Tres minuts i cansat

Perdoneu que avui utilitzi una de les vessants que permeten els blocs: fer intervencions personals i fins i tot alguna confessió. Ja que no em paguen per fer-lo, almenys que em pugui estalviar el psicoanalista. Per això començo dient que estic cansat. Ha estat un dia intens, però m’avorria mirant l’Àgora i he obert el portàtil per escriure des del sofà.

Aquest dilluns ha començat amb un tertúlia als Matins de TV3 sobre si els capellans es poden casar (Avui es podia veure el vídeo). És allò tan profund de fer un debat de vint minuts amb sis persones (restant el temps de presentació i les preguntes del Josep Cuní no toca més de tres minuts per convidat). Els arguments, els de sempre, i res que no hagueu sentit cinquanta vegades. Tot i això, n’he sortit content i sembla que ha anat bé, almenys que la dona i la sogra t’ho diguin sempre anima. No jutjaré jo si ha anat bé, però tothom qui he trobat que ho havia vist m’ha dit el mateix, que recordava la primera frase que he dit al debat: “Em semblaria bé que els capellans es poguessin casar, fins i tot que es casessin entre ells”.

Evidentment és una boutade, però demostra el que ja sabíem, que a la televisió no s’ha improvisat res. [Ara s’ha acabat l’Àgora]. Si el que he pogut dir en tres o quatre minuts s’ha entès o ha tingut algun interès és perquè hi he anat donat voltes durant el cap de setmana i finalment perquè m’he tancat una estona per posar-ho en forma de notes sobre un paper. N’han sortit set o vuit idees. Després n’he triat quatre que em semblaven més important o que podrien marcar la diferència amb la resta d’arguments. I he triat per on volia començar. I he triat una cosa que cridés l'atenció i distès, ja que en un espai així és més important cridar l'atenció i somriure que el contingut. O sigui, que res improvisat. Fins i tot, quan s’estava acabant el debat m’he permès introduir una idea que no venia a tomb en la conversa però que m’havia marcat com a guió. Total, que tres minuts a la televisió (excepte si tens un do natural per al mitjà) pot voler hores de preparació. Em permeto deixar-ho com a consell per quan us convidin a un debat.

La feina d’avui, després d’un dinar simpàtic que he tingut amb companys de TV3, ha estat la presentació de l’acte que hem organitzat avui Foc Nou i Mediterrània sobre els capellans secularitzat. La taula rodona ha anat molt bé, perquè tots els eren gent interessant. Caldria parlar-ne amb més calma, però vull deixar com apunt que també he sortit decebut de les intervencions del públic. Pel que explica l’estudi dels capellans secularitzat i pel que havia pogut recollir, semblava que les ferides d’aquella crisi dels anys 70 havien començat a cicratitzar. Per tant, que se’n podia fer un debat, serè i reconciliador. Però no ha estat així. Les intervencions del públic han estat dures i dolgudes, i com sempre, a qui li ha tocat el rebre ha estat al bisbe Carrera. És dels pocs que dóna la cara i està obert als debats, i per això, no és just que hagi de pagar els plats trencats. I això, si que ja cansa.