La foto del dia IV

Ben ocupat ha estat també el candidat Montilla. El dia del Pilar a Terrassa per fer la foto amb Sáiz i el dissabte a la Seu d’Urgell per visitar el bisbe Joan Enric Vives (que per cert, a la foto fa notar la seva condició de cap d’estat amb la bandera d’Andorra adornant la trobada. L'única vegada que he estat en aquesta sala –que és al bisbat d’Urgell però en territori legalment andorrà- no recordo que hi hagués la bandera, però potser és que estava a la tintoreria). A nivell de curiositat destaca la brevetat de la nota de premsa del bisbat d’Urgell en comparació amb la nota de Terrassa.

La foto del dia III

Dimecres a la tarda Carod-Rovira es va sumar a la secció la foto del dia reunint-se amb l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol. L’endemà va rematar el tema amb la foto amb l’abat de Montserrat (perdoneu la qualitat però no en tinc cap més a mà perquè a la web d’ERC no l’he trobat).

Aprofito l’ocasió per rescatar unes notes que m’havien quedat abandonades. A finals de setembre, abans de decidir fer-se la foto, Josep-Lluís Carod-Rovira va presentar un llibret que recull una conferència seva sobre política i religió. Va ser un acte a la Sala Claret de Barcelona organitzat per la Xarxa de Manresa, editors del Quadern, i presentat per Albert Sáez. Per si no us llegiu el llibret, us dono només algunes idees de què va dir Carod Rovira a la conferència.

-Va insistir en definir-se com agnòstic (Albert Sáez va dir encertadament “un agnòstic llegit”), i que per tant ni nega ni afirma el transcendent, com tampoc nega la necessitat “d’una certa espiritualitat com a espai de retrobament personal”.

-Va afirmar la solidaritat com a valor del fet religiós.

-Va destacar que a Espanya, només l’estat i Catalunya tenen una direcció general d’Afers Religiosos.

-Va afirmar que des del govern de la Generalitat Esquerra va posar les bases “d’una laïcitat catalana, que no és com la francesa”, un model convivència basat en el respecte, el reconeixement i el coneixement.

-Va denunciar l’esquerra que manté perjudicis amb el món religiós “però que després no tenen cap pudor a fer-se la foto”. I també va dir que li agradaria saber que pensen els altres líders polítics de la religió, i no sentir només el que els hi escriuen sobre el tema.

-I va criticar que hi hagi sectors de la Conferència Episcopal Espanyola que “els preocupi més fer espanyols que fer cristians”.

No vull ser pesat, però sobre tot aquest tema em torno a remetre al Foc Nou d’octubre. Els subscriptors el trobareu aquesta setmana a la bústia.

Onada laicista?

Estem enmig d’una onada laicista? L’altre cap de setmana El País dedicava tot un espai al paper de l'Església en la societat. I el cap de setmana passat, dissabte La Vanguardia va obrir Política amb dues pàgines dedicades a la relació entre Zapatero i l’Església i a com juguen els partits catalans amb aquest tema. I després, diumenge, pràcticament tota la portada de El Periódico l’ocupava l’entrevista del portaveu del Vaticà. Doncs, laicisme no sé, però no sembla que l’interès pel tema religiós decaigui gaire. Potser arribarà el dia que els periodistes especialitzats en aquests temes ens hi podrem guanyar la vida i tot.

De les pàgines de La Vanguardia res a dir. El Juliana en aquests temes afina bé i sobretot sempre ha demostrat tenir bones fonts. Els altres dos articles insisteixen en el que ja s’ha comentat aquí sobre les fotos electorals, tot i que per primera vegada hi ha una resposta de Convergència sobre l’estratègia de Montilla. I de l’entrevista a Lombardi, El Periódico ha marcat un bon gol sent el primer diari d’Espanya que publica una entrevista amb el nou portaveu del Vaticà. Tot i això, és un entrevista estranya. En alguns moments la transcripció massa literal de la conversa donen una imatge de Lombardi un pèl impertinent, però alhora s’introdueixen unes llepades sobre l’entrevistat que tampoc veig que vinguin al cas. Jutgeu vosaltres mateixos. Jo me’n vaig de pont.

