Feia falta aquesta Instrucció Pastoral?

Ja m’he llegit la Instrucció Pastoral “Orientaciones morales ante la situación de España”. No cal que aplaudiu perquè certament ha estat una lectura poc profunda i amb no gaires ganes. Però si que em permet apuntar algunes coses. Si en teniu ganes, també podeu escoltar que en va dir Martínez Camino a la roda de premsa de dimecres.

La principal és que a hores d’ara encara em pregunto: era necessari aquest document? Segons els bisbes volen “aclarir des del punt de vista de moral cristiana i la Doctrina Social de l’Església alguns punt concrets de la vida social i política”. I ho fan marcant-ne set. Tres són sobre el funcionament de la democràcia, un sobre la llibertat religiosa, un sobre el terrorisme, un sobre “els nacionalismes i les seves exigències morals”, i l’últim sobre la caritat. Realment aquest són els temes claus que ha d’afrontar aquest país? Són els temes en els que és més urgent o necessari aportar-hi la llum de l’Evangeli? Una simple enquesta entre els consells pastorals diocesans probablement ho desmentiria. Per això, crec que el principal problema del document és de base: la percepció de quin país tenim.

D’altra banda el document té un problema formal molt important. Es noten massa les presses i la mà de les esmenes. És a dir, com que el cos principal era molt dur, es veu massa que s’han afegit successives matisacions per fer-lo digerible. Això s'ha presentat com una victòria dels sectors moderats. Però el resultat final és que pots trobar paràgrafs que diuen una cosa i paràgrafs que n’acaben dient un altra. De tal manera que tothom pot trobar la cita que el faci content i que sigui un document que tothom pugui utilitzar segons més li convingui. Per respectar la pluralitat eclesial pot ser una bona sortida però converteix el text en una aportació prou inútil i obviable. Això es posa més en evidència en els temes més polítics, com el del nacionalisme (per cert, quina necessitat hi ha que els bisbes jutgin “moralment” una determinada opció política?). No s’arriba a canonitzar la unitat d’Espanya, però es defensa com una unitat secular i històrica (la situen en l’època dels romans) i com un bé a preservar, però s’admet la legitimitat dels nacionalisme, sempre que no sigui violent (suposo que aquest advertiment s’hauria de fer a totes les opcions polítiques). Un bon garbuix.

En aquesta mateixa línia no entenc coses que estan bé de la Instrucció, però que no crec que vinguin al cas. Per exemple, recordar la necessària separació dels poder judicial i executiu, el respecte de la llibertat religiosa, o que la política ha d’estar al servei del bé comú. Tant malament està la democràcia del nostre país? És l’Església en aquest tema un model de virtuts? Igualment, penso que és perillós posar-se en un terreny tant relliscós com el de la superioritat de la moral per sobre les lleis democràtiques. És evident que una majoria parlamentària no es pot atorgar el dret a aprovar lleis immorals, però qui fixa que és moral? Per uns serà immoral el matrimoni gay, però per altres ho serà que hi hagi pisos buits per pura especulació mentre hi ha gent que dorm al carrer i el govern no els expropiï.

Com que no es tracta d’allargar-se més que la pastoral, millor deixar-ho aquí. Però també n'hi hauria per sucar pa en la visió amb tons apocalíptics de la onada laicista o l’amenaçada reconciliació nacional. El que no em puc estar de dir és que aquest discurs també seria més creïble si s’hi aportessin algunes dosis sensates d’autocrítica sobre el paper que hi té la església institucional.

Els qui som pares ja hem après que les instruccions han de ser clares i les justes, ni una més ni una menys de les necessàries. Sinó les instruccions acaben sent inútils, sobreres o fins i tot, perjudicials.