dimecres, 29 de novembre de 2006

Lucia, el capellà i les mares


Ahir dimarts tocava Liceu. Lucia di Lammermoor, una de les òperes fàcils i agradables, d’aquells que quan el cantant diu “sento un cavall que s’acosta”, l’orquestra agafa el ritme al galop per si no havia quedat prou clar. L’expectació d’ahir era per la soprano, la Gruberova, però ens vam quedar sense com ja s’havia anunciat feia uns dies. Llàstima, tot i que quan ja has tingut la sort d’escoltar-la una vegada a la vida ja et pots morir, i la substituta, Mariola Cantarero (què sembla una broma de nom per una cantant), va estar a l’alçada del paper.

Com és habitual amb les òperes clàssiques ens van delectar amb una escenografia moderna, que no sempre és fàcil d’encertar. Ahir, per exemple, va tenir moments ben resolts, però el conjunt que ens van oferir eren restes reciclades dels decorats de “El gran dictador” adornades amb unes moquetes que els van deixar els de la Fira de Mostres. Tot s’ha de dir, que almenys en aquest cas es van respectar el símbols religiosos que tenen un sentit en el desenvolupament de l’obra. Així, al capçal del llit de Lucia es mantenia el seu crucifix. I una gran creu lluminosa presidia l’evocació a l’amor sincer de l’ària de la bogeria, quan es fa passar el compromís matrimonial jurat davant de Déu per amor per davant del matrimoni oficial certificat per un sacerdot però forçat.

El que em crida l’atenció és que a la majoria d’òperes la imatge de l’Església no quedi molt ben parada. Una tradició que es remunta a La flauta màgica. Tot i que en la Lucia no és el cas més espectacular, ja que, per exemple, en un moment intervé el capellà com una espècie d’abat Oliba i exigeix una pau i treva als qui es van a enfrontar. Però en conjunt, el capellà queda sempre aparellat amb els interessos institucionals i de poder, que passen per davant de l’amor veritable. Perquè després diguin que això de la onada laïcista és culpa del govern.

No em resisteixo a oferir-vos un mp3 amb un fragment. És dels més brillants i efectius de Lucia tot i que l’escena no té cap ni peus. Estan Lucia, el seu germà, que l'acaba de forçar a casar-se amb qui no vol, el marit sobrevingut, el capellà i la criada, i de cop apareix l’amant veritable, enemic de la família de tota la vida. En una escena així on l’aire es podria tallar amb un ganivet, tots sis es posen a cantar amb el cor enlloc de tirar-se els plats pel cap, que és el que fan quan s’acaba aquest fragment. La versió que us poso és brillant, amb Maria Callas al capdavant dirigida per Karajan. Si, sona tronada perquè és del 1955, però val la pena.

Aprofito per intentar reconfortar amb la bellesa d’aquesta peça a un amic de Foc Nou que avui dimarts ha enterrat la seva mare. En el funeral ha fet una emotiva glossa de la senyora Maria, que ha estat una descripció perfecte del que és una mare. Tots hi hem vist les mares. Una música imponent potser ajuda als sentiments. És d'aquelles melodies que ajuda a reprendre l'empenta.

1 comentari:

Joaquim ha dit...

Tot i en Karajan -que, en aquesta època, segurament encara no es mirava tant al mirall- deu ser la millor "Lucia", certament. Per cert, ja que no fa gaire parlaves de capellans que van plegar, DesGrieux era seminarista, oi? Espero, també, que aquest comentari surti signat i porti a algun lloc per saber qui és l'autor, no com d'altres... :-)