Plouen manifestos

Sobta com s’ha reprès una pràctica que semblava oblidada: la proliferació de manifestos. Tot sobre la nota electoral del bisbes. Ahir va sortir aquest de Justícia i Pau de Catalunya i Mallorc. I pel que m’expliquen, almenys n’hi ha tres més en marxa, amb color i tons ben diferents. Sort que ara ja ho fem per internet i no cal gastar paper.

Sobre les eleccions, ahir també va aparèixer aquest text de Caritas de Barcelona preparat amb altres entitats socials.

Una nota mal rebuda

Avui s’ha presentat amb una roda de premsa aquesta significativa Declaració. Significativa pel to i pels qui la signen. Tal com s’ha explicat en la presentació, la declaració és una iniciativa que no neix de cap grup, no té el suport de cap institució, ni té cap pretensió de continuïtat. Només diversos dels signats hem donat un cop de mà per tirar endavant la iniciativa. Com a manifestació dels laics, se suma a la que van fer els religiosos fa pocs dies.

Aquest text s’ha presentat per recollir i visualitzar el sentiment de molts cristians de Catalunya que s'ha sentit incomodes amb la “Nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les eleccions generals del 2008”. L’important és que la majoria de signatures són rellevants i que expressen un sentiment de malestar de forma transversal. Podrien ser més o podrien ser uns altres. Però els que hi ha són persones de grups i tendències ben diferents; a part d’anar junts a missa en poc llocs els podreu veure plegats. I el nexe d’unió puntual és que la Nota dels bisbes ha estat mal rebuda i que els laics tenen dret a dir-ho i a opinar públicament en temes que no afecten a “la integritat de la fe i dels costums”. Es pot discrepar i no perdre el respecte.

Tarragona s’il·lumina

Relaten les actes del Martiri de Sant Fructuós que just després del ser cremat viu pels romans a l’amfiteatre de Tarragona amb els seus diaques Auguri i Eulogi, a la nit, els cristians van córrer a recollir les cendres. La gent som així, només mirem per nosaltres, i diu que “cadascun en va prendre tantes com va poder”. El cas és que Sant Fructós va haver d’aturar-ho i “s’aparegué als germans i els advertí que immediatament tornessin a reunir les cendres que cadascun d’ells, per amor, s’havia endut”. Com a bon sant, els perdona perquè entén que ho fan “per amor”, però no havent passat ni 24 hores del martiri ja va haver de venir a corregir-los. Fa 1.750 anys i no hem canviat.

Trec ara això perquè amb tant de soroll episcopal se m’ha anat passant el comentari de la inauguració de l’Any Jubilar a Tarragona. Va ser el 20 de gener o sigui que arribo bastant tard.

Em van cridar l’atenció dos o tres coses. La primera és que en aquest país tan presumptament secularitzar, l’acte d’obertura es va fer com Déu mana. A Tarragona, que ningú els toqui la seu primada. Sortida des de l'Ajuntament de les autoritats encapçalades per l’alcalde i acompanyades per la banda de música. Policia municipal de gala. Processó solemne des de l'arquebisbat cap a les portes de la catedral; obrint-la un nodrit grup de laics del Consell Pastoral Diocesà, tancant-la tots els bisbes de la província eclesiàstica i l'arquebisbe ortodox de Paris, i completant-la bona part dels sacerdots de Tarragona. I entre la multitud el nen a coll del seu pare que trencant el silenci pregunta amb insistència: "Quan obren les portes de la catedral? ".

La segona cosa és una frase a destacar de l’homilia de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol. “Que l’Església sigui un espai de diàleg i de comprensió dels uns envers els altres. L’Església és plural, i l’amor del Crist inclou a tothom. Hem de reforçar el diàleg ecumènic i els signes de diàleg i d’amor fratern amb les altres comunitats cristianes de la nostra arxidiòcesi.” Reconciliació interna i ecumenisme. Perfecte.