Llegenda urbana

Dilluns a La Vanguardia Jordi Juan escrivia això: "Maragall recurre a Cullell. El ex conseller de CiU Josep Maria Cullell vive alejado del primer plano de la política, pero sigue teniendo gran influencia. Maragall recurrió a él por sus buenas relaciones con el Vaticano para preparar el viaje del conseller Nadal a Roma. Cullell fue requerido para que abriese algunas puertas después de la visita que hizo el ex conseller Xavier Vendrell, de ERC. Éste se presentó ante las autoridades vaticanas como agnóstico y nieto de un hombre que quemaba iglesias.”

Avui Xavier Vendrell, entrevistat per Francesc Bracero, deia això:

"- Usted ha anunciado que, personalmente, no quiere volver al Govern. ¿Tiene que ver con episodios polémicos como su visita oficial al Vaticano, de la que se dijo que se había presentado como un agnóstico y nieto de un hombre que quemaba iglesias?

- Esa es una afirmación que ha salido en algún medio. No dije eso, no me he vuelto loco, y no es cierto que ninguno de mis abuelos quemara iglesias. Al Vaticano fui en nombre del Govern a hacer notar su buena relación con la Iglesia catalana y a explicar la inquietud por el hecho de que la Cope expresara determinada ideología anticatalanista. Eso que me atribuyen no sé si es un leyenda urbana, pero no tiene nada que ver con mi decisión de dedicarme al funcionamiento del partido”

El bon fer del bisbe Uriarte

Alguns comentaris sobre la presència del bisbe Uriarte a Barcelona en la lliçó inaugural del curs de la Fundació Joan Maragall. Divendres ja us vaig avançar un fitxer d’audio d’un quart d’hora amb el resum de la intervenció que ens va fer als periodistes en la roda de premsa prèvia. Com que en el seguiment de les visites al bloc he vist que aquesta proposta no ha tingut gaire èxit us convido de nou a que l’escolteu.

Juan Maria Uriarte va parlar d’”El paper de l’Església en la construcció de la pau a Euskadi”. No va parlar d’estratègies sinó d’actituds que els bisbes bascos volen promoure. Així, es va referir a l’esperança: “els polítics no poden jugar amb l’esperança d’un poble”; a l’ètica: “una pau sense ètica és la pau dels violents o dels més forts”; de drets, defensant l’existència de drets col·lectius i la necessitat de conciliar drets; de misericòrdia: “mai fem prou en el camí de la misericòrdia”; d’educació per la pau: “l’objectiu més important dels col·legis cristians és solucionar els problemes per la via de la raó i la reconciliació”; de la justícia, que ni “està renyida amb la veritat” i “no és tabula rasa”; i de l’oració, “que no és deixar-ho tot en mans de Déu i estirar-se a fer la migdiada”, sinó que demana entendre “que el nostres mitjans humans no són suficients”.

En parlar bàsicament d’actituds, Uriarte situa l’Església en un terreny on s’hi puguin trobar les diverses sensibilitats de l’Església i de la societat basca, és a dir, ajudar realment a solucionar el problema. Amb voluntat de fer de bisbe tant dels qui se senten únicament espanyols com dels qui se senten únicament bascos. Amb les preguntes que li vam fer els periodistes va demostrar que això no li fa deixar de banda la realitat i també va parlar d’un conflicte on hi ha culpables o de que les víctimes no poden dictar el que han de fer els partits. I es va mostrar esperançat –esperançat, que no és el mateix que optimista, va aclarir- sobretot perquè “els protagonistes principals del procés tenen molt difícil la marxa enrera”. Postures ben raonables que ja li han costat més d’un clatellot des de les files jimenezlosantianas.

A nivell eclesial el bisbe de Sant Sebastià va recordar que els cristians han intentat fer de catalitzadors del procés, creant el clima propici: “No hem estat una veu en el desert”. I també va destacar la llibertat amb la que han actuat el bisbes bascos. Diu que la Santa Seu “esta molt ben informada de la situació, del que pensem i del que fem els bisbes bascos i no hem tingut mai una sensació de distància”. En aquesta línia va emmarcar les paraules de Benet XVI beneït el procés pocs dies després de la treva. Uriarte no va amagar que altres sensibilitats de l’Església espanyola han fet arribar a Roma valoracions diferents, però també va explicar que des de la Santa Seu sempre els han respost que aquest tema l’han de parlar amb els bisbes bascos.

