Superbisbes
Assisteixo sorprès a una conversa en la qual un amic defensa la famosa Nota electoral dels bisbes. L’opinió és lliure. L’argument resumint és que la nota textualment no diu res que es pugui entendre com una indicació de vot al PP. I que al final se n’han beneficiat més els socialistes, que l’han aprofitat per fer bullir l’olla. Cert, però tot text té el seu context; i el context, els antecedents i la oportunitat han portat a que la Nota s’hagi entès i utilitzat d’una manera i no d’una altra. I s’ha de recordar que la nota no la van escriure ni a Ferraz, ni a Génova, sinó a Añastro (sota la protecció de la Mare de Déu de l’Almudena). Però fem un esforç per acceptar la teoria: els bisbes no van valorar prou l’impacte mediàtic i polític de la nota. Podríem dir que van pecar de bona fe i ho haguessin hagut de dir d’una altra manera perquè no es pogués interpretar el què els van fer dir que deien.
Però aleshores se m’acudeix que tenim un altre problema. Els bisbes tenen la última paraula sobre aspectes molt diferents que afecten la seva responsabilitat. Primer de tot han ser bon teòlegs perquè no poden anar pel món dient heretgies. Després han ser bons gestors, perquè han d’ordenar una organització humana. També han de tenir carisma i capacitat de tracte, perquè la seva funció s’ha de fer entre la gent. Alhora, són la cara visible de l’Església per tant han de saber comunicar molt bé a través dels mitjans. I, a més, han de ser bones persones, de profunda i intensa vida espiritual. Quan el bisbe manava en una diòcesi on tothom deia amén i el poder polític se sotmetia als designis divins, això no feia falta. Però, ara, en una societat més complexa, l’actual model organitzatiu piramidal de l’Església només és viable amb superbisbes. Han de complir tots aquests requisits perquè no els hi passi, com deia el meu amic, que no puguin preveure totes les repercussions que involuntàriament poden tenir els seus actes i que d’altres més murris se n’aprofitin.
Personalment, més que esperar superbisbes, el que espero és que en l’Església es comparteixin més responsabilitats i cadascú s’ocupi del que sap. No cal que un tingui en tot la darrera paraula. Que ens puguem equivocar tots junts.
6 comentaris:
Tan de parlar de bisbes i ni un sol record per Mossén Daumal. ¿Qué no era dels teus?
Contestant al últim paràgraf de l'artícle, dic que els bisbes han de ser especialistes en vigilar que els clergues de les seves diocesis no caiguin en heretgies. En les altres materies els bisbes poden ser uns inútils, si voleu, tal com diu el final de l'artícle d'en Llisterri, i així cadascú amb la seva especialitat forma una pedra viva del conjunt de l'Església. Però pel que veig els bisbes actuals concedeixen moltes llibertats de tal manera que manen molt poc, i serveixen tal vegada més per comptar centims per pagar remodelacions palau-bisbalenques que no pas per fer de vigilants de l'ortodoxia.
Totalment d’acord amb la teva conclusió final. Pensant en els que formem l’Església de a peu, més participació i un xic de repartiment de funcions i responsabilitats d’acord a les aptituds i dons de cada un, sembla clar que és el que serà necessariament el futur de l’Església. La teva visió de que la falta d’aquesta participació avui, fa que el perfil d’un bisbe hagi de ser la d’un superhome impossible, és per mi un aspecte nou d’aquesta problemàtica i un aspecte molt encertat i extrapolable als altres nivells de la jerarquia.
Home, no, la profunda vida espiritual no pot ser un "a més"!!! Això demostra una comprensió equivocada, perqué la profunda vida espiritual ha de ser la primeríssima condició.
I, posats a fer alguna cosa junts, millor que l'encertem!!!
Sincerament, Jordi, tu quanta gent dels que van a Missa creus que s´ha llegit la nota? O millor dit quanta gent sap que hi hagut aquesta nota?
Tampoc ens diràs res del funeral de Mossén Daumal. Clar que com no hi han anat Picafocs y Nel.los, no tens la vènia.
Publica un comentari a l'entrada