I, tercer, a més del contingut pròpiament religiós i diocesà del jubileu, també han sabut presentar el Jubileu com un atractiu cultural i turístic. I amb això hi ha implicat les institucions civils de la ciutat. Per una referència a Hispània a la Carta als Romans, Tarragona reivindica la seva condició d'Església paulina i conserva com a tradició venerable la predicació de Pau a la ciutat. El cert és que les Actes del Martiri de Fructuós són les més antigues que es conserven a la península ibèrica i van tenir una gran difusió entre la primeres comunitats cristianes. Per exemple, són citades el segle IV per Sant Agustí.

Aquest testimoni martirial escrit ha permès reconstruir una ruta jubilar a la ciutat. Comença en l'interior del Seminari on una petita capella romànica alberga una roca en la qual hauria predicat Sant Pau, un dels punts més alts de ciutat. Segueix la Catedral gòtica, edificada sobre el Temple d'August en el qual probablement es va jutjar i va condemnar els màrtirs. Després en el Pretori es pot visitar el que era una presó romana. Finalment, l'amfiteatre romà al costat del mar és l'escenari en el qual van ser cremats vius Fructuós, Auguri i Eulogi. Des d'allà es pot seguir la processó fúnebre que va acompanyar els cossos dels màrtirs fins una necròpoli cristiana que es conserva a prop del riu Francolí. Allà van ser venerades les seves relíquies fins al seu trasllat a Gènova durant la invasió àrab. L'itinerari es completa amb una visita a un conjunt monumental paleocristià a pocs quilòmetres de Tarragona.

Ja ho diuen els goigs a Sant Fructuós: “Tarragona s’il·lumina amb les vostres resplendors”. I no podran dir que no els he fet la propaganda.

Superbisbes

Assisteixo sorprès a una conversa en la qual un amic defensa la famosa Nota electoral dels bisbes. L’opinió és lliure. L’argument resumint és que la nota textualment no diu res que es pugui entendre com una indicació de vot al PP. I que al final se n’han beneficiat més els socialistes, que l’han aprofitat per fer bullir l’olla. Cert, però tot text té el seu context; i el context, els antecedents i la oportunitat han portat a que la Nota s’hagi entès i utilitzat d’una manera i no d’una altra. I s’ha de recordar que la nota no la van escriure ni a Ferraz, ni a Génova, sinó a Añastro (sota la protecció de la Mare de Déu de l’Almudena). Però fem un esforç per acceptar la teoria: els bisbes no van valorar prou l’impacte mediàtic i polític de la nota. Podríem dir que van pecar de bona fe i ho haguessin hagut de dir d’una altra manera perquè no es pogués interpretar el què els van fer dir que deien.

Però aleshores se m’acudeix que tenim un altre problema. Els bisbes tenen la última paraula sobre aspectes molt diferents que afecten la seva responsabilitat. Primer de tot han ser bon teòlegs perquè no poden anar pel món dient heretgies. Després han ser bons gestors, perquè han d’ordenar una organització humana. També han de tenir carisma i capacitat de tracte, perquè la seva funció s’ha de fer entre la gent. Alhora, són la cara visible de l’Església per tant han de saber comunicar molt bé a través dels mitjans. I, a més, han de ser bones persones, de profunda i intensa vida espiritual. Quan el bisbe manava en una diòcesi on tothom deia amén i el poder polític se sotmetia als designis divins, això no feia falta. Però, ara, en una societat més complexa, l’actual model organitzatiu piramidal de l’Església només és viable amb superbisbes. Han de complir tots aquests requisits perquè no els hi passi, com deia el meu amic, que no puguin preveure totes les repercussions que involuntàriament poden tenir els seus actes i que d’altres més murris se n’aprofitin.

Personalment, més que esperar superbisbes, el que espero és que en l’Església es comparteixin més responsabilitats i cadascú s’ocupi del que sap. No cal que un tingui en tot la darrera paraula. Que ens puguem equivocar tots junts.