Bon fer, doncs, dels bisbe Uriarte. I bon fer també amb els periodistes. És admirable -atentent a la mitjana episcopal- com va saber tractar als mitjans presents a la roda de premsa. Com, amb guants de seda, va saber dir només el que volia dir i, a sobre, caure bé. També és veritat que tenir un bon servei de premsa sempre ajuda molt. Aprofito per recomanar una visita a la web del bisbat de Sant Sebastià i especialment a fer una ullada al Pla Pastoral de la diòcesi. Ja voldríem fer una pla així en algunes diòcesis catalanes.

La foto del dia II

Segon lliurament de la foto del dia. La de divendres de l’arquebisbe Martínez Sistach amb Montilla. Fixeu-vos que al servei de premsa del bisbat són més llestos que la gana i la nota que han publicat és gairebé una fotocòpia de la nota de dijous amb Mas. En canvi, sorprèn que en la nota del PSC no hi hagi la foto. En tot cas, Sistach ha estat l’eclesiàstic més hàbil programant i publicitant les trobades amb Mas i Montilla conjuntament. I els altres candidats ja saben que també tenen les portes obertes.

Divendres parlava també de la nota dels bisbes catalans sobre les eleccions. Alguns fan notar que és més carca que la d’altres anys. La veritat és que a mi no em va sorprendre especialment perquè ja sabem els temes que treuen darrerament en aquests casos. D’altra banda, em sembla que el valor d’aquestes notes és bastant relatiu, perquè la gent ja es prou gran per saber què ha de votar i perquè tothom ja sap què dirà l’Església jeràrquica del matrimoni gai, de l’eutanàsia o de l’avortament, i tots els cristians ja saben quina postura tenen davant d’aquests temes i quin pes tenen en la decisió del seu vot. Per exemple, algú creu que algun independentista deixarà de votar ERC per la nota dels bisbes? O els més esquerrans abandonaran Iniciativa? O que els més de dretes voten al PP esperant que prohibeixi l’avortament o esperant que els baixi els impostos? Ja m’enteneu.

Per això encara entenc menys que ICV s’hagi volgut posar en aquest tema i que el seu vicepresident, Jordi Guillot, digui que això és una intromissió de l’Església en la política. Es pot estar contra els arguments dels bisbes, però parlar d’”intromissió” no és el més adequat i crec que aquestes alçada ja no dóna gaires vots. I si els dóna, caldria ser més responsable alhora d’agitar determinats fantasmes. Encara em sembla més desafortunat dir que “s'ha demostrat que la jerarquia eclesiàstica catalana, encara que tingui diferents formes, defensa els mateixos continguts que la jerarquia espanyola. Així que no hi ha gaires diferències entre Rouco i Sistach". Anem fent amics!

Per l’altra banda avui el premi se l’emporta E-Cristians. Han publicat 14 arguments per no votar al cap formació del tripartit. Si no teniu intenció de votar-los em sembla molt bé, però no us llegiu-vos el text d’E-Cristians perquè potser us n’agafaran ganes. Voler presentar-se com “la presència pública” dels cristians i vendre’s descaradament a una opció política és de jutjat de guardià. I més després del seu èxit en la campanya contra l'Estatut. Només una nota: on diu que el Govern ha fet “discriminació en les subvencions contra les associacions catòliques” deuen voler dir “contra les associacions integristes”. Finalment, penjo una altra nota d’altres entitats catòliques sobre eleccions i immigració. També hi podeu estar d’acord o no, i després de llegir-la tothom podrà continuar votant el que li sembli, però em sembla molt més transversal i ponderada.

Uriarte a Barcelona

Tinc prou comentaris a fer sobre la conferència d’ahir del bisbe Uriarte a la inauguració del curs de la Fundació Joan Maragall. Ho deixo per dilluns però si teniu temps us podeu baixar aquest fitxer mp3(7 megas) amb el resum de la seva conferència que ens va fer als periodistes. Dura un quart d’hora.

Bisbes prudents

Els bisbes catalans han fet la reunió d’aquest trimestre, dimecres a la tarda i dijous al matí a Tiana. Pel que explica la nota no han fet molta feina, i suposo que la feina més interessant que han pogut fer no ens l’expliquen. El que n’ha sortit és una nota sobre les eleccions al Parlament que no s’escapa dels paràmetres habituals: crida a la participació i a la reflexió dels votants, una mica de doctrina familiar i sobre la vida, i una mica de doctrina social per compensar, i una crida a la bona entesa entre partits. Ni més, ni menys del que poden i han de dir. Cosa que ja està bé que sigui així.

