Els discursos de Benet XVI

Ja s’ha acabat. Benet XVI torna cap a Roma d’on no li agrada gaire moure’s. Tot i això sembla que a València s’ha sentit prou a gust. Tot i això, continua sense agradar-li que les seves homilies siguin interrompudes per aplaudiments. Ratzinger no fa mítings, fa classes magistrals. I quan li tallen el discurs, amb la cara paga.

I sobre els discursos, el mateix que ahir. Benet XVI ha mantingut el discurs propositiu per desesperació dels qui esperaven una estirada d’orelles a Zapatero. El papa és prou espavilat, i la frase més dura de tot aquest viatge l’ha deixada per escrit, però sense donar la imatge pels telenotícies. En el missatge que va lliurar ahir per escrit als bisbes els parla de “suportar la creu”, d’una realitat que “a vegades pertorba la vida eclesial i fe dels senzills”, i es fa ressò del document de la CEE que culpa dels tots els mals de l’Església a la secularització. Per altra banda, no hem sentit ni les crides a la unitat d’Espanya, ni una aportació sobre el procés de pau. Ho va dir el papa en arribar: “El meu desig és promoure el paper central, per l’Església i per la societat, que té la família fundada en el matrimoni”

És cert que en comparació amb ahir, Benet XVI aquest matí ha estat més tradicional, recordant diverses vegada la indissolubilitat del matrimoni. Com a horitzó de perfecció no hi ha res a dir. Però també és un horitzó la santedat i no per això cal ser un sant per estar dins de l’Església. Amb intentar-ho n’hi ha prou, i fins i tot sabem que els sants també tenen els seus petits pecats (alguns més que d’altres). El mateix caldria aplicar a les famílies. L’objectiu pot ser durar tota la vida, -fins i tot suposo que les parelles no catòliques s’ajunten o es casen amb la intenció de durar- però quan no funciona, no funciona i no per això són menys catòlics els divorciats. El desig de mantenir un compromís per tota vida és un valor positiu, però no pot ser una presó. La segona insistència tradicional d’aquest viatge ha estat que el matrimoni autèntic és només el d’una home i una dona. El temps dirà, ja que no seria la primera tradició que canvia.

Avui Benet XVI també ha repetit una idea d’ahir interessant. Sobretot perquè no l’hem sentida gaire i perquè dóna algunes claus sobre la transmissió de la fe: l’autonomia dels fills. Venia a dir que als fills se’ls ha d’oferir tot el que es pot, però que tenen la seva autonomia i se’ls ha de deixar fer el seu camí. Només pot ser així. El papa ha recordat que cal respectar la seva llibertat. Una manera de desangoixar als pares cristians que veuen com els fills abandonen la fe? Probablement; i un toc d’alerta contra les culpabilitzacions innecessàries.

Finalment, no voldria ser demagògic ni fer un comentari de mal gust. Però m’ha semblat una mica enganxosa la constant referència a les víctimes del metro. És evident que són 42 morts que ens toquen molt de prop perquè ens hi poden identificar molt fàcilment. Però també és cert que el mateix dilluns van morir 18 immigrants que intentaven arribar a canàries. I en les darrers setmanes la xifra d’immigrants morts ha estat vergonyosa. En aquest sentit, atenent a l’actualitat del país, la sensibilitat social de l’Església hauria pogut brillar una mica més en els discursos del papa. Les xifres de morts no es poden comparar ni sumar, però hauria estat molt pedagògica una referència a aquestes morts que també es produeixen al nostre país.

Com que és diumenge, sembla que m’ha sortit un petita homilia. Per tant, ho deixo aquí.