Religiosos enfadats

Avui els abats i provincials de Catalunya diuen això. No semblen molt contents amb la nota de la Conferència Episcopal.

“Dios no existe”

Dilluns apareixen unes pintades a la façana de la parròquia per la que passo cada dia al matí. Una diu “Dios no existe”, també hi ha obscenitat sobre el papa i una altra que posa “maricones”. Aquesta última denota ja el nivell intel·lectual dels autors de les pintades, perquè un ateisme o un anticlericalisme il·lustrat a priori no consideraria l’orientació sexual una forma d’insult. O sigui, una bretolada sense més transcendència. L’endemà a primera hora del matí ja hi havia un brigada municipal que va deixar la façana neta i polida. El rector de la parròquia és un sant i després del disgust no hi donarà més voltes.

Però em va quedar gravat el “Dios no existe”. Perquè enmig del soroll d’aquestes setmanes, on l’Església ha estat protagonista, el problema principal és que res en ha ajudat a fer veure a Déu i ni a mostrar als altres que Déu existeix. No és aquesta la tasca principal de l’Església?

PD: I avui veig altres bisbes que parlen. Els uns i els altres ja estan en el “i tu més”, o sigui, demanar concòrdia i donar la culpa a l’altre o matar al missatger.

Salvar el que és insalvable

Aquests dies els bisbes catalans estan intentant salvar el que a priori és insalvable. També és ben cert que tampoc poden sortir en bloc enfrontant-se amb la Conferència Episcopal Espanyola, perquè alguns bisbes que tenim a Catalunya que ja els sembla bé. Però han rebut prou pronunciaments, trucades i missatges de tota mena, i dels seus mateixos col·laboradors i dels consells pastorals com el de Barcelona. Tot i que ho han intentat, no han pogut xiular mirant cap a una altra banda.

Així, fem-ne sortir alguna cosa positiva. Com poques vegades ha aparegut el bisbe Joan Enric Vives a tort i a dret i responent les trucades dels periodistes com a bisbe d’Urgell i secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense. Des de divendres (gairebé barallant-se amb el Bassas a Catalunya Ràdio) ha anat modulant el missatge i fent el que podia (el dilluns casi donant la raó al Cuní a TV3). Però fins i tot els seus enemics li haurien de reconèixer que és millor això que amagar el cap sota l'ala. D’altres, encara no sabem què pensen. Només ho suposem.

El dilluns al Bassas si que trobareu un escolapi que diu el què pensa.

El bisbe de Catalunya

Una vegada vaig sentir un bisbe queixant-se contra l’abat de Montserrat: “És que es pensa que és el bisbe de Catalunya!”. El cas és ara d’abat ja n’hi ha un altre però el d’ara ha tornat a fer de bisbe de Catalunya. Perquè? Doncs perquè el que els bisbes catalans no van dir divendres, com fins ara tampoc ho ha fet cap bisbe pel seu compte, ho ha dit en l'homilia d'aquest diumenge l’abat Josep Maria Soler:

“El camí de la vida, el fem juntament amb molta altra gent, i són nombrosos el qui no comparteixen la nostra fe. A l’escola de l’Església, il·luminada pel magisteri del concili Vaticà II, hem après que els cristians, tot respectant les consciències de les persones i l’autonomia de la comunitat política, hem de ser, a l’estil de Jesús, servidors de la societat de la qual formem part. Sabem que cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític, no pot pretendre tenir l’exclusivitat de representar l’Evangeli. En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació. Aquest diàleg ha de partir de la convicció profunda de la pròpia identitat cristiana i ha d’acceptar respectuosament els altres que no tenen a l’Església la seva llar espiritual (cf. Bisbes de Catalunya, “Creure en l’Evangeli...”, n. 7), amb voluntat de convivència i de construir junts una societat més humana, més justa, més respectuosa de la dignitat i dels drets de cada persona; això ens demana de treballar per la pau amb tots els mitjans èticament legítims. Aquestes conviccions ens han de guiar en el nostre camí de la ciutat terrena a la ciutat del cel.”