La foto del dia

Avui la foto del dia és... Artur Mas amb l'arquebisbe Sistach. Que per cert, només he trobat una foto bastant dolenta que es repeteix a la web de l'arquebisbat i a la de Convergència. Perquè després diguin els de Polònia. I demà segona part: Montilla-Sistach.

Nou degà de la Facultat de Teologia

Avui hi ha hagut l’acte d’inauguració del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya i de la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. És un acte d’aquells que si no es fés no passaria res perquè el curs començaria igual, però ja que s’ha fet, si ha d’anar. Sobretot perquè a l’aperitiu pots saludar molta gent.

Avui era també el primer dia del nou degà de la Facultat, el biblista de Tarragona Armand Puig. És un bon nomenament perquè és un teòleg reconegut en la seva matèria, ànima d’iniciatives com la traducció de la Bíblia Catalana Interconfessional, autor del best-seller Jesús, un perfil biogràfic traduït a diverses llengües, bon divulgador... I com que fa prou temps que ens coneixem no en puc parlar malament. El relleu de la Facultat de Teologia va anar aparellat amb el canvi de degà a la Facultat Eclesiàstica de Filosofia on Jaume Aymar ha estat substituït per Joan Martínez Porcell (del qui, en canvi, encara no he trobat ningú que me’n parli bé). A la foto teniu Porcell a l'esquerra i Puig a la dreta; el del mig és l'arquebisbe Lluís.

El nomenament de Puig també representa un cert canvi d’etapa. Després de la llista històrica de degans –Pere Tena, Joan Bada, Antoni Matabosch, Gaspar Mora, Joan Busquets i Oriol Tuñí- Puig és el primer degà que ja havia estat alumne de la Facultat, a la que va entrar el 1971. Amb això hi ha un cert gir generacional, un passar pàgina dels qui van viure en primera persona el Vaticà II, i els més donats a una contestació més persistent a l’organització eclesial. I Armand Puig és una persona oberta, però no és d’estripar gens.

Explico això perquè abans de l’estiu el claustre de la Facultat va votar la terna que es proposa a l’arquebisbe perquè nomeni nou degà. I en la terna va sortir l’Armand Puig empat amb Manel Claret, delegat de Pastoral Familiar de Barcelona i rector de la parròquia Verge de la Pau. Així va ser l’arquebisbe Sistach qui va haver de decidir davant l’empat, ja que el costum quan no hi ha conflictes és nomenar el primer de la terna. Tampoc sé perquè, la decisió es va allargar fins a fer-se pública el 29 de setembre, divendres passat, suposo que pel tràmit necessari de confirmació davant del Vaticà. Però crec que en tot plegat que no deixa d’haver-hi com a mar de fons que una part del claustre no li ha fet molta gràcia aquest canvi. A més, aquí s’hi ajunten les poques simpaties que a molts capellans diocesans els genera la Comunitat de Sant Egidi. I l’Armand és un dels principals apòstols de Sant Egidi a Catalunya i rector de la parròquia dels sants Just i Pastor que els han cedit a ciutat vella. Potser per això en la seva intervenció l’Armand Puig ha agraït "l’acollida afectuosa" i ha demanat "unió en un projecte comú".

Algun malestar hi ha hagut, però crec sincerament que d’aquí a pocs mesos estarà oblidat.

"No es pot topar amb la Veritat i no morir"

Què us sembla aquesta frase? "No es pot topar amb la Veritat i no morir". Doncs avui un bisbe, després de sentir aquesta frase, m’ha dit que a veure quan em topo amb la Veritat. Amb amics com aquests a Terrassa no cal tenir enemics a Barcelona. Ha estat aquest matí després de la lliçó inaugural del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya. Els qui no tenim cap vocació filosòfica aquestes lliçons inaugurals sempre ens fan més por que una pedregada, i més quan el títol d’avui era "La saviesa nascuda en el Temple de Delfos". Apassionant. Però la veritat és que el ponent, Antoni Bosch-Veciana, ho ha fet molt bé, perquè ha estat entenedor pels ignorants en la matèria i ha aconseguit despertar fins i tot l’interès dels periodistes. Es nota que, a més de filòsof, també és professor d’institut i pare de família.

