Bona setmana pels catalans al Vaticà

Aquest dissabte ha sortit a l’Osservatore Romano la llista d’experts i convidats al Sínode de bisbes sobre la Paraula de Déu que es farà a Roma a l’octubre (trobareu la llista a la pàgina 23). Entre aquests nomenaments de Benet XVI hi ha dos catalans com a experts, el capellà i teòleg Salvador Pié Ninot i la religiosa y biblista Núria Calduch Benages, tots dos de Barcelona i ara professors a la Universitat Gregoriana de Roma. A part del coneixement personal, molts els recordaran per la seva bibliografia acadèmica i de divulgació. És un bon reconeixement.

Ignoro el perfil de molts noms de la llista, però en general sembla prou equilibrada, especialment entre els convidats on hi ha una mica de tot. Això és important perquè aquests Sínodes no capgiren la vida de l’Església, però si que marquen una tendència de cap a on van les coses. I posar de veritat la Paraula de Déu en la centralitat de l’Església i dels cristians no és poca cosa.

També són trobades on es parla molt i es veu a molta gent. I sabem que la vida vaticana s’acaba resolent en funció de a qui coneixes i a qui no. O sigui, que sempre és millor tenir-hi un peu a dins que a fora. I tots els de la llista, ja estan a dins.

A un altre nivell, també llegint l’Osservatore també trobo d'aquest dimecres un article del cardenal Martínez Sistach arran de la visita del papa aquest diumenge al santuari de Bonaria a Sardenya sobre les seves vinculacions d'aquesta advocació mariana amb Catalunya.

Sembla una bona setmana pels catalans al Vaticà.

Marini, Piero

Congrés “El segle de la litúrgia” del CPL. Tot just quan acaba la intervenció de Piero Marini pregunto a un que sap de litúrgia: “Què, ha estat bé?”. Resposta immediata: “Bé? I tant! No has vist com ha carregat contra els integristes?”.

Formalment la conferència del qui va ser Mestre de les cerimònies litúrgiques de Joan Pau II durant 20 anys ha estat una innocent –tot i que contundent- defensa de la reforma litúrgica del Vaticà II. I, en canvi, només dir això, ja sona a progre. Doncs si que anem bé.

Tot s’ha de dir, a mi la ponència m’ha semblat brillant.

Contra SM

S’havia valorat que la persecució contra Pagola pel llibre de Jesús en realitat anava dirigida a desprestigiar el seu bisbe Uriarte i de passada a Setién. Però ara es veu que no: disparaven contra el Grupo SM (PPC, Vida Nueva, Cruïlla...).

El cas és una mostra que la caverna no està per bromes. Si ara des de La Razón s’aixeca una suposada investigació doctrinal a SM, apuntant directament a la foto del germà del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, és per pressionar a Roma i estendre l’ombra de la sospita. Encara que després quedi en res. A part de no poder suportar els qui no són com ells, a la caverna no escatimen esforços per enfonsar en el fang tot el que escapa del seu control. De fet, és el seu exercici mental principal. El seu món és massa petit per a poder-lo compartir.

No deixa de ser curiós que, per exemple, una revista com Vida Nueva que des de Catalunya es veu com a centrisme més que moderadet, la caverna hi vegi la perdició de la fe catòlica. Caldria preguntar-se per quin és el grau de tolerància eclesial que tenen els sectors que ara munten aquesta història. La tolerància no és valor absolut, però si s’acosta a zero, ens converteix en fòssils. Pedra.

Però si realment el cardenal Levada ha de dedicar temps a valorar la catolicitat d’algun grup mediàtic espanyol, no seria difícil proposar-li altres idees.

Es pot viure un mes sense bisbes, o tota la vida

Gairebé no m’ho crec però aquest any he aconseguit estar un mes sense bisbes. De l’1 al 31. Sense internet, sense correu electrònic, sense trucades al mòbil. Per tant, un mes sense estèrils polèmiques eclesials ni episcopals. L’experiència, és un descans. Només vaig caure en la temptació de fer aquesta foto a Alaior. Llàstima que el segon cognom del Taltavull episcopable és Anglada.

L’únic contacte eclesial que he tingut ha estat el Full dominical de diverses diòcesis (on l’església sempre apareix d’immaculada concepció), el mossèn que he anat trobant a cada parròquia (sempre guiat pel Missa Dominical del CPL), la visita turística a alguns espais religiosos emblemàtics, i alguna notícia escadussera o folklòrica als diaris (normalment negativa). I aquest és precisament el contacte real i ordinari de la majoria de catòlics amb l’Església durant gran part de la seva vida. Una realitat molt més pacífica de la que alguns malalts o de la que tensió mediàtica ens volen fer creure.