Afegeixo una curiositat. La Vanguardia de dissabte titulava que, per si no n’hi havia prou, el Vaticà estava ben al cas de l’anomenat procés de pau. Això em va refrescar la memòria. El bisbe Uriate havia explicat exactament això a Barcelona l’octubre del 2006. Així ho explicava en el blog:

“A nivell eclesial el bisbe de Sant Sebastià va recordar que els cristians han intentat fer de catalitzadors del procés [de pau] creant el clima propici: “No hem estat una veu en el desert”. I també va destacar la llibertat amb la que han actuat el bisbes bascos. Diu que la Santa Seu “esta molt ben informada de la situació, del que pensem i del que fem els bisbes bascos i no hem tingut mai una sensació de distància”. En aquesta línia va emmarcar les paraules de Benet XVI beneït el procés pocs dies després de la treva. Uriarte no va amagar que altres sensibilitats de l’Església espanyola han fet arribar a Roma valoracions diferents, però també va explicar que des de la Santa Seu sempre els han respost que aquest tema l’han de parlar amb els bisbes bascos.”

Llibertat d’opció política

Després de tot el que s’ha dit sobre el tema, i després de la seva reunió trimestral, els bisbes catalans ens aclareixen això: “desitgen que l'esmentada Nota no sigui interpretada com una limitació de la llibertat d'opció política sinó com uns principis orientatius que ajudin el discerniment moral perquè els ciutadans puguin votar en consciència". Molt bé. És el que diu la nota d’avui de la Conferència Episcopal Tarraconense. El problema és que la Nota de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les eleccions no ajudava gaire a ser “interpretada” com un discerniment moral. I també caldria un discerniment moral de fins on la tan catalana prudència és bona consellera i si no faria cap mal una mica de rauxa eclesial. O si, posats a ser prudents, és prudent avui tornar a criticar dues iniciatives del govern català, amb les que es pot estar en desacord, però potser no és un moment en que afegir més llenya al foc sigui la millor manera d’arreglar-ho.

Jo també voto en contra

He llegit, tot i que no m’ha sorprès gaire, la nota de la Conferència Episcopal Espanyola. Dic que no m’ha sorprès perquè no ha dit res que hagin dit dos milions de vegades. Tot i això, no m’ha agradat gens. Podria justificar-ho però no cal. Com s’ha dit, resulta que dels 19 bisbes reunits a la permanent dos tampoc hi estan d’acord. Un ha votat en contra i un altre s'ha abstingut. Per tant, si un bisbe pot estar-hi en contra, jo també. I no parlem ja de continguts, sinó dels accents i de la forma de dir que les coses. La nota està feta de tal manera que encara que no ho digui, diu que hem de votar al PP perquè tregui el nom de matrimoni a les parelles homosexuals i retiri Educació per a la Ciutadania. Perquè, la resta de coses que no agraden als bisbes amb el PP continuaran exactament igual i algunes pitjor. A més, són certament els dos grans problemes que té aquest país i jo no hi havia caigut.

Si no teniu res més a fer escolteu la roda de premsa. No té desperdici.

Legítima pluralitat

Només ho he vist per la tele. No he pogut anar a l’Acte del Pacte per la Vida i la Dignitat d’aquest diumenge a Barcelona. Per tant, poc tinc a dir. De tota manera, rebo el text de la homilia que ha pronunciat a la missa el cardenal Martínez Sistach.