Suposo que cometré molts errors però intentaré resumir la tesi perquè m’ha semblat atractiva. Com se sap a Sòcrates el van acabar executat a Atenes el 399 a.C. (allò de la cicuta). Doncs, bé, tot això li passa perquè l’apologia que fa Plató de Sòcrates significa que la trobada amb la veritat representa la mort. Mort física en el cas de Sòcrates, però mort també com a transformació, separació de cos i ànima. La mort de Sòcrates resulta de la seva coherència amb la Veritat; la veritat que ha passat pel sedàs de la raó perquè sinó és fonamentalisme. Com ha dit Bosch, és l’exemple de Sòcrates, però també de Jesús o d’Ellacuría. Quan es topen amb la Veritat xoquen amb el món. No hi ha possibilitat de viure pactant: "No hi ha ningú tant savi i perfecte que la topada amb la veritat li permeti no morir". Per això, quan s’estudia la veritat sempre hem de fer morir alguna cosa nostre.

Deixo la filosofia que no és el meu tema per una anècdota de la lliçó inaugural, que ha tingut alguns punts de fina ironia. Bosch ha explicat que en l’edició impresa de la lliçó inaugural ha posat una nota trampa "per veure si algú se la llegia". A la pàgina 54 cita com a resum popularitzat del pensament de Sòcrates la famosa frase "tant feta servir a tort i a dret, vingui o no vingui a tomb, de ‘només sé que no sé res’". Aquí fa una nota a peu de pàgina que diu "Molt sovint, massa sovint, en aquest punt i per aquestes nostres contrades, el públic, en general, fa de Sòcrates un ciutadà atenès que parlava amb normalitat l’espanyol, i podem afirmar amb tota seguretat que aquesta dada és del tot falsa", fent referència a què no entén per quin motiu sempre s’ha de dir el "sólo sé que no sé nada" o el kantià "pienso, luego existo". Té gràcia.

Corre, corre... la foto!

Sembla que els propers dies haurem d’obrir una nova secció. Li podríem dir “La foto del dia” i tancar-la quan s’acabin les eleccions. Avui arriba una nova foto, la del candidat Josep Piqué amb l’arquebisbe de Tarragona. Segons la nota de l’arquebisbat, el motiu de la visita era felicitar l’arquebisbe Jaume Pujol pels dos anys de mandat. Felicitem-lo, doncs.

Una diòcesi esquinçada

Estic repassant les proves del Foc Nou d’aquest mes, que com sempre ja va tard. Acabo de rellegir l’article de Francesc Romeu sobre els resultats, dos anys després, de la divisió de la diòcesi de Barcelona. N’estic especialment content perquè vam començar a pensar-hi abans de l’estiu i ha quedat una bona foto fixa de l’estat del procés. Com podeu suposar els col·laboradors de Foc Nou en sabem prou del seu tema com perquè facin l’article pel seu compte, però en aquest cas l’havíem comentat un parell de vegades per telèfon mentre el Francesc el preparava. I buscant el fil de la història vam arribar a la conclusió que la diòcesi de Barcelona no s’està dividint; s’està esquinçant.

El motiu principal és l’error inicial: fer la divisió per decret. Però després s’ajunten les decisions unilaterals, que no es prenen conjuntament entre els tres bisbes encara que afectin als tres bisbats. El més evident és la creació del Seminari de Terrassa. Però només és la primera part. Com apunta l’article això “no deixa de ser un clar exponent de la mala relació que hi ha entre els tres bisbes si ni entre ells es poden posar d’acord per mantenir un únic seminari interdiocesà amb cara i ulls, a semblança del que ja comparteixen algunes de les altres diòcesis catalanes”.

Està clar que el segon plat de tot aquest daltabaix serà Càritas, on sembla que la única cosa que ho està aturant és la necessitat de dividir el patrimoni. I les postres serà el patrimoni del bisbat: “Mentre un bisbe afirma amb seguretat que s’ha de dividir un edifici, un altre contesta amb la mateixa seguretat que s’ha de dividir el dèficit”. Per això Romeu anuncia el final previsible. Veure’ns com la diòcesi de Lleida pledejant davant la Santa Seu. Que Déu ens agafi confessats.