En una ràpida reincorporació aquest migdia recupero alguns blocs i webs. Destaco les m’han entretingut.

L’entrevista al mallorquí Ladaria a El País, el jesuïta nou secretari de la Congregació per a la Doctrina de Fe. Potser després de llegir l’entrevista entenc més el què em van fer notar abans de vacances. En l’ordenació episcopal a Roma de l’espanyol no cardenal que actualment té la més alta responsabilitat a la Santa Seu, no hi havia cap alt representant de cúpula de la jerarquia espanyola, cap dels seus cardenals, ni membres de la comissió de la Comissió Episcopal de la CEE per a la Doctrina de la Fe. Només alguns bisbes personalment amics com el de Solsona. Potser serà perquè a Ladaria Ferrer no l'han posat per carregar-se a Pagola.

M’entretinc també amb el millor bloc de religió que es fa a Espanya. Ressalto un matís en les notícies que reprodueix sobre el litigi de Lleida. Explica que un informe jurídic encarregat per la Generalitat de Catalunya donava la raó a Barbastre. Però si aquest informe és precisament del 2001, és just d’abans que es localitzessin els documents que documenten la compra i venda, la donació, o la permuta de les peces reclamades. Per tant, els arguments jurídics d’aquest document ja no tenen sentit. A part, que a la Conselleria de Cultura deuen tenir unes quantes piles amb més informes sobre el tema. Filtració, doncs, purament interessada. També ens parla del recurs del bisbat de Barbastre perquè s’aturi el judici per la via civil. Poca pinta a prosperar.

A Zenit trobo unes curioses declaracions de l’arquebisbe de Denver -a remolc de la convenció democràta- que compara Tomàs Moro amb Kennedy. Kaput. Molt més interessant el què llegeixo de Benet XVI en una trobada amb capellans i seminaristes durant les vacances. Especialment em quedo amb la resposta a la darrera pregunta que li fa un capellà i també amb la ironia de papa contestant: “Bé; no puc donar-li una resposta infal·lible en aquest moment”. També sembla que Benet XVI realment no es rendeix en les relacions amb Xina. El Vaticà no llença un globus sonda a la babalà. Haurem d’estar ben atents a aquesta nova ostpolitik.

I per acabar Tribuna Catalana continua retratant per partida doble al bisbe de Vic. Així comença un nou curs. I diumenge La Vanguardia em recordava que ja tinc feina per aquesta setmana: dijous i divendres em toca anar al Congrés de Litúrgia amb cardenal Danneels i Marino (Piero).

“Baixa de pressa”

No sóc molt amic de les obligacions i si un dia em fan papa seria més partidari de treure’n que de posar-ne. Però també és veritat que hi ha algunes normes que ens van configurant, i per això potser n’afegiria una: almenys un recés a l’any.

Aquest any ja he complert al juliol. Més enllà del què en treu cadascú, d’un bon recés i un bon predicador sempre en queda una frase titular. D’aquest juliol em queda aquesta: “Baixa de pressa”

L’eix són algunes de les crides que ens fa l’Evangeli. Per què, quan veiem tantes coses que van malament, no tenim la humilitat suficient per cridar “Mestre, mestre, ens enfonsem!” (Lluc 8,24) com van fer els apòstols? O per què som tant autosuficients que ens costa dir: “Senyor, fes que hi vegi” (Lluc 18, 41)? En definitiva, estem tant acomodats i segurs amb tot allò nostre que si Jesús ens digués “Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva” (Lluc 19,5), deixaríem tot el què estem fent? Som capaços de “baixar” dels nostres pedestals? Ho faríem “avui” o li diríem si no li va millor demà? Tindríem l’alegria de Zaqueu o ens quedaríem amb les nostres mandres i precaucions?

No sé si és una aportació massa adient de final de curs, però qualsevol frase de l’Evangeli us pot servir aquest estiu. Podeu penjar les vostres en els comentaris, a veure si així pugem el nivell. Mentre m’agafo un llarg i profitós recés d’estiu. Bones vacances.

Cops de cap contra una paret

Aquest dissabte m’he despertat amb amor i sexe. He esmorzat llegint el penúltim Pliego de Vida Nueva analitzant els 40 anys de la Humanae Vitae. Un interessantíssim i ponderat text escrit per José Ramón Amor Pan sobre el que va significar i els motius de la condemna dels anticonceptius de Pau VI.

Com diu l’article, és curiós que l’anticoncepció un “problema diminuto dentro del conjunto de la vida matrimonial, arrastrará a papas, obispos, teólogos y fieles a una de las disputas más acerbas de la vida de la Iglesia.”. El divendres, el dia de l’aniversari de la publicació, es tornava a fer evident.