Ben escrita, és la previsible defensa de la família tradicional segons la promou la jerarquia catòlica. Però es poden llegir dos matisos molt importants. Un és el to propositiu. “Exposem”, “vivim i oferim”, “conversió”, “convèncer”, “treballar a favor” “proposta positiva”, “servei a la societat”..., són expressions que es van repetint en una homilia que no dispara contra ningú. I, després, la mateixa frase que destaca la nota de premsa de l’arquebisbat: “L’anunci de la conversió que ens demana el Senyor (...) ens cal fer-ho amb l’esperit que sant Pau, enviat a anunciar l’Evangeli, ens ha dit en la segona lectura: 'Que no hi hagi divisions entre vosaltres'. En els afers temporals hi ha diversitat d’apreciacions i de compromisos, les opcions socials, polítiques i culturals dels cristians són diverses. Però Crist no està dividit i nosaltres, evitant desavinences, ens respectem els uns als altres en la nostra legítima pluralitat i ens afermem en la comunió profunda en allò que és essencial”.

És ben clar i d’agrair. I suposo que les intervencions de l’acte hauran anat en la mateixa direcció, de proposta i de respecte a la legítima pluralitat dels cristians. Suposo.

Indisposició diplomàtica

Dins de la polèmica que ha aixecat especialment a Itàlia la renúncia del papa a pronunciar la seva conferència a la Sapienza, llegeixo un comentari que fa gràcia. El vaticanista Andrea Tornielli, escriu a Il Giornale, que l’anul·lació es va decidir després d’una trucada del ministre de l’Interior italià al secretari d’Estat. El millor és que en la conversa el ministre Amato va suggerir a Bertone que el papa s’inventés una indisposició “diplomàtica”. Està tot inventat. Com se sap, el Vaticà va fer cas omís al suggeriment.

PD: Aquí teniu la carta oberta que han enviat Cristianisme al Segle XXI al cardenal Martínez Sistach a la que fa referència la notícia del diari El Punt.

Tots pendents de l’agenda del cardenal Sistach

El cardenal Lluís Martínez Sistach va confirmar la seva presència a l’acte que organitza aquest diumenge a Barcelona el Pacte per la Vida i la Dignitat, i això no ha agradat a tothom. La trobada és una mena de rèplica a l’onada aixecada el 30 de desembre a Madrid. Amb el lema, “Per la vida, per la família i les llibertats. Junts podem!”, l’acte es convoca per “afirmar les nostres creences i promoure els valors que defensem” i “les llibertats, també la religiosa”. I també contra l’avortament, “la imposició de la assignatura d’Educació per a la Ciutadania” i “evitar que una nova llei retalli la llibertat religiosa, el dret de culte i limiti el dret de reunió”.

Anem a pams. En principi no hi ha res a objectar que el senyor cardenal assisteixi als actes que el conviden grups que es defineixen com a catòlics. Tot i que pugui estar a les antípodes dels seus plantejaments, els kikos, el Daniel Arasa o el Josep Miró i Ardèvol, són tan catòlics com jo o els capellans del Forum Alsina. Per tant, si conviden a l’arquebisbe de tots els diocesans, es pot entendre que accepti la seva invitació. A altres trobades seves ha anat Sistach i altres bisbes catalans.

On és el problema i el motiu de les queixes que està rebent el cardenal contra la seva assistència en aquest acte? Que els cau malament el Miró i Ardèvol? Home, en part si; però hi ha un problema de fons. Això no serà un acte d’un grup diocesà, sinó d’un corrent de pensament i d’un grup de pressió que clarament diu que volen incidir en la política i que ja porten uns quants anys assenyalant quins partits al seu parer no poden votar els catòlics; i, si no directament per exclusió, a quins si. Per exemple, els bisbes catalans mai van dir als catòlics què havien de votar en el referèndum de l’Estatut de Catalunya; ells si. Els bisbes catalans mai han cridat a desobeir o boicotejar una llei; ells si. I, pel que es preveu, no estem parlant d’un acte d’afirmació general dels principis catòlics, sinó d’un acte amb una clara voluntat “política” expressada pels seus organitzadors. I a poques setmanes d’unes eleccions. I aquí és on hi ha el problema. Si l’arquebisbe beneeix aquest acte, exclou a tots els catòlics que voten els partits que els organitzadors de l’acte no volen que es voti? O és que després té pensat assistir a algun acte de cristians d’esquerres que demanin el vot en el sentit contrari?