I mentre l’arquebisbe Martínez Sistach va fent la seva feina. L’altra setmana la va passar a Roma en l’Assemblea del Consell Pontifici per als laics, un dels organismes on hi té el peu posat. Allà va poder saludar al papa i mostrar-li el seu suport davant la crisi pel discurs de Ratisbona. Benet XVI “s’adelantà a dir-li que ja havia llegit la seva carta i que li pregava que fes arribar el seu agraïment i la seva benedicció a tots els fidels de l’Arxidiòcesi de Barcelona”, segons la nota del bisbat. Però una setmana a la Santa Seu dóna per a molt. A veure si de Roma ens ha portat la Regió Eclesiàstica Tarraconense, que al febrer va fer deu anys que el cardenal Carles es va adelantar a dir que la demanaria.

No podem esperar res de bo

La Conferència Episcopal Espanyola ha fet públic els ponents que prepararan el text de la famosa Instrucció Pastoral sobre aquest tema tan concret com: “la misión de la Iglesia en nuestra situación cultural de hoy, las repercusiones pastorales que de ahí se derivan y el discernimiento moral de las grandes cuestiones que suscitan particular preocupación en este tiempo”. No podem esperar res de bo amb dos destacats membres del clan Rouco-Cañizares com el bisbe auxiliar de Madrid Eugenio Romero Pose i el portaveu de la CEE Juan Antonio Martínez Camino. L’únic que pot posar-hi una mica de seny és l’arquebisbe de Pamplona Fernando Sebastián perquè coneix de més de prop el que a Madrid en diuen el nacionalisme perifèric i sobretot perquè és un home llegit. Però també cal recordar que en els moments de més crispació amb el govern espanyol per la suposada onada laïcista de Zapatero, Sebastián no és va quedar curt. Del quart membre de la ponència, Adolfo González Montes, bisbe d’Almeria, no sé res, a part de que és un expert en ecumenisme, que no sembla que hagi de ser un tema central en la Instrucció. El que veig és que per aquesta comissió no han trobat cap bisbe català per deixar-s’hi caure, cosa curiosa si hi ha bisbes espantats davant l’imminent trencament d’Espanya. Com que l’esquema del document ja està fet, és ben possible que estigui enllestida per la propera plenària de la CEE del 20-24 de novembre.

Abans d’aquesta plenària hi haurà reunió de la Conferència Episcopal Tarraconense, dimarts i dimecres vinent a Tiana. Es posaren d’acord per veure com han d’afrontar el contingut d’aquesta instrucció i veure quina postura prendran quan es presenti? No.

El conseller “recosidor” i el descosit

Truco a Roma: “-Pronto”. “-Què en saps de la visita del conseller Nadal d’aquest divendres a Roma?”. No havia vist res enlloc excepte a La Vanguardia de diumenge. La visita a Roma confirma l’estratègia d’acostament del govern català a la jerarquia catòlica, paral·lela a la del PSC que ja he comentat. Justament ahir dimarts també ho analitzava acertadament El Periódico (titol brillant “El rosari de Montilla”), tot i que trobo exagerat afirmar que al mateix temps la relació de l’episcopat amb CiU “no viu un gran moment”. Algunes polèmiques com la de les declaracions de Jordi Pujol a Prada no tenen prou pes per trencar una sòlida relació. A més, els conflictes que comenta (divisió de Barcelona, l’art de la Franja, la COPE) no són greuges del “nacionalisme català”, sinó dels catòlics decents.

Nadal va estar a Roma acompanyat del director general d’Afers Religiosos Jordi Lòpez Camps. Van tenir una entrevista amb el subsecretari per les Relacions amb els Estats (número tres just per sota del secretari per les relacions amb els Estats –Afers exteriors- i del Secretari d’Estat, el cardenal Bertone). També van fer una reunió amb uns trenta espanyols i membres de l’Església catalana afincats a Roma. Tot sempre acompanyats de l’ambaixador espanyol davant la Santa Seu, Francisco Vazquez, i com a escenari l’ambaixada espanyola.

De la reunió em diuen que va ser una trobada informal on les explicacions de Nadal van ser ben rebudes. Nadal va detallar el treball del govern català amb l’Església en temes com patrimoni i les escoles concertades i va justificar la necessària relació amb la resta de religions. Es va presentar com una persona molt conscient del llegat i la importància de l’Església catòlica a Catalunya, i va glossar la llarga tradició de catalans a Roma, com Pinell o el cardenal Albareda. I fins i tot va reconèixer que es podrien compartir valors al voltant de la família. Per il·lustrar les intencions del conseller Nadal, em diuen que la paraula que va repetir més per referir-se a la relació del Govern amb l’Església catòlica és “recosir”.