I al final, la majoria de catòlics han fet el què els ha semblat convenient. Si el principi de només poder regular la fecunditat per mitjans dits naturals, l’apliquessin a tots els àmbits de la vida humana, ¿què passaria?. Amb perdó per la bestiesa, però ¿no és impedir la voluntat de Déu tapar-se per no passar fred?

Tres cites per animar a la lectura:

“Viendo cómo se han desarrollado los acontecimientos, habría que reconocer que, de hecho, la encíclica tuvo un resultado opuesto al que esperaba Pablo VI: en vez de restablecer la unanimidad de la comunidad eclesial y contribuir a imponer algo de cordura en la revolución sexual, la polémica se intensificó y la Iglesia dejó de ser un interlocutor válido en estos temas para la inmensa mayoría de la opinión pública mundial.”

“Ha existido durante mucho tiempo una superacentuación del valor de la ley natural, entendida en clave estática y metahistórica, sin tener en consideración el carácter histórico de la existencia humana y el papel de la libertad, lo cual hace muy difícil y lento el proceso de renovación.”

“Ni pisar el freno (una ética que se limita a dictar prohibiciones) ni pisar el acelerador (una ética que supone a la ligera que todo vale). El discurso sobre la sexualidad debe dejar de referirse tanto a la reproducción y la higiene sexual, para convertirse en un discurso centrado sobre el amor, las relaciones humanas, el afecto, la ternura, el encuentro con el otro y el placer.”

Vida Nueva, n. 2.622. Pliego

Cristians corredors de fons

Dimarts passat vaig assistir a la inauguració de l’exposició que commemora els 25 anys de l’associació de revistes en català, l’APPEC. Hi ha coses força curioses però a mi em va cridar l’atenció la llista de les catorze revistes que van fundar l’associació el 1983: L’Avenç, Catalunya Cristiana, Ciència, Crònica, El Correu de la Unesco, Documents d’Església, Foc Nou, Guix, El Món, Papers de Joventut, Rodamón, Serra d’Or, Tretzevents, i La Terra.

És significatiu que de les catorze revistes, quatre siguin de temes cristians, a més d’una infantil que també és editada per Montserrat. Avui les revistes en català associades són més de 140, i el pes de les cristianes ja és més relatiu però no menor: una quinzena. I de les revistes fundadores, si no em descompto, sis han desaparegut, però totes les cristianes continuen sortint al carrer tan fresques.

El cas no dóna per una anàlisi a fons de l’estat de la premsa cristiana a Catalunya, però si que és un bon indicador. En qualsevol cas, indica que som bons corredors de fons.

I ara, la manifestació a Lleida

Pastoralment, han estat bé les primeres paraules del nou bisbe de Lleida. Piris recull directament les aportacions publicades a la mateixa web del bisbat on, entre altres, se li demana que “deixi de banda tot autoritarisme i prepotència”. Defineix les peticions com a “molt consolador i, a la vegada, engrescador”.

I tot seguit afegeix que el seu “primer deure és anunciar i donar a conèixer Jesús. Ajudar a creure en Ell i a mirar la vida des dels seus criteris per damunt d’altres criteris.” Per dir-ho així, que el primer són persones.

És un bon plantejament, però no amaga tot el que es trobarà ja abans de prendre posessió el 21 de setembre. Tot i que la via canònica ja li han deixat tancada i ell es converteixi en un simple executor, continuarà tenint la pressió del conflicte obert per les obres d’art. Entre altres coses, perquè tot apunta a que el dia 21 de setembre les obres encara seran a Lleida.

El primer que veurà Piris és el proper dimecres una manifestació contra la disgregació. No hi ha una gran tradició eclesiàstica de manifestar-se, però quan passa és un senyal d’alarma important. I, a més, aquest cas s’amplifica per les repercussions més enllà de l’àmbit religiós.

També pot heretar un problema intern al bisbat com el que es va intuir poc abans del seu nomenament: que el bisbe digui una cosa i la diòcesi, en el sentit més ampli, en digui una altra. Amb la firma de Salinas han vençut uns plantejaments eclesials, però això no vol dir que s’hagi convençut a ningú.

Després Piris es trobarà que sobre el seu patrimoni hi ha un judici civil obert i, encara que no en sigui part, no el podrà deixar indiferent. Tampoc es podrà escapar d’un conflicte que ara té tota la seva força en la derivada política. I des de la Generalitat ja han anat al Vaticà –i vull suposar que no han esperat ara a fer-ho- i no s'han vist amb qualsevol. Per tant, l’Església no en quedarà al marge.

Finalment, al tema hi dóna un mica de color l’aparició de l'Opus, aspecte del que ja n'havíem parlat.

