dimecres, 25 d’octubre de 2006

A Ciuraneta no li fan ni cas (I)


Ahir vam coneix un nou episodi del litigi per les obres d’art de la Franja. El Tribunal de la Signatura Apostòlica ha denegat el recurs de Lleida contra el decret de la Congregació per als Bisbes que ordena al bisbe Ciuraneta el lliurament de 113 peces d’art del fons diocesà de Lleida a Barbastre. Faig un primer comentari perquè n’hi haurà un segon. Però avui no el puc fer perquè no he trobat cap canonista de guàrdia que m’aclareixi més el tema.

El que és clar és que el litigi continua obert, entre altres motius perquè no està clar com queda la via civil, és a dir, si és necessari el permís de la Generalitat per fer el lliurament a Barbastre. Hi ha qui diu que si, i hi ha qui diu que no. Hi ha qui diu que de facto ja està donat, i ja qui diu que aquest trasllat està bloquejat per un acord del Parlament. I, d'altra banda, el procés també està obert perquè encara està pendent el recurs presentat al Tribunal de la Rota.

Però encara hi ha més cera que la que crema. Ahir els juristes de Lleida també van anunciar que presentarien un recurs d’alçada al plenari del Tribunal de la Signatura Apostòlica. I, com bé fa notar avui El Periódico, qui és un dels 12 membres d’aquest plenari? L’arquebisbe Martínez Sistach (que, per cert, m'han dit que aquesta setmana torna a estar a Roma). De fet, aquesta pot ser la darrera oportunitat de que algú a Roma faci cas al bisbe de Lleida. Perquè el problema de fons de tot aquest procés judicial és que ningú atén a les proves que presenta el bisbat de Lleida que demostrarien que les obres de les parròquies de la Franja no són en dipòsit, sinó que són unes propietats del bisbat de Lleida comprades pel bisbe Messeguer a finals del segle XIX. En canvi, totes les resolucions en contra de Lleida s’amparen en que les obres no són propietat del bisbat.

Curiosament l’arquebisbe Sistach és el més interessat personalment en que prosperin les teories del bisbat de Lleida: que quan es modifiquen els límits d’una diòcesi el patrimoni no es reparteix per criteris proporcionals o de procedència, sinó que se les queda qui n’és el titular. L’exemple d’aquesta tesi seria que si una parròquia (o 111 com a Lleida) canvia de diòcesi –passant de la diòcesi A a la B- i la parròquia és propietària d’uns terrenys, aquests terrenys passen bisbat B. Però si dins de la demarcació territorial de la parròquia hi ha uns terrenys que estan escripturats a nom del bisbat A, els terrenys continuen sent propietat d’aquell bisbat i no passen al bisbat B. Si es demostra que les obres d’art de Lleida són propietat del bisbat, i no de les parròquies, serà molt difícil que després un tribunal dictamini el seu repartiment ja que això no estava contemplat en el decret de divisió, que és una potestat reservada a la papa. Però apliqueu això també a Barcelona i veureu què passa. Perquè perdre les peces d’art de la Franja pot saber molt greu, però a Barcelona estem parlant de molts diners, propietats i institucions. I el decret papal que divideix la diòcesi de Barcelona tampoc diu res d’aquest tema.

És cert que en el cas de Lleida l’arquebisbe Sistach es podria inhibir. Però seria una decisió purament estètica que no tindria cap fonament en el dret eclesiàstic. Cal recordar que Lleida, tot i ser tan catalana com Barcelona, forma part d’una altra província eclesiàstica i jurídicament l’arquebisbe de Barcelona no hi té cap lligam.

Qüestions jurídiques al marge, el problema gros serà si finalment comencen les mobilitzacions populars que anuncien des de l’Aragó. Perquè llavors això es convertirà en un conflicte semblant al dels papers de Salamanca on la raó i el dret quedaran enterrats per les passions. Mentre, en l'audiència del dimecres, avui el papa s’ha tornat a posar un tricorni, que –si em permeteu la broma- no és precisament una imatge que ajudi a tranquil·litzar als lleidants. Crec que ja va sent hora d’organitzar un pelegrinatge per portar a Benet XVI una barretina i esperar que se la posi. O no.