El cardenal Martínez Sistach aquest dimecres encara era a Roma, on va haver d’anar diumenge per la pressa de possessió de la seva església titular. A Roma sempre hi ha molta feina a fer. I mentre van arribant cartes i parers a l’Arquebisbat. Per ara, oficialment, ha optat per una posició pre-gripal: presidirà la missa que inicia l’acte però no es quedarà al parlaments. Però ell és el primer que sap que lectura que es farà és de si hi era, o si no hi era. Sense més matisos. Però en tot cas, si hi és, hi haurà una segona lectura important: el què dirà. Es quedarà amb boniques paraules generals sobre l’important que és la família i el dret a la vida? O potser seria el moment d’explicar quatre coses sobre el compromís polític dels cristians en una societat democràtica i sobre les diverses concrecions polítiques per les que legítimament tenen dret a optar els cristians? Jo havia entès que l’Església ja no ens deia als catòlics quins partits havíem de votar. Que ja érem prou grans per decidir-ho.

Alguna cosa tindrà “Vida Nueva”

Alguna cosa tindrà la revista Vida Nueva –a més del cap ben ordenat de la seva direcció- que dilluns a la nit va aconseguir reunir a Madrid en una mateixa taula els responsables de la informació religiosa de mitjans tant diversos com El País, El Mundo, l’ABC, La Vanguardia, La Razón l’Agència Efe i Europa Press, i representants del periodisme religiós a Astúries, Andalusia i Catalunya. Tots aplegats al voltant d’una taula per parlar de la informació religiosa a Espanya, animats per Antonio Pelayo, sense que ningú comencés a llençar ganivets d’una punta l’altra de la sala ni a clavar-se les forquilles per sota les estovalles. I hauria estat fàcil ja que, potser per l’èxit de convocatòria, a la meva banda de la taula estàvem bastant estrets.

Doncs al contrari, en aquest sopar, que inicia els actes dels 50 anys de la revista, bona part del diagnòstic dels qui hi vam participar era compartit. Com la necessitat d’un periodisme religiós professional i el seu paper com expressió de la opinió pública dins l’Església. I problemes comuns compartits: la manca de continuïtat en el seguiment dels temes religiosos, la tendenciositat, la viceralitat i l’endogàmia.

Però hi ha una reflexió que no va aparèixer. Moltes vegades donem la culpa a l’Església perquè no sap comunicar. Cert. De fet, jo convocaria una manifestació de dos milions de persones a la Plaza de Colón de Madrid contra la política comunicativa de l’Església. Però també és cert que dels periodistes que estàvem allà molts pocs ens dediquem exclusivament a aquest tema. La majoria omplim forats amb altres coses o amb diverses coses perquè pocs mitjans (ni els grans mitjans) semblen interessats a tenir a la seva redacció persones que puguin seguir a fons aquestes temes. No és rendible i els mitjans, per damunt de tot, són empreses que volen guanyar diners. D’això, d’alguna manera o altre, se n’ha de ressentir la informació religiosa que es fa en aquest país.

Falten capellans

Ho pesco al vol en una conversa d’un grupet de capellans que se saluden distesament. Un recorda el què els deia un professor del seminari: “Falta gent que vulgui ser capellà, però no en falten que vulguin ser bisbes”. Doncs, si.

Cardenal Policarpo: “Tinc més audiència a internet que a la catedral”

A vegades les etiquetes ens marquen massa. Em vaig posar a llegir amb certa distància cardenalicia la conferència que ha fet aquest dijous el cardenal José Policarpo a Barcelona sobre la parròquia. Ha vingut a obrir en l’interessant Congrés internacional que es fa fins dissabte sobre la Parròquia organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya i el Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes.