Realment, si Piris és bona persona com diuen, ho passarà malament.

D’altra banda, sembla que li pinta millor a Pardo a Girona. Que et rebin positivament des del bisbe Saiz Meneses fins al Fòrum Joan Alsina, no deixa de tenir el seu mèrit. Encara deu quedar una mica de comunió eclesial. Haurem d’estudiar més el cas. Igualment ha estat un detall significatiu fer la primera visita al bisbat acompanyat dels seus dos antecessors, Camprodón i Soler Perdigó.

A Catalunya no hi ha gir episcopal

Francesc Pardo a Girona i Joan Piris a Lleida. Bé. Després de veure aquests dos nomenaments he pogut dinar i aprofitar els 20 minuts de migdiada prevacacional sense cap neguit.

De Piris en sé poca cosa però el què m’arriba és positiu. La història diu que cap bisbe procedent de Menorca ha fet mal a les diòcesis catalanes (Moncadas, Deig i Ciuraneta). I res fa preveure que sigui diferent. Pot ser una bona pista el què llegeixo en el plantejament pastoral que Piris fa a la benvinguda de la seva web de Menorca, que es pot subscriure i aplicar sense problemes a Lleida. Un plantejament que no difereix de l’expressat en el Concili Provincial Tarraconense. També cal recordar les recents declaracions a Vida Nueva. Evidentment, el marrón que trobarà per resoldre a Lleida no és pastoral, però això ja és tot un altre tema. La única cosa que algun dia ens hauran d’explicar és perquè a Catalunya hi ha tres bisbes valencians sobre deu (cosa que no em semblaria malament si ha a la resta d’Espanya hi hagués també tres o quatre bisbes catalans).

En el cas de Pardo ens trobem amb un capellà amb la trajectòria pastoral del què hauria de ser la normal en un bisbe de Catalunya. Remarcable que sigui el primer nou bisbe en quinze anys format al Seminari de Barcelona, a més, en l’època més complicada d’aquest seminari. Per tant, tothom coneix perfectament les seves virtuts i defectes.

D’altra banda, és un capellà amb trajectòria interdiocesana, des dels moviments rurals d’Acció Catòlica, fins a la direcció del Centre d’Estudis Pastorals. Alhora, és el primer capellà membre del Concili Tarraconense del 1995 que és escollit bisbe. Tots els nous bisbes arribats a Catalunya des de llavors ni tant sols hi havien participat. En canvi, Pardo, va ser el redactor del quart tema, precisament el que parla d’intensificar la coordinació entre les diòcesis catalanes i de dotar-les de perfil propi amb un estatut jurídic i una presència eclesial conjunta més significativa a Catalunya (Resolució 142).

Finalment, l’escollit és un vicari general, i no un rector perdut a qualsevol poble de Catalunya. De fet, abans de ser vicari general amb Sáiz Meneses ja actuava com a “bisbe” de Granollers. I la vida dóna moltes voltes, com per exemple que Pardo substitueixi al qui va ser el seu director al Seminari Menor, l’aleshores mossèn Carles Soler Perdigó. I que va ser el mateix Perdigó, quan era auxiliar de Barcelona, qui el va posar a Granollers i amb qui van dissenyar el pla d’agrupació de parròquies a Barcelona. En resum, Pardo va ser jubanyista, carlista, solerperdigonista, menesista... i ara serà benetsetsista de Girona.

Em diuen que Soler està content del seu relleu. I això és bona senyal. Perquè la última vegada que un bisbe de Catalunya va estar content del seu relleu, gairebé ni la recordo. En definitiva, una mirada ampla indica que no hi ha un gir episcopal a Catalunya. És una altra generació de bisbes, però no confirmen la tendència d’enviar paracaigudistes com altres nomenaments recents.

Montilla: “No tindria sentit que fóssim bel·ligerants amb la jerarquia”.

Aquest dilluns a La Vanguardia li pregunten al president Montilla sobre la relació entre Església i Estat. Montilla explica que no té cap intenció de fer una croada laicista per distreure al personal, que no tindria sentit. Que a Catalunya no hi ha una situació de confrontació que ho justifiqui. Ho explica així: “Determinados sectores de la jerarquía eclesiástica, para distinguirlo de la Iglesia, han tenido una relación más bien de confrontación con el Gobierno de España, y por tanto es normal que cada uno acentúe sus posiciones. Esta situación no se ha dado en Catalunya, donde la jerarquía eclesiástica tiene otro talante, y no tendría sentido que nosotros fuéramos beligerantes con ellos.” Reafirma la postura exposada fa pocs dies en la presentació del Congrés del PSC.

