tutela irrenunciable de la dignitat de les persones que amb funcions diverses treballen en la mateixa empresa. Les dues exigències ni estan de cap manera en contrast l’una amb l’altra”. Una advertència que es repeteix en el punt 369, quan parla del món de les finances: “Una economia financera que sigui un fi per a si mateixa està destinada a contradir les seves finalitats, atès que es priva de les pròpies arrels i de la pròpia raó de ser, és a dir, del seu rol originari i essencial de servei a l’economia real, i, en definitiva, de desenvolupament de les persones i de les comunitats humanes.”

I, d’altra banda, la doctrina social de l’Església també fixa els límits dels beneficis en l’ús que se’n fa: “329. Les riqueses acompleixen la seva funció al servei de l’home quan són destinades a produir beneficis per als altres i per a la societat. (...) [Les riqueses] són un bé que ve de Déu: qui el posseeix l’ha d’utilitzar i fer circular, de manera que àdhuc les necessitats en puguin gaudir; el mal s’ha de veure en l’afecció immoderada a les riqueses, en la voluntat d’acaparar-les. (...) La riquesa, explica Sant Basili, és com l’aigua que sempre brolla pura de la font si n’és extreta amb freqüència; en canvi, es podreix si la font no s’utilitza. (...) Qui té riqueses només per a ell no és innocent; donar-les a qui en té necessitat significa pagar un deute.”

Tot plegat es basa en el principi bíblic que “la propietat originària de tots els béns pertany a Déu” (n. 323). Certament, els condicionats que limiten l’obtenció i l’ús dels beneficis són un bon argument que en principi no negaria a les empreses la possibilitat de cada any guanyar més diners. Tot i això, a mi em continua escandalitzant que un banc pugui guanyar 7.500 milions en un any, i tinc els meus dubtes que això es pugui aconseguir actuant com les Germanetes dels Pobres.