El cas és que la conferència comença parlant tant de la importància del bisbe i de la comunió que m’ha semblat que teníem davant el clàssic prototip de cardenal carca poca cosa. Cap a la pàgina tres he rectificat, i quan ens ha atès a la roda de premsa prèvia he rectificat del tot. La veritat és que no en tinc ni idea de com ho fa a la seva diòcesis, però sobre com ens ha presentat la seva visió de la parròquia i de l’Església no hi ha res a dir.

Veu que les parròquies de la ciutat normalment s’han de centrar en atendre gent de pas i, per tant, han de ser principalment acollidores. El mateix que s’ha de fer amb els qui només acudeixen a la parròquia per batejar, fer la comunió o casar-se (enterrar-se potser ja és un altre tema). Ha parlat clarament de la coresponsabilitat: “El Vaticà II va posar fi a una visió de la parròquia centrada en la figura del rector”. També s’ha veure com es respon a la mobilitat de la gent que ja no se sent vinculada a la parròquia que li toca, sinó a la que vol anar. I sobretot la preocupació perquè emparant-se en la parròquia els laics no es tanquin a la sagristia sinó que siguin la presència de l’Església al món. Aportacions interessants perquè la parròquia sigui veritablement una comunitat cristiana i missionera. A l’Agència Flama hi ha un petit resum i a l'Agencia Veritas.

Però a més d’això ha tingut frases amb gràcia amb els periodistes, com quan parlant de l’impacte en les noves formes de comunicació i de la relació personal que creen les noves tecnologies ha dit que era conscient que quan feia una homilia: “Tinc més audiència a internet que a la catedral”. No hi ha res millor que ser conscient del què passa. També ha deixat entendre tranquil·lament que, per exemple, no semblava tenir una gran simpatia pels kikos, perquè van massa a la seva. O quan ha comentat que un no dels ponents no podia venir al Congrés perquè tenia una grip “de veritat”.

L’Església, millor de cara que d’esquena

“Potser hagi arribat el moment d’acomiadar-nos d’una Església clerical. Possiblement estiguem davant una nova època –molt diferent– de la història de l’Església, en la qual tornem a veure una cristiandat semblant a aquell gra de mostassa, que ja està sorgint en grups petits, aparentment poc significatius, però que esmercen la seva vida en lluitar intensament contra el Mal, i en tractar de tornar el Bé al món; estan donant entrada a Déu al món.”

Com podeu imaginar la frase no és meva. És del cardenal Joseph Ratzinger, recollida en un llibre del 1990. Esta treta d’un interessant material que m’envia un amic claretià. És una breu recull de textos de personatges eclesials rellevants que afronten la relació de l’Església i el món secular. Per exemple, crida l’atenció aquesta de Rahner: “Quan, per exemple, ens apressem de forma sistemàtica a recórrer amb vehemència a les lleis civils i al seu deure de posar remei a la moralitat decadent, oblidem que estem en Diàspora, i que a la llarga no aconseguirem més que fomentar complexos d’anticlericalisme en aquells que no volen sentir que sobre ells pesen mesures de repressió, per culpa nostra”.

Un material de plena actualitat després de tot el que ha plogut sobre l’acte de les famílies de Madrid. Lectura recomanada. Igual que és molt recomanable l’article d’aquest dilluns a La Vanguardia d’Antoni Puigverd. Són idees de com l’Església pot afrontar els reptes que te davant, i afrontant-los de cara, no d’esquena.

Ja ha arriGat

Finalment ja tenim gat. Després de dotze anys demanant-lo als Reis, ha aquest any ha arribat. Ara li hem de posar nom.