I tot i el tarannà que Montilla reconeix als bisbes catalans, això no li estalvia les crítiques episcopals quan no els agrada el que fa el govern de la Generalitat, especialment en allò que té més competències reals com l’ensenyament. O sobre la Llei de Centres de Culte, que ara està dormint al Parlament. Caldria repartir mèrits entre el govern, per entendre que el laicisme ranci a Catalunya no ven, i als bisbes, per entendre que també és el seu govern i no l’enemic a batre.

Això ens permet respirar d’una altra manera:

-Jordi Juan: ¿Qué opinión tiene sobre la laicización que hace el PSOE, este distanciamiento en la relación entre la Iglesia y el Estado que está haciendo el PSOE?

-José Montilla: La Constitución ya marcó un modelo de separación entre el Estado y la Iglesia. Dicho esto, hay que tener presente que determinados valores de las religiones, y más de la religión católica, los encontramos también en los idearios de la izquierda. Tampoco podemos ignorar que la religión católica es mayoritaria.

-Tengo la sensación de que el Gobierno de Madrid hace gestos intencionados para distanciarse de la Iglesia, pero en cambio usted, como presidente de la Generalitat, ha hecho gestos en dirección contraria, de acercamiento a la Iglesia.

-Tiene que ver con situaciones diferentes. Determinados sectores de la jerarquía eclesiástica, para distinguirlo de la Iglesia, han tenido una relación más bien de confrontación con el Gobierno de España, y por tanto es normal que cada uno acentúe sus posiciones. Esta situación no se ha dado en Catalunya, donde la jerarquía eclesiástica tiene otro talante, y no tendría sentido que nosotros fuéramos beligerantes con ellos.

PD. Sobre aquest tema recomano l’article de Carlos García de Andoin sobre la laicitat de l’Estat a Vida Nueva. Si tots els qui defensen la laicitat diguessin el mateix, tot seria més fàcil.

Fundem un partit catòlic?

Aquesta setmana he rebut tres o quatre comunicacions per mail d’E-cristians que m’anuncien que Josep Miró i Ardèvol estripa el carnet de Convergència. Per mi com si es dóna de baixa del RACC. Però segons ell és incompatible estar afiliat a Convergència i viure de forma coherent aspectes bàsics del cristianisme. Amb els mateixos arguments tots els membres d’E-Cristians haurien donar-se de baixa de qualsevol partit amb representació parlamentaria.

Aquí ha anat quallant la idea que els catòlics en la política tenen com a missió essencial defensar les essències de la doctrina oficial catòlica sobre temes com família i sexualitat. Fer una agenda catòlica pròpia però marcant un camí que només desemboca a la militància a un partit estrictament catòlic. I així no es pot construir un país en una societat plural, perquè es renuncia a la possibilitat de que els cristians canviïn el món des de dins.

Per sort, veig que acaba de sortir el llibre de Josep Lligadas, Premi Joan Maragall, La política dels cristians. Segur que ens il·lustra en un direcció més assenyada. Segur.

Per què els anglicans ordenaran dones bisbes?

Llegeixo que la decisió dels anglicans d’ordenar dones bisbes, 14 anys després d’acceptar el sacerdoci femení, ha estat vist per la jerarquia catòlica i ortodoxa com un allunyament. Bé, potser caldria preguntar-se qui s’allunya de què.

En tot cas, està clar que si els anglicans fan aquest pas és perquè la seva estructura eclesial és més participativa. I dic participativa, que no democràtica en el sentit clàssic del terme de cada persona un vot.

Una mostra és com es pren una decisió d’aquest tipus. Les tres cambres del Sínode anglicà havien de dir si, i si una s’hi negava la decisió quedava aturada. Però el resultat va ser de 28 vots a favor en la cambra dels bisbes (70%), 124 vots en la del clergat (74%), i 111 vots en la dels laics (62%). Per tant, curiosament va ser entre els representants dels laics on aparentment la decisió va aixecar menys consens. Però si s'ha pres la decisió és perquè col·lectivament persones representatives dels diversos estaments eclesials han estat d'acord a tirar-la endavant.

Ja firmaria perquè a l’Església es poguessin decidir les coses d’aquesta manera. És una formula que no trenca cap principi jeràrquic (només que els bisbes s’hi haguessin oposat no hauria tirat endavant) i alhora tothom és coresponsable de les decisions, que no es poden imposar de qualsevol manera. Al final res gaire diferent al funcionament secular d’un monestir catòlic, on tots participen en la decisió d’allò que afecta a tots.

Amb Pagola

Caço al vol una frase cruel que no respon a aquella simpatia que es demana per endavant als lectors i les lectores sense la qual no hi ha entesa possible: “Posats en actitud inquisitorial, al Jesús del llibre del papa li faltaria més d’home que el què li faltaria de diví al Jesús del llibre de Pagola”.

