L'arquebisbe Pujol de festa major

Quan un és simpàtic no hi pot fer més. I a ningú se li escapa que l’arquebisbe Pujol sap tractar amb la gent. Allò que en diuen un bisbe proper. Ho dic amb totes les prevencions que hem de tenir els de Barcelona quan parlem d’un altre bisbat, però així ho vaig veure diumenge a Calafell. Feien la Festa Major del Carme i celebraven els 200 anys de la consagració del nou temple de la Santa Creu.

Era un acte d’aquells de tot el poble. L’alcalde a primera fila de la missa, l’Església plena, les dones amb mantellina per portar el “pa beneït” –una tradició de la comarca-, inauguració d’una exposició, descoberta de placa commemorativa, exhibició castellera a la plaça, vermout al bar del poble... (perdoneu que la foto no faci justícia però és la que he trobat a la web de l’arquebisbat de Tarragona). I en aquests saraus l’arquebisbe de Tarragona s’hi sap moure com un peix a l’aigua. Salutacions i somriure’s per a tothom, fins i tot per la Guardia urbana. També va saber predicar per l’ocasió amb una homilia senzilla, però escaient: una breu referència als discursos del papa a València, animar a la gent de la parròquia, i al final una crida improvitzada per la pau a Terra Santa. Pel meu gust tot amb un llenguatge una mica carrincló, però efectiu.

Dos detalls més il·lustren la situació. Una part de l’exposició sobre el temple bicentenari eren dibuixos dels nens del poble, però no els de la catequesi, sinó els de l’escola pública que havien dedicat un dia a visitar la parròquia i a conèixer la seva història, inclòs el saqueig del juliol del 36. I el segon detall, el cor parroquial al ple, format per feligresos, també per gent que pel que sé no acostumen a posar gaire els peus a la parròquia.

Així, que després diguin que vivim una onada laicista o una societat secularitzada. Pel que em deia el secretari de l’arquebisbe aquesta acollida és habitual en els pobles que visita.

Una nota al marge: la música. Excel·lent. Sense tenir l’Escolania de Montserrat, un repertori de qualitat i sobretot, cantable pels assistents. Peces que havia sentit de forma més solemne a la catedral del Tarragona, com el Glòria, però que també es poden aplicar a les misses ordinàries. Ho dic sense tenir més dades, però em sembla veure aquí els resultats de la tasca mossèn Miquel Barbarà, que va calant almenys a la parròquies de Tarragona.

I després d’estar tant content amb l’arquebisbe de Tarragona, espero que arribi la nota dels bisbes de la reunió de Conferència Episcopal Tarraconense que han fet dilluns i dimarts a Núria. Si han de dir alguna cosa sobre la unitat d’Espanya o de l’Estatut ho poden preguntar a la gent de Calafell que segur que els diran coses més sensates que els seus germans en l’episcopat.