Doncs sembla que va “recosir” prou bé perquè, entre altres, en les intervencions el rector de l’Església Espanyola a Roma, José Luis González Novalín, es va mostrar satisfet per la voluntat que expressava Nadal en nom del Govern: “Es van adonar que no era un govern menjacapellans i va desfer la mala imatge de ‘l’incident diplomàtic’ amb Vendrell”. Incident?

Curiosament, a la tarda una persona em parla del mateix ‘incident’ sense que jo li tregui el tema. El que diuen és que al novembre, quan el Govern va enviar l’aleshores secretari general del conseller primer Xavier Vendrell a Roma per fer una protesta formal sobre la COPE va tenir una relliscada important. En l’entrevista amb el venerable cardenal Etchegaray a Vendrell no se li hauria acudit res més que comentar alguna cosa com que ell mai s’hauria imaginat que estaria en aquell despatx del Vaticà ja que el seu avi al 36 havia cremat totes les imatges religioses del Penedès. Aquesta versió de l'entrevista ha corregut prou per Roma com per molestar molt i deixar bastant descosida qualsevol gestió que es fes en aquell moment.

Justament avui Maragall és a Roma per un acord amb la FAO. Anar a l’audiència del papa dels dimecres ja seria un brodat.

La CEE ataca de nou

Dimarts, dimecres i dijous es reuneix a Madrid la Comissió permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, una vintena de bisbes, entre ells Martínez Sistach i Vives. La nota de premsa de la CEE anuncia que es preveu tractar de la Instrucció pastoral sobre “la misión de la Iglesia en nuestra situación cultural de hoy, las repercusiones pastorales que de ahí se derivan y el discernimiento moral de las grandes cuestiones que suscitan particular preocupación en este tiempo”. És a dir, sobre la unitat d’Espanya com a bé moral. És el tema que va quedar ajornat, que no aturat, pel bloqueig que va tenir en la Plenària extraordinària del juny.

En la comissió permanent no poden fer cap pronunciament sobre aquest tema, però està previst que escullin una comissió ponent que prepari el document. No cal dir que l’elecció dels membres d’aquesta comissió no serà pacifica. D’altra banda, nomenar la comissió pot tenir dues conseqüències ben diferents. Una, que la comissió sigui la manera d’ajornar el tema sine die mentre l’estan estudiant. O dos, que tanquin definitivament un text i que s’obri el debat en la plenària del mes de novembre. No trigarem a saber-ho.

Cardenal Carles

Avui, 24 de setembre de 2006, dia de la Mare de Déu de la Mercè, el cardenal Ricard Maria Carles ha fet 80 anys. Laeto animo.

Assessoria d’urgència sobre el finançament de l’Església

A quarts de sis de la tarda em truca un amic per una assessoria d’urgència. L’han trucat de la ràdio perquè la seva entitat opini sobre el nou sistema de finançament de l’Església que ha aprovat avui el govern: la creueta del 0,52 passa al 0,7 i s’elimina el complement que afegia l’estat, i a partir d’ara l’Església pagarà l’IVA.

Li dono tres idees.

La principal és contextualitzar les dades. L’Estat en total cada any es gasta uns 330.000 milions d’euros. La discutida aportació a l’Església de 140 milions. Perquè ens entenguem: és el mateix que quan una persona cobrava 330.000 pessetes al mes i se’n gastava 140 en un cafè a la Rambla Catalunya. D’aquests 140 milions, més de 100 provenien d’aplicar el que sortia de la campanya de la renda i l’Estat n’afegia poc més de 30. Per tant, se suposa que el càlcul és que en augmentar el percentatge es cobriran aquests diners que l’estat ja no posarà. Els bisbes demanaven el 0,8 (com a Itàlia) i s’han quedat en el 0,7. Després, analitzant, per exemple, els números de les diòcesis catalanes, l’aportació que es rep de l’Estat representa un 20% dels seus ingressos i l’aportació dels fidels un 54% (la resta son 12% serveis, 11% rendes, 4% subvencions). Per tant, la dependència de l’Estat és important però relativa, tot i que varia molt en cada diòcesi. Finalment, els 140 milions que aporta l’Estat seria la substitució del sou que pagava Franco als capellans: 140 milions / 15.000 capellans que hi ha a Espanya= 9.300 euros per capellà a l’any (seguretat social inclosa). Un gran sou no sortiria, i menys si haguessin de pagar hores extres i plus de flexibilitat.