Lleida: “Sede vacante nihil innovetur”

L’acord que s’ha fet públic entre el bisbe de Barbastre, Alfonso Milián, i l’administrador apostòlic de Lleida, Xavier Salinas, amb la benedicció del nunci, no és un acord. És una claudicació de Salinas, deixant amb les vergonyes a l’aire a tota la seva diòcesi interina i lligat de mans i peus al seu successor.

D’una banda, Salinas accepta, com ja havia fet Ciuraneta, que l’ordenament eclesiàstic li obliga a lliurar les obres a Barbastre. Però va molt més enllà: reconeix amb la seva firma representant la diòcesi de Lleida que el titular de les obres és Barbastre i que la Llei de Patrimoni Cultural de la Generalitat només l’obliga a “comunicar” el trasllat. És a dir, exactament el contrari del què va fer el seu antecessor –a qui només substitueix de pas- i del què ha dit fins ara la diòcesi de Lleida: que la titularitat està per demostrar –cap tribunal eclesiàstic o civil ha estudiat les proves que aporta Lleida-; que hi ha diversos recursos encara oberts; i que cal el permís de la Generalitat per fer el trasllat (cosa que ja va demanar Ciuraneta en el moment adequat sense renunciar a la via del recurs).

Aquest salt al buit de Salinas ha estat contestat per la Generalitat, per ara de manera discreta amb una nota. Però s’hi deixa clar que la col·lecció de Lleida està sotmesa a la Llei de Patrimoni i que s’ignora el litigi sobre la titularitat de les peces encara obert. Ara caldria un estudi jurídic més detallat per argumentar sobre la sorprenent apel·lació del document episcopal a la “lliure circulació de béns per tot el territori espanyol” que garanteix la Constitució. Amb aquest criteri, si jo fos basc demanaria fins i tot el retorn del Gernika. Haurem de veure els propers moviments.

Però més enllà d’això, les conseqüències a nivell eclesial d’aquesta decisió de Salinas són de gran abast. Primer caldria estudiar el principi “Sede vacante nihil innovetur” (428. Codi de Dret Canònic) que a més específica que els administradors en seu vacant “tenen prohibit de fer res que pugui comportar cap perjudici a la diòcesi o als drets episcopals”. No calen comentaris sobre aquest cas.

Després cal preguntar-se si el bisbe Salinas podrà tornar a posar els peus a Lleida: què els explicarà al Consell Pastoral, als delegats, als capellans, als diocesans... que durant 13 anys ha estat contents i enganyats? Per no fer sang, no només cal recordar que fa poc més d’un any Salinas deia que “el litigi de l’art sacre no es pot resoldre durant el meu ministeri” i que, en tot cas, “governaré amb l’ajuda i el consentiment del Col·legi de Consultors”.

I finalment, cal veure si ara sortirà el nou bisbe Lleida, nomenament imminent segons va deixar veure el mateix Salinas. Quina cara haurà de posar el nou bisbe de Lleida als seus diocesans si el paper signat pel seu antecessor –interí- no li permetrà moure un dit per defensar els interessos de la diòcesi?

Com més tradicionalista, més cismàtic

Les picades d’ullet han estat múltiples, però sembla que no ha servit per a res. Expliquen els vaticanistes que a finals de mes s’exhauria el termini que havia posat la Santa Seu per refer la comunió amb els lefebvristes. Cinc condicions que sembla que finalment no seran acceptades.

L'entrevista personal del papa amb el successor de Lefebvre i la liberalització del ritus tridentí han estat les mostres més evidents. I arran d’això la recomanació d’Ecclesia Dei de que el llatí torni als seminaris. També es poden trobar petits signes de restauració com els que apuntava Guido Marini en la citada entrevista a l’Osservatore Romano, on també defensa l’extensió de la comunió a la boca i de genolls.

Tot i això, sembla que els lefebvristes tornen a dir que no. Al final, acaba passant que els més tradicionalistes són els únics que es decideixen a crear una església paral·lela i demanen el dret a dissidència dins l’Església. Quan no els agraden les regles del joc, se’n van. No saben conviure amb les raons dels altres. En canvi, els anomenats progres dissenteixen però no ni se’ls passa pel cap plantejar un cisme. I quan no els agraden les regles del joc, juguen amb les seves argumentacions per canviar-les. Hi ha exemples de tot a tot arreu, però en general, la cosa va així. El que s’ha de veure.

