diumenge, 20 d’abril de 2008

Cristianisme sostenible

No sé si és que tants esveraments m’estan tornant més sistachsista o si és que tinc un arquebisbe normal, però s’ha valorar molt positivament la conferència del cardenal Martínez Sistach al Club Siglo XXI del passat dijous a Madrid. Primer perquè és una aportació ben feta i preparada. I segon, perquè encara que no s'hi estigui al cent per cent d’acord, té una cosa molt positiva. Les grans línies de la proposta que fa sobre presència pública de l’Església en la societat és una proposta totalment sostenible. És dir, sense fer rebaixes, és un plantejament que pot ser assumit pel conjunt de la societat i que la veu de l’Església no hagi d’aparèixer sempre com la de la crispació, la divisió i la condemna.

No era a Madrid per tant només em puc referir al text. A més amb el viatge del papa el tema ha quedat bastant tapat a internet i als diaris. Els menys interessats teniu un bon resum de la Delegació de Mitjans de Comunicació i els hooligans el text complert. Estaria bé saber que en pensen de la conferència alguns dels assistents a l’acte com Martínez Camino, Coronel de Palma i José Luis Restán.

Pels qui us fa una mandra horrorosa llegir més d’una pàgina us poso set cites agafades al vol. Abans, però, destacar dos previsions recomanables sobre el mateix tema, religió i presència pública.

Un dimarts. L’acte de presentació d’un exhaustiu document de Jordi López Camps: “Afers Religiosos. Una proposta de política pública”. No l’he acabat de llegir però és una bona eina per debatre sobre aquest tema, sobretot dins dels partits d’esquerres que l’han tingut massa abandonat. El podeu llegir sencer a la web de la Fundació Campalans.

I l’altre aquest diumenge i el vinent. Dos 30 minuts a TV3 dedicats a les relacions Església-Estat. Potser després de veure’ls els podreu comparar amb aquestes cites de l’arquebisbe Martínez Sistach:

“Aquí hemos sido –y en parte seguimos siendo– antes clericales o anticlericales que religiosos o antirreligiosos, creyentes o ateos. La herida profunda de las dos Españas, por desgracia, aún no ha sido totalmente cicatrizada.

“No es misión de la Iglesia apadrinar o promover una opción política determinada.

“Considero que la laicidad del sistema constitucional español es una laicidad positiva y abierta. Positiva, porque respecto de la religión pasa de la neutralidad radical negativa a la colaboración. Abierta, porque se descarga del sentido hostil y excluyente de la religión y se abre hacia ella sin discriminación e incluso hacia su promoción.

“El Estado no puede ignorar que el hecho religioso existe en la sociedad. Pretender que el Estado laico haya de actuar como si ese hecho religioso, incluso como cuerpo social organizado, no existiera, equivale a situarse al margen de la realidad.

“La Iglesia, que tiene una visión positiva de la vida y de la persona, ha de presentar con convicción el mensaje del evangelio. Tenemos el peligro de limitarnos –o dar la impresión que nos limitamos– a denunciar aunque sea con espíritu de colaboración, los contenidos sociales y legales que no responden a los auténticos principios antropológicos, éticos y morales.

“La presencia de los cristianos en el mundo, incluida la política, no se ha de entender como una simple cadena de transmisión de los criterios de la jerarquía.

“El trabajo en la formación de auténticos cristianos ha de contribuir también a un enriquecimiento espiritual de la sociedad, ya que con su vida, con su testimonio y con su actividad harán que la sociedad se configure más de acuerdo con sus raíces cristianas, las instituciones estén más impregnadas de valores evangélicos y que el ordenamiento jurídico de la sociedad se adecue más y más a los principios y valores del humanismo cristiano.”