dilluns, 4 de desembre de 2006

Mèxic, a bufetades


Per pintoresca i per dramàtica, la foto dels enfrontaments al parlament de Mèxic previs a la jura del nou president ha donat la volta al món. Però de Mèxic aquests dies ha arribat una altra notícia aparentment insignificant. El 25 de novembre la Santa Seu va anunciar la reestructuració de la divisió eclesiàstica de les diòcesis mexicanes. Es creen quatre noves províncies i arquebisbats i quatre diòcesis canvien de demarcació. Certament no és una notícia de gran transcendència. Però crida l’atenció la nota oficial de la Conferència Episcopal Mexicana. Diu que la modificació s’ha fet després de la demanda que es va fer en la plenària dels bisbes mexicans del 2003 i que s’ha realitzat “recolzats per un estudi seriós i una àmplia consulta entre l’episcopat sobre la realitat en els seus aspectes sociopolítics, econòmics, culturals, religiosos, de comunicació i desenvolupament i de la seva pròpia experiència pastoral”. És a dir, que el cardenal Re ha hagut d’escoltar molt abans que la Congregació per als Bisbes proposés al papa la nova divisió. Igual, igual que a Barcelona, oi?

D’altra banda, mirant la web de la Conferència Episcopal Mexicana m’he topat amb la nota que han fet els bisbes sobre el canvi de president. Val la pena llegir-la i comparar les preocupacions fortament socials dels bisbes mexicans amb les dels bisbes espanyols. A veure si encara haurem de fer una nova campanya amb el lema “Volem bisbes mexicans!”.

1 comentari:

SraGrasas ha dit...

Hola Jordi.
Cóm estàs maco? Ets molt dolent, no em dius res sobre els beneficis de les teves revistetes de joguina.
Crec que tens raó. És bo consultar les coses si. Potser també fora bo que algú es pregunti per què a Barcelona a Sistach li pasen coses com aquestes:

BARCELONA: MANIFIESTO SACERDOTAL DE PROTESTA

Mucho cuidado,!No nos confundamos! No todos los catalanes son progresistas en lo eclesial,como ahora se dice.
Hay muchos catalanes que siendo fieles a su lengua y a su cultura, y que no cuestionan su pertenencia a España,ni desean la independencia de la Conferencia Episcopal Tarraconense, nunca han pertenecido al progresismo eclesiastico de la mayoría de obispos y sacerdotes de Cataluña. Y así están:marginados, por estos mismos obispos y curas, y bajo la mirada sospechosa que los que no son ni progresistas ni catalanistas. Los sacerdotes y fieles alejados del rancio progresismo eclesial miran a Roma y Roma les pone en Barcelona a Martinez Sistach. ¡Cuanto se habrá arrepentido la Santa Sede! Si, ha puesto paz,pero ¿que paz?
Martinez no tiene nada de catalanista y muchisimo menos de nacionalista- es igual que su maestro,Jubany, idéntico.
Lo que quiere Martínez es mantenerse en el poder lo más tranquilamente posible. Para ello tiene que agradar a quienes hicieron posible que Roma se lo diera. Es decir,a los viejos curas progresistas y a sus ambiciosos cachorros, más agresivos aún que ellos. Y todos se lo pagan guardando silencio y no metiéndose con él, aunque no estén de acuerdo con el arzobispo porque son más progresistas y nacionalistas que el impávido y sonriente Martinez.
Mientras tanto,todo se va hundiendo con más rapidez a su alrededor. Los protagonistas del fracaso eclesial son premiados y los mejores silenciados.
¡Pobre Iglesia en Cataluña! ¿Y la Santa Sede no lo ve? Ha sacrificado la madre,Barcelona,para salvar a las hijas, Sant Feliu y Terrassa,y a la madre de todas, Tarragona.
Esta es la realidad: no nos confundamos,sepamos por dónde iniciar el cambio que queremos.