De pal·li a pal·li

Em sembla que el doctor Martí Bonet no estarà gaire content amb els canvis. L’Osservatore Romano anunciava dimecres un canvi en els pal·lis, l’ornament de llana que es lliura als nous arquebisbes en la celebració de sant Pere i sant Pau. Benet XVI havia recuperat un model de pal·li més fidel al que s’utilitzava durant el primer mil·leni (el de la foto, més llarg i que aparentava subjectat amb claus que evocaven els de Crist). Quan es va fer aquest canvi, evocant l’Església primitiva, Martí Bonet va desenterrar el seu estudi sobre el pal·li, que refermava aquesta decisió.

Però ara el nou mestre de cerimònies pontifícies, Guido Marini, anuncia la marxa enrera i que torna al model més semblant al de la tradició llatina del segon mil·lenni: més curt i en forma circular al voltant del coll. Entre altres, argumenta que el model antic havia comportat “diversi e fastidiosi problemi” des del punt de vista pràctic. També ha anunciat un canvi en els bàculs, i apunta, entre altres motius, que siguin més manejables. S’ha de dir que amb arguments de practicitat caurien moltes de les vestimentes litúrgiques: quants solideus hem vist volant i esclavines tapant cares pontifícies...

El mateix número de l’Osservatore complementa la qüestió de la vestimenta papal amb un article de Juan Manuel de la Prada, que defensa la preocupació de la casa pontifícia sobre aquest tema (digne d’una hiperespecialització de periodisme religiós). De la Prada remarca que la preocupació per aquests temes hi ha de ser perquè “el sacerdot no ha d’escollir els ornaments litúrgics per una preferència estètica: ho fa per ‘revestir-se de Crist’ (...) són una ‘anticipació dels vestits nous, del cos ressuscitat de Jesucrist” i que “els significats dels elements litúrgics dels que Benet XVI es preocupa de tenir cura, [és] per fer més comprensible als homes del nostre temps la realitat veritable de la litúrgia”.

No hi podem estar més d’acord amb l’objectiu. Però potser caldria preguntar-se si tota la vestimenta que durant segles hem anat acumulant al voltant de litúrgia, realment és “comprensible pels homes del nostre temps”.

Prenc nota

Prenc nota d'un paràgraf d'un article del Francesc Romeu publicada al diari Avui divendres passat. Arran de la secularització i l'empenta de les religions alternatives conclou: "Tot això, les nostres religions tradicionals ho viuen molt malament, com un autèntic desastre apocalíptic, mentre que, com els bons empresaris, ho haurien de viure més com un repte o una nova oportunitat. Una societat profundament secularitzada i sense referents religiosos, però amb necessitats espirituals, és un camp sempre preparat per acollir un nou anunci. Ben pensat, és més fàcil començar de nou que no pas redreçar el que està torçat. No és que ho tinguessin millor al segle primer els apòstols Pere i Pau en aquell decadent Imperi Romà que també era un mercat de religions." Doncs, si.

Doctrina Camino, Doctrina Sistach

És una pena que aquest dijous a la tarda no es pogués escoltar sencera la roda de premsa posterior a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. En el fragment que he pogut escoltar, la capacitat desinformativa del portaveu de la CEE és antològica.

La Doctrina que ens volia fer entendre Martínez Camino és que això de Losantos no va amb els bisbes i que si han parlat de la Cope a la Permanent és perquè els preocupa com “afectarà la situació econòmica actual” a l’emissora. O que l’ideari de la Cope és només una proposta de màxims, com si no existissin dues sentencies judicials i atacs al nunci, al rei i a diversos cardenals i bisbes, entre altres damnificats per Losantos. No tinc paraules. Bé, si que en tinc. Que la doctrina de l’Església també és un ideari de màxims i en canvi la Conferència Episcopal sempre està a la que salta quan consideren que algú se n’ha desviat un mil·límetre. Per no parlar de l’Evangeli com a ideari de màxims. En fi.

Però la clau que vol deixar clara la nota és que el tema passa pel “Comitè Executiu, i per la direcció i el Consell d’Administració de la Cadena”. És a dir, reservar la presa de decisions a la presidència de la Conferència Episcopal i no al conjunt del bisbes. Santa eclesialitat conciliar.

No és estrany que s’insisteixi en aquest punt, perquè planta cara al que seria la estratègia contraria i que ha anat guanyat punts les darreres setmanes. El resum podria ser: s’hauria de demostrar jurídicament qui té realment la darrera paraula sobre la Cope. És a dir, per molt que els bisbes tinguin uns representants en el Consell d’Administració, un President, una Permanent o una Executiva... qui mana realment a la Cope? Qui pot decidir?