Segon. És millor la solució adoptada que la que hi havia perquè elimina l’arbitrarietat de l’Estat i l'exempció de l'IVA prohibida per la UE. Però el sistema té molts inconvenients. La creuta vol dir que tots els ciutadans paguem els mateixos impostos segons la nostra renda, però un cop els hem pagat se’ns pregunta si una part la volem destinar a l’Església. L’idea de fons és que el qui no és creient no té perquè finançar-la. Així, perquè no em pregunten si vull finançar l’exèrcit si sóc pacifista? O perquè he de subvencionar la cultura si no compro mai un llibre? O la televisió pública si no la miro mai? O les activitats i clubs esportius si només practico el zapping? Ningú discuteix les altres partides i aquest si. Perquè? Doncs perquè en els altres àmbits l’Estat ha assumit la seva funció redistributiva en favor del bé comú i dels interesssos dels diversos col·lectius de ciutadans. El lògic seria que amb tota normalitat pogués subvencionar també les activitats religioses. I si el govern vol saber quina proporció s’escau a cada confessió i pràctica religiosa té prou elements d’estudi sociològic i demoscòpic per esbrinar-ho. Si no l’alternativa és el model alemany, on l’assignació tributària és un sobrecost als impostos que cal pagar a l’estat, on l’administració fa només d’intermediari. Però no té cap lògica fer servir una creuta a la renda com a enquesta vinculant de la despesa de l’estat només en l’àmbit religiós i de rebot en les aportacions a finalitats socials. També caldrà veure què passa amb la resta de religions perquè no es creïn més greuges comparatius o això es converteixi en el mercat de Calaf.

Tercer. Es pot decidir que l’Estat no ha d’aportar diners a l’Església per pagar capellans i només subvencionar els serveis concrets que presta l’Església. Però també s’ha de recordar que el clergat i les parròquies són una base principal en la xarxa social que forma l’Església i de la que després se’n deriva una gran tasca social, assistencial, educativa i cultural. Si es debilita la base d’aquesta xarxa, a l’Estat la broma encara li sortirà més cara.

La culpa és de l'Estatut

Trec un mica de ferro al tema del discurs del papa per destacar dues coses que m’han fet gràcia. Una és la carta del bisbe de Girona al cardenal Bertone mostrant la seva adhesió al papa. Res a dir de la carta, però m’ha cridat l’atenció el comiat. Un bisbe quan es dirigeix al Secretari d’Estat del Vaticà, que no és ni més ni menys bisbe que ell, s’acomiada dient “Con todo afecto devoto servidor de V.E.”? Un bisbe ha de ser “devoto servidor” d’un altre? Primer vaig pensar que era una forma protocolaria, però sembla que no perquè la carta de l’arquebisbe de Tarragona només li diu “afectíssim en Crist”, que ja sembla més normal.

I la segona és de riure per no plorar. La paranoia de la nota publicada per E-Cristians. En defensar al papa aprofita per carregar contra l’Aliança de Civilitzacions, contra Zapatero i contra El País. Només faltava afegir que la culpa era del Títol primer de l’Estatut.

Per rematar-ho afegeixo una pàgina que he trobat de papolatria kitsch. Tot un gènere.

La Roser, Creu de Sant Jordi

Ja s’ha fet pública la concessió de la Creu de Sant Jordi a la Roser Bofill. Ella està contenta i nosaltres també. El lliurament serà dilluns al Liceu, una escenografia que ja coneixem de fa dos anys quan li van donar al seu marit, al Llorenç Gomis. Ara ja no hi podrà anar amb ell, però està contenta que també li hagin donat al Jaime Arias, del cercle d’amics més propers de la Roser i el Llorenç.

El text oficial de la concessió reconeix la seva trajectòria en el món del periodisme com a directora –conjuntament amb el Llorenç- de la revista El Ciervo i la tasca de directora de Foc Nou durant 25 anys des de la seva fundació el 1974. En la concessió s’afirma que “aquestes dues publicacions han fet una regular” (suposo que volien dir singular) “aportació al periodisme d’inspiració cristiana i progressista”. També cita la seva presidència de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català i de l’Associació d’Amics del Montseny.

Em permeto afegir perquè li hauria donat jo la Creu de Sant Jordi a la Roser. Perquè és d’aquella gent que sap fer escola i al seu voltant han –hem- crescut diversos periodistes i persones. Només per això, ja s’ho mereix.