dilluns, 24 de juliol de 2006

Ningú té ganes de morir-se

La setmana passada vaig haver d’anar al Tanatori d’Hospitalet de Llobregat. En aquest tanatori no hi havia estat mai, però em va confirmar algunes impressions sobre aquesta especialitat. Em va recordar les reflexions d’una entrevista a Eduard Cairol que vaig publicar l’any passat a l’Avui. És raonable que la gent no tingui ganes de morir-se, però potser no és tan raonable com afrontem socialment la mort.

Hem tret fora de les ciutats tot allò que fa nosa (fàbriques, escorxadors, depuradores, presons...) però també hem fet el mateix amb els cementiris i els tanatoris. El cas del tanatori de l’Hospitalet és més que evident. Està a Bellvitge encerclat per la connexió de l’autovia de Castelldefels amb la ronda litoral, enclotat en un terreny on fins i tot és impossible arribar-hi a peu. L’arquitectura de l’edifici, inaugurat l’any 1996, correspon perfectament al model de decoració funerària actual: tot fred, neutre, buit i insípid, un no res.

Però el que em va sobtar més va ser el tríptic de propaganda dels diversos tanatoris de l’empresa funerària. Tot d’explicacions sobre les instal·lacions i els serveis (no de les tarifes) on aconsegueixen l’impossible: dedicar tres pàgines a parlar dels serveis funeraris sense que en cap dels textos aparegui ni per casualitat la paraula fatídica: mort. Una forma ben fina de fugir de la realitat.

Aquesta tònica de la gestió funerària també té les seves dosis d’humor negre. Cada mes a la redacció de Foc Nou ens envien la revista de l’associació d’empreses funeràries d’Espanya. Sabeu com és diu la revista? Doncs es diu Adiós. Per cert, molt ben editada.