Aquesta és una doctrina i una estratègia molt sistachsiana. És a dir, no fer frontisme sinó fer insistentment les preguntes adequades, on la resposta només pugui acaba sent: "és clar, qui pot decidir sobre la Cope és el titular majoritari de les accions, és a dir, la Conferència Episcopal Espanyola". I qui és “l’organ suprem” de la CEE? La Plenària (art. 8). I a qui ha de passar comptes la Permanent? A la Plenària, que pot deliberar sobre les seves decisions (art. 23). I així seguint amb tot l'articulat dels Estatuts que donen competències plenes a la Plenària. El titular de les accions és la CEE i CEE=Plenària.

Això, que no fa pas gaire podia semblar una collonada jurídica, agafa un relleu diferent després de l’elecció de Rouco per la minsa diferència de dos vots, i quan la llista de damnificats de Losantos comença a ser massa llarga, i a Roma ja n’han tingut prou. Si no pren les decisions qui ara les pot prendre, la factura pot arribar a la Plenària del novembre. I, de pas, Martínez Camino jugar-se la seva reelecció com a secretari de la CEE.

Ara toca Opus

Els delegats de mitjans de comunicació de les diòcesis catalanes fa anys que es reuneixen. Els resultats han tingut alts i baixos i en molts casos ha faltat la voluntat comuna de donar la empenta definitiva als projectes que s’han plantejat, però és un dels àmbits pastorals on entre els delegats diocesans hi ha hagut més relació.

D’aquí a pocs dies celebren l’habitual trobada anual i aquest any sembla que han decidit confiar en l’Opus. Provenen dels seus centres dos dels tres experts convidats. Són Daniel Arasa (fill) de la Pontifícia Universitat de la Santa Croce de Roma, doctorat amb una recerca sobre les webs diocesanes, i Salvador Aragonès, històric periodista avui a la Universitat Internacional de Catalunya (que ja sabem que no és de l’Opus però hi te bastant a veure). Els experts es completen amb Antoni Aira, que prové de la factoria de Blanquerna.

Cap d’aquests tres hauria estat tan inútil en la gestió dels mitjans de comunicació per permetre que la situació de la Cope hagués arribat fins on han deixat que arribi.

A Barcelona, res a celebrar

Aquest diumenge ha passat sense pena ni glòria el quart aniversari de la divisió imposada de la diòcesi de Barcelona, amb la creació dels bisbats de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat. He pensat sobretot en els capellans. M’ha quedat la gravada la veu d’un capellà per telèfon explicant-me com un forjat sacerdot de la diòcesi havia plorat. O d’altres pels qui va ser motiu d’obrir un parèntesis en la seva tasca pastoral. Se n’ha parlat molt de la divisió i les seves causes estan àmpliament documentades, però encara no s’ha escrit tot el que ha patit la gent. Singularment els capellans.

Però quatre anys després també s’ha de recordar que els capellans van protestar públicament i de forma rotunda quan s’anunciava que podria ser imminent la divisió. Quan la decisió es va fer pública amb la rubrica d’un papa que ja no estava per aquests temes, els capellans van fer el que van poder per assumir-ho i tirar endavant. Eclesialitat de pedra picada. Davant la possibilitat de canviar de diòcesi, pocs van ser els capellans que van sortir corrents cap a la diòcesi del bisbe que els agradava més. I els qui ho havien de fer, ja ho han fet i ja tenen els seus càrrecs diocesans (em sembla que ja només queda un capellà que encara no ha resolt el seu problema).

El balanç de veritat sobre els resultats de la divisió imposada no es podrà fer fins d’aquí a deu o vint anys. Per exemple s’haurà de veure que passarà amb Terrassa, que ha quedat com la diòcesi catalana (i probablement de tot Espanya) amb menys capellans per habitant gràcies als “profunds” estudis que van precedir la divisió. S’ha de recordar que el que es va posar en qüestió no va ser tant el què podria portar de bo la divisió d'un gran diòcesi, sinó que es fes per reial decret. I encara no s’han amortitzat tots els peatges d’un divisió imposada.

Per dir-ho amb totes les lletres. Terrassa s’ha convertit en una unitat pastoral desvinculada de Barcelona, sobretot perquè els dos bisbes no es poden veure entre ells. A uns els agradarà més el què fa un bisbe i a uns altres el què fa l’altre. Però el que no pot ser és que els èxits i fracassos d’una diòcesi es facin servir contra l’altra i que es vulgui treballar com si l’àrea metropolitana no fos una realitat social extremadament interelacionada. I entre Sant Feliu i Barcelona hi ha més sintonia sobretot perquè hi ha més complicitat entre els capellans, però Sant Feliu també es troba en la necessitat de reforçar la seva identitat. Alhora ningú ha resolt la patata calenta de la divisió del patrimoni.

En fi, tot de coses que s’haurien pogut evitar. Per això no sembla que hi hagi moltes ganes de celebrar aquest aniversari.