L'Església caïnita

Fa uns dies vaig rebre una carta molt acurada i sincera criticant el Foc Nou. La titula “Tristor per Foc Nou”. Era d’un subscriptor des de fa més de 25 anys. Des de que la vaig llegir hi vaig donant voltes i en parlo perquè es pot generalitzar a tots els espais impressos i virtuals que parlem de l’Església. No la puc copiar perquè diu que ens fa les reflexions a la direcció de la revista privadament. És llàstima perquè està ben explicat.

Faig una mica de trampa i ho resumeixo. No li agraden coses del Foc Nou, però tampoc les publicacions “oficialistes” que només parlen de les maravelles que fa el seu bisbe. I ve a dir el que tantes vegades pensem a la redacció sobre la revista. Menys temes de trifulgues eclesials, senyalant sempre als bisbes com a culpables, i més “transmetre esperança i coratge”, “amatent als temes que realment preocupen als cristians del carrer”, “respecte per les diverses opcions cristianes”, “no buscant simplistament bocs expiatoris”, “denunciant amb honestedat, ponderació i respecte aquelles situacions que mereixin crítica” i “un missatge global positiu o de proposta de solució”.

Honestament he de dir que una mica de tot a Foc Nou si que hi és. Ell mateix també ho diu a la carta. Però estic d’acord en que sempre hi ha el perill de caure cap a l’altra banda i que el soroll eclesiàstic no ens deixi escoltar la vida dels cristians. La crítica a la jerarquia o l’ensabonada cega ens la posen fàcil, però també és el més fàcil. I la mostra, quan ens donen carta blanca a internet.

Aquests mateixos dies, quan tancava l’editorial de Foc Nou, el text em va sortir a raig: la carrega cardenalicia de l’acte de Madrid, la condemna del llibre de Pagola, la condemna del llibre de Vigil, la crítica als pastorets de TV3... Una darrera l’altra. I, per tant, em disculpo perquè al subscriptor que em va enviar la carta no li agradarà l’editorial quan rebi la revista. I probablement tampoc li interessin gaire els temes d’aquest bloc.

Crec que una cosa no treu l’altre, però està bé que de tant en tant algú et recordi que el que cal és construir. Un capellà que li van fer una mala jugada m’ho deia fa uns dies: “No entenc aquesta Església caïnita”, on l’important és carregar-se a l’altre.

Cada vegada hi ha més cristians gràcies a Rouco

M’esperava uns dies de descans del bloc durant el Nadal, però l’acte de diumenge passat a Madrid... Jo també crec que va ser un acte de campanya electoral, però de cara a les eleccions que aquesta primavera s’han de fer per renovar la cúpula de la Conferència Episcopal Espanyola. Un cop els bisbes estan convençuts que hi ha campanya orquestrada per expulsar als catòlics de la vida pública i destruir la família cristiana, quin millor candidat a presidir els bisbes que aquell qui es capaç de treure dos milions de catòlics al carrer?

No entenc com es poden arribar a manipular tant les coses. Començant per posar dos milions de persones allà on només n’hi caben 200.000. O dir que s’amenaça un model de família perquè se’n reconeguin d’altres. El cristianisme té una gran model per a proposar a les famílies; pocs dies abans de l’acte ho explicava un laic, casat i socialista en aquest article. L’Església continua tenint una gran capacitat de convocatòria i poques entitats mobilitzen tanta gent. Així, perquè tenint bones cartes s’ha de jugar a l’enfrontament? De fet, moltes diòcesis europees tenen celebracions familiars d’aquest estil, que serveixen per acostar les famílies a l’Església, no per allunyar-les, ni per dividir els catòlics.

Treiem-ne una cosa positiva. M’ha sorprès aquests dies escoltar en comentaris i tertúlies a gent de la qual desconeixia les seves creences que públicament diu: “Jo sóc cristià però no m’identifico amb aquesta part de la jerarquia”. Quedem-nos en la primera part de la frase. Almenys, gràcies a Rouco, García-Gasco i companyia, descobreixo que hi ha cristians on em pensava que